Decibels

Hi ha una cosa que no es pot suportar de cap manera: el soroll que desprenen a tothora la majoria de ciclomotors. Passejant pel carrer, prenent alguna cosa en una terrassa, comprant a qualsevol botiga, jaient al sofà de casa: sigueu on sigueu, sempre us acabareu trobant amb una d’aquestes maquinotes horripilants emetent una tal quantitat de decibels que us acabarà la paciència en qüestió de segons. Normalment sentiu com s’acosta la remor, de lluny, i de seguida ja sabeu com acabarà la cosa: al cap de pocs segons, el món es pararà en sec a causa de l’eixordador enrenou que us envaïrà tots els sentits i us deixarà la ment en blanc; fins i tot el temps semblarà deturar-se. La resignació amb la qual, heroicament, us pretengueu calmar, us destrossarà per dins... us passarà pel cap fer alguna bestiesa. Però no la fareu, perquè no estaria bé: donar un cop de peu a l’aparell en el moment en què passés just pel vostre costat, per descarregar tota la ràbia acumulada, seria perillós i, segurament, tipificat com a delicte.

És un problema, el del soroll d’aquestes màquines, que ve de lluny. Sempre hi ha hagut una gran afició dels seus propietaris a modificar-les per tal que fessin molt de soroll. Tant de soroll com es pogués. Com més soroll, millor. Donat que no es tracta de res més que d'un motoret de joguina muntat sobre dues rodes i tapat amb un parell de plàstics, el soroll ha sigut sempre l’única manera d’emplenar el dipòsit de vanitat del pilot. O així ho creuen els que les piloten, que generalment acostumen a ser nens.

I a casa seva, què hi diuen? A casa seva, suposo, s’abonen a la moda d’estar content si el nen està content. I qui dia passa any empeny. No hi ha res a fer. Però, i la policia.. què hi diu la policia? Entre tot el què es pot fer a la via pública, hi ha una sèrie de coses per les quals la policia et posa una multa si les fas. Fer anar una màquina que produeixi un soroll tant insuportable, suposo que deu estar dins la llista de coses prohibides i penades. L’experiència personal (i per tant, potser, equivocada) em diu que en aquest poble no s’ha posat mai cap multa a ningú per una cosa així. Potser vaig equivocat, però, sigui com sigui, el que sembla clar és que si s’ha posat alguna multa, no ha sigut prou alliçonadora. Així que, sense ànim d’ofendre, em prenc la llibertat de fer una pregunta a qui correspongui:

¿Què...? ¿què hem de fer?

Publicat perDeivit Tustei a 20:15 1 comentaris  

RAC1 i Apple, Apple i RAC1.

Els informatius de RAC105 s’han passat tot un matí donant una notícia un pèl inquietant. En el brevíssim butlletí que dóna l’emissora a cada punt horari, hi han inclòs una informació sobre una nova aplicació que Apple hauria tret per el seu Iphone. Una aplicació que, pel què sembla, serveix per saber què passa quan no estàs “davant” del teu telèfon (per controlar si algú te’l remena sense que ho sàpigues). A cada hora explicaven la novetat i hi posaven preu: 0,99 euros.

Si això és publicitat encoberta, llavors estem davant d’una autèntica estafa. Perquè aquesta mena d’activitats s’han d’avisar. A la televisió hi posen el cartellet de “telepromoció”, a la ràdio suposo que haurien de buscar un símil. I si, en canvi, és fruit de la natural tria de notícies que l’editor de l’informatiu ha de fer cada dia, el què hi ha és una manca de professionalitat terrible.

Al programa El Món a RAC1 (a l’altra emissora de la casa), fa temps que cada vegada que Apple mou un dit ho destaquen dins les notícies. No només ho han fet quan la marca de la poma ha tret algun artefacte que hagi suscitat prou interès com per justificar la inclusió de la novetat dins les notícies, sinó que alguna vegada han donat com a notícia autèntiques bajanades relacionades amb el tema. Al principi creia que això tenia a veure amb l’afició del conductor del programa per aquesta mena d’afers, però cada vegada veig més clar que aquí hi ha alguna cosa que no quadra. La notícia d’avui sobre la nova aplicació de l’Iphone, ha acabat de reblar el clau.

L’altre dia escoltava com en Jordi Basté deia que compraria un IPod (amb els diners de la seva butxaca) i l’ompliria de les cançons que posa cada matí (comprant-les a l’Itunes, amb els diners de la seva butxaca). Potser sí que se’ls hi està escapant de les mans la comèdia.

Publicat perDeivit Tustei a 19:22 4 comentaris  

Digerint Anglada

“No hi cabem tots.” “La immigració s’ha de controlar”. Aquestes i altres frases per l’estil fa anys que s’escolten de la boca dels que fins fa ben poc eren titllats d’intolerants, xenòfobs, racistes o fins i tot —fent gala d’un embolic mental considerable— feixistes. Avui, poso la ràdio a les 8 del matí i escolto l’ensucrat d’en Jordi Basté posant aquestes dues frases dins l’editorial parlat que fa cada dia. Alguna cosa està canviant. Alguna cosa ha canviat perquè el “no hi cabem tots” hagi passat del linxament popular a la més absoluta normalitat. Quan Josep Anglada, de Plataforma per Catalunya, cridava aquesta mena de consignes en públic, eren molts els que es posaven les mans al cap. Ara sembla del tot natural discutir sobre immigració en aquests termes. És la inevitable consternació que ha produït haver descobert com n’és de costós donar tot un seguit de serveis bàsics a un milió i mig de persones que ja no ens són de profit. El missatge aparentment apocalíptic amb què Josep Anglada va captar l’atenció d’una part important de l’electorat de Vic no era tant imbècil com alguns pretenien fer veure. La gent, en definitiva, no és tant imbècil com s’acostuma a pensar des d’algunes cadires. Mica en mica, sembla que les paraules d'en Josep Anglada es van tornant més digeribles.

I ara hi ha un xup-xup que diu que Anglada entrarà al Parlament. No hi farà res allà, és clar, perquè no sap fer res més que posar-se a la butxaca quatre veïns solucionant-los algun o altre problema concret; però ja veuran com Plataforma serà el nou Ciutadans. I hi haurà algú que l’endemà de les eleccions es preguntarà què ha fallat.

Publicat perDeivit Tustei a 23:25 0 comentaris  

Reis mags

Ja hem passat, un any més, l’esdeveniment més important per a la pederastia internacional. El carrer ha quedat saturat de nou a causa de la desfilada protagonitzada per tres homes amb barbes postisses, que semblen sortits d’una producció pornogràfica russa d’aquestes que sempre es troben sota el nom de “family russian sex”. Els nens s’hi acosten, i els homes barbuts —normalment amb guants de seda, que no sigui dit— els toquen. I se’ls asseuen a la falda. A tothom li sembla evident que sota de llurs faldilles, aquests senyors, no hi porten res que els hi subjecti l’òrgan reproductor masculí extern. Però és igual: la màgia de la diada pot amb el sentit de protecció que els pares i les mares no haurien mai de perdre per als seus fills.

La màgica procedència de la llegenda no té res a veure amb els que es disfressen de reis per acomplir amb les seves sòrdides necessitats sexuals, em diran alguns. Bé, no és tant clar. Hi ha un evangeli apòcrif que com tots els evangelis apòcrifs ens revela algun detall interessant. Diu aquest evangeli que els tres reis van anar a visitar Jesús dos anys després del seu naixement. La verge Maria, després d’agrair-los els regals que portaven, va obsequiar-los amb uns bolquers (no se sap si nets o bruts) del seu fill. Es tanca el cercle: la festa pren, definitivament, un significat plenament d’acord amb la realitat de les cavalcades actuals.

Publicat perDeivit Tustei a 10:53 1 comentaris  

Dol

Com cada dissabte al migdia des de deu fer més de dos anys, passo per davant del número 10 de la Plaça Felip Neri de Vic: Restaurant Casa Balmes. No recordo la primera vegada que se’m va ocórrer d’anar-hi a dinar, però si que sé que he establert una rutina, des de fa força temps, consistent en passar per davant d’aquesta casa i llegir què hi podré demanar al cap d’una estona, quan sigui l’hora de dinar. Avui, però, em trobo amb un paper que em dóna una bufetada en forma de miserable missatge de comiat: “Casa Balmes ha tancat les seves portes. Donem les gràcies als clients que.. blablabla...”. L’escrit és fet a mà, amb rotulador negre i seguint un traç completament torçat cap amunt, com si fos fruit de la improvització. M’haig d’aturar uns segons a rellegir-lo per assegurar-me que no és una broma de mal gust. Efectivament, el portal de fusta pintada de fosc sembla tancat i barrat i el paper fa tot l’efecte de voler ser un ferm advertiment de què no es tornarà a obrir.

Camino ràpid, carrer avall, compungit i sense rumb. He oblidat on tenia pensat d’anar a fer l’habitual vermut. Cap vermut té ja el mínim sentit. Truco, esverat, la meva senyora: “finalment, en Joan ha tancat”. “I ara, què?”, em respon aclaparada. Ara què? No ho sé. De seguida em venen al cap les primeres vegades que vam anar-hi a sopar. Em ve al cap, també, una pregunta: ¿a quin lloc, ara, ens donaran el què ens donaven en aquesta casa, un dissabte al vespre, a setze euros el cobert? Enlloc. O bé pagarem una miqueta més per menjar molt pitjor, o bé haurem de pagar el doble per quedar mínimament a gust.

Passejo sota les voltes de la Plaça (o millor dit, hi dono voltes estúpides com l’atleta que gira absurdament al voltant d’un camp d’entrenament) i penso en les faves. I en els pèsols. I en la sopa, que tant li agradava a la meva senyora. Ara, qui li farà una sopa així? Com ho farem quan, en un atac de pànic, no sapiguem on anar a menjar alguna cosa considerablement comestible sense arruïnar-nos?

A vegades, anàvem a un qualsevol restaurant desconegut i amb una ràbia immensa constatàvem com d’equivocats estan en alguns llocs. D’ara en endavant, durant un temps indefinit, haurem d’evitar provar llocs nous, si no és que algú de confiança ens assegura abans que no hi haurà cap decepció. No podríem superar la impotència de trobar-nos en un lloc completament equivocat mentre pensem en un Balmes que ha hagut de tancar les seves portes per falta de clientela.

Acabo el matí assegut en un local que sembla una pista d’esquaix, menjant un infecte bistec amb patates. La recerca d’un substitut per als migdies dels dissabtes serà de ben segur una tasca complicadíssima i, segurament, infructuosa. Penso en com se sentiria en Joan si em veigués en aquesta refotuda situació de fastigueig. Em pregunto què deu sentir el propietari d’un establiment que se sap donant de felicitat quan veu que els seus clients busquen, desesperadament, aquesta felicitat en una altra banda. La pena deu ser incomprensible. La impotència, total.

La memòria, ja ho sabem, ens traeix sense miraments: ens fa oblidar el pitjor i ens recorda amb insistència el millor. Segur que, com més temps passi, més mitificat acabarem tenint aquest restaurant. I passaran els anys i anirem pel món i direm: “¿te’n recordes de les faves del Balmes?”; “¿i de la sopa?”; “¿i la verdura?”, “¿i la picada de l’amanida?”, “¿i l’acompanyament de la carn? les mongetes, la patata, l’escalivada...”. “Recordes com de tranquils hi estàvem?”; “la pedra de les parets”; “la salutació ben poc molesta d’en Joan a mig àpat”: la comoditat. Aquella taula on sèiem, que era la taula de casa.

Què hi farem. Tenim, a partir d’ara, un sostre menys on anar a caure morts.

Publicat perDeivit Tustei a 15:23 1 comentaris