Sigui honest

La intel•ligència, per si sola, no diu res de la persona que la posseeix. La intel•ligència, que és una qualitat de naturalesa vertical, pot ser projectada en sentit ascendent o descendent. Quan és projectada en sentit ascendent, hi ha un cert progrés, quan és, en canvi, projectada cap avall, el desastre acostuma a ser irreparable. No hi ha, doncs, persones més o menys intel•ligents, hi ha, només, persones més o menys ambicioses. La intel•ligència sense ambició és d’una inutilitat total.

D’una banda, hi ha les persones que —conscients o no de la seva manca d’ambició— deixen caure la seva intel•ligència escales avall, esperant que la gravetat faci la feina d’esclafar-la. Són feliços fent veure que són tontos i miren cap una altre costat de seguida que els hi és reclamada qualsevol forma de compromís amb ells mateixos. A la banda oposada, tenim els que no en tenen mai prou i s’agafen a qualsevol possibilitat que la vida els dóna, per escalar posicions. Agafin-ne dos que arrenquessin en un determinat moment del mateix lloc i els comparen després que l’un s’hagi adormit sobre el coixí de l’autocomplaença i l’altre hagi decidit continuar caminant mirant enlaire. I ja em diran el què.

Publicat perDeivit Tustei a 20:05  

1 comentaris:

anna ha dit... 10 de gener del 2010, a les 20:07  

M'agrada molt aquesta visió. Jo he vist nanos molt intel·ligents agafant la seva intel·ligència i llançant-la literalment a les escombraries. Quan vulguin recuperar-la les màquines de la incineradora ja l'hauran cremada. És una pena, però és així. Estic d'acord que la intel·ligència ha d'anar amb ambició. Però em quedo amb els grans genis que de la seva intel·ligència n'han fet art, morts de fàstic i de gana entre quatre parets. Per ells, que no van escalar cap posició mentre eren vius, però que després de morts els seus hereus s'han fet d'or. Pels artistes incompresos, pels llunàtics i bojos, pels creadors més sublims. La intel·ligència, molta qüestió de gens i poca d'ambient, per a mi. La intel·ligència, facultat amb la qual, segons Maeterlinck, comprenem finalment que tot és incomprensible. Posa dos éssers, un intel·ligent i l'altre no, cara a cara, i a veure què passa.

Publica un comentari a l'entrada