El senyor Samaler

El senyor Samaler no va personar-se mai, però sempre hi era. I sempre tenia alguna cosa a dir i una estona per escoltar. Del senyor Samaler no sabíem pràcticament ni una de les dades que habitualment conformen el currículum bàsic d’una persona. Potser tenia 28 anys, potser en tenia 33; potser es deia Joan; potser era de Torelló, o de Sant Pere de Torelló, o de Sant Vicenç de Torelló; tenia, potser, un cotxe de color vermell... un dia ens ho va dir, però no ens hi vàrem fixar, perquè ens era igual. No en sabíem, doncs, gairebé res de tangible, però vam arribar a conèixer-lo més del què ens pensem.

Era un tímid total. D’una timidesa d’aquelles que arriben a asfixiar. O aquest, almenys, és el record més viu que m’ha quedat d’ell. Fos com fos, era una persona d’una discreció acuradíssima. Tant és així, que me n’havia oblidat completament. Sospito que és això el que ell hauria volgut i m’adono que jo no podré ser-ho mai, de discret. Era tan discret, que ni tant sols permetia que te’n fessis una imatge a la ment.

No puc pas descriure’l físicament, ni tant sols puc, en aquest sentit, fer anar la imaginació cap a una o altra direcció. Em trobo exactament en el mateix punt on estava quan m’hi comunicava, ara una lletra, ara l’altra, des de la distància escurçada de les converses a temps real, lletra d’impremta i mal d’ulls, que són les converses amb un ordinador pel mig. El ritme pausat que encomanava suposava un oasi de tranquil·litat, enmig del batibull d’estridències amb les què omplíem aquell món virtual els que el poblàvem habitualment. Era l’adolescència osonenca en ple, esgarriada per la xarxa d’una forma grotesca i descontrolada. Una deliciosa manera de perdre el temps.

I de tant en tant, el senyor Samaler, per aportar una mica de serenitat. Tant podia ser un avorrit dissabte de pluja, com la nit d’un dia entre setmana, com la matinada d’un divendres etílic: el senyor Samaler apareixia gairebé sempre amb les seves inacabables ganes d’escoltar i respondre amb frases curtes, eixamplades i lúcides. Frases que a vegades escassejaven però que eren sempre de gran utilitat. De totes les converses que vàrem tenir, només en recordo una amb precisió (i molta nostàlgia):

—Ah, però que Samaler no es pronuncia “Samàler”? —que vaig preguntar-li jo.
—No! Samaler es pronuncia,” Samalér”. Del Samaler, de tota la vida.
—Samaler...? Ah, vols dir la titola?
—Sí, es clar.
—Ah bé, és igual, per mi sempre seràs en “Samàler”.
—Tu mateix.

Aquest va ser l’únic dia en què el senyor Samaler va deixar anar un polsim d’humanitat.

Publicat perDeivit Tustei a 10:43  

3 comentaris:

anna ha dit... 18 de juliol del 2009, a les 10:22  

Aquestes reflexions et surten espontàniament, et vénen en nits d'insomni, després de llegir Pla o quan acabes de treballar, cansat? Són curioses, si més no.

Eva ha dit... 20 de juliol del 2009, a les 14:43  

coincideixo amb l'Anna, curioses aquestes reflexions... fets reals o pura ficció?

Deivit Tustei ha dit... 20 de juliol del 2009, a les 18:47  

Totalment real.

Publica un comentari a l'entrada