De pedaços i piràmides

Ha entrat avui en vigor la última mesura del govern Zapatero per pal•liar els efectes de la crisi: els 420 euros mensuals per a –alguns- dels parats espanyols que ja no reben cap prestació d’atur. És un disbarat. Cal dir, només per començar, que la pròpia condició de “mesura pal•liativa” és ja una enorme equivocació. El tracte que estem dispensant a aquesta crisi, especialment a casa nostra, seria més propi del tracte que qualsevol donaria a un fenomen meteorològic: si plou, ens tapem una mica i ja pararà, perquè al final sempre para sense que sigui necessari de fer-hi res.

De seguida que es va fer pública la mesura, el PP va córrer a donar una resposta d’una inconsciència i un cinisme manifestos. Van dir els populars que “recolzaven la proposta, però que amb 14 euros al dia, a Espanya una família no pot viure”. Entenc que amb aquestes declaracions, el que volia dir el PP era que la prestació hauria de ser molt més alta, tant alta com perquè una família “normal” (a saber què vol dir normal) pogués viure tranquil•lament (a saber si “viure”, aquí, vol dir només menjar i pagar un lloguer, o vol dir pagar una casa, un cotxe i anar de vacances tant lluny com es pugui). Qui sap si potser tres o quatre mil euros al mes haurien fet el fet. És trist que el govern faci tonteries, però encara ho és més veure com la oposició només és capaç de respondre amb una suposada ignorància tant mal calculada.

Donar un subsidi a qui ja no té ingressos d’enlloc ni possibilitat d’aconseguir-ne (això últim, s’hauria primer de comprovar) pot ser que no sigui una mala idea. Però fer-ho en un país on fins fa poc la gent deia “m’he agafat” l’atur, entenc que fa venir ganes de vomitar a tots aquells que d’això no n’han gastat mai. Quan les coses han anat rodades, el govern ha actuat amb una condescendència desproporcionada cap a aquells que s’han aprofitat de la innocència del sistema. És normal que ara que les coses no funcionen, la condescendència segueixi sent la manera d’actuar del poder. No ens en hauríem d’estranyar tant.

També diu el Partit Popular que això “només és un pedaç”. Bé, cal recordar que un subsidi, sempre ha sigut un pedaç. És evident i no caldria ni mencionar-ho. El subsidi d’atur també era un pedaç. Que no fa tant de temps alguns s’ho prenguessin com unes vacances pagades, és una altra cosa. El problema és que aquests pedaços només poden funcionar si a darrera hi ha alguna estructura que els impulsi perquè no parin de girar. Bern Madoff d’això en sabia un niu. On anirem a buscar la piràmide que pagui tot això, si sembla que la piràmide gairebé està ja disposada del revés? La resposta, segurament, ja ens l’anirem trobant.

Publicat perDeivit Tustei a 19:39  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada