Un món d'encís, un país encantat

Només hi ha un món inventat que no em sembli una autèntica pèrdua de temps, i no és altre que el que Akira Toriyama va imaginar per ubicar una de les històries més perfectes que s’hagin escrit mai. Tot Bola de Drac, tot, de principi a fi i obviant sempre les parts de l’anime que el geni Toriyama no havia escrit per al manga (Garlic Jr., fill de puta), ens proporciona una obra mestra d’unes proporcions descomunals. “És un món d’encís, és un país encantat, on contents, tots nosaltres, ara hi farem cap”. Això tant cursi és el que deia la cançó que encapçalava els primers 192 capítols, que aquí vam batejar com “Bola de Drac” a seques (sense la Z, que Déu sap d’on la vam treure), una cançó traduïda del japonès fent servir el català rabiós que la televisió de Catalunya utilitzava en aquella època de finals dels vuitanta, principis dels noranta. Era cursi, però era veritat. Hi vam “fer cap” i la broma va durar més de deu anys.

La literatura ha imaginat molts móns. No en suporto cap, m’estimo més el real. Tot i que no m’he cregut mai aquesta frase que diu que “la realitat supera la ficció”, el que si que crec és que la ficció que no està basada en la realitat, ha de ser per força molt avorrida. De fet, tots aquests mons fantàstics tenen una part de realitat de la que no poden desprendre’s de cap manera. Les relacions humanes que s’hi expliquen, per exemple, no en tenen res de fantasia. Si no fos per això, la seva irrealitat no s’aguantaria per enlloc.

Quan van estrenar la primera de El Senyor dels anells, vaig anar al cinema fent cas de les empentes que em donava la massa. Vaig adormir-m’hi. Després vaig llegir el primer llibre, i a part de semblar-me d’una clara irrisorietat , vaig adonar-me que el dia que havia visionat la pel•lícula no m’havia assabentat de res, vaig recordar, de cop, que havia mig dormit durant les tres hores que durava. Sobre com continua la història, no en tinc ni la més remota idea. Ni m’importa. Només maleeixo les hores que vaig perdre llegint el primer llibre i mirant un parell de cops la pel•lícula que se’n va fer. Tota aquesta gent caminant amunt i avall per un paisatge ple de criatures que fan angúnia, em posa molt nerviós. Si vull llegir les aventures d’un que camina, prefereixo l’Espinàs. El món del Senyor dels Anells, és un d’aquests móns inventats per omplir els prestatges menys recomanables de qualsevol llibreria, amb llibres d'aquells tan horrorosos, generalment de tapes vermelles, blaves o verdes i amb dracs i succedanis a la portada.

Després hi ha tot allò de la Guerra de les galàxies, que no entraré a valorar perquè no m’hi entenc, però que sí que m’atreveixo a dir que no ho suporto. Aquí sí que de pocs detalls em puc queixar, perquè no he passat mai dels primers deu minuts de la primera pel•lícula. Potser aquesta saga juga amb els sentiments de l’espectador, intentant fer-li creure que és més una cosa de ciència ficció que no pas de fantasia. O potser no. No ho sé, tampoc faré cap esforç per descobrir-ho. M’estimo més el Doraemon que no pas l’R2D2.

La gràcia de tota aquesta fantasia sorgida d’una ment pertorbada deu ser que es produeixi el moment màgic en el que et xucla, t’abdueix. Ja he dit que jo això només vaig aconseguir que em passés amb Bola de Drac. Clar que, si la cosa t’enganxa abans de fer els cinc anys, potser és normal que entris en un espiral d’intercanvi de fotocòpies que et porti a venerar tot el que tingui a veure amb el nou món que acabes de descobrir. Al cap i a la fi, quan tens cinc anys tampoc coneixes gaire el món real, no pots decidir quin t’interessa més. En aquella època preferia acompanyar en Son Goku en la seva cerca de les boles, que fer el mateix amb el senyor Espinàs i la seva recerca del testimoni més absolutament autèntic. Una actitud perfectament normal, per altra banda.



O potser és que a Bola de drac follaven. Aquí s’havia mig censurat una mica, però igualment es veia clar que follaven. I a més ho feien d’una manera molt bruta, molt real. Sí, potser només és això. Potser tot es redueix a la identificació amb la pròpia experiència que produïa veure el Follet Tortuga traient sang pel nas.

Publicat perDeivit Tustei a 9:08  

3 comentaris:

Marina Raurell ha dit... 12 de maig del 2009, a les 10:53  

No he pogut mai amb "el señor de los anillos" i qualsevol novel.la d'aventures imaginaries d'aquestes... m'aburreixen. Però "bola de drac" es una altra història!

Deivit Tustei ha dit... 12 de maig del 2009, a les 11:13  

Sí senyor! Aixís m'agrada!

anna ha dit... 14 de maig del 2009, a les 0:30  

M'encanten els llibres, però els que imaginen móns irreals mai han sigut del meu gust. Dels pocs llibres, diem-ne irreals, que m'han agradat, em quedo amb la hipòtetica societat futura d'Aldous Huxley. Perquè és una reflexió sobre la condició humana, també. Però on hi hagi una història de persones, sigui actual o de l'edat mitjana, amb això em quedo. Mai he vist res del senyor dels anells, ni tampoc n'he llegit res. Prefereixo els mons imaginaris de Ken Follet. Ciència-ficció no, gràcies. I pel que fa a Bola de Drac, va ser un mite de la nostra infantesa i sempre la recordo amb molta tendresa. Salut

Publica un comentari a l'entrada