Barcelona 2032

El periodista i ex-atleta Martí Perarnau, valent-se de no sé quines enrevessades elucubracions, va posar sobre la taula la possibilitat de que Barcelona organitzés els Jocs Olímpics del 2032. Deixant de banda el terrible vertigen amb el que ens mirem una data tan allunyada en el temps com aquesta —ningú vol pensar on serà d’aquí 22 anys—, no és un mal exercici imaginar com podria ser una cosa així. M’inspiro, doncs, en els dominicals articles d’Alfred Bosch a l’Avui (“Amb Independència”) i hi poso un afegitó:

Amb Independència, organitzaríem uns altres Jocs.

Si Catalunya votés, i votés sí, podríem organtizar de nou uns Jocs sense necessitat d’anar enlloc a pidolar suport institucional. Podríem muntar una candidatura impregnada de tot el patriotisme que ara moltes vegades alguns pretenen reprimir. Amb banderes, moltes banderes. Ens plantaríem, orgullosos, com el país més petit del món amb voluntat d’organitzar uns Jocs Olímpics. La demanda d’uns Jocs Olímpics per a Barcelona, després d’haver esdevingut un estat de ple dret, seria la nostra afirmació definitiva davant del món. Barcelona quedaria definitivament posicionada al lloc que mereix en l’elit de les ciutats on es remenen les cireres. La independència de Catalunya i l’esperit olímpic, serien el còctel definitiu per demostrar que en aquest planeta també sabem tirar línies al mapa sense recórrer a les hòsties. Al marcià que arribés llavors a la Terra i al que ara li hauríem d’explicar que de totes les coses importants, la única que no votem és la que fa referència a les fronteres —Sala i Martín dixit—, podríem dir-li, per fi, que hem après una nova manera de fer les coses. I els Jocs parlarien català, i no hauríem de demanar disculpes a ningú perquè així fos. De l’altra banda? Allà la recança es tornaria nostàlgia de quant tots els diners de la festa anaven a parar a la seva butxaca. De quan organitzaven una Expo a l’altra banda de la península per fer contrapès. De quan feien veure que donaven almoina construint quatre carraterotes al voltant de la ciutat elegida. En definitiva: nostàlgia, molta nostàlgia.
Sí, l’esperit olímpic, fa trempar.

Barcelona 2032? Abans, fem-ho abans.

Publicat perDeivit Tustei a 20:29  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada