Boira
divendres, 26 de setembre del 2008
Publicat perDeivit Tustei a 19:47 4 comentaris
La veritat sobre la puntualitat
De casos de puntualitat se’ns en poden presentar de molt diversos. Podem tenir a una persona que arriba massa d’hora, combinada amb una altra que arriba a temps. Aleshores el mal humor del primer cap al segon és totalment injustificat i per tant, molt més injust. Podem també, tenir a una persona que arriba massa d’hora, combinada amb una altra que arriba massa tard. Aquí és quan el terrabastall és absolut, demolidor. Aquests solen ser sempre els casos que acaben més malament, doncs el mal humor del que ha arribat massa d’hora, tendeix a créixer exponencialment a partir del primer segon posterior a l’hora que s’havia pactat prèviament. Podria donar-se el cas de dues persones que arribessin totes dues massa d’hora o massa tard, la qual cosa ens portaria a pensar que potser hauria sigut millor pactar una hora diferent. I finalment, podríem tenir, en un món ideal, dues persones que arribessin just a l’hora, cas que no necessita –ni pot- ser estudiat ni comentat, perquè no se’n coneixen exemples. Caldria afegir a tot això, els casos de puntualitat on els actors no son dues persones, sinó més de dues. Però aquesta és una problemàtica que surt totalment dels límits del meu nivell d’anàlisi.
Publicat perDeivit Tustei a 19:46 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions
Futbol modern
dijous, 18 de setembre del 2008
Publicat perDeivit Tustei a 21:01 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: Contes, Esport, Futbol
Corea del Nord, paradís ecologista
dilluns, 8 de setembre del 2008
Llegia el fantàstic article de Lluís Foix a La Vanguardia sobre la seva “aventura” a Corea del Nord. Aventura brevíssima que va consistir en una visita en autocar com aquell qui va a un safari, un àpat en un lloc absolutament aïllat de l'exterior i la tornada immediata cap a la Corea normal, la Corea on a ningú li importaria viure.
Oblidant totes les atrocitats que Foix podia imaginar des del vidre de l'autocar, oblidant l'estranya vida (com a suau adjectiu) que es pot deduir que viuen els coreans del nord, i deixant de banda tots els fems que ara podria tirar sobre el perfecte comunisme fa “funcionar” —per dir-ho d'alguna manera— el país, em ve de gust destacar la visió idíl·lica del paisatge que el periodista descriu en el seu article.
Deia Foix que “hi ha aigua per tot arreu i els boscos serien una meravella per els militants verds europeus. És un paisatge gairebé idíl·lic, medieval”. Sembla ser que en aquell païsot no només no utilitzen maquines per a treballar la terra, sinó que l'absurditat arriba a l'extrem de no fer servir ni animals. Una absurditat que s'estén pertot: l'autocar on viatgen els visitants, per exemple, circula per una autopista completament buida, ja que, com és d'esperar en aquest forat del planeta, la gent només va a peu o en bicicleta.
Certament, com diu el senyor Foix, aquest seria possiblement el món on els ecologistes de socarrel voldrien viure pels segles dels segles, amén. I de ben segur que s'hi viuria molt bé, perquè treballant la terra amb les mans, sense utilitzar maquinària, i per tant sense malgastar recursos naturals tant endimoniats com ara el petroli, els nordcoreans produeixen uns aliments tant purs, poc contaminats i en quantitats tant extraordinàries, que es moren tots de gana. Menjar carn, o beure llet, és cosa de rics; cosa dels que integren la maquinària de l'estat. És per això que, en aquest món tant fantàstic, l'esperança de vida és 15 anys inferior a la dels seus veïns de sota. Una llàstima no poder disfrutar d'un lloc tant poc contaminat, tant net, i tant endreçat, durant més temps.
I a sota tota aquesta bestialitat? Doncs un país fantàstic que ha evolucionat a passes gegantines. Amb ciutats plenes de gratacels, moderníssims cotxes per tot arreu, la més alta tecnologia del planeta, restaurants, McDonalds, grans carreteres, magnífics trens, aeroports imponents, universitats —i universitaris i universitàries— fantàstiques, o unes connexions internàutiques per on podríem obtenir tota la informació sobre el món a la qual els veïns del nord han tingut accés durant tota la seva vida, en una mil·lèssima de segon. I uns coreans que mengen tota la carn que els hi demana el cos, beuen la llet que volen, es curen les malalties amb els medicaments més avançats en els millors hospitals i amb els millors metges, degusten els millors vins, o se'n van de vacances a Hawai. Això sí, el preu a pagar per tot això és molt car, inassumible pels qui anirien de seguida a viure al pis de dalt: hi ha torres d'alta tensió travessant els boscos, antenes de telefonia mòbil als terrats, centrals nuclears, una mica de CO2 per aquí i per allà, residus tòxics produïts per les empreses farmacèutiques i algun o altre abocador amb massa porqueria.
Quan Foix demana als guies si algun dia es produirà la unificació de la península la resposta és contundent “sí, però quan s'accepti la superioritat del nostre sistema sobre qualsevol altre”. Doncs que els sigui de gust.
Publicat perDeivit Tustei a 19:39 2 comentaris
Etiquetes de comentaris: articles diari, comunisme, Corea del Nord, La Vanguardia, Política
Avortament
divendres, 5 de setembre del 2008
Els socialistes espanyols preparen una llei de l'avortament totalment nova. I haig de dir pel què he llegit al respecte, que per molt proavortista que siguis, recolzar aquesta llei és un disbarat de dimensions desconegudes. La novetat principal vers la llei que actualment està en vigor, és la de donar la possibilitat a qui ho vulgui, d'avortar lliurement fins a al setmana vint-i-u. És a dir, fins al cinquè mes d'embaràs. La clau per a qui vulgui definir-se a favor o en contra de l'avortament, crec que està en saber a partir de quin moment s'ha de considerar que allò que està creixent dins de la mare és ja un ésser humà. Aquesta és una qüestió que sota el meu parer no es contesta només amb ciència, sinó que segurament cal reflexionar-hi més enllà d'aquesta. Tampoc no fa falta, ni crec que sigui adequat, que una o altra religió s'adjudiqui el dret a decidir a partir de quin moment un avortament s'ha de considerar un assassinat. És una qüestió molt més delicada del què alguns volen fer veure. Em sembla òbvi que un òvul acabat de fecundar té d'ésser humà poc més del què tindria un espermatozoide navegant a dins d'un ou. I a partir d'aquí podriem ser tant macabres com volguéssim a l'hora d'establir un nivell de formació a partir del qual ens semblaria una barbaritat dur a terme l'avortament. Però sembla clar que, avui en dia, deixar-ho per al cinquè mes d'embaràs, és d'una irresponsabilitat que fa angúnia (sempre partint de casos on la salut de la mare no corri perill, es clar). En un món on l'ajuda de la tecnologia, ens permet de saber si estem embarassats d'una forma immediata després d'haver-ho sospitat a través del sentit comú, no pot ser que deixem la decisió d'interrompre l'embaràs per al cap de cinc mesos. És aquesta mania que té la societat actual de posar les coses massa fàcils. Si aguantes un embaràs fins a la meitat i aleshores se t'acut que potser el millor seria deixar-ho córrer, el teu destí hauria de ser la presó i no una clínica. Arribar a tal nivell d'irresponsabilitat no pot sortir gratis. No podem riure les gràcies a qui demostra un grau de sensatesa tant lamentable. Els socialistes demostren una vegada més que voler ser més papistes que el papa (o en aquest cas, més antipapistes que l'antipapa) sovint acaba portant a fer el rídicul més espantós. Perquè portant el proavortisme fins a les últimes conseqüencies i utilitzant noves tècniques que no poséssin en cap moment la salut de la mare en perill, podriem passar del cinquè mes al sisè, i després al setè, i al vuitè o el novè... i per què no, matar el nen un cop hagi nascut, si total,, podriem considerar que encara no és una persona. Proavortista, posa't la ma al cor i digue'm: creus realment que no és una salvatjada avortar al cap de cinc mesos simplement perquè “les dones parim, les dones decidim”?
Publicat perDeivit Tustei a 20:24 0 comentaris
Doraemon, el gat socialista
dijous, 4 de setembre del 2008
És per aquest motiu que molts han titllat Doraemon de comunista recalcitrant. Les maneres que el gat blau utilitza per intentar eliminar les capacitats mentals de Nobita són les mateixes que qualsevol règim comunista utilitzaria amb els seus ciutadans. Aquesta manera d'arreglar els problemes per la via de la facilitat més insultant, per així esborrar de la ment del problemàtic qualsevol possibilitat de superació personal, i per tant, d'anhel de riquesa, és el que ha portat a molts a pensar que Doraemon, era, en efecte, comunista.
Ha sigut una fixació errònia. Doraemon no és comunista, Doraemon és només socialista. Ell no ha intentat mai destrossar les ànsies de millora de Nobita com ho hagués fet amb qualsevol altra persona. Ell només ha suprimit qualsevol possibilitat de millora en la vida de Nobita perquè Nobita és un desgraciat i Doraemon creu que sempre ho serà. No hauria actuat igual, segurament, amb Gegant, Tsuneo o Shizuka, si li hagués tocat viure amb ells. No hauria actuat igual perquè no li ho haurien deixat fer. En canvi, si Doraemon fos comunista, els hauria aixafat a la força. La capacitat destructora de Doraemon, doncs, queda reduïda per la seva condició de socialista convençut. És així com en la vida de Nobita encara existeix una minúscula esperança de millora.
Publicat perDeivit Tustei a 20:23 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: comunisme, divagacions, Doraemon, Política, socialisme
You can only bring one bag
dimecres, 3 de setembre del 2008
Publicat perDeivit Tustei a 19:57 1 comentaris
Anem-la a buscar
dimarts, 2 de setembre del 2008
El dia que Televisió de Catalunya va decidir deixar d'emetre Bola de Drac, alguna cosa va esquerdar-se en l'educació dels catalans del futur. Ara ja es podria ben bé dir que hi ha tota una generació que no ha conegut Bola de Drac per la via habitual, per la via del capítol diari a l'hora de berenar. Això és un desastre d'una magnitud que només podrem conèixer quan aquests nens siguin més grans, però ja els hi dic ara que no acabarà bé.
Els motius que té la televisió catalana per vetar la sèrie d'Akira Toriyama tenen a veure amb les calúmnies que sobre ella han vessat durant anys comunistes i altres ani-quiladors del benestar. Es diu que Bola de Drac és violència pura i, per tant, un mal exemple pels nens, que creixeran esguerrats si s'hi aficionen. S’ha dit també que els valors que transmet la sèrie son infames i poden causar traumes a una canalla que es veu frustrada quan descobreix que no pot acomplir amb les expectatives que la sèrie el marca.
La realitat, però, és que els valors que transmet la sèrie de Goku i els seus amics són els que al llarg de la història han fet triomfar les civilitzacions més exitoses; els valors que han fet d'algunes parts del món un lloc bonic on viure. Bola de Drac té en l'amistat l'eix vertebrador al voltant del qual gira tota la resta. Un valor fonamental, que la sèrie no presenta mai renyit amb el de la competitivitat; i es aquí és on s’ens mostra la cara més profitosa de l’obra: ensenyar quins són els beneficis de la competitivitat ferotge, de la llei del més fort, de l’afany de superació personal. Tot això que tant poc agrada al comunisme.
A Bola de Drac, quan aconseguien batre una dificultat, de seguida se’ls n'hi presen-tava una de molt més complicada. Superació, competitivitat, lluita, canvi. Son Goku era sempre més fort que ahir, però menys que demà. L'enemic era sempre pitjor que l'anterior, però molt més dòcil que el proper. Un enemic d'una maldat terrorífica, però que encabat sempre es tornava bo i s'unia a la causa per la qual lluitaven els bons: la de millorar el món fent servir la força sempre que fos necessari.
La sèrie ens proposava també la idea d'un cel on anar a parar quan algú moria. Un cel on la cursa per seguir sent el millor continuava per a tota l'eternitat. Un cel on hi tenia un lloc de privilegi el que havia donat la seva vida per aconseguir que la vida a la Terra fos millor per als altres. Un lloc on no només es feien distincions entre bons i do-lents, sinó que s’anava molt mes enllà: també se'n feien entre els que havien estat he-rois i els que no.
I a Bola de Drac no tan sols es col•locaven els herois en un altar, no: a més, els per-sonatges maldestres i ganduls eren ridiculitzats a tothora i al final desterrats. No hi havia lloc per a la mediocritat, tot era excel•lència i el que no s'hi apuntava perdia tota possibilitat de protagonisme.
Eliminar Bola de Drac ha sigut una de les moltes feines brutes que s’han dut a terme a casa nostra sense que ens n’adonéssim. Amb la seva eliminació de la programació, s’ha esborrat del mapa una de les més poderoses eines educatives per als més joves de la casa.
Però no tot està perdut, no podran amb nosaltres. Quan jo tingui fills, només tornar de l'escola, els col•locaré davant de la TV i els hi posaré els devedés de la sèrie. No po-dran fer els deures fins que no s'hagi acabat el capítol.
Publicat perDeivit Tustei a 20:13 3 comentaris
Etiquetes de comentaris: Bola de drac, sèries, TV
Ecologisme?
dilluns, 1 de setembre del 2008
I perquè un ecologista de sòcarrel vol que els boscos segueixin al seu lloc? Per què no vol instal·lar-hi torres d'alta tensió? La raó és molt divertida: perquè sense torres d'alta tensió, els boscos son més bonics. Aquest és l'admirable fons de tot ecologisme . I ull! Que no dic que no sigui una postura totalment respectable (jo també trobo que un bosc ben verge fa molt bonic) , però no em negaran que una mica de riure si que en fa. “Les torres d'alta tensió, les carreteres o altres construccions diverses malmeten els ecosistemes sobre els que nosaltres ens aguantem amb equilibri”, em contestaria ara un ecologista de manual. Én altres paraules, que si fem un túnel, es moren els esquirols. Ja hem topat amb un altre dels temes on l'arbitrerietat i el favoritisme son els protagonistes principals: la defensa dels animals. Sobre aquest tema en parlaré un altre dia amb més profunditat, però és evident que si no ens fa pena la vedella que ens mengem tot sovint per sopar, no és just que ens faci pena un esquirol del bosc. O potser sí que és just (a mi per exemple els gossos em cauen més bé que els ànecs), sigui com sigui, és un cas de favoritisme manifest i ja he dit que sobre això hi reflexionaria més extensament un altre dia.
“-Oh, però si ens carreguem l'ecosistema, al final, com que això és una cadena, ens acabarem extingint nosaltres”. Miri, és evident que les coses s'han de fer amb una certa cura i a ningú li interessa que s'extingeixi la humanitat (provocaria la crisi econòmica més bèstia de la història), però d'aquí a pensar que ens extingirem per fer quatre carreteres i plantar unes quantes torres de ferro, n'hi va un bon tros. Així que ja tornem a ser on érem: no volem ferros al bosc, perquè fan lleig i no puc anar-hi a passejar perquè no m'agrada veure'ls.
I un cop tenim un bosc sense ferros, què podem fer-ne? Doncs anar-hi a fer una volta.
-”Oh, escolti, però és que jo sóc un obrer que no té massa temps d'anar a passejar pel bosc i voto les esquerres perquè em defensin els meus interessos de treballador.” -”Doncs miri, em sap molt de greu però les seves esquerres prefereixen deixar els boscos tal i com estan, així que ja pot buscar-se una altra feina, perquè fent carreteres pot estar segur que no hi treballarà pas.” Heus aquí una altra de les grans contradiccions de l'ecologisme: l'ecologisme ha nascut, creix i morirà agafat de la teta de l'esquerra, quan més aviat hauria de ser un tema per a al burgesia.
Com diu el DIEC, una altra missió de l'ecologisme és “limitar l'explotació de recursos naturals”. Ja he dit que mantenir el paisatge bonic és una cosa que més aviat només es poden permetre els països rics, i és ben bé així. De la mateixa manera, també és impossible que un païs en vies de desenvoloupament es pugui plantejar reduïr el consum de recursos naturals. Els països desenvolupats hem gastat tots els recursos que hem pogut per ser rics i ara posarem barreres als pobres? I ara! No seria pas just això! No els sembla? A més, què vol dir que no s'han de “malgastar” els recursos naturals? Que no s'acabaran de totes maneres algun dia? Quina diferència hi ha en que aquest dia sigui d'aqui a deu o d'aqui a cent anys? “-Que si passa d'aqui a deu anys, nosaltres en patirem les conseqüències i serem els que ens haurem de buscar la vida”. Ah! Ja hi tornem amb l'egoïsme recalcitrant dels ecologistes. A més, si hem descobert que fent servir determinats recursos que ens dona la naturalesa, podem ser mes rics i viatjar molt i treballar menys i no passar mai gana i viure més còmodament que qualsevol rei de l'edat mijana, perquè no aprofitar-ho? No havia quedat clar que igualment, un dia, el Sol, el nostre estimat Sol que ens crema la pell si no ens posem cremes protectores derivades del petroli (el petroli filldeputa!), engolirà la Terra sencera amb tots els boscos, tots els esquirols i totes les torres d'alta tensió juntes?
Publicat perDeivit Tustei a 21:57 1 comentaris
Hola món.
Bé doncs, aquí estem. Després de l'experiència frustrada del cloïssa per arrossegament, enceto un nou blog que espero fer durar gràcies als errors comesos amb l'anterior. Aquesta vegada em dedicaré simplement a escriure articles sobre qualsevol cosa que m'interessi, intentant sempre de reflexionar una mica. Dic “articles” i no “entrades” o “posts” perquè miraré que tinguin una certa qualitat reflexiva, i sobretot que tinguin en l'opinió la seva columna vertebral. No vull fer d'altaveu repetidor de curiositats vàries de les que solen passar de blog en blog i de web en web sense rumb determinat ni utilitat visible. Tampoc vull fer humor perquè no en sé. Segurament el problema de l'altre blog és que navegava sobre moltes aigües per al final no acabar atrapant res. A més a més, simplifico el nom del blog i hi poso el meu “nom” (properament www.deivittustei.cat), perquè no tinc necessitat d'amagar-me de res (buscant una mica, qualsevol pot trobar el meu nom real i sinó, demanant-me'l jo li facilitaré sense cap problema, això sí, segurament qui el demani es quedarà igual). Pel què fa al disseny, intentaré de mantenir-lo simple i sense massa porqueria, on l'important sigui sempre el què hi hagi escrit al centre.
Així doncs, obro aquesta aventura amb ganes de no deixar-la abandonada i sobretot, amb ganes de que qui s'hi deixi caure, s'animi a discutir amb mi i els altres lectors qualsevol cosa de les que escrigui. La meva voluntat és la de posar sobre paper -o sobre pantalla- les meves opinions sobre les coses, per intentar d'enfortir-les, rectificar-les o simplement recordar-les en un futur. I perquè escriure és bàsic per ordenar uns pensaments que tenen massa valor com per deixar-los perdre sense treure'n profit. Com bàsic és saber-ho fer amb una certa correcció. També considero important deixar escrites (i sobretot, publicades) algunes de les coses que m'agrada defensar. Trobo que és un exercici d'una responsabilitat difícil d'assumir i és per això que m'ho agafo com un repte complicat. Qualsevol podrà venir aquí i retreure'm qualsevol cosa que hagi escrit en un passat. La idea m'excita i em terroritza a la vegada, però de ben segur que serà divertit. Per cert, agraïré que em matxaqueu qualsevol falta d'ortografia, errada gramatical o perversió de vocabulari que faci.
De moment continuo mantenint l'antic blog a les adreçes d'interès per qui vulgui consultar-lo i de fet segur que recupero alguna entrada que val la pena de posar-la aquí.
Que els hi sigui de gust (sí és que finalment algú passa per aquí).
Publicat perDeivit Tustei a 21:55 2 comentaris