Menú infantil

Dissabte al migdia, dinar a Can Balmes com de costum. Avui la meteorologia sembla haver-se comportat, el mercat no ha sigut muntat en va i de ben segur que estarem distrets. Molt millor així, perquè la superfície de la taula no és la més indicada per llegir-hi el diari, i no ens enganyem, la intenció dinar i llegir a l’hora és normalment massa agosarada. Així que em podré dedicar a observar el què succeeix a les taules del voltant, que normalment és el millor que es pot fer tot menjant quatre pèsols.

Al davant se m’hi asseu un grup força nombrós on no hi falten els nens. En són tres o quatre, d’edats que deuen anar dels vuit als onze anys. Seuen a les cadires que queden més a prop meu, i evidentment, em temo el pitjor. A mi que no m’agrada el moviment perpetu, si no és que sóc jo el qui el produeixo, la idea de tenir tres –o quatre- nens menjant a menys de dos metres no m’entusiasma. La meva ànsia, però, queda esvaïda tant bon punt sento el què demanen: unes faves a la catalana i un filet, que no sigui gaire fet. Hi ha una manera d’anar pel món i una manera de prendre’s les coses, però sobretot hi ha una manera de començar un camí; i fugir dels menús infantils, dels macarrons i la carn arrebossada, és una gran forma de no sortir de la línia ja des de bon principi. Després de demanar el què volen, s’estan tots quiets, parlen amb un volum de veu respectable i no molesten a ningú. No piquen de mans, no donen cops de peu a les cadires, no s’aixequen constantment, no fan sorollets amb els coberts, no criden... no demanen menú infantil. Hi ha uns espais on fer totes aquestes activitats, fins i tot hi ha uns espais on anar a menjar-hi menú infantil: tot el què donen en un McDonalds és un menú infantil sensacional. Jo hi vaig sovint a fer una regressió a la infància (i això que quan era petit no hi havia anat mai) i hi solo gaudir bastant. Però en un restaurant no es va a menjar pit de pollastre arrebossat. Se m’atribueix sovint, de forma totalment equivocada, una enemistat amb els éssers humans petits. Puc demostrar-los que això és fals si em porten un home petit que mengi filets poc fets. A mi no és que no m’agradi la gent molt jove, a mi el que no m’agrada són els menús infantils quan no toquen.

A vegades surt una enquesta al diari que diu que més de la meitat dels catalans no saben ni qui els governa. Persones incapaces de nombrar el nom d’un sol polític. Gent que ha menjat molt pit de pollastre arrebossat i molts canalons infectes quan no tocava. I no em mal interpretin, en la majoria de casos amb un filet cru o unes faves a la catalana no haguéssim arreglat res, però almenys ho hauríem intentat.

Publicat perDeivit Tustei a 20:53  

2 comentaris:

Unknown ha dit... 2 de maig del 2009, a les 16:37  
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit... 2 de maig del 2009, a les 16:38  

hola Daivit sóc la Kashna (d'amics rac1, per exemple). No sé com... he arribat al teu blog, però m'ha agradat molt.

Divertit però intel·ligent. Salut!

Publica un comentari a l'entrada