Nova York en català.

Estant a Nova York parlàvem amb la meva senyora, de la mateixa manera que ho fem sempre, en el nostre català de Vic. Tothom ens havia dit que en qualsevol contacte verbal amb un novaiorquès, aquest, al veure que el nostre anglès era deplorable, es posaria a parlar-nos en castellà. No ens hi vam pas trobar mai. Anàvem a esmorzar i a sopar sempre al mateix lloc, i els empleats de l’establiment, la majoria d’ells hispans, canviaven sempre l’espanyol que es parlaven a vegades entre ells per dirigir-se a nosaltres en anglès. Aquest fet es va produir sempre i d’una manera inevitable, fins i tot després del dia en que un de nosaltres va intentar de dirigir-se a ells en castellà. Els hi va costar d’entendre’ns. Suposo que devien pensar que sabíem tant poc el castellà com l’anglès, i van decidir que, tant per tant, ens parlarien en anglès –potser creient que així encara ens entendríem millor.

La situació la vam viure també en algun altre lloc. El recepcionista de l’hotel on ens allotjàvem, també parlava perfectament el castellà. Amb nosaltres no ho va fer mai. El noi que va venir un dia a arreglar-nos la calefacció de l’habitació, era un hispà de cap a peus, però quan vaig demanar-li –Ahora no hará ruído? Em va respondre, després de demanar-me que li repetís la pregunta dues o tres vegades: -No. It’s fixed, but let me know if you have any other problem. Un cop vaig adonar-me del què estava passant, vaig entrar en un inesperat estat d’eufòria agradabilíssim. Érem a Amèrica, i érem només catalans. No podien confondre’ns amb espanyols perquè ni el nostre físic ni la nostra manera d’expressar-nos en espanyol els hi podia fer pensar que ho fóssim. No sé de quin país llunyà es pensaven que érem, ni quina llengua estrambòtica creien que parlàvem, però el que és segur és que per espanyols, no ens prenien.

Un dia, sopant, una cambrera encuriosida va demanar-nos d’on érem. –Sómos de Barcelona. Que vam respondre-li nosaltres. Amb cara de sorpresa, va dir: -Ah..! Spain?. –Yes mrs, més o menys. I va marxar estranyada, suposo que preguntant-se per què, si érem espanyols, no ens hi comunicàvem en la llengua de Cervantes. Va ser això alguna mena de tasca pedagògica? Qui ho sap.

Publicat perDeivit Tustei a 19:58  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada