Jugant a futbol amb faldilla

Fa algun temps que sobre el futbol anglès hi plana una polèmica de faldilles. És coneguda l’aventura que John Terry, capità del Chelsea i de la selecció anglesa, va mantenir amb l’aleshores esposa del seu company de selecció, el jugador del Manchester City, Wayne Bridge. Les dues últimes actualitzacions del fil de la notícia han sigut una golejada del City al Chelsea (aplaudida per tot quant amant de la justícia poètica) i la reconciliació entre Terry i la seva esposa.

Quan es va fer pública l’aventura de la senyora de Bridge amb Terry, Fabio Capello va afanyar-se a retirar-li la capitania de la selecció. La massa hooligan respiraria una mica més tranquil·la si el seleccionador administrava una mica de justícia, sobretot si la naturalesa d’aquesta justícia provenia de l’estructura mental d’un perdonavides de barri. Perquè la veritable magnitud de la tragèdia la vam conèixer quan Javier Mascherano, jugador argentí del Liverpool, va pronunciar-se al respecte. Va dir Mascherano que al seu país, si Terry hagués fet això, “estaria mort”. Digues que sí Javier, és així com aquesta mena d’assumptes han de ser despatxats.

El problema és que molts recolzarien, no ja la mesura aplicada per Capello, sinó fins i tot la solució proposada per Mascherano. I potser tant una com l’altra serien proporcionades (bé, potser la segona no gaire) si coneguéssim l’afer en profunditat. Però no en sabem res, de la vida personal de Terry, de la seva senyora, de la senyora de Bridge i del mateix Bridge. No en sabem res i, per tant, serà en va qualsevol opinió que ens en fem. Qui sap si, potser, Terry i la senyora Vanessa Perroncel, ex esposa de Bridge, han sigut, des del principi, les dues persones que amb més sentit de la civilitat han actuat (així, a primer cop d’ull, més civilitzats que Mascherano, sí que ho semblen). Que l’anàlisi exterior i desinformat dels fets hagi portat a una gran majoria de persones a posar-los dins el bàndol dels dolents, no corrobora que, efectivament, siguin els dolents.

Per això, enmig de tant de linxament, tenia ganes de posar dues o tres paraules de recolzament per a John Terry. No, jo tampoc tinc cap argument per defensar, o no, la seva suposada honorabilitat. Però els que defensen el contrari tampoc en tenen cap. I, en tot cas, ni ells ni jo som ningú per a jutjar Terry, Bridge, i les seves respectives senyores. És possible, fins i tot, que a hores d’ara s’estiguin fent, tots plegats, un tip de riure.

Publicat perDeivit Tustei a 11:13  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada