Nosaltres també en sabem de fer trampes
diumenge, 29 de novembre del 2009
Si diem que amb una Catalunya independent tindríem diners de sobres per millorar el munt de deficiències que patim actualment (en matèria d’infraestructures, d’ensenyament, de sanitat, de prestacions socials, etc.) no podem dir, alhora, que aquests diners que ens roben els podríem deduir dels impostos que paguen els treballadors. O una cosa, o l’altra. No cal saber gaire ni de matemàtiques ni d’economia per entendre que tot no pot ser.
Els que han fet l’estudi, fins i tot enviaran nòmines fictícies als treballadors de les empreses adherides a aquest organisme, perquè vegin el què hi perden. Està clar en quina direcció va aquesta trampa: convèncer del benefici de la independència a aquells que només se’ls pot convèncer d’això a base d’ensenyar-los els efectes pràctics que tindria. És una estratègia que Carod Rovira, per exemple, fa temps que ha engegat, quan diu que no podem refiar-nos només del nacionalisme català si volem que hi hagi una majoria sobiranista.
Aquest estudi és una trampa una mica matussera que, a més, simplifica la ciència econòmica fins a uns límits insospitats: no és tant fàcil. Ara bé: el fi justifica els mitjans? Home, com a manera de fer entendre la magnitud de l’espoli a aquells que no s’han assabentat encara de la pel•lícula, no està malament. De fet, des del mateix CCN es deixa clar que això és una situació hipotètica que serveix només a mode de pedagogia. La línia entre la pedagogia i la demagògia és en aquest cas molt prima, però bé que hem de tenir ames per defensar-nos. O no?
Publicat perDeivit Tustei a 12:45 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: Economia, independència, Política
Nen, tu no t'hi fiquis
dissabte, 28 de novembre del 2009
Estem davant d’un esdeveniment de considerable importància, amb implicacions importants pel país, i els mestres no poden explicar-lo als seus alumnes. A l’escola socialista no es pot debatre sobre els problemes que pateix Catalunya i, encara menys, sobre les possibles solucions que, des de la voluntat popular, es posen sobre la taula. O potser és que tenen por que es destapi la seva condició d’enemics de la democràcia? Els nens, ja se sap, a més de no dir mai mentides, en saben molt d’arribar a les conclusions més simples, a les més clares, a les que no requereixen de cap recargolat raonament per ser formulades. I la conclusió a la que arribaran els nens quan els seus mestres els hi expliquin què és la democràcia i quina és la postura del PSC en l’afer dels referèndums, no serà cap altra que la de col•locar el partit de Carme Chacón (què en diu la candidata Chacón de tot això?) a la banda dels "dolents", dels no-demòcrates. Així de senzill.
Ah! Doncs potser ja està bé que es “recomani” no parlar-ne, d’això, a les escoles.
Publicat perDeivit Tustei a 10:28 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: educació, Política, PSC, referèndum
La indignitat de Catalunya (II)
divendres, 27 de novembre del 2009
M’explico: com que sota d’aquell editorial hi ha un ventall molt ampli d’opinions i d’intencionalitats, cal que l’acompanyem de la opinió més definida i concreta amb què algun dels seus promotors més importants van acompanyar-lo ahir al seu diari. José Antich, director de La Vanguardia, escrivia això a la seva habitual columna de la pàgina u:
"La sociedad catalana ha expresado reiteradamente desde el inicio de la transición que se siente tan catalana como española. Ese es el vector que articula la corriente principal del pueblo catalán. Es cierto que otros se consideran sólo españoles o sólo catalanes, pero no son mayoría. Y eso debe saberse aquí y allí."
És a dir, que es tracta de defensar l’encaix d'una Catalunya que se sent espanyola dins una Espanya que ens hauria de correspondre el nostre amor incondicional. Però si les regles del joc les marca l’estat espanyol, i són unes regles en què no hi té cabuda la nostra bona fe, aleshores només hi ha una sortida. I aquesta sortida passa per deixar de perdre la dignitat demanant clemència.
Publicat perDeivit Tustei a 12:47 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Espanya, Política
La indignitat de Catalunya
dijous, 26 de novembre del 2009
El text és una defensa fèrria del “nou” estatut (amb minúscula) i de l’encaix de Catalunya dins Espanya. És la defensa d’un estatut insignificant, d’una ambició petitíssima, que ha vist ja com li han passat el ribot unes quantes vegades i està a l’espera que li facin la definitiva retallada. O el definitiu incendi. Un estatut que és l’última carta (marcada) que els queda als que defensen que això d’Espanya no està tant malament com sembla. I quan el Tribunal Constitucional amenaça amb fer una destrossa que podria posar definitivament de manifest l’odi profund i malaltís que Espanya aboca vers Catalunya i els catalans, resulta que ens posem tots d’acord i demanem que, siusplau, ens deixin respirar encara que només sigui una mica.
El Tribunal Constitucional. Quin invent més escandalosament trampós! Un tribunal encarregat de defensar amb les dents la Constitució de l’Espanya post franquista, format per dotze jutges (de fet deu, perquè un és mort (¡!) i l’altre n’està apartat) que són en realitat dotze mercenaris al servei dels dos grans partits espanyols. ¿De què, sinó, faria falta tant de temps per debatre l’encaix entre quatre lleis estúpides? Els que es queixen de la deshonesta pressió que, suposadament, des d’alguna banda es vessa sobre aquest tribunal, haurien primer de preguntar-se per les pressions que ells han fet i fan a l’hora de conformar-lo. ¿Quina mena de legitimitat té un organisme legal configurat d’aquesta manera?
D'altra banda, si la Constitució Espanyola diu que quatre rídicules ratlles de l’estatut no hi tenen cabuda, a mi, em sembla fenomenal. M’és ben igual el què digui aquesta Constitució, no és pas la meva. Continuar pidolant les engrunes que aquest text permet és un camí ja sense sortida. I l’editorial que tant barroerament han publicat els principals diaris del país va en aquesta equivocada direcció. Suposo, es clar, que és al direcció marcada per un determinat pensament polític. Un pensament polític legítim —només faltaria— però que ja aniria sent hora que es tragués la màscara. Un pensament polític que, en tot cas, és una aberració que pugui influenciar tota la premsa d’un país d’una forma tant bèstia.
La unanimitat amb què els mitjans, els partits i la societat civil (tal com els hi agrada dir a “ells”) ha recolzat aquesta iniciativa, posa els pèls de punta. Negativament. On és l’independentisme? ¿Ara defensa aquest estatut? On és ERC? On és Reagrupament? I el més greu de tot: ¿on anirem a buscar una veu dissident amb aquest discurs, si tots els mitjans l’han subscrit? ¿Deixaran un lloc a aquell que vulgui criticar aquesta postura des del catalanisme? (des de l’espanyolisme és evident que ja s’estan posant les botes). I finalment: ¿On es fiquen els que avui defensen “la dignitat de Catalunya” quan aquesta dignitat ha de ser defensada més enllà d’un inútil estatut (que no és, ni serà mai, res més que una llei espanyola)?
Però no ens posem nerviosos. Queda, amb tot, una petita esperança. La premsa pot anar publicant editorials que demostrin la seva ineptitud i la seva vergonyant dependència del poder. Mentrestant, nosaltres, el poble, posarem una urna —pel nostre compte— i l’omplirem de vots. I aquesta serà, finalment, la veritable mostra de dignitat que el món es veurà obligat a aplaudir.
Publicat perDeivit Tustei a 19:54 3 comentaris
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Espanya, Política
Fatxendes
dilluns, 23 de novembre del 2009
Algú llegeix aquest article de l’Enric Vila a la FCO i em diu que li sembla increïble la manca d’humilitat que demostra l’Enric quan es defineix a ell mateix com a “bon articulista”. Diu l’Enric que “quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col•lapsat”. Parla, es clar, de l’estripada que han fet els socialistes a l’Avui, aconseguint que el seu articulista més llegit, en Salvador Sostres, passés a millor vida. No parlaré ara de l’enorme estupidesa mental en la que s’ha d’estar immers per donar-se el luxe d’arrencar la única part d’aquest diari que no necessitava subvenció per funcionar. No. Del què vull parlar és de la humilitat.
Què és la humilitat? Si la humilitat consisteix en no creure’s els elogis que qualsevol persona que no sigui la teva mare pugui proferir-te, llavors, la humilitat és, sens dubte, una actitud enraonada. Si la humilitat, en canvi, consisteix en no creure ni en les pròpies possibilitats, llavors estem davant d’una determinada actitud davant la vida que pot arribar a fer molt de mal. L’Enric diu que és un “bon articulista”, i ho diu perquè això és el què creu ell. Bé, que l’Enric Vila escriu bé, ningú pot posar-ho en dubte. Tant si el què diu s’ajusta a les nostres opinions com si no, la prosa de l’Enric és un instrument perfectament construït de metàfores i expressions plenes de significat. Si aquesta prosa l’ha aplicada a nombrosos articles a vessar de contingut i a uns llibres més aviat rodons, ¿per què no pot autoatribuir-se la condició —menor— de bon articulista? Quina mena d’indignitat patim que no ens permet tolerar que algú que excel•leix en algun aspecte pugui ventar-se’n públicament? ¿Què ens semblaria més indigne: que Leo Messi obviés la seva condició de futbolista excepcional, o que davant d’un micròfon digués —ben clar i ben alt— “sóc molt bo jugant a futbol”?
La humilitat no té res a veure amb amagar les pròpies virtuts: la humilitat consisteix, d’una banda, en reconèixer que aquestes virtuts no són suficients, i de l’altra, en saber identificar les mancances que ens debiliten. ¿Pep Guardiola és humil perquè no reconeix ser el millor, o és humil perquè reconeix que, tot i sent el millor, necessita millorar? Si Pep Guardiola digués que en sap molt, només algú amb un greu complex d’inferioritat gosaria enfadar-se amb ell. Ell sap perfectament que en sap molt, que ningú s’enganyi: dir-ho públicament o no, no té res a veure amb la humilitat que se li suposa. La humilitat de Pep Guardiola té a veure, només, amb la seva obstinació per seguir treballant cada dia d’una manera que li permeti corregir els seus errors.
Siguem, doncs, humils; sí. Però sense passar-nos d’imbècils.
Publicat perDeivit Tustei a 19:01 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, enric vila, literatura, periodisme
Beu i mata
dijous, 19 de novembre del 2009
Els camins pels quals acostuma a caminar la justícia són inescrutables. Els papers de les lleis sempre han fet l’efecte d’haver estat escrits per imbècils i aprovats per folls. A més, la llei és una cosa tan estranya, que la dona aquesta dels ulls tapats que l’aplica, no pot pas fer-ho sense treure’s la bena per tal de mirar de reüll a banda i banda, vigilant que ningú s’adoni que està impartint justícia a base de llençar monedes a l’aire. La interpretació de les lleis és un assumpte tocat per un reguitzell de complicacions ridícules. Tot això ja ho sabem; per això, quan fem un cop d’ull al Codi Penal i hi descobrim certes incongruències, més enllà d’una ganyota de desaprovació, no ens en surt cap de sorpresa.
D’entre totes les idioteses que trobem al Codi Penal, n’hi una que està sent —per fi— debatuda com es mereix. Parlo de la diversa consideració que rep el consum d’alcohol quan el consumidor ha comès un delicte durant el període d’embriaguesa que ve immediatament després de l’esmentat consum (per dir-ho en el tipus de llenguatge que tant agrada a la gent de les lleis). Perquè quan un qualsevol individu mata a la seva senyora esposa sota els efectes del whisky escocès, el delicte veu disminuïda la seva gravetat, precisament, gràcies al whisky escocès. Quan, en canvi, el mateix individu mata a la seva senyora esposa atropellant-la amb el cotxe sota els efectes del whisky escocès, el delicte passa, immediatament, a ser considerat molt més greu. La variable “whisky escocès”, doncs, ofereix diferents resultats segons la manera com l’agressor decideixi portar a terme la seva agressió. No em diguin que això de la llei no és una cosa d’allò més curiosa
Aquesta distinció entre “matar begut” i “matar begut, però sense voler” és una mostra de com donar moltes voltes sobre un determinat tema, acaba sent del tot contraproduent. Posem-nos dins la ment dels que van decidir que això fos així. D’una banda devien pensar que qui agafa el cotxe havent begut, ha de ser per força conscient del mal que pot fer i que, per tant, quan la mala sort materialitza el mal, això s’ha de pagar. Per un altre costat, devien pensar que aquell qui mata a ganivetades el seu veí sota els efectes de l’alcohol, se l’ha de perdonar, perquè, pobre, no sap el què es fa. Però... ¿que potser sap el què es fa el que agafa el cotxe després d’haver begut? ¿No s’ha de tenir, a més, una ment molt més malalta per —després d’haver begut més del compte— sortir de casa en calçotets i amb un ganivet de cuina a les mans, que per pujar en un cotxe i pretendre dur-lo d’un lloc a un altre? Sí, es clar, però és que quan hom beu, no sap el què es fa... Tret, es clar, que el que hagi de fer sigui conduir, aleshores sí que sap el què es fa. Però el delinqüent, abans de beure, sap el què vol fer? Home, el que mata la dona o el veí a ganivetades, segur que ja s’ho havia pensat abans, encara que només fos un moment. ¿I el que s’endu per davant amb el cotxe a la velleta que ve de comprar el pa? Home, doncs depèn: si ho fa havent begut és molt pitjor que si ho fa sense haver begut. ¿I no podríem pensar que si ho fa sense haver begut, potser és que ho fa expressament i, per tant, és pitjor? I ara! Quina tonteria, escolti! Si ho fa havent begut: castiguem-lo; castiguem-lo més severament que no pas si això ho fa sense haver begut, perquè si ho fa sense haver begut, llavors no és tant greu, perquè ja sap el què es fa. Ep! Un moment! No havíem quedat que si el delinqüent sap el què es fa, llavors es castiga més durament? No! Això és només en el cas que el delinqüent mati amb un ganivet i no amb un cotxe! (etc, etc).
I després de passar una bona estona així, van omplir un paper i van dir: “ja tenim la llei a punt”.
Després de tot això, no em mal interpretin. No estic pas demanant que l’alcohol alleugi la gravetat d’un delicte comès al volant d’un automòbil, sinó tot el contrari: que l’alcohol sigui també un agreujant en els casos en què la forma del delicte sigui una altra. I em sembla que tampoc és demanar tant.
Publicat perDeivit Tustei a 20:43 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions, Política
Sigui honest
dimecres, 11 de novembre del 2009
La intel•ligència, per si sola, no diu res de la persona que la posseeix. La intel•ligència, que és una qualitat de naturalesa vertical, pot ser projectada en sentit ascendent o descendent. Quan és projectada en sentit ascendent, hi ha un cert progrés, quan és, en canvi, projectada cap avall, el desastre acostuma a ser irreparable. No hi ha, doncs, persones més o menys intel•ligents, hi ha, només, persones més o menys ambicioses. La intel•ligència sense ambició és d’una inutilitat total.
D’una banda, hi ha les persones que —conscients o no de la seva manca d’ambició— deixen caure la seva intel•ligència escales avall, esperant que la gravetat faci la feina d’esclafar-la. Són feliços fent veure que són tontos i miren cap una altre costat de seguida que els hi és reclamada qualsevol forma de compromís amb ells mateixos. A la banda oposada, tenim els que no en tenen mai prou i s’agafen a qualsevol possibilitat que la vida els dóna, per escalar posicions. Agafin-ne dos que arrenquessin en un determinat moment del mateix lloc i els comparen després que l’un s’hagi adormit sobre el coixí de l’autocomplaença i l’altre hagi decidit continuar caminant mirant enlaire. I ja em diran el què.
Publicat perDeivit Tustei a 20:05 1 comentaris
Etiquetes de comentaris: divagacions