Fatxendes

Algú llegeix aquest article de l’Enric Vila a la FCO i em diu que li sembla increïble la manca d’humilitat que demostra l’Enric quan es defineix a ell mateix com a “bon articulista”. Diu l’Enric que “quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col•lapsat”. Parla, es clar, de l’estripada que han fet els socialistes a l’Avui, aconseguint que el seu articulista més llegit, en Salvador Sostres, passés a millor vida. No parlaré ara de l’enorme estupidesa mental en la que s’ha d’estar immers per donar-se el luxe d’arrencar la única part d’aquest diari que no necessitava subvenció per funcionar. No. Del què vull parlar és de la humilitat.

Què és la humilitat? Si la humilitat consisteix en no creure’s els elogis que qualsevol persona que no sigui la teva mare pugui proferir-te, llavors, la humilitat és, sens dubte, una actitud enraonada. Si la humilitat, en canvi, consisteix en no creure ni en les pròpies possibilitats, llavors estem davant d’una determinada actitud davant la vida que pot arribar a fer molt de mal. L’Enric diu que és un “bon articulista”, i ho diu perquè això és el què creu ell. Bé, que l’Enric Vila escriu bé, ningú pot posar-ho en dubte. Tant si el què diu s’ajusta a les nostres opinions com si no, la prosa de l’Enric és un instrument perfectament construït de metàfores i expressions plenes de significat. Si aquesta prosa l’ha aplicada a nombrosos articles a vessar de contingut i a uns llibres més aviat rodons, ¿per què no pot autoatribuir-se la condició —menor— de bon articulista? Quina mena d’indignitat patim que no ens permet tolerar que algú que excel•leix en algun aspecte pugui ventar-se’n públicament? ¿Què ens semblaria més indigne: que Leo Messi obviés la seva condició de futbolista excepcional, o que davant d’un micròfon digués —ben clar i ben alt— “sóc molt bo jugant a futbol”?

La humilitat no té res a veure amb amagar les pròpies virtuts: la humilitat consisteix, d’una banda, en reconèixer que aquestes virtuts no són suficients, i de l’altra, en saber identificar les mancances que ens debiliten. ¿Pep Guardiola és humil perquè no reconeix ser el millor, o és humil perquè reconeix que, tot i sent el millor, necessita millorar? Si Pep Guardiola digués que en sap molt, només algú amb un greu complex d’inferioritat gosaria enfadar-se amb ell. Ell sap perfectament que en sap molt, que ningú s’enganyi: dir-ho públicament o no, no té res a veure amb la humilitat que se li suposa. La humilitat de Pep Guardiola té a veure, només, amb la seva obstinació per seguir treballant cada dia d’una manera que li permeti corregir els seus errors.

Siguem, doncs, humils; sí. Però sense passar-nos d’imbècils.

Publicat perDeivit Tustei a 19:01  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada