El drama de quan no t'entenen.

Estès l’Avui sobre la freda taula de marbre i acomodat a la cadira, disposat a passar la mitja hora que precedeix el dinar de la millor manera possible, se m’acosta en Fabi –barba de tres dies, pantalons curts i caminar pesat-, amb dues ampolles de Martini i uns Bocabits enfilats dalt la seva safata platejada. Mentre espero que acabi amb el ritual de deixar el got sobre la taula i omplir-me’l, li pregunto:

-I què, ja va això del futbol?

-Ui no, què va. Es veu que aquesta televisió no és compatible. O compro un descodificador, o compro una tele nova. –em respon amoïnat.

Jo intento animar-lo:

-Vols dir que no trauran targetes compatibles amb tot tipus de teles, al final? Em sembla que van dir que els primers adaptadors no funcionaven amb qualsevol aparell, però que ja en llençarien d’altres.

Acosta la seva cara a la meva, s'hi fixa. Després, aparta la mirada cap a un costat i es posa la mà a la barbeta. Aguantant una aparent calma, mou lleugerament el cap en direcció al sostre. Silenci total. No diu res. Jo espero la resposta. Finalment, em deixa anar:

-Sí... d’això... em sembla que al final, aprofitant que la tele de casa és molt vella, hi traslladaré aquesta i en compraré una de nova.

No ha entès ni una sola paraula de la pregunta que li acabo de fer. Amb ell, ja m’ha passat altres vegades, i sembla que al final ha optat per fer veure que no passa res. Tinc tendència a parlar com si tingués la boca plena i se m’escapés l’autobús; però, sisplau, si algú no m’entén, prefereixo que em demanin una repetició. Tantes vegades com sigui necessari.

Publicat perDeivit Tustei a 22:13  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada