Amsterdam (I) El dic sobre el riu Amstel.
dilluns, 31 d’agost del 2009
L’arribada a l’aeroport de Schipool consisteix en una passejada interminable pels seus passadissos, sempre sobre d’una d’aquestes cintes transportadores que et permetrien, si tinguessis valor de provar-ho, sentir-te Ussian Bolt. És un aeroport gran. De dins estant es veuen una munió incomptable d’avions de KLM, amb les seves sigles blaves i amb corona. És la companyia nacional neerlandesa. Aquest aeroport és el que tindrem a Barcelona algun dia. Les pantalles del nostre aeroport futur també estaran repletes de vols a Singapur, Los Angeles o Tokio. Tot això, però, haurà d’esperar fins el dia que ja no haguem de donar explicacions de perquè les volem, totes aquestes connexions internacionals. Després de la llarga passejada seguint el símbol de la maleteta (aquí tot està en neerlandès i, de moment, la paraula “baggage” o “luggage” no l’hem vista per enlloc), arribem a la cinta transportadora i recollim el nostre equipatge sense cap complicació. Veiem una màquina expenedora de bitllets de tren i decidim comprar el passatge cap a la Central Station d’Amsterdam. No ens en sortim pas. La maquinota sembla pensada expressament per fer-nos perdre el temps. Al final, i després de contestar tot el que ens demana sense saber ben bé que és el que li estem dient, la màquina ens expedeix un paperet que diu que hi ha hagut un error. Està en holandès, però ho entenem. La hostilitat amb el sistema ferroviari que la RENFE ens ha per força inculcat durant la nostra vida, ens aboca a fer veure que no hem entès res “per si de cas no ens haguessin cobrat ja els diners que diuen que valen els bitllets”. Amb aquesta desconfiança pugem al tren, pensant com ens ho farem per saltar-nos les barreres que solen haver-hi a les sortides de les estacions , pensades per prevenir precisament actituds com la nostra. El tren és comodíssim i ràpid. M’ha semblat entendre, quan intentàvem comprar el bitllet, que es podia triar entre primera i segona classe i tot. No sé pas com ho controlen que no vagis a seure a primera classe si compres un bitllet de segona. Aquí la confiança amb el passatger arriba a cotes insospitades. Ho comprovem encara amb més claredat quan arribem a l’estació central d’Amsterdam: sortim del tren i no trobem cap obstacle per sortir a l’exterior. Ens sembla inaudit. Una mica desconcertats, pensant com s’ho fa aquesta gent per arribar a cobrar un viatge, emprenem el camí cap a l’hotel.
Com que hem arribat d’hora i l’habitació no està enllestida, decidim d’anar a esmorzar i fer una volta pels canals. L’esmorzar està format per un menjar totalment equivocat. Ja en parlarem. La volta pels canals, que serveix per reposar, asseguts, de les poques hores que hem dormit i el molt malament que s’hi va dins d’un avió –ja en parlarem també- , resulta ser una activitat magnífica. La part antiga de la ciutat, és a dir, la que cal visitar si no es tenen gaires dies –juntament, es clar, amb el barri dels museus- , consta d’un seguit de semicercles disposats al voltant del nucli més antic, just allà on el riu Amstel desemboca al riu IJ. Per aquests semicercles és per on transcorren els principals canals que tant caracteritzen la imatge de la ciutat. La manera com es controla, es canalitza i es transforma el curs de l’aigua en aquesta ciutat i en tot el país en general, és una cosa que fa rodar el cap. Ja he dit que els primers habitants d’aquesta terra estaven potser una mica trastocats. A fe de Déu, però, que van saber aprofitar les enormes oportunitats que al final s’ha acabat demostrant que tenien aquestes terres. Dels canals estant, navegant amb una embarcació senzilla, estreta i allargada, que llisca suaument sobre l’aigua sense provocar cap tipus de sobresalt, es contemplen perfectament els antiquíssims edificis que fan d’aquesta ciutat una de les més agradables per a la vista que es poden trobar al món. Les cases, estretes i baixes –de quatre pisos com a molt- , són gairebé totes d’una obra vista de colors de terra, vermells i a vegades pintades de negre. Grans finestres amb els perfils de color blanc, donant-los expressió gairebé animal, i teulades sovint de pronunciada pendent, acabant en punxa i donant a la façana el toc de gràcia, acaben de fer de la seva contemplació una autèntica delícia. Les façanes d’aquestes cases, estan sovint inclinades cap endavant, com en forma reverencial vers els canals, i tenen, a dalt de tot, una biga que les travessa cap enfora amb un ganxo penjant: era la disposició més adequada per pujar a les golfes les marcaderies que no volien humitat. La contemplació d’aquestes construccions us transporta immediatament al segle XVI, època daurada de la ciutat, quan el sobrenom que se li donava era el de “magatzem del món” i la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals s’erigia com la gran transportadora de la nova riquesa provinent de l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta ciutat ha vist, en efecte, com enormes quantitats de diner s’hi passejaven amunt i avall amb una facilitat aclaparadora. Aquesta inacabable desfilada d’oportunitats, s’ha d’haver gravat per força dins la genètica d’aquesta gent. L’audàcia que el neerlandès té davant del món, queda també fotografiada en una altra de les característiques d’aquestes construccions: moltes han estat engolides per la torba que forma el sòl de la ciutat, gairebé sempre més d’un costat que de l’altre, donant així la sensació d’estar patint un esfondrament constant, recolzant-se entre elles com si s’estiguessin fent un favor les unes amb les altres.
Amsterdam, ens rep doncs recordant-nos que és una ciutat que –al contrari del que podria semblar segons les històries que d’ella hem hagut d’escoltar una vegada i una altra- no ha estat mai gaire per bromes. Una ciutat espavilada, feta a si mateixa, amb gent que fa molts de segles que sap perfectament que no hi ha hagut mai res que hagi caigut del cel. Amsterdam ens avisa de que fa molt que és aquí, en unes condicions immillorables, i que vol continuar-hi sent per molt de temps més. Peti qui peti, vol que quedem convençuts de que les dificultats l’han fet, la fan i la faran encara molt més forta. Al cap i a la fi, de la vora del riu Amstel van ser els que van transportar aquest esperit a l’altra banda de l’Atlàntic, fundant, al nou món, la ciutat que havia d’acabar sent el relleu natural de la capital dels Països Baixos, potència portuària del vell continent. Parlo, es clar, de New Amsterdam. Altrament coneguda amb el nom de Nova York.
Publicat perDeivit Tustei a 20:05 3 comentaris
Etiquetes de comentaris: aeroports, Amsterdam, història, holanda, transport, viatges
Amsterdam (-)
Així doncs, després de molt de temps d’associar els Països Baixos amb la xocolata, el formatge, el cannabis, les putes i els (i les) homosexuals, un s’adona que cal fer-hi una visita urgent per intentar de prendre veritable consciència del que és aquest país. No es pot pas dir que en tres dies rodolant pels semi-cercles que conformen la part antiga de la capital això es pugui aconseguir. No és possible, segurament, acostar-se gaire a la realitat d’un país partint solament d’una immersió condicionada tan per la finalitat de la visita –passar l’estona- com per l’àmbit reduït on es desenvolupa. Farem, doncs, el que podrem.
Publicat perDeivit Tustei a 20:03 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Amsterdam, viatges
Farigola per tothom
diumenge, 23 d’agost del 2009
Publicat perDeivit Tustei a 20:44 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, Política, PP, PSOE, sanitat, somnis
La merda de darrera les orelles
dijous, 20 d’agost del 2009
Publicat perDeivit Tustei a 19:18 2 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions
Corre i calla
dimarts, 18 d’agost del 2009
Cada prova atlètica requereix un cert desviament intel•lectual per ser portada a terme amb eficàcia. La dels 100 metres, a més, és segurament la que menys atabala als seus protagonistes. La ment deu quedar en blanc, o bé deu anar tant ràpid que no deu quedar temps de fer-se preguntes sobre si allò que s’està fent té algun tipus de lògica. Només s’ha de pensar en moure les cames al millor i més ràpid dels ritmes possibles i desitjar que el cronòmetre es pari de seguida... i a veure si hi ha sort i esgarrapem alguna centèsima de segon al rècord vigent. Dècades i dècades esgarrapant centèsimes amb el tètric objectiu de parar el temps just allà on l’espècie ja no pugui donar més de si. Sobre aquest hipotètic límit han circulat moltes teories, sempre revisades quan la realitat les ha inevitablement rebentat. Pensar en aquest límit fa ballar el cap: imaginar que algú pot resoldre els 100 metres llisos en una centèsima menys que l’anterior, no és mai una proposta descabellada; al cap i a la fi, què és una centèsima? Descobrir, però, que restant una centèsima rere l’altra arribaríem a l’impossible cas de l’home corrent els 100 metres en un segon, fa que entenguem aquesta qüestió com un problema perceptiu de magnitud superior. Hi ha d’haver, doncs, un límit real; la gràcia resideix en que el dia que s’hi arribi tothom mantindrà intacte l’esperança de que encara es pot anar una miqueta més enllà. La prova dels 100 metres encomana la bogeria que caracteritza els seus protagonistes a tot aquell que s’hi interessi. És perillosíssima.
L’atletisme, deia, és una qüestió d’incivilització. I tots tenim la nostra part per civilitzar que reclama no ser mai domesticada, tot el contrari: demana a crits que se l’alimenti. Per això, davant de la prova dels 100 metres llisos, màxim exponent d’aquesta disciplina esportiva, hi ha tanta poca gent que es pugui resistir a la temptació d’aficionar-s’hi. Al cap i a la fi, només són 10 segons. Molt poques de les necessàries manifestacions de la nostra irracionalitat necessiten tant poc temps per quedar satisfetes.
Publicat perDeivit Tustei a 12:22 6 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, Esport
De pedaços i piràmides
dilluns, 17 d’agost del 2009
De seguida que es va fer pública la mesura, el PP va córrer a donar una resposta d’una inconsciència i un cinisme manifestos. Van dir els populars que “recolzaven la proposta, però que amb 14 euros al dia, a Espanya una família no pot viure”. Entenc que amb aquestes declaracions, el que volia dir el PP era que la prestació hauria de ser molt més alta, tant alta com perquè una família “normal” (a saber què vol dir normal) pogués viure tranquil•lament (a saber si “viure”, aquí, vol dir només menjar i pagar un lloguer, o vol dir pagar una casa, un cotxe i anar de vacances tant lluny com es pugui). Qui sap si potser tres o quatre mil euros al mes haurien fet el fet. És trist que el govern faci tonteries, però encara ho és més veure com la oposició només és capaç de respondre amb una suposada ignorància tant mal calculada.
Donar un subsidi a qui ja no té ingressos d’enlloc ni possibilitat d’aconseguir-ne (això últim, s’hauria primer de comprovar) pot ser que no sigui una mala idea. Però fer-ho en un país on fins fa poc la gent deia “m’he agafat” l’atur, entenc que fa venir ganes de vomitar a tots aquells que d’això no n’han gastat mai. Quan les coses han anat rodades, el govern ha actuat amb una condescendència desproporcionada cap a aquells que s’han aprofitat de la innocència del sistema. És normal que ara que les coses no funcionen, la condescendència segueixi sent la manera d’actuar del poder. No ens en hauríem d’estranyar tant.
També diu el Partit Popular que això “només és un pedaç”. Bé, cal recordar que un subsidi, sempre ha sigut un pedaç. És evident i no caldria ni mencionar-ho. El subsidi d’atur també era un pedaç. Que no fa tant de temps alguns s’ho prenguessin com unes vacances pagades, és una altra cosa. El problema és que aquests pedaços només poden funcionar si a darrera hi ha alguna estructura que els impulsi perquè no parin de girar. Bern Madoff d’això en sabia un niu. On anirem a buscar la piràmide que pagui tot això, si sembla que la piràmide gairebé està ja disposada del revés? La resposta, segurament, ja ens l’anirem trobant.
Publicat perDeivit Tustei a 19:39 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Economia, Política
El duro morirà.
dijous, 13 d’agost del 2009
Cal dir també que a pesar de l’edat de les protagonistes de tot aquest afer (no devien tenir més de 3 o 4 anys quan van desaparèixer les pessetes), no trobo justificable que no sàpiguen què era un duro. Hi ha uns mínims que s’han de complir, i no estic pas demanant que a les escoles ensenyin aquestes coses. Aquesta informació ha de caure a les mans de les persones sense que ni ho notin. Jo tampoc no havia fet servir mai un ral (de fet, van morir molt abans de que jo nasqués), però sempre havia sabut que quatre rals dels de l’època dels meus avis (dels anteriors reconec que no en tinc ni idea), eren una pesseta. Clar que jo, quan tenia deu anys, passava els migdies mirant la cotització del dòlar australià al teletext de TV3. No és que tingués un greu problema afectiu, simplement és que mirava Veïns (tothom dret, siusplau) i volia saber què volien dir quan Alan Dale deia, per exemple: “Todd, si no em tornes els 100 dòlars que em vas robar, te n’hauras de tornar a Adelaida”.
Publicat perDeivit Tustei a 20:12 4 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, Economia
L'Estatut d'Espanya
dimecres, 12 d’agost del 2009
La manifestació vindria a ser una mena d’atac de dignitat de la societat catalana, davant de l’enèsima intromissió de l’estat espanyol en un afer que alguns creuen de plena sobirania catalana. Em sembla una greu equivocació. No tinc ni idea de lleis ni ganes. M’enerva, a més, que la seva interpretació acostumi a ser tant fràgil i lleugera segons d’on bufi el vent. Tinc clar, però, que l’Estatut és una llei espanyola, i les lleis d’un país han de complir la seva constitució. És aquest un dels principals propòsits de les constitucions i no hi ha cap país seriós que no es prengui seriosament la seva. L’estatut és una llei espanyola, i si Espanya diu que no els hi està bé, no s’hi pot pas fer res.
No veig clar, doncs, el sentit d’aquesta manifestació. Si del que es tracta és de defensar la legalitat de l’Estatut, llavors estem davant d’una cara manera de perdre el temps. Si del que es tracta, en canvi, és de defensar la dignitat del poble català i el dret que aquest hauria de tenir per manegar el seu futur, aleshores ja estem fent tard. I els quatre ancians que portaran la pancarta, encara més. Si Pasqual Maragall i Jordi Pujol volen cridar ben fort perquè Espanya no es fiqui en els assumptes de Catalunya, no és pas ara que ho han de fer. La estratègia va ser equivocada des del mateix moment en que es va emprendre l’aventura de redactar un nou Estatut. El voluminós i detallat articulat ho corrobora: enlloc del món no els cal delimitar d’una manera tant mil•limètrica la seva carta magna per evitar intromissions quan no toca, perquè als pobles plenament sobirans, les intromissions no els poden venir d’enlloc. L’Estatut buscava un nou encaix dins d’una Espanya que des de fa segles malda per encaixar les seves peces de la manera que més li plau. Prement ben fort i aixafant-les una mica, si cal. El pes de la llei espanyola ha caigut sobre nostre i ara n’hi ha que se n’estranyen i encara demanarien clemència. Ja els hi està bé. Ja ens està bé.
Publicat perDeivit Tustei a 20:03 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Política
En milions, siusplau.
dilluns, 10 d’agost del 2009
Hi ha qui diu que “per segons quines quantitats” –cito textualment- “no s’acabarà d’acostumar mai als euros”. Sembla ser que si del que es tracta és de debatre el preu de l’entrepà del bar de la cantonada, no tenen problemes per fer-ho en euros. En quantitats una mica més altes, com les d’un sopar amb els amics o la compra de la setmana, sovint continuen sense tenir-hi cap problema, però ja n’hi ha algun que s’hi entrebanca. Tots hem ha escoltat alguna vegada al típic que després d’un sopar diu “vint-i-cinc euros? Però si això son més de quatre mil peles! Jo abans aquí hi menjava per dues mil pessetes, i amb això encara podia fer la copeta i tot!”. O bé “abans, amb deu mil pessetes passàvem tota la setmana”. Deixen anar una d’aquestes frases i ho fan amb tota la naturalitat del món, com si no s’adonessin de la bestiesa que acaben de dir. És la inconsciència dels que parlen en pessetes.
Després hi ha les quantitats una mica més elevades. L’import mitjà d’un cotxe nou, d’entre dotze i trenta mil euros (entre dos milions i cinc milions, per als de la pesseta), és una quantitat a partir de la qual moltes persones que mai hauries dit que ho farien, es passen immediatament al costat tenebrós del clan de la pesseta. “Quants milions dius que val aquest cotxe?” És horrible. Davant d’aquesta pregunta, qualsevol persona de ment serena, se sent, per un instant, com si fos Samuel Eto’o a punt de comprar-se una flota sencera de descapotables. La cosa empitjora quan els “seus” milions van a més: quan es parla, per exemple, del preu d’una vivenda. Llavors, la magnitud demogràfica del clan de la pesseta agafa proporcions descomunals. La taca s’estén inevitablement cap a tots els racons. Molt pocs poden presumir de no quedar-hi atrapats. La gent no vol sentir que un pis val dos-cents mil euros. La gent vol sentir trenta milions. Hi ha una immensa massa humana que necessita omplir-se la boca de milions per notar l’autèntic pes que tenen les coses. Sembla que no hi ha res a fer contra això. L’estratosfèrica inflació de l’Espanya post-franquista va posar els milions sobre la taula, i ara que la gent els ha tastat, ningú vol deixar-se’ls pel camí. Dos-cents mil què? Quina xifra tant ridícula! Parla’m en milions, fes-me el favor!
A la fi, tenim encara quantitats més grans. Primer, les xifres que són ara habituals al món de l’esport i l’espectacle. Són casos especialment curiosos perquè en vida de la pesseta, mai cap futbolista havia cobrat mil milions de pessetes. Ara, doncs, el que no vol entendre’s amb els euros, queda desorientat i desemparat buscant –al passat, que és a l’únic lloc on encara hi ha pessetes- alguna forma de comparació plausible per als quatre-cents milions d’euros que el seu equip favorit ha pressupostat per a la present temporada. I encabat, encara hi ha les xifres descomunals amb les que els governs de tot el món fixen els seus ingressos i les seves despeses. Milers de milions d’euros (a vegades fins i tot centenars de milers de milions) passen amunt i avall de les pàgines dels diaris sense que ningú entengui què volen dir. En aquest cas, el que ho intenti traduïr a pessetes amb l’esperança de treure’n l’entrellat, a part de quedar-se-li petita la pantalla de la calculadora, perdrà totalment el nord. La comoditat de les grans xifres macroeconòmiques expressades en euros, tal com sempre s’havien expressat en dòlars, no sembla pas un avantatge prou important per als que fa temps que es van rendir davant de la moneda única europea.
Em temo que per més que ho volguem no podrem fer-hi res contra els que tenen la pesseta ficada al cap. Ni amb els que veuen les pessetes a tot arreu, ni amb els que només tornen a pensar-hi a partir de determinades quantitats monetàries. Haurem d’esperar, doncs, a que es morin tots. I resar perquè no els hi hagi donat temps de passar aquest mal hàbit a la generació més tendre de la casa, la que no ha vist mai a la seva vida un bitllet de mil. Confio que això no passarà, encara que tinc els meus raonables dubtes, un cop he constatat que després d’haver sentit molt sovint al meu avi parlar de cèntims, ara jo he acabat per tornar-los a fer servir.
Publicat perDeivit Tustei a 22:21 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, Economia
Ho ha trobat tot bé?
diumenge, 9 d’agost del 2009
Aquesta notícia, que si hagués sortit a la llum un 28 de desembre tothom hauria assenyalat com la típica innocentada que fan els mitjans el dia dels innocents, no és cap broma de mal gust. Sembla ser que els dirigents de la policia catalana no en tenen prou posant càmeres a segons quines dependències policials per vigilar el que fan els empleats de la seguretat pública, sinó que, a més, ara demanaran als detinguts a veure com s’hi han trobat, a comissaria. I com s’hi han de trobar, pobra gent? Doncs malament, que d’això és del que es tracta. O és que haurien de quedar-se amb ganes de tornar-hi? A més, algú creu, sincerament, que els detinguts diran la veritat en aquestes enquestes? A ningú li ve al cap la imatge d’un albano-kosovar contestant l’enquesta mentre es tapa la boca per amagar-se el riure i li dona copets a l’espatlla al seu company de cel•la? A l’apartat de “suggerències”, hi veig un “Tot ha anat molt bé, gràcies, però si pot ser, la pròxima vegada, no m’hi tinguin tanta estona, que a les set tenia hora a la perruqueria (el passamuntanyes ja se sap, t’ho aixafa tot), perquè a les vuit havia d’anar a retirar uns diners en una urbanització de Matadepera. Espero que resolguin aquesta lentitud el més aviat possible, gràcies”.
Diuen que deixar Interior en mans d’Iniciativa era la brometa que Montilla tenia preparada perquè els seus socis més dèbils al govern patissin una mica de desgast. I Iniciativa està tornant la brometa amb bromes de molt més mal gust. O potser és que no saben trobar un terme mig. Perquè entre les txeques i aquesta disbauxa en la que s’ha convertit el control a la policia, estic segur que hi ha d’haver un terme mig. Potser Montilla esperava que el comunisme català sabés trobar-lo. Anava equivocat.
Publicat perDeivit Tustei a 20:51 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: Política
La pipa.
diumenge, 2 d’agost del 2009
Sí, ja sé que un entès en la matèria, el propietari d’un camp de gira-sols o algú amb coneixement i sentit comú, em dirà que estic totalment equivocat. Però m’és igual.
Publicat perDeivit Tustei a 19:07 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, gastronomia
De gent equivocada
dissabte, 1 d’agost del 2009
Al final, quan nosaltres ja havíem acabat, m'aixeco i topo amb un dels llums que tant correctament il•luminen les taules de forma individual. Imaginat que en comptes d’haver sigut jo el que fon una bombeta amb el cap, hagués sigut la dona de l’amanida compartida. Quina ruïna de negoci. Cal vigilar molt amb aquest tipus de gent. Són els que en aquest país es coneixen popularment com uns fills de puta. Integrals.
Publicat perDeivit Tustei a 10:16 4 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, restaurants