Res d'igual

Liverpool quatre, Madrid zero. No exagero si dic que no recordo res d’igual. No havia viscut mai una caiguda fins a tant avall. Va haver-hi no fa masses anys el sis a un contra el Saragossa a la Copa del Rei, hi ha hagut alguna mitja golejada del Barça a la lliga al mateix Bernabeu, també un parell de finals de Copa perdudes desastrosament. El Madrid pot fer el ridícul, i sovint el fa, però mai hauria de permetre’s fer-lo a la Champions. El Madrid pot oblidar-se de qualsevol competició durant els anys que convinguin, però mai pot oblidar-se de la Champions.

I és que el prestigi adquirit, no ja amb les finals en blanc i negre, sinó amb les tres copes guanyades del 98 al 2002, va quedar ahir definitivament esborrat i enterrat. Un prestigi, l’europeu, que no l’han regalat mai a ningú. De fet, del 98 al 2003 l’expedient del Madrid a Europa va ser immaculat: o bé es guanyava, o bé es queia digníssimament a semifinals. L’excel·lència era màxima, inapel•lable. Fins i tot una mica exagerada. Si la sort es gasta, de ben segur que ens la vàrem acabar tota en un atac d’eufòria incontrolable.

Llavors va aparèixer el Mónaco als quarts de final de la temporada 2003-2004 i va avisar de com podria ser que anessin les coses de llavors en endavant, si es queia tant fàcilment en l’autocomplaença; i va fer-ho remuntant un quatre a dos de l’anada que la infinita confiança del Madrid galàctic havia fet creure definitiu. A partir d’aquí, ja mai més s’han jugat més de vuit partits de Champions per any. Han passat cinc anys dels últims quarts, sis de l’última semifinal i set de l’última victòria. Cinc anys acabant la temporada pel març. I és que de res serveix guanyar un parell de lligues si no t’has de dedicar a res més durant mesos.

El Madrid a Europa ja no existeix. O almenys no de la manera que hauria de fer-ho. Donaven ahir per Canal+ un vídeo on un reporter preguntava als seguidors del Liverpool, a Anfield, què en sabien del Madrid, quins jugadors coneixien. La majoria d’ells eren incapaços de dir més d’un o dos noms. Tampoc no sabien ni qui era l’entrenador. Els nois del Plus van excusar-ho dient que “viuen en una bombolla, no tenen res més al cap que el seu equip”. No amics, no, el què passa és que si estàs cinc anys sense aparèixer pels quarts de final de la Copa d’Europa, Europa et castiga oblidant-se de tu.

Potser ens havíem mal acostumat, potser, com he dit, vam gastar tota la sort que aquestes competicions requereixen. I no es podria dir que vam malgastar-la, perquè els resultats van ser prou profitosos. El que sembla clar és que cinc anys caient tant lluny de la glòria pesen massa. D’ara en endavant, la única cosa que es pot demanar al Madrid és que recuperi l’excel·lència perduda. De la manera que sigui. Cal abocar-ho tot a retornar a l’entitat el prestigi que se li suposa, no valen més mitges tintes. I l’excel·lència només es troba a Europa. El consol del que es guanyi al costat de casa ja no serà suficient.

Publicat perDeivit Tustei a 13:17  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada