Pla deia... sobre el mar. (anàlisi patillera)

El quadern gris, dia 6 de juny de 1918 . En una de les millors entrades de l’insuperable dietari, Pla deixa anar, enmig d’altres reflexions fetes segurament sota els efectes de l’alcohol, la següent afirmació:

“Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.”

En aquestes dues frases, a part de descobrir-hi una de les més exactes descripcions que poden trobar-se sobre el mar, hi ha impregnats un dels trets distintius del caràcter de Pla.

Anem per parts.

Per començar, Pla ens diu que “davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas.” Està preparant el terreny pel que vindrà després. L’únic que ens intenta dir, és que davant del mar, no hi ha res a dir, res a fer. “No fareu res”, és una de les frases preferides de l’escriptor, i efectivament, davant del mar no s’hi pot fer res, qualsevol intent d’entendre el que es té al davant, serà fallit. És així com, seguidament, Pla deixa anar una sèrie d’adjectius que no serveixen per res més que per constatar que no, que amb el mar no hi ha manera.

La mar és impintable. Efectivament, per molt fàcil que pugui semblar a priori, pintar el mar és una feina molt complicada. Pla, que era un gran aficionat a l’art de la pintura –com a espectador, es clar- això ho sabia perfectament. Segur que estava rabiós per no haver trobat mai un mar prou ben representat sobre d’un paper en forma de dibuix o pintura. Però a qui podia culpar, si a ell mateix li costava Déu i ajuda de pintar-lo amb paraules?

La mar és indescriptible. Malgrat pugui semblar una contradicció que un escriptor digui que alguna cosa és indescriptible, Pla sap molt bé del què està parlant. La recerca de l’adjectiu exacte ha sigut sempre la seva obsessió; fer-se cigarretes pensant-se’l, beure una copa de conyac intentant de trobar-lo, posar-se davant d’una muntanya amb un llapis a la mà i passar una llarga estona buscant la paraula exacte que la definís. Això és al que va dedicar-se Pla tota la vida, i sovint va atabalar-se tant, que “indescriptible” va acabar sent un dels seus adjectius preferits. Però que ningú s’enganyi, quan Pla deia que alguna cosa era indescriptible, era perquè aquesta era precisament la descripció que mereixia. Així doncs, Pla arriba a la conclusió que la mar és indescriptible. De moment.

La mar és inaferrable. Amb la mosca una mica pujada al nas, entreveiem l’enuig de l’escriptor quan deixa anar aquest contundent “inaferrable”. Imaginem-nos a Pla davant del mar, potser al far de Sant Sebastià, buscant les paraules una vegada darrera l’altra i perdent una mica la paciència en adonar-se que el mar no es pot abastar. Ni més enllà de l’horitzó, ni, especialment en l’Empordà de l’escriptor, a banda i banda. Sembla que Pla s’està excusant davant d’ell mateix al veure que no se’n sortirà.

La mar és incomprensible. I l’excusa final arriba amb aquest “incomprensible”. El mar no es pot comprendre, no se’n pot copsar la naturalesa. És impossible de trobar-ne el sentit real.Pla ha llençat la tovallola. O això és el que ens vol fer creure, perquè el que ve a continuació és una bofetada directa dedicada a tots els que han desconfiat d’ell fins a arribar en aquest punt. Perquè aleshores és Pla qui ens deixa a nosaltres amb un pam de nas:

“La mar és d’una indiferència total”.

Com? No havíem quedat que el mar no es podia ni descriure ni comprendre? No és aquesta una descripció extraordinària? No és d’un nivell d’enteniment majúscul dir que el mar és d’una indiferència total? No és que el mar no es pugui descriure ni comprendre, és que al mar no li importa gens que algú el descrigui o el comprengui. El mar fa la seva, no necessita res, perquè ell ho és tot. El mar és d’una indiferència total! I això és vàlid tant per un mar tranquil, com el Mediterrani de Pla, com per un gran oceà enrabiat. Es pot aplicar tant a un mar envermellit per a la passada amunt o avall del sol, com a un mar que es confongui amb el cel o s’hagi fet invisible per l’arribada de la nit. El mar és sempre el mar, i la resta és igual.

El mar és d’una indiferència total! Punt! Pla ens havia enganyat a tots amb la seva habitual falsa modèstia. Abans de deixar anar això, ens volia fer creure que el mar no es pot explicar amb paraules, o pitjor, que ell no se’n sortiria pas. Però no era això, només preparava el terreny per en acabat fer una de les seves habituals demostracions de lucidesa i dir-nos, amb aquella falsa humilitat tant seva, “si no us agrada, a mi no se’m queixeu, ja us he dit que era impossible aconseguir descriure el mar”.

Dins de la mateixa entrada del dietari, hi ha una frase esgarriada on Pla es confessa així:

"Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima."

No podia explicar-se millor.

Publicat perDeivit Tustei a 19:14  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada