Pedagogia o propaganda?

En el marc de la inauguració del curs a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic, Manuel Campo Vidal donava una conferència sobre la importància de connectar empresa i comunicació. Acabada l’exposició i havent aplaudit les intencions de Campo Vidal —òbvies, per altra banda— algú va fer-li una pregunta sobre el tema que més sembla distreure’ns últimament. Se li va demanar què n’opinava del tracte que Catalunya rep per part d’Espanya, especialment pel què fa referència als últims esdeveniments. Se li va fer, doncs, el tipus de pregunta que a tots ens ve indefectiblement al cap quan al davant hi tenim un català -d'adopció en aquest cas- que viu en un context completament espanyol, del qual, a més, se sent part . Deu ser que ens agrada mirar de furgar a la ferida dels que la voldrien ja tancada per sempre. Sabem què contestaran, però igualment volem tornar-ho a escoltar. Per reafirmar-nos en la convicció de creure’ls equivocats.

I què va respondre Campo Vidal? Doncs que calia fer pedagogia. Molta pedagogia. Va posar sobre la taula aquesta idea Montillesca basada en la necessitat d’explicar molt bé què som i què volem per tal de que ens entenguin. Però com ho farem per explicar què som, i què volem, si no podem ni demanar-nos-ho primer a nosaltres mateixos? La idea de la pedagogia, es fonamenta, suposo, en el convenciment de que, en realitat, no n’hi ha cap de problema. La paradoxa, però, apareix quan descobrim que com més en parlem i més ho expliquem , més problemes hi acabem trobant. Cal dir que aquesta postura, a més de tramposa, és insultant. És tramposa perquè pretén solucionar un problema negant-lo a base de propaganda . I és insultant perquè pren als ciutadans d’aquest país (i de l’altre) com una massa homogènia d’imbècils integrals que actuen sense haver-se molestat abans a entendre res de res.

Campo Vidal va rematar la resposta posant sobre la taula l’endarreriment que Catalunya ha sofert els últims anys en matèria de competitivitat, innovació i lideratge. És l’eterna manera que tenen els fanàtics del “mésimportantisme” (Carles Capdevila dixit) per estirar-nos les orelles als que gosem escollir què és el més important per a nosaltres. Com si la independència fos una mena de caprici que haguéssim de deixar per al final. Per al final de què? La cançoneta de que hi ha crisi i per tant hi ha temes que no toquen, comença a fer el soroll que feien les cintes de casset quan s’entortolligaven de tant que les havien fet rodar.

S’ha acabat. Hem de creure’ns que la qüestió nacional és un problema de primera necessitat; si no ho fem, acabarem reduint-lo a simple folklore de bandereta i tortell un parell de cops l’any. Mai havíem estat tant a prop de passar del “tant com sa puga” al “tot o res”, i si deixem que unes idees equivocades ens facin creure que ja hem fet tant com hem pogut, hi sortirem perdent.

Pedagogia? Ja la farem nosaltres, gràcies.

Publicat perDeivit Tustei a 10:59  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada