Qüestió de dissimular.

Tot això del referèndum d’Arenys mereix unes quantes reflexions profundes. De moment, només els diré que estic considerant seriosament la possibilitat de creure-m’ho. Però del que vull parlar ara, és de la recargolada maniobra que va dur a terme La Vanguardia aquest diumenge per reflexionar-hi i posicionar-s’hi... sense parlar-ne. Encara no sé on volien anar a parar exactament, però el cas és que vaig quedar acollonit, com es diu popularment.

Xavier Mas de Xaxàs, en un extens article a doble plana dins de la secció d’internacional, parlava de l’existència d’una regió de Finlàndia amb característiques especials anomenada Aland. Aland és un territori format per milers d’illes entre Suècia i Finlàndia, que han sigut primer territori suec, després rus (quan Rússia derrota Suècia i s’apodera de Finlandia), i que des del 1922, és una regió autonòmica dins de Finlàndia. La llengua oficial és el suec, hi viuen només 27.000 persones, i el nivell de vida és tant alt com a la capital, Helsinki. L’article explica la integració d’aquest territori dins de Finlàndia i les relacions, exemplars, entre el govern alandès i el govern finlandès.

¿On està el problema d’un article, a primera vista tant entretingut i enriquidor?. Doncs bé, sembla clar que publicar el mateix dia en que se celebra el referèndum d’Arenys per obrir camí en l’autodeterminació de Catalunya, un extens reportatge sobre les magnífiques relacions que es poden establir entre el govern central d’un país i una de les seves regions autònomes, sense que les fermes exigències d’autogestió i respecte de la segona cap al primer esdevinguin un problema, és una dissimulada manera de demostrar que l’encaix d’una realitat nacional dins d’un altre estat es pot dur a terme satisfactòriament per ambdues parts. El més inquietant, és que la paraula Catalunya no apareix en tot el text. Tant sols se’ls hi escapa en un dels requadres informatius, en l’apartat on s’informa de la mida del territori. En la resta de la informació, ni rastre de comparativa amb el nostre país. El lector l’espera d’un moment a l’altre, però no apareix per enlloc. Mas de Xaxàs, explica que moltes regions del món amb problemes d’autogovern i de reconeixement de drets històrics per part dels estats on estan sotmeses, acudeixen a Aland amb l’esperança d’aprendre com ho han de fer per millorar la seva situació. Tot l’article és una inacabable propaganda en favor de l’estat de les autonomies i en contra de l’escissió d’un territori dins d’un estat. La tesi no és altre que el “tot o res” no és mai una sortida viable en aquesta mena d’assumptes.

En realitat, el que ha fet La Vanguardia no és nou. Tot es redueix a rascar una mica el mapamundi i trobar un exemple que s’adapti a les teves necessitats. Ho fan els d’una bàndol i ho fan els de l’altre. A mi, això, em sembla una miserable manera de perdre el temps. En aquestes qüestions hi concorren tantíssimes variables, que és impossible establir un lligam inequívoc entre un cas i un altre. Clar que, en aquest cas, de lligam no se n’estableix cap. O falta un tros d’article, o el que ha fet la infografia on es disposen la mida dels dos territoris se li ha escapat el diminut mapa de Catalunya... o bé tot plegat és fruit d’una mala llet i d’un cinisme total. És típic de La Vanguardia no posicionar-se gaire clarament en absolutament res, però arribar fins aquests extrems em sembla fins i tot còmic. De fet, només calia parar atenció al titular de l’article per adonar-nos que hi havia gat amagat: “La autonomía líquida”... Treguin l’accent.

Publicat perDeivit Tustei a 19:33  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada