El duro morirà.

L’altre dia exterioritzava el rebuig que em provoquen les persones que continuen posant pessetes a tot arreu. Vaig veure ahir, però, una cosa que em va fer reflexionar i em va confirmar que a vegades cal ser una mica més condescendent. Es va formular, al programa de TV3 Bocamoll edició de nens, la pregunta de quantes pessetes eren un duro. Les dues nenes finalistes no ho sabien. Devien tenir potser deu anys. Deixant de banda la desesperació que em va provocar veure com acabaven responent bé gràcies a les pistes ridículament aclaridores que el presentador els hi servia amb insistència (així no anirem enlloc); vaig tenir un atac d’inesperada indignació al veure com aquelles persones petites ni els sonava això del "duro". Com era possible que aquelles nenes no sabessin què era un duro? Em vaig adonar que això de la pesseta, és una cosa molt més meva del que em pensava. A partir d’ara –ho prometo-, faré servir de tant en tant les pessetes dins d’alguna conversa.

Cal dir també que a pesar de l’edat de les protagonistes de tot aquest afer (no devien tenir més de 3 o 4 anys quan van desaparèixer les pessetes), no trobo justificable que no sàpiguen què era un duro. Hi ha uns mínims que s’han de complir, i no estic pas demanant que a les escoles ensenyin aquestes coses. Aquesta informació ha de caure a les mans de les persones sense que ni ho notin. Jo tampoc no havia fet servir mai un ral (de fet, van morir molt abans de que jo nasqués), però sempre havia sabut que quatre rals dels de l’època dels meus avis (dels anteriors reconec que no en tinc ni idea), eren una pesseta. Clar que jo, quan tenia deu anys, passava els migdies mirant la cotització del dòlar australià al teletext de TV3. No és que tingués un greu problema afectiu, simplement és que mirava Veïns (tothom dret, siusplau) i volia saber què volien dir quan Alan Dale deia, per exemple: “Todd, si no em tornes els 100 dòlars que em vas robar, te n’hauras de tornar a Adelaida”.

Publicat perDeivit Tustei a 20:12  

4 comentaris:

Deivit Tustei ha dit... 13 d’agost del 2009, a les 20:14  

Etiqueto aquesta entrada com a "economia" i em quedo tant ample.

Anònim ha dit... 13 d’agost del 2009, a les 23:05  

Total que si ens enrecordem de les pessetes malament i si les seguim recordant, també malament! La qüestió és queixar-se eh?
Jo també mirava Veïns als migdies però no m'agafava per mirar el teletext i comprobar aquestes coses...mira, cadascú és com és...

Deivit Tustei ha dit... 13 d’agost del 2009, a les 23:10  

No cal que comentis com a "anònim", que se't reconeix igualment eh, gorda?

anna ha dit... 11 de gener del 2010, a les 0:01  

hòstia, que fort, miraves el teletext per veure la cotització del dòlar australià? Flipo. Ja hi havia teletetxt en aquella època? L'Alan Dale era en Jim Morrison oi? Perdona que no m'hagi posat dreta quan has dit la paraula Veïns, em feia mandra.

Publica un comentari a l'entrada