Nova York. Capítol primer "Parada i fonda".

Mirar per la finestreta d’un avió quan a sota hi ha terra ferma és una activitat que sempre m’ha engrescat d’una manera aclaparadora. És per això que en el moment en que a la pantalleta enganxada al seient del davant -on pots veure pel•lícules o escoltar música, però on jo vaig preferir de mantenir-hi sempre la informació sobre el vol- vaig veure-hi que estàvem ja en territori Nord Americà, vaig decidir apujar la “cortina” de plàstic que impedeix de veure què es cou a l’exterior, obviant la molèstia que això podria causar als passatgers que tingués més a prop. Havia mantingut la finestreta tancada durant tot el viatge i és així com la importància i el simbolisme de travessar l’Atlàntic va quedar aniquilat, esborrat de la part d’imaginari personal que hauria d’haver creat en algun moment de la travessia i que una mandra inexplicable em va impedir d’elaborar.

“Obro” la finestreta i miro a l’exterior. El paisatge fa fred. Una lleugera enfarinada cobreix les parts més altes dels llocs que sobrevolem. Hi ha quatre núvols baixos però res que impedeixi de veure el què hi ha a sota, i molt menys, que impedeixi de notar un sol d’aquests que aixafa la Terra enfocant-nos d’una manera que arriba a cansar, tal com ho ha fet durant tot el viatge. Mirant a terra hom hi veu llacs pertot. Uns de més petits, insignificants, i els altres de molt més grans, immensos. Al principi són un simple reflex del Sol. Costa entendre-hi un llac en quatre llampegades a ras de terra, però a mesura que l’avió perd alçada i aquests reflexos es tornen més blaus, la certesa de que allò són magnífiques masses d’aigua es fa més evident.

Perdem més alçada i entrem en una zona on comença a viure-hi gent. La quadricula que formen les cases dels pobles americans, és d’un ordre segurament massa exacte. L’espai que ocupa una família americana mitjana dins del territori és, per sobre de tot, exagerada. On al nostre país hi viurien deu mil persones, allà n’hi deuen viure amb prou feines dues-centes. El vol encara corre encara un pèl amunt, però es distingeix perfectament la forma que sol prendre un típic poble nord-americà. El primer que em ve al cap és que no és gens estrany que aquesta gent hagin inventat els centres comercials: és impossible que en un poble disposat d’aquesta manera, puguin permetre’s el luxe de dispersar els seus comerços equitativament com ho fem aquí. La cosa ha de basar-se per força en crear un lloc equidistant on anar a proveir-se. Se m’acut també, que és molt lògic això de que els americans hagin sigut els que han popularitzat l’ús del vehicle privat com a mètode de transport habitual. Tots els diners del món no pagarien una xarxa de transports públics, que fos realment de profit per la gent que viu d’aquesta manera tant escampada.

Seguim descendint i no faig res més que calcular cap a quina direcció es deu trobar Manhattan. Miro la pantalla del meu davant i faig un càlcul constant de la posició del nostre destí. M’imagino que és cap aquesta o cap a aquella direcció, igual com vaig imaginar que hi havia Amèrica a l’altra banda de l’Atlàntic la primera vegada que vaig mirar-me’l de cara. Al cap d’uns minuts, hi aterrarem. El neguit és ja irresistible.

De cop i volta, les interminables extensions de casetes ben col•locades, es converteixen en una massa d’edificis lleugerament més grans. Es veuen alguns blocs de pisos i de tant en tant algun barri amb unes cases exageradament grosses, com cases de nines, però a tamany real. La típica casa encantada de les pel•lícules. L’avió està agafant posició d’aterratge mentre sobrevola alguna conurbació prop de Nova Jersey, o potser la mateixa Nova Jersey. M’és igual, l’únic que em preocupa és veure Manhattan, però de moment sembla que no és possible des de la nostra posició dins de l’avió. L’impacte haurà d’esperar uns minuts més.

L’avió toca terra i el primer contacte amb el poble americà és la visió dels treballadors de l’aeroport (tots negres) abrigats fins a les dents. A fora hi deu fer fred i això em recorda que hem arribat a un país que per força s’ha d’agafar la vida seriosament. El fred no es pot suportar de cap manera si un té la mandra ficada al cos.

Després de sortir de l’avió i abans de passar els precisos controls d’immigració, travessem uns passadissos sobre d’una d’aquelles cintres transportadores dels aeroports que t’avisen que estàs cansat. Per fi Manhattan apareix a l’altra banda d’un dels vidres que donen a l’exterior. Quatre capses esborronades per una finíssima clitxa, amb l’Empire State al mig, confirmant-te que el què estàs veient no ho oblidaràs fàcilment. L’skyline queda encara molt lluny però les primeres sensacions ja estan servides i de ben segur que són el preludi del què vindrà més endavant. Però no avancem esdeveniments. Som a l’aeroport i hem de creuar la “frontera” per entrar al país més gran del món.

Entrar als Estats Units com a turista europeu és molt senzill, però això no treu que t’acabi quedant molt clar que aquesta gent es pren molt seriosament l’acte de deixar entrar forasters a casa seva. A les preguntes que has de contestar abans d’embarcar, s’hi afegeix un formulari ple de qüestions –estúpides, això no es pot negar- que has d’omplir a dalt l’avió, a fi d’entregar-lo un cop a terra. Per si això no fos prou, un policia d’aduanes mort de fàstic et fa col•locar els deu dits de les dues mans en una pantalleta per enregistrar totes les teves empremptes. Encabat, un altre policia et fa la última pregunta sobre què vas a fer-hi al seu país. Som europeus i ho tenim fàcil. Una resposta ràpida i el somriure del policia t’obre les portes d’Amèrica.

Ja hi hem arribat. Continuarà.

Publicat perDeivit Tustei a 22:21  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada