Neu i ordre

Quan de la meva vida volia fer-ne una seqüència perfectament ordenada d’esdeveniments, els espectacles post nevada em resultaven d’allò més enervants. L’espectacle que ofereix la neu sobre l’asfalt d’un qualsevol poble o ciutat, després d’haver estat trepitjada i arrossegada per vehicles i vianants, fa rodar el cap. La neu és trepitjada i arrossegada amb una tal inconsciència, que la imatge resultant us sol posar sempre molt nerviosos. És quan agafa aquell color apagat que la neu es torna una substància que us faria vomitar. La neu amb terra, o la neu glaçada i per tant ja una mica transparent, és una cosa que fa molt de fàstic. I l’aparença que té un carrer, una plaça, o un qualsevol lloc on la neu ja no és acabada de caure, produeix un neguit difícil de suportar.

Una vegada, però, hom entén que la vida no és una seqüència perfectament ordenada d’esdeveniments, els espectacles post nevada es tornen més suportables. Una vegada s’ha comprès que la vida passa avall amb la mateixa impassibilitat amb què la neu s’amuntega, es deteriora, es glaça i, finalment, desapareix inevitablement pel mateix lloc d’on havia vingut, tot es despatxa amb major naturalitat.

Publicat perDeivit Tustei a 21:53  

1 comentaris:

anna ha dit... 10 de març del 2010, a les 1:53  

tOTALMENT D'ACORD AMB LA TEVA VISIÓ. LA NEU, UN DIA DESPRÉS, JA NO ÉS BLANCA, NI VIRGINAL, NI MACA. EL PAISATGE JA NO ÉS DE POSTAL. fOT UNA MICA DE FÀSTIC, TOT PLEGAT. EM QUEDO AMB EL SOROLL DE LA NEU FONENT-SE I L'AIGUA QUE CAU DE LES TEULADES. EL DEMÉS, COM MÉS AVIAT PASSI, MILLOR.

Publica un comentari a l'entrada