Dol

Com cada dissabte al migdia des de deu fer més de dos anys, passo per davant del número 10 de la Plaça Felip Neri de Vic: Restaurant Casa Balmes. No recordo la primera vegada que se’m va ocórrer d’anar-hi a dinar, però si que sé que he establert una rutina, des de fa força temps, consistent en passar per davant d’aquesta casa i llegir què hi podré demanar al cap d’una estona, quan sigui l’hora de dinar. Avui, però, em trobo amb un paper que em dóna una bufetada en forma de miserable missatge de comiat: “Casa Balmes ha tancat les seves portes. Donem les gràcies als clients que.. blablabla...”. L’escrit és fet a mà, amb rotulador negre i seguint un traç completament torçat cap amunt, com si fos fruit de la improvització. M’haig d’aturar uns segons a rellegir-lo per assegurar-me que no és una broma de mal gust. Efectivament, el portal de fusta pintada de fosc sembla tancat i barrat i el paper fa tot l’efecte de voler ser un ferm advertiment de què no es tornarà a obrir.

Camino ràpid, carrer avall, compungit i sense rumb. He oblidat on tenia pensat d’anar a fer l’habitual vermut. Cap vermut té ja el mínim sentit. Truco, esverat, la meva senyora: “finalment, en Joan ha tancat”. “I ara, què?”, em respon aclaparada. Ara què? No ho sé. De seguida em venen al cap les primeres vegades que vam anar-hi a sopar. Em ve al cap, també, una pregunta: ¿a quin lloc, ara, ens donaran el què ens donaven en aquesta casa, un dissabte al vespre, a setze euros el cobert? Enlloc. O bé pagarem una miqueta més per menjar molt pitjor, o bé haurem de pagar el doble per quedar mínimament a gust.

Passejo sota les voltes de la Plaça (o millor dit, hi dono voltes estúpides com l’atleta que gira absurdament al voltant d’un camp d’entrenament) i penso en les faves. I en els pèsols. I en la sopa, que tant li agradava a la meva senyora. Ara, qui li farà una sopa així? Com ho farem quan, en un atac de pànic, no sapiguem on anar a menjar alguna cosa considerablement comestible sense arruïnar-nos?

A vegades, anàvem a un qualsevol restaurant desconegut i amb una ràbia immensa constatàvem com d’equivocats estan en alguns llocs. D’ara en endavant, durant un temps indefinit, haurem d’evitar provar llocs nous, si no és que algú de confiança ens assegura abans que no hi haurà cap decepció. No podríem superar la impotència de trobar-nos en un lloc completament equivocat mentre pensem en un Balmes que ha hagut de tancar les seves portes per falta de clientela.

Acabo el matí assegut en un local que sembla una pista d’esquaix, menjant un infecte bistec amb patates. La recerca d’un substitut per als migdies dels dissabtes serà de ben segur una tasca complicadíssima i, segurament, infructuosa. Penso en com se sentiria en Joan si em veigués en aquesta refotuda situació de fastigueig. Em pregunto què deu sentir el propietari d’un establiment que se sap donant de felicitat quan veu que els seus clients busquen, desesperadament, aquesta felicitat en una altra banda. La pena deu ser incomprensible. La impotència, total.

La memòria, ja ho sabem, ens traeix sense miraments: ens fa oblidar el pitjor i ens recorda amb insistència el millor. Segur que, com més temps passi, més mitificat acabarem tenint aquest restaurant. I passaran els anys i anirem pel món i direm: “¿te’n recordes de les faves del Balmes?”; “¿i de la sopa?”; “¿i la verdura?”, “¿i la picada de l’amanida?”, “¿i l’acompanyament de la carn? les mongetes, la patata, l’escalivada...”. “Recordes com de tranquils hi estàvem?”; “la pedra de les parets”; “la salutació ben poc molesta d’en Joan a mig àpat”: la comoditat. Aquella taula on sèiem, que era la taula de casa.

Què hi farem. Tenim, a partir d’ara, un sostre menys on anar a caure morts.

Publicat perDeivit Tustei a 15:23  

1 comentaris:

anna ha dit... 10 de gener del 2010, a les 20:02  

T'acompanyo en el sentiment. El procés de dol serà llarg, tot depèn de quan tardis a trobar un altre lloc que t'ompli, la panxa i la ment. Personalment no he viscut mai una situació tan desagradable, sobretot perquè el fet de fumar fa que no trobis ni la quarta part del gust de les menges que vosaltres, tu i la teva senyora, hi deveu trobar. Jo amb una pizza al sofà de casa ja faig. Quan vius sol menges tantes merdes congelades i no congelades, que la veritat que t'acostumes al mal paladar. Repeteixo, t'acompanyo en el sentiment, i et dono el meu suport per suportar aquests moments de dol tan intensos.

Publica un comentari a l'entrada