Spoilers

Una vegada els hàbits de consum de ficció en forma de dosis curtes i intenses (format conegut com a “sèrie de televisió”) s’han vist modificats per culpa —o gràcies— a l’ús (a vegades fraudulent) de les noves tecnologies, hi ha hagut una paraula, un concepte, que ha pres una força i unes dimensions abans desconegudes: l’spoiler.

L’spoiler (a partir d’ara, per a llegir-ho millor “espoiler”), és la revelació d’una trama abans que aquesta hagi sigut descoberta per l’espectador que n'és víctima. I els nous hàbits de consum els han fet grans, perquè ara ja ningú no sap qui ha vist què, i tothom té un grapat de coneixements que serien demolidors espoilers per a d’altres persones. El respecte mutu és el què ha preservat, generalment, el possible esclat d’una guerra (la guerra de la revelació espoilers entre amics i germans) que no tindria final.

Jo he sigut, en alguns casos, un consumidor compulsiu d’espoilers. Quan me’ls han servit en safata, moltes vegades m’ha resultat gairebé impossible de resistir-me a deixar que m’aixafessin la guitarra. Tot i sabent que el mal seria irreparable, massa sovint no he pogut apaivagar la temptació de saciar la meva ànsia de consumidor compulsiu d’emocions. Unes emocions que, servides en forma d’espoiler, perdien tota essència d’haver sigut tal cosa; però no hi ha hagut res a fer. Amagat darrera la falsa il·lusió (una mica pretenciosa intel·lecutalment parlant) de creure que el més important era el “camí” i no el “punt d’arribada”, entrava en una o altra pàgina i m’empapava d’una informació que alguns creuen privilegiada i d’altres, senzillament, una solemne imbecilitat. Unes vegades, la intenció era perseguir l’espoiler; unes altres, senzillament resultava impossible reprimir-se. El cas és que els espoilers anaven amunt i avall amb una naturalitat inquietant.

Doncs bé, una vegada disminuït considerablement el meu consum seriòfil i ja gairebé curat d’aquest mal hàbit amb els espoilers, se’m va posar, davant dels nassos, gairebé sense ni tant sols avisar i d’una forma insultantment visible, un espoiler que destrossava un dels millors finals de temporada de la història de la televisió. Posat davant l’espoiler en qüestió, no vaig poder fer més que entrar en un estat gairebé inconscient de desesperació. Era talment, suposo, com el drogadicte que recau en la seva drogadicció per culpa d’un amic graciós que li pren el braç i li clava una agulla amb heroïna. Una perversió inexplicable, certament, però tant real com la vida mateixa.

La primera cosa que a hom li ve al cap quan és atacat per l’esquena d’una manera tant indigne, són uns dels versos més celebrats de l’admirat Albert Pla: li arrancaré els seus mugrons de princesa / amb la seva llengua em faré una infusió / li rebentaré el cap / li desgarraré el cony / i em faré una palla sobre del seu cadàver.

Publicat perDeivit Tustei a 19:54  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada