Boira

Llevar-se, obrir la persiana i no poder veure-hi més enllà de cinquanta metres, és un goig que poques persones al món es prenen bé. Tothom coneix l’agradable sensació de despertar-se d’un imprescindible son i notar l’abric d’una magnífica manta que el protegeix del món exterior. La boira és l’extensió d’aquesta manta. I la boira és, precisament, un element omnipresent en qualsevol cultura prou desenvolupada. Lluny de semblar un element sobreprotector, la boira representa el què les grans nacions han anhelat durant segles: la protecció més absoluta de la ment davant qualsevol perill d’optimisme massa desaforat. Però la boira no ens protegeix només de la rauxa que al final acaba per aniquilar els pobles poc seriosos, també ens fa el servei d’evitar-nos el dolor que ens provoca un inoportú dia de sol. Com diu la cançó dels Pets, “Bon dia, ningú m’ho ha demanat, però fa un gran dia”. Efectivament, quan un convencional bon dia et cau a sobre sense que hi puguis fer res, la sensació de desemparament és total. La boira és l’antidepressiu més eficaç, doncs aquell que no té esma ni de sortir del llit, de ben segur que trobarà en la boira el resguard que necessita i podrà, en la majoria dels casos, aventurar-se a treure el cap al carrer, primer pas per la recuperació.

Publicat perDeivit Tustei a 19:47 4 comentaris  

La veritat sobre la puntualitat

Observo sovint que la puntualitat és una ciència poc estudiada a casa nostra. Hi ha l’errònia suposició que és puntual aquell qui està al lloc pactat a l’hora pactada. No és pas així. La puntualitat consisteix en arribar just allà on s’ha de ser a l’hora que s’hi ha de ser. Hi ha una diferència fonamental entre estar i arribar que no ha estat mai prou considerada. Els profans en la matèria s’afanyaran a posar sobre la taula la conclusió –errònia- que en cas de ser poc puntual per anticipació, el perjudicat sempre és el propi impuntual, i no el que arriba després; i que en canvi, si l’impuntual ho és per tardança, el perjudicat és el que havia fet les coses bé, i no pas el que arriba tard i que gaudeix, per tant, d’un avantatge fonamental, que és el de no haver-se d’esperar mai. És el moment de desmentir aquest error històric. La realitat ens explica que quan una persona ha arribat massa d’hora i s’ha hagut d’esperar, el seu humor ha quedat sempre inevitablement afectat. Tant se val si la persona en qüestió ja sabia amb antelació que si arribava massa d’hora s’hauria d’esperar, la mica d’irracionalitat inherent en el comportament humà, fa sempre la feina de d’enfadar-lo. Així doncs, a partir d’ara, d’una persona que arribi massa d’hora, no direm mai més que és “massa puntual”, perquè ha quedat clar que la puntualitat decreix de la mateixa manera, tant si ens movem en el temps cap endavant com si ho fem cap enrere.
De casos de puntualitat se’ns en poden presentar de molt diversos. Podem tenir a una persona que arriba massa d’hora, combinada amb una altra que arriba a temps. Aleshores el mal humor del primer cap al segon és totalment injustificat i per tant, molt més injust. Podem també, tenir a una persona que arriba massa d’hora, combinada amb una altra que arriba massa tard. Aquí és quan el terrabastall és absolut, demolidor. Aquests solen ser sempre els casos que acaben més malament, doncs el mal humor del que ha arribat massa d’hora, tendeix a créixer exponencialment a partir del primer segon posterior a l’hora que s’havia pactat prèviament. Podria donar-se el cas de dues persones que arribessin totes dues massa d’hora o massa tard, la qual cosa ens portaria a pensar que potser hauria sigut millor pactar una hora diferent. I finalment, podríem tenir, en un món ideal, dues persones que arribessin just a l’hora, cas que no necessita –ni pot- ser estudiat ni comentat, perquè no se’n coneixen exemples. Caldria afegir a tot això, els casos de puntualitat on els actors no son dues persones, sinó més de dues. Però aquesta és una problemàtica que surt totalment dels límits del meu nivell d’anàlisi.

Publicat perDeivit Tustei a 19:46 1 comentaris  

Futbol modern

Els mètodes defensius desenvolupats durant la primera part del segle XXI van començar a donar els seus fruits. Al principi, els equips romàntics van fitxar tots els davanters que hi havia al mercat, als equips pràctics no els hi calien. Va ser l’última fornada de davanters de la història. Hi havia un equip, per exemple, el Petroruble de Sant Petesburg, que col·locava vuit jugadors de més de dos metres deu d’alçada i d’una amplada considerable, tots drets sobre la línia de gol, aguantant a dos dels seus companys que hi jeien a sobre acabant de tapar el tros de porteria que quedava lliure, amb el porter un pèl més avançat per acabar de fer nosa reduint així les probabilitats d’èxit del contrari. La primera fase de la Champions va acabar amb tres grups on tots els partits van acabar 0-0. Com que -evidentment- l'empat era total, tant en punts com en gols a favor i en contra, es va haver de fer servir l'últim recurs contemplat per les normes de la UEFA: fer servir el coeficient de cada equip, que es calcula amb els resultats de les últimes cinc temporades. És així com el destí dels equips de cadascun d'aquests grups va resoldre's gràcies a la seva gloriosa història recent. A la temporada següent, la 54-55, ja no només van ser tres grups els que van acabar amb tots els partits 0-0. Van ser tots, els vuit que componien llavors la Lliga de Campions. Així que també es va recórrer al coeficient dels equips per resoldre la situació. A la següent temporada va tornar a passar el mateix. I a l'altra. I a l'altra. A la següent, van tenir un problema: els coeficients de tots els equips que participaven a la Champions eren exactament iguals. Els directius de la UEFA, van decidir, després de reunir-se durant tres dies i tres nits a la seva seu de Nyon, que el destí de la fase de grups es resoldria llençant monedes a l'aire. Els vuitens de final també van acabar 0-0 i es van decidir també pel mètode de la moneda. I els quarts de final. I les semifinals. I la final. A l'any següent va passar el mateix i es va resoldre de la mateixa manera. I el següent. I el següent. I el següent. I és així com en el moment d'escriure aquestes ratlles, -18 de Setembre de 2068- el futbol s'ha convertit ja en un joc totalment de casino. Resulta, a més a més, que els partits en sí, passada la dèria inicial d’esperar a veure qui marcaria el primer gol en molts anys, i un cop perduda tota esperança de que això passés, van acabar per no tenir cap interès. Les televisions només tenien audiència quan es feia el sorteig del guanyador, i és així com es va decidir prescindir del joc pròpiament dit i passar directament al llançament de moneda. Aquesta nit té lloc la llençada de monedes corresponent a la primera jornada de Champions, mitja Europa ho espera amb candeletes.

Publicat perDeivit Tustei a 21:01 1 comentaris  

Corea del Nord, paradís ecologista

Llegia el fantàstic article de Lluís Foix a La Vanguardia sobre la seva “aventura” a Corea del Nord. Aventura brevíssima que va consistir en una visita en autocar com aquell qui va a un safari, un àpat en un lloc absolutament aïllat de l'exterior i la tornada immediata cap a la Corea normal, la Corea on a ningú li importaria viure.

Oblidant totes les atrocitats que Foix podia imaginar des del vidre de l'autocar, oblidant l'estranya vida (com a suau adjectiu) que es pot deduir que viuen els coreans del nord, i deixant de banda tots els fems que ara podria tirar sobre el perfecte comunisme fa “funcionar” —per dir-ho d'alguna manera— el país, em ve de gust destacar la visió idíl·lica del paisatge que el periodista descriu en el seu article.

Deia Foix que “hi ha aigua per tot arreu i els boscos serien una meravella per els militants verds europeus. És un paisatge gairebé idíl·lic, medieval”. Sembla ser que en aquell païsot no només no utilitzen maquines per a treballar la terra, sinó que l'absurditat arriba a l'extrem de no fer servir ni animals. Una absurditat que s'estén pertot: l'autocar on viatgen els visitants, per exemple, circula per una autopista completament buida, ja que, com és d'esperar en aquest forat del planeta, la gent només va a peu o en bicicleta.

Certament, com diu el senyor Foix, aquest seria possiblement el món on els ecologistes de socarrel voldrien viure pels segles dels segles, amén. I de ben segur que s'hi viuria molt bé, perquè treballant la terra amb les mans, sense utilitzar maquinària, i per tant sense malgastar recursos naturals tant endimoniats com ara el petroli, els nordcoreans produeixen uns aliments tant purs, poc contaminats i en quantitats tant extraordinàries, que es moren tots de gana. Menjar carn, o beure llet, és cosa de rics; cosa dels que integren la maquinària de l'estat. És per això que, en aquest món tant fantàstic, l'esperança de vida és 15 anys inferior a la dels seus veïns de sota. Una llàstima no poder disfrutar d'un lloc tant poc contaminat, tant net, i tant endreçat, durant més temps.

I a sota tota aquesta bestialitat? Doncs un país fantàstic que ha evolucionat a passes gegantines. Amb ciutats plenes de gratacels, moderníssims cotxes per tot arreu, la més alta tecnologia del planeta, restaurants, McDonalds, grans carreteres, magnífics trens, aeroports imponents, universitats —i universitaris i universitàries— fantàstiques, o unes connexions internàutiques per on podríem obtenir tota la informació sobre el món a la qual els veïns del nord han tingut accés durant tota la seva vida, en una mil·lèssima de segon. I uns coreans que mengen tota la carn que els hi demana el cos, beuen la llet que volen, es curen les malalties amb els medicaments més avançats en els millors hospitals i amb els millors metges, degusten els millors vins, o se'n van de vacances a Hawai. Això sí, el preu a pagar per tot això és molt car, inassumible pels qui anirien de seguida a viure al pis de dalt: hi ha torres d'alta tensió travessant els boscos, antenes de telefonia mòbil als terrats, centrals nuclears, una mica de CO2 per aquí i per allà, residus tòxics produïts per les empreses farmacèutiques i algun o altre abocador amb massa porqueria.

Quan Foix demana als guies si algun dia es produirà la unificació de la península la resposta és contundent “sí, però quan s'accepti la superioritat del nostre sistema sobre qualsevol altre”. Doncs que els sigui de gust.

Publicat perDeivit Tustei a 19:39 2 comentaris  

Avortament

Els socialistes espanyols preparen una llei de l'avortament totalment nova. I haig de dir pel què he llegit al respecte, que per molt proavortista que siguis, recolzar aquesta llei és un disbarat de dimensions desconegudes. La novetat principal vers la llei que actualment està en vigor, és la de donar la possibilitat a qui ho vulgui, d'avortar lliurement fins a al setmana vint-i-u. És a dir, fins al cinquè mes d'embaràs. La clau per a qui vulgui definir-se a favor o en contra de l'avortament, crec que està en saber a partir de quin moment s'ha de considerar que allò que està creixent dins de la mare és ja un ésser humà. Aquesta és una qüestió que sota el meu parer no es contesta només amb ciència, sinó que segurament cal reflexionar-hi més enllà d'aquesta. Tampoc no fa falta, ni crec que sigui adequat, que una o altra religió s'adjudiqui el dret a decidir a partir de quin moment un avortament s'ha de considerar un assassinat. És una qüestió molt més delicada del què alguns volen fer veure. Em sembla òbvi que un òvul acabat de fecundar té d'ésser humà poc més del què tindria un espermatozoide navegant a dins d'un ou. I a partir d'aquí podriem ser tant macabres com volguéssim a l'hora d'establir un nivell de formació a partir del qual ens semblaria una barbaritat dur a terme l'avortament. Però sembla clar que, avui en dia, deixar-ho per al cinquè mes d'embaràs, és d'una irresponsabilitat que fa angúnia (sempre partint de casos on la salut de la mare no corri perill, es clar). En un món on l'ajuda de la tecnologia, ens permet de saber si estem embarassats d'una forma immediata després d'haver-ho sospitat a través del sentit comú, no pot ser que deixem la decisió d'interrompre l'embaràs per al cap de cinc mesos. És aquesta mania que té la societat actual de posar les coses massa fàcils. Si aguantes un embaràs fins a la meitat i aleshores se t'acut que potser el millor seria deixar-ho córrer, el teu destí hauria de ser la presó i no una clínica. Arribar a tal nivell d'irresponsabilitat no pot sortir gratis. No podem riure les gràcies a qui demostra un grau de sensatesa tant lamentable. Els socialistes demostren una vegada més que voler ser més papistes que el papa (o en aquest cas, més antipapistes que l'antipapa) sovint acaba portant a fer el rídicul més espantós. Perquè portant el proavortisme fins a les últimes conseqüencies i utilitzant noves tècniques que no poséssin en cap moment la salut de la mare en perill, podriem passar del cinquè mes al sisè, i després al setè, i al vuitè o el novè... i per què no, matar el nen un cop hagi nascut, si total,, podriem considerar que encara no és una persona. Proavortista, posa't la ma al cor i digue'm: creus realment que no és una salvatjada avortar al cap de cinc mesos simplement perquè “les dones parim, les dones decidim”?

Publicat perDeivit Tustei a 20:24 0 comentaris  

Doraemon, el gat socialista

Doraemon fa veure que és comunista, però en realitat no ho és. Creguin-me quan els hi dic que, sota la manera com Doraemon tracta Nobita, no s'hi amaga cap voluntat d'anihilar la capacitat productiva del noi. Quan Nobita ha tingut un problema, per més insignificant que aquest hagi sigut, Doraemon sempre li ha solucionat posant-li sobre la taula l'invent que més s'ajustava a les seves necessitats. La manera com Doraemon ha facilitat la vida de Nobita durant els anys que han conviscut, seria un insult per a qualsevol ment mínimament orgullosa. No hi ha hagut problema, lleu o greu, que s'hagi resistit a la butxaca màgica; de fet, no hi ha hagut cap altra cerca de solucions que no fossin les de remenar l'omnipresent butxaca.

És per aquest motiu que molts han titllat Doraemon de comunista recalcitrant. Les maneres que el gat blau utilitza per intentar eliminar les capacitats mentals de Nobita són les mateixes que qualsevol règim comunista utilitzaria amb els seus ciutadans. Aquesta manera d'arreglar els problemes per la via de la facilitat més insultant, per així esborrar de la ment del problemàtic qualsevol possibilitat de superació personal, i per tant, d'anhel de riquesa, és el que ha portat a molts a pensar que Doraemon, era, en efecte, comunista.

Ha sigut una fixació errònia. Doraemon no és comunista, Doraemon és només socialista. Ell no ha intentat mai destrossar les ànsies de millora de Nobita com ho hagués fet amb qualsevol altra persona. Ell només ha suprimit qualsevol possibilitat de millora en la vida de Nobita perquè Nobita és un desgraciat i Doraemon creu que sempre ho serà. No hauria actuat igual, segurament, amb Gegant, Tsuneo o Shizuka, si li hagués tocat viure amb ells. No hauria actuat igual perquè no li ho haurien deixat fer. En canvi, si Doraemon fos comunista, els hauria aixafat a la força. La capacitat destructora de Doraemon, doncs, queda reduïda per la seva condició de socialista convençut. És així com en la vida de Nobita encara existeix una minúscula esperança de millora.

Publicat perDeivit Tustei a 20:23 1 comentaris  

You can only bring one bag

Arribem a l'aeroport de Stansted, a Londres, carregats jo amb una motxilla plena de coses (la meva maleta l'he facturat) i ella amb la seva maleta de mida petita -apta per a ser portada com equipatge de mà- i un bolso. Anem justos de temps, no pas per falta de previsió, sinó perquè el camí del centre de Londres a Stansted amb autobús és escandalosament llarg, més si tenim en compte que és divendres i el trànsit és endimoniat. Hem sortit tres hores i mitja abans de l'hora marcada per l'avió com a hora d'enlairament. L'hora d'embarcament queda 40 minuts més d'hora, però no crèiem que hi hagués d'haver cap problema. Quan jo ja he facturat la meva maleta, queden 30 minuts per l'hora d'embarcament. Ens posem a la primera cua que porta al primer control prèvi abans d'emprendre el llarg camí que ens durà fins a l'avió. Aguantem tota la cua i un senyor alt i amb cara de mala llet ens diu -”You can only bring one bag per person”. -”What?” Ens fa fora de la cua de mala manera. Ella intenta posar el bolso dins de la maleta i gairebé no hi cap. Hi cap tant malament, que es trenca la cremallera. Tornem a provar-ho. Ara ja només portem un paquet cadascú, però el problema és que “this one is too heavy”. Passa dos quilos més dels 10 permesos. Ens torna a fer fora de la cua. Queden 20 minuts. Intentem posar el seu bolso dins de la meva motxilla, però és impossible, no hi cap. Recordo totes les vegades que li he dit per què coi compra bolsos tant grans. Es planteja facturar la maleta i entre crits i una histèria que cada vegada és més accentuada se'n va corrents cap a la cua de facturació. Facturar la maleta val 12 euros i maleïm el moment en què hem decidit estalviar-nos-els. La cremallera està espatllada, unes calces treuen el cap per un costat, si la factura serà un desastre, per tant li dic que no ho faci. Evidentment no em fa cas i marxa corrents. L'espectacle que formem al mig de la multitud comença a fer-se notar. Se m'acut una cosa, buscaré algú del personal de la neteja de l'aeroport i li demanaré una bossa de basura on poguem repartir el pes de tal manera que no portem ni més d'un paquet ni més de 10 quilos cadascú. Miro per tot arreu, no trobo ningú. Ella segueix fent cua. Queden 10 minuts. Finalment veig una dona amb una bossa de plàstic gran. Li demano amablament “Where did you get this?”. Em respon que en una botiga de Londres a nosé on i blablabla. “Oh, no no! I mean... Do you need it? Can I get it?”. No em posa cap problema. Treu un parell de paquets que hi porta a dins i me la dona. Em mira amb cara d'estranyada. I no és per menys. Corro cap al taulell de facturació i li dic a la Raquel que ho deixi estar, que ja tinc la solució. No vol deixar-ho estar, però prenc la decisió de empenyer-la fora de la cua. Crec que ens en sortirem. Posem el seu bolso i la meva motxilla dins de la bossa. Tornem a la cua. Queden 5 minuts. Just a davant nostre, a la cua, hi ha la dona que m'ha donat la bossa. La fan fora, perquè no pot dur tres coses. Ho ha de dur tot junt. Surt de la cua i em mira, ara amb una cara que evidencia que ho ha entès tot. Em sap greu, però a mi em fa la sensació que perdré l'avió i els nervis son considerables. Finalment el guarda ens deixa passar. Hem acabat entrant el que duiem al principi, però dins d'una bossa de plàstic, de tal manera que no fes dos bultos. És d'un ridícul espantós. Ja no queden ni 5 minuts. Després d'aquest primer control, en ve un altre. El de tota la vida, on et miren la bossa i on t'has de treure fins i tot el cinturó. Jo el passo, la Raquel no. Més endavant ha d'obrir els braços i les cames i una senyoreta li passa una barra detectora amunt i avall. Cap problema, podem seguir endavant. El següent control és passar el calçat per una cinta perquè l'examinin. Mal moment per escollir portar botes altes. Se les treu entre crits i renécs i passem el control. Ja ha passat l'hora d'embarcament. Òbviament tinc l'esperança d'arribar a temps, perquè l'embarcament no és instantàni, però començo a no tenir-les totes. Fa 3 hores i mitja que hem sortit de Londres. Hauriem sortit encara mitja hora abans, si no fos perquè l'autocar que marxava a aquella hora no duia el cartell que indica on es dirigia, i ens ha passat per davant dels nassos sense que ens n'adonéssim. Començo a calcular quan ens poden costar dos bitllets d'avió comprats a última hora. I recordo a la dona histèrica que venia amb nosaltres a l'autobus i embogia a perquè veia que no arribava a temps. Com reiem nosaltres! Ara ja no riem. Un cop passat el control de les sabates, busquem la porta d'embarcament. Seguim la fletxa que indica cap on és i anem a parar a una mena de parada de metro. L'hem cagat, s'ha d'agafar un tren automàtic per arribar-hi. Collons d'aeroport! Que no era el més petit de la ciutat? Esperem el tren resignats i fent càlculs. Intentant buscar un consòl, penso que haver de pagar dos bitllets serà com si m'haguessin posat una multa anant amb cotxe. Tampoc ens morirem de gana. Una cosa que passa i ja està. Però segueix fent molta ràbia. Arriba el tren, l'agafem i al cap de 2 minuts arriba al seu destí. Baixem del tren i correm seguint les indicacions cap al nostre lloc d'embarcament. Pugem unes escales, correm un passadís i finalment hi arribem. Passen 10 minuts de l'hora prevista per embarcar. Davant de la porta hi ha unes 150 persones... esperant el nostre avió. Un noi que sembla estar habituat a fer aquest viatge ens mira i somriu. Venia amb nosaltres a l'autobus i possiblement també ens ha vist cridant pel vestíbul. El saludo esbufegant. “Demà al vespre em gastaré una part del que haurien costat dos bitllets en un bon sopar”, és el primer que penso. No em faré mai ric, però sé que l'endemà seré feliç davant d'un filet de vedella. Com era d'esperar, pugem a l'avió uns deu minuts després d'arribar, i un cop a dalt de l'aparell ens estem una hora esperant tenir pista. És igual, jo fa estona que és com si ja hagués arribat a casa.

Publicat perDeivit Tustei a 19:57 1 comentaris  

Anem-la a buscar

El dia que Televisió de Catalunya va decidir deixar d'emetre Bola de Drac, alguna cosa va esquerdar-se en l'educació dels catalans del futur. Ara ja es podria ben bé dir que hi ha tota una generació que no ha conegut Bola de Drac per la via habitual, per la via del capítol diari a l'hora de berenar. Això és un desastre d'una magnitud que només podrem conèixer quan aquests nens siguin més grans, però ja els hi dic ara que no acabarà bé.

Els motius que té la televisió catalana per vetar la sèrie d'Akira Toriyama tenen a veure amb les calúmnies que sobre ella han vessat durant anys comunistes i altres ani-quiladors del benestar. Es diu que Bola de Drac és violència pura i, per tant, un mal exemple pels nens, que creixeran esguerrats si s'hi aficionen. S’ha dit també que els valors que transmet la sèrie son infames i poden causar traumes a una canalla que es veu frustrada quan descobreix que no pot acomplir amb les expectatives que la sèrie el marca.

La realitat, però, és que els valors que transmet la sèrie de Goku i els seus amics són els que al llarg de la història han fet triomfar les civilitzacions més exitoses; els valors que han fet d'algunes parts del món un lloc bonic on viure. Bola de Drac té en l'amistat l'eix vertebrador al voltant del qual gira tota la resta. Un valor fonamental, que la sèrie no presenta mai renyit amb el de la competitivitat; i es aquí és on s’ens mostra la cara més profitosa de l’obra: ensenyar quins són els beneficis de la competitivitat ferotge, de la llei del més fort, de l’afany de superació personal. Tot això que tant poc agrada al comunisme.
A Bola de Drac, quan aconseguien batre una dificultat, de seguida se’ls n'hi presen-tava una de molt més complicada. Superació, competitivitat, lluita, canvi. Son Goku era sempre més fort que ahir, però menys que demà. L'enemic era sempre pitjor que l'anterior, però molt més dòcil que el proper. Un enemic d'una maldat terrorífica, però que encabat sempre es tornava bo i s'unia a la causa per la qual lluitaven els bons: la de millorar el món fent servir la força sempre que fos necessari.

La sèrie ens proposava també la idea d'un cel on anar a parar quan algú moria. Un cel on la cursa per seguir sent el millor continuava per a tota l'eternitat. Un cel on hi tenia un lloc de privilegi el que havia donat la seva vida per aconseguir que la vida a la Terra fos millor per als altres. Un lloc on no només es feien distincions entre bons i do-lents, sinó que s’anava molt mes enllà: també se'n feien entre els que havien estat he-rois i els que no.

I a Bola de Drac no tan sols es col•locaven els herois en un altar, no: a més, els per-sonatges maldestres i ganduls eren ridiculitzats a tothora i al final desterrats. No hi havia lloc per a la mediocritat, tot era excel•lència i el que no s'hi apuntava perdia tota possibilitat de protagonisme.

Eliminar Bola de Drac ha sigut una de les moltes feines brutes que s’han dut a terme a casa nostra sense que ens n’adonéssim. Amb la seva eliminació de la programació, s’ha esborrat del mapa una de les més poderoses eines educatives per als més joves de la casa.

Però no tot està perdut, no podran amb nosaltres. Quan jo tingui fills, només tornar de l'escola, els col•locaré davant de la TV i els hi posaré els devedés de la sèrie. No po-dran fer els deures fins que no s'hagi acabat el capítol.

Publicat perDeivit Tustei a 20:13 3 comentaris  

Ecologisme?

L'ecologisme no té cap sentit. És una qüestió totalment arbitrària i estètica. Una moda de rics. Un comportament que no es poden permetre els que intenten millorar el seu nivell de vida. Ecologisme, segons el DIEC, és un “moviment sociopolític que proclama la necessitat de respectar i protegir el medi ambient i de limitar l’explotació dels recursos naturals”. Respectar i protegir el medi ambient, és a dir, que la meta de tot ecologista pollós és la d'assegurar-se de que tot segueix igual que sempre, o més ben dit, igual que fa cent anys. Que on hi ha una muntanya hi segueixi havent una muntanya i on hi ha un bosc, hi segueixi havent un bosc. Una posició vital que va contranatura, doncs és la pròpia natura la que ha provocat al llarg da la hisòria el devastament més gran i les atrocitats més increïbles en qualsevol medi terrestre o extraterrestre. I és la natura la que eventualment farà que el planeta Terra desapareixi, engolit per un Sol que no hi entén d'ecologisme ni d'ecologia. No, no seràn les bombes nuclears creades per l'home les que ens extingiran. Tampoc serà l'accelerador de partícules que està a punt d'entrar en funcionament sota el sòl de Suïssa qui crearà un forat negre que pugui engolir-nos. No som tant poderosos, ni tampoc tant imbècils. El poder i la imbecilitat (o el sense sentit si es vol entendre així) son qualitats més pròpies de la naturalesa tant admirada pels ecologistes del segle XXI.
I perquè un ecologista de sòcarrel vol que els boscos segueixin al seu lloc? Per què no vol instal·lar-hi torres d'alta tensió? La raó és molt divertida: perquè sense torres d'alta tensió, els boscos son més bonics. Aquest és l'admirable fons de tot ecologisme . I ull! Que no dic que no sigui una postura totalment respectable (jo també trobo que un bosc ben verge fa molt bonic) , però no em negaran que una mica de riure si que en fa. “Les torres d'alta tensió, les carreteres o altres construccions diverses malmeten els ecosistemes sobre els que nosaltres ens aguantem amb equilibri”, em contestaria ara un ecologista de manual. Én altres paraules, que si fem un túnel, es moren els esquirols. Ja hem topat amb un altre dels temes on l'arbitrerietat i el favoritisme son els protagonistes principals: la defensa dels animals. Sobre aquest tema en parlaré un altre dia amb més profunditat, però és evident que si no ens fa pena la vedella que ens mengem tot sovint per sopar, no és just que ens faci pena un esquirol del bosc. O potser sí que és just (a mi per exemple els gossos em cauen més bé que els ànecs), sigui com sigui, és un cas de favoritisme manifest i ja he dit que sobre això hi reflexionaria més extensament un altre dia.
“-Oh, però si ens carreguem l'ecosistema, al final, com que això és una cadena, ens acabarem extingint nosaltres”. Miri, és evident que les coses s'han de fer amb una certa cura i a ningú li interessa que s'extingeixi la humanitat (provocaria la crisi econòmica més bèstia de la història), però d'aquí a pensar que ens extingirem per fer quatre carreteres i plantar unes quantes torres de ferro, n'hi va un bon tros. Així que ja tornem a ser on érem: no volem ferros al bosc, perquè fan lleig i no puc anar-hi a passejar perquè no m'agrada veure'ls.
I un cop tenim un bosc sense ferros, què podem fer-ne? Doncs anar-hi a fer una volta.
-”Oh, escolti, però és que jo sóc un obrer que no té massa temps d'anar a passejar pel bosc i voto les esquerres perquè em defensin els meus interessos de treballador.” -”Doncs miri, em sap molt de greu però les seves esquerres prefereixen deixar els boscos tal i com estan, així que ja pot buscar-se una altra feina, perquè fent carreteres pot estar segur que no hi treballarà pas.” Heus aquí una altra de les grans contradiccions de l'ecologisme: l'ecologisme ha nascut, creix i morirà agafat de la teta de l'esquerra, quan més aviat hauria de ser un tema per a al burgesia.
Com diu el DIEC, una altra missió de l'ecologisme és “limitar l'explotació de recursos naturals”. Ja he dit que mantenir el paisatge bonic és una cosa que més aviat només es poden permetre els països rics, i és ben bé així. De la mateixa manera, també és impossible que un païs en vies de desenvoloupament es pugui plantejar reduïr el consum de recursos naturals. Els països desenvolupats hem gastat tots els recursos que hem pogut per ser rics i ara posarem barreres als pobres? I ara! No seria pas just això! No els sembla? A més, què vol dir que no s'han de “malgastar” els recursos naturals? Que no s'acabaran de totes maneres algun dia? Quina diferència hi ha en que aquest dia sigui d'aqui a deu o d'aqui a cent anys? “-Que si passa d'aqui a deu anys, nosaltres en patirem les conseqüències i serem els que ens haurem de buscar la vida”. Ah! Ja hi tornem amb l'egoïsme recalcitrant dels ecologistes. A més, si hem descobert que fent servir determinats recursos que ens dona la naturalesa, podem ser mes rics i viatjar molt i treballar menys i no passar mai gana i viure més còmodament que qualsevol rei de l'edat mijana, perquè no aprofitar-ho? No havia quedat clar que igualment, un dia, el Sol, el nostre estimat Sol que ens crema la pell si no ens posem cremes protectores derivades del petroli (el petroli filldeputa!), engolirà la Terra sencera amb tots els boscos, tots els esquirols i totes les torres d'alta tensió juntes?

Publicat perDeivit Tustei a 21:57 1 comentaris  

Hola món.

Bé doncs, aquí estem. Després de l'experiència frustrada del cloïssa per arrossegament, enceto un nou blog que espero fer durar gràcies als errors comesos amb l'anterior. Aquesta vegada em dedicaré simplement a escriure articles sobre qualsevol cosa que m'interessi, intentant sempre de reflexionar una mica. Dic “articles” i no “entrades” o “posts” perquè miraré que tinguin una certa qualitat reflexiva, i sobretot que tinguin en l'opinió la seva columna vertebral. No vull fer d'altaveu repetidor de curiositats vàries de les que solen passar de blog en blog i de web en web sense rumb determinat ni utilitat visible. Tampoc vull fer humor perquè no en sé. Segurament el problema de l'altre blog és que navegava sobre moltes aigües per al final no acabar atrapant res. A més a més, simplifico el nom del blog i hi poso el meu “nom” (properament www.deivittustei.cat), perquè no tinc necessitat d'amagar-me de res (buscant una mica, qualsevol pot trobar el meu nom real i sinó, demanant-me'l jo li facilitaré sense cap problema, això sí, segurament qui el demani es quedarà igual). Pel què fa al disseny, intentaré de mantenir-lo simple i sense massa porqueria, on l'important sigui sempre el què hi hagi escrit al centre.


Així doncs, obro aquesta aventura amb ganes de no deixar-la abandonada i sobretot, amb ganes de que qui s'hi deixi caure, s'animi a discutir amb mi i els altres lectors qualsevol cosa de les que escrigui. La meva voluntat és la de posar sobre paper -o sobre pantalla- les meves opinions sobre les coses, per intentar d'enfortir-les, rectificar-les o simplement recordar-les en un futur. I perquè escriure és bàsic per ordenar uns pensaments que tenen massa valor com per deixar-los perdre sense treure'n profit. Com bàsic és saber-ho fer amb una certa correcció. També considero important deixar escrites (i sobretot, publicades) algunes de les coses que m'agrada defensar. Trobo que és un exercici d'una responsabilitat difícil d'assumir i és per això que m'ho agafo com un repte complicat. Qualsevol podrà venir aquí i retreure'm qualsevol cosa que hagi escrit en un passat. La idea m'excita i em terroritza a la vegada, però de ben segur que serà divertit. Per cert, agraïré que em matxaqueu qualsevol falta d'ortografia, errada gramatical o perversió de vocabulari que faci.

De moment continuo mantenint l'antic blog a les adreçes d'interès per qui vulgui consultar-lo i de fet segur que recupero alguna entrada que val la pena de posar-la aquí.

Que els hi sigui de gust (sí és que finalment algú passa per aquí).

Publicat perDeivit Tustei a 21:55 2 comentaris