Corre i calla

Usain Bolt rebenta tots els rècords i les teories sobre la velocitat humana als Mundials de Berlin. Estem davant d’un desequilibrat. Un boig. La pel•lícula Forest Gump ja va ensenyar-nos amb molta gràcia el nivell de follia que representa el córrer pel córrer, la cursa sense rumb ni un objectiu localitzable. Això és el que, en el fons, és l’atletisme: una barbàrie al marge de qualsevol mínim sentit de civilització. L’actitud de l’atleta que s’ajup esperant el tret de sortida com un toro desbocat contingut rere una barrera, i es posa a córrer durant 100 metres fins a rebentar, és l’actitud pròpia d’un trastocat. L’espectacle previ que Bolt va oferir al públic que l’aclamava esperant d’ell la gesta que finalment va regalar-los, confirma l’estat mental en que cal submergir-se per ser algú dins del món de l’atletisme.

Cada prova atlètica requereix un cert desviament intel•lectual per ser portada a terme amb eficàcia. La dels 100 metres, a més, és segurament la que menys atabala als seus protagonistes. La ment deu quedar en blanc, o bé deu anar tant ràpid que no deu quedar temps de fer-se preguntes sobre si allò que s’està fent té algun tipus de lògica. Només s’ha de pensar en moure les cames al millor i més ràpid dels ritmes possibles i desitjar que el cronòmetre es pari de seguida... i a veure si hi ha sort i esgarrapem alguna centèsima de segon al rècord vigent. Dècades i dècades esgarrapant centèsimes amb el tètric objectiu de parar el temps just allà on l’espècie ja no pugui donar més de si. Sobre aquest hipotètic límit han circulat moltes teories, sempre revisades quan la realitat les ha inevitablement rebentat. Pensar en aquest límit fa ballar el cap: imaginar que algú pot resoldre els 100 metres llisos en una centèsima menys que l’anterior, no és mai una proposta descabellada; al cap i a la fi, què és una centèsima? Descobrir, però, que restant una centèsima rere l’altra arribaríem a l’impossible cas de l’home corrent els 100 metres en un segon, fa que entenguem aquesta qüestió com un problema perceptiu de magnitud superior. Hi ha d’haver, doncs, un límit real; la gràcia resideix en que el dia que s’hi arribi tothom mantindrà intacte l’esperança de que encara es pot anar una miqueta més enllà. La prova dels 100 metres encomana la bogeria que caracteritza els seus protagonistes a tot aquell que s’hi interessi. És perillosíssima.

L’atletisme, deia, és una qüestió d’incivilització. I tots tenim la nostra part per civilitzar que reclama no ser mai domesticada, tot el contrari: demana a crits que se l’alimenti. Per això, davant de la prova dels 100 metres llisos, màxim exponent d’aquesta disciplina esportiva, hi ha tanta poca gent que es pugui resistir a la temptació d’aficionar-s’hi. Al cap i a la fi, només són 10 segons. Molt poques de les necessàries manifestacions de la nostra irracionalitat necessiten tant poc temps per quedar satisfetes.

Publicat perDeivit Tustei a 12:22  

6 comentaris:

GuSbd ha dit... 18 d’agost del 2009, a les 21:07  

No és icompatible l'existència d'un límit real amb la possible superació permanent del record.

Un exemple:
- límit real = LR
- record actual = R(1)
- record proper = R(i)..... (2 ≤ i< ∞)
si R(i) = [LR - R(i-1)]/2, ja estariem al cap del carrer.

El problema residiria en el sistema per a detectar fraccions de temps tant petites.

Siau

GuSbd ha dit... 18 d’agost del 2009, a les 22:18  

Fe d'errates al meu comentari 21:07.

enlloc de R(i) = [LR - R(i-1)]/2, ha de dir,
R(i) = R(i-1)+[LR - R(i-1)]/2

Deivit Tustei ha dit... 18 d’agost del 2009, a les 22:34  

Tio, no sé si t'entenc, però em sembla que sí. De fet, després d'escriure això, he pensat precisament aquesta solució: podem trobar cada vegada un temps més reduït que l'anterior fins a l'infinit, només cal que anem afegint decimals. Quan un decimal arribi al límit, n'afegim un altre i problema resolt. Seria això el que vostè diu?

I perdoni si dic bajanades, al cap i a la fi, aquí, el matemàtic és vostè.

Deivit Tustei ha dit... 18 d’agost del 2009, a les 22:36  

"No és icompatible l'existència d'un límit real amb la possible superació permanent del record. "

Sí, em sembla que sí que anem pel mateix camí. Jo, però, no hauria pas pogut expressar-ho en forma d'expressió matemàtica. És vostè un ancià, però té vostè el cervell molt ben desenvolupat.

Salvador ha dit... 22 d’agost del 2009, a les 19:00  

Al cap d'unes poques desenes de records, seguint la fórmula de GuSbd ens trobarem amb unes diferències de temps molt petites que implicaran efectes quàntics. I si hem de creure la Mecànica Quàntica mai no podrem baixar per sota del temps de Planck de 5,4 x 10 exp(-44)

anna ha dit... 10 de gener del 2010, a les 23:57  

Ostia, la gent és profunda de veritat... Jo ja m'he perdut fa estona, els límits que vaig fer a BUP no parlaven de rècords (vigileu perquè poseu record en lloc de rècord).A mi em molen els 100 metres llisos, i no crec que sigui una desviació de la racionalitat, sinó que s'ha de tenir el cap molt clar per a concentrar-se i donar-ho tot en 10 segons, després d'anys d'entrenament. Això de que algun dia el rècord ja no baixi... Ho trobo fort, penso en múltiples disciplines olímpiques que segueixen fent rècords a cada olimpíada. I el dia que arribin totes al límit què?

Publica un comentari a l'entrada