Digues Lluís, però sense passar-te d'imbècil.

Hi ha un tipus de persones que posen sempre la mateixa cara quan han de sortir a una fotografia. No és una qüestió que tingui a veure amb el quedar més o menys afavorits, encara que aquesta sigui la intenció principal dels qui ho fan. De fet, a vegades són en realitat fins i tot més agraciats del que aconsegueixen aparentar posant la cara que posen; d’altres vegades, això sí, l’artificiosa manera com es col•loquen davant d’una càmera, aconsegueix millorar el seu aspecte. Sigui com sigui, els que practiquen aquesta activitat, semblen convençuts de la importància de practicar la noble tasca consistent en no arribar mai a fer un veritable ridícul físic a les fotografies. No es pot pas dir que se’n surtin. En l’època en què veure més de set o vuit fotos seguides amb la mateixa persona com a protagonista era una excepció, això passava desapercebut. Ara, que amb quatre clics podem passar centenars d’imatges centrades en un mateix personatge, aquesta actitud ha quedat en evidència. Busquin entre els seus contactes de facebook, i segur que en trobaran exemples.

Les faccions que ens regalen els practicants d’aquest ritual solen ser encarcarades, artificials, d’una paralització absolutament contra natura. Normalment, les seves expressions queden congelades en un moment de màxima seriositat: rar és el dia en què prenen el somriure com una bona manera de quedar immortalitzats. L’enravenament que ens acaben transmetent, a més, no només l’apliquen a la seva expressió facial, sinó que sovint hem de veure com tot el seu cos queda disposat d’una manera que a vegades arriba a fregar els límits del contorsionisme.

Val a dir que, tot i la inexpressivitat del seu rostre, sembla que aquestes persones, atrapades —a causa de la seva pròpia inconsciència— en una grotesca forma de caricatura, tinguin la intenció de dir-nos alguna cosa. Potser és que un cop s’han vist empresonades per culpa de la seva desgraciada manera d’entendre el món de l’actuació fotogràfica, descobreixen la seva equivocació. Ja és, però, massa tard. Han quedat convertits en simples maniquís sotmesos a la força devastadora de la seva inconsciència momentània.

Publicat perDeivit Tustei a 21:42  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada