L'Estatut d'Espanya

La proposta de manifestació contra la retallada de l’Estatut que feia aquest diumenge Pasqual Maragall en un article a l’Avui –amb aquella prosa seva tant desendreçada i desconcertant- , sembla que va guanyant adeptes. Joan Rigol deia dilluns a RAC1 que s’hi apuntava. Òmnium Cultural deia després que la intenció d’organitzar aquesta manifestació ja feia temps que els hi voltava pel cap. Comptarien, per fer-ho, amb els mateixos Maragall i Rigol, i tindrien la pretensió de fer que Jordi Pujol i Heribert Barrera s’hi afegissin. Amb el pòquer d’expresidents de Generalitat i Parlament a la capçalera, l’èxit hauria d’estar assegurat. Si hi ha retallada, que hi serà, tindrem manifestació sonada.

La manifestació vindria a ser una mena d’atac de dignitat de la societat catalana, davant de l’enèsima intromissió de l’estat espanyol en un afer que alguns creuen de plena sobirania catalana. Em sembla una greu equivocació. No tinc ni idea de lleis ni ganes. M’enerva, a més, que la seva interpretació acostumi a ser tant fràgil i lleugera segons d’on bufi el vent. Tinc clar, però, que l’Estatut és una llei espanyola, i les lleis d’un país han de complir la seva constitució. És aquest un dels principals propòsits de les constitucions i no hi ha cap país seriós que no es prengui seriosament la seva. L’estatut és una llei espanyola, i si Espanya diu que no els hi està bé, no s’hi pot pas fer res.

No veig clar, doncs, el sentit d’aquesta manifestació. Si del que es tracta és de defensar la legalitat de l’Estatut, llavors estem davant d’una cara manera de perdre el temps. Si del que es tracta, en canvi, és de defensar la dignitat del poble català i el dret que aquest hauria de tenir per manegar el seu futur, aleshores ja estem fent tard. I els quatre ancians que portaran la pancarta, encara més. Si Pasqual Maragall i Jordi Pujol volen cridar ben fort perquè Espanya no es fiqui en els assumptes de Catalunya, no és pas ara que ho han de fer. La estratègia va ser equivocada des del mateix moment en que es va emprendre l’aventura de redactar un nou Estatut. El voluminós i detallat articulat ho corrobora: enlloc del món no els cal delimitar d’una manera tant mil•limètrica la seva carta magna per evitar intromissions quan no toca, perquè als pobles plenament sobirans, les intromissions no els poden venir d’enlloc. L’Estatut buscava un nou encaix dins d’una Espanya que des de fa segles malda per encaixar les seves peces de la manera que més li plau. Prement ben fort i aixafant-les una mica, si cal. El pes de la llei espanyola ha caigut sobre nostre i ara n’hi ha que se n’estranyen i encara demanarien clemència. Ja els hi està bé. Ja ens està bé.

Publicat perDeivit Tustei a 20:03  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada