Amsterdam (I) El dic sobre el riu Amstel.

L’avió, que s’enlaira de l’aeroport del Prat, puntualment, a les 6.30 del matí, perd altura sobre territori holandès gairebé dues hores després, amb la llum del dia escampant-se sobre la magnífica esplanada on reposen els Països Baixos. Deixant enrere la lleugera massa de núvols semitransparents que ens impedien resseguir el deliciós paisatge de sota, podem, per fi, acabar el poc que queda de vol contemplant-lo. El que es pot copsar des de l’altura que l’avió pren quan s’acosta a l’aeroport, consisteix en un infinit pla recobert d’un color verd intens i afinadíssim. De tant en tant, algun petit bosc o una població de cases baixes trenquen la somnolent monotonia que suposa la perfecta catifa sense fi que sembla recobrir aquesta terra. Diuen que aquest país és un dels que més densitat de població té del món. Des d’aquí dalt, tanmateix, no ho sembla pas. Fixant-se en el que es veu des d’aquesta altura, un s’adona que aquesta enorme riquesa verda no és sinó conseqüència de l’omnipresent escampadissa d’aigua que arriba a tots els racons amb una facilitat -aparent- que us deixa sense paraules. Una infinita quadrícula reflexa la llum del sol i divideix el verd dels camps: és l’aigua drenada i canalitzada perquè aquest territori no acabi engolit pel mar. Contemplant l’escena de l’aigua escampada pertot, s’arriba a la conclusió de que l’atreviment dels que van assentar-se aquí, no tenia límits. L’home ha buscat sempre establir-se, d’una manera o d’una altra, tant a prop de l’aigua com fos li fos possible; la manera com van tenir la gosadia de fer-ho als Països Baixos, sembla però molt atrevida. Estaven segurament una mica tocats de l’ala els que van decidir que d’aquesta terra inestable , d’arenes movedisses i contínues inundacions, en farien un país.

L’arribada a l’aeroport de Schipool consisteix en una passejada interminable pels seus passadissos, sempre sobre d’una d’aquestes cintes transportadores que et permetrien, si tinguessis valor de provar-ho, sentir-te Ussian Bolt. És un aeroport gran. De dins estant es veuen una munió incomptable d’avions de KLM, amb les seves sigles blaves i amb corona. És la companyia nacional neerlandesa. Aquest aeroport és el que tindrem a Barcelona algun dia. Les pantalles del nostre aeroport futur també estaran repletes de vols a Singapur, Los Angeles o Tokio. Tot això, però, haurà d’esperar fins el dia que ja no haguem de donar explicacions de perquè les volem, totes aquestes connexions internacionals. Després de la llarga passejada seguint el símbol de la maleteta (aquí tot està en neerlandès i, de moment, la paraula “baggage” o “luggage” no l’hem vista per enlloc), arribem a la cinta transportadora i recollim el nostre equipatge sense cap complicació. Veiem una màquina expenedora de bitllets de tren i decidim comprar el passatge cap a la Central Station d’Amsterdam. No ens en sortim pas. La maquinota sembla pensada expressament per fer-nos perdre el temps. Al final, i després de contestar tot el que ens demana sense saber ben bé que és el que li estem dient, la màquina ens expedeix un paperet que diu que hi ha hagut un error. Està en holandès, però ho entenem. La hostilitat amb el sistema ferroviari que la RENFE ens ha per força inculcat durant la nostra vida, ens aboca a fer veure que no hem entès res “per si de cas no ens haguessin cobrat ja els diners que diuen que valen els bitllets”. Amb aquesta desconfiança pugem al tren, pensant com ens ho farem per saltar-nos les barreres que solen haver-hi a les sortides de les estacions , pensades per prevenir precisament actituds com la nostra. El tren és comodíssim i ràpid. M’ha semblat entendre, quan intentàvem comprar el bitllet, que es podia triar entre primera i segona classe i tot. No sé pas com ho controlen que no vagis a seure a primera classe si compres un bitllet de segona. Aquí la confiança amb el passatger arriba a cotes insospitades. Ho comprovem encara amb més claredat quan arribem a l’estació central d’Amsterdam: sortim del tren i no trobem cap obstacle per sortir a l’exterior. Ens sembla inaudit. Una mica desconcertats, pensant com s’ho fa aquesta gent per arribar a cobrar un viatge, emprenem el camí cap a l’hotel.

Com que hem arribat d’hora i l’habitació no està enllestida, decidim d’anar a esmorzar i fer una volta pels canals. L’esmorzar està format per un menjar totalment equivocat. Ja en parlarem. La volta pels canals, que serveix per reposar, asseguts, de les poques hores que hem dormit i el molt malament que s’hi va dins d’un avió –ja en parlarem també- , resulta ser una activitat magnífica. La part antiga de la ciutat, és a dir, la que cal visitar si no es tenen gaires dies –juntament, es clar, amb el barri dels museus- , consta d’un seguit de semicercles disposats al voltant del nucli més antic, just allà on el riu Amstel desemboca al riu IJ. Per aquests semicercles és per on transcorren els principals canals que tant caracteritzen la imatge de la ciutat. La manera com es controla, es canalitza i es transforma el curs de l’aigua en aquesta ciutat i en tot el país en general, és una cosa que fa rodar el cap. Ja he dit que els primers habitants d’aquesta terra estaven potser una mica trastocats. A fe de Déu, però, que van saber aprofitar les enormes oportunitats que al final s’ha acabat demostrant que tenien aquestes terres. Dels canals estant, navegant amb una embarcació senzilla, estreta i allargada, que llisca suaument sobre l’aigua sense provocar cap tipus de sobresalt, es contemplen perfectament els antiquíssims edificis que fan d’aquesta ciutat una de les més agradables per a la vista que es poden trobar al món. Les cases, estretes i baixes –de quatre pisos com a molt- , són gairebé totes d’una obra vista de colors de terra, vermells i a vegades pintades de negre. Grans finestres amb els perfils de color blanc, donant-los expressió gairebé animal, i teulades sovint de pronunciada pendent, acabant en punxa i donant a la façana el toc de gràcia, acaben de fer de la seva contemplació una autèntica delícia. Les façanes d’aquestes cases, estan sovint inclinades cap endavant, com en forma reverencial vers els canals, i tenen, a dalt de tot, una biga que les travessa cap enfora amb un ganxo penjant: era la disposició més adequada per pujar a les golfes les marcaderies que no volien humitat. La contemplació d’aquestes construccions us transporta immediatament al segle XVI, època daurada de la ciutat, quan el sobrenom que se li donava era el de “magatzem del món” i la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals s’erigia com la gran transportadora de la nova riquesa provinent de l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta ciutat ha vist, en efecte, com enormes quantitats de diner s’hi passejaven amunt i avall amb una facilitat aclaparadora. Aquesta inacabable desfilada d’oportunitats, s’ha d’haver gravat per força dins la genètica d’aquesta gent. L’audàcia que el neerlandès té davant del món, queda també fotografiada en una altra de les característiques d’aquestes construccions: moltes han estat engolides per la torba que forma el sòl de la ciutat, gairebé sempre més d’un costat que de l’altre, donant així la sensació d’estar patint un esfondrament constant, recolzant-se entre elles com si s’estiguessin fent un favor les unes amb les altres.

Amsterdam, ens rep doncs recordant-nos que és una ciutat que –al contrari del que podria semblar segons les històries que d’ella hem hagut d’escoltar una vegada i una altra- no ha estat mai gaire per bromes. Una ciutat espavilada, feta a si mateixa, amb gent que fa molts de segles que sap perfectament que no hi ha hagut mai res que hagi caigut del cel. Amsterdam ens avisa de que fa molt que és aquí, en unes condicions immillorables, i que vol continuar-hi sent per molt de temps més. Peti qui peti, vol que quedem convençuts de que les dificultats l’han fet, la fan i la faran encara molt més forta. Al cap i a la fi, de la vora del riu Amstel van ser els que van transportar aquest esperit a l’altra banda de l’Atlàntic, fundant, al nou món, la ciutat que havia d’acabar sent el relleu natural de la capital dels Països Baixos, potència portuària del vell continent. Parlo, es clar, de New Amsterdam. Altrament coneguda amb el nom de Nova York.

Publicat perDeivit Tustei a 20:05  

3 comentaris:

Jordi ha dit... 31 d’agost del 2009, a les 20:28  

Quan vaig anar a Amsterdam fa 6 anys recordo que en el tren cap a la ciutat ens vam posar a la primera classe que dius. Més que res perquè anàvem igual de perduts que tu i va ser el vagó on vam pujar. Una meravella! I a Bèlgica, trens regionals de 20 vagons ben cómodes i ràpids per recórrer 120 kms!

Una gran ciutat per visitar.

Overs ha dit... 1 de setembre del 2009, a les 0:47  

A l'estranger tenen molta confiança en la bona fe de la gent. A Alemanya passa igual. Ara, com passi el revisor i no portis el bitllet, et caurà un broncasso i una humiliació pública de tota la gent mirant-te malament que no vegis (jo no ho vaig patir, jo pago, però anant a Potsdam vam veure un home, alemany, que no havia pagat i tot el vagó se'l va mirar de dalt a baix).

Jordi ha dit... 1 de setembre del 2009, a les 20:27  

Jo a Amsterdam em vaig colar al tramvia. Això sí, amb permís del revisor! Li ensenyava un passi per a 3 dies caducat (si cola, cola) i ell em deixava passar.

A Bèlgica aquest estiu també tenia un passi de 3 dies, i al metro de Brussel·les tampoc hi havia barreres així que quan es va acabar passàvem com si res, i si ens deien res haguéssim fet veure que no ens havíem adonat que ja havia caducat, però mai vam veure cap revisor.

I aquí s'acaba el meu historial hehe

Publica un comentari a l'entrada