Barça - Madrid. Madrid - Barça. Retòrica

Molts tòpics. Dues històries. Des d’una banda i des de l’altra. En un exercici d'una mitja hora, anem a veure com de fàcil és fer anar amb una mica de dignitat tota aquesta retòrica que envolta el futbol i que amb tanta rapidesa sol omplir pàgines i pàgines de pura porqueria. Endavant.


Versió Barcelonista

El Barça va perdre ahir l’oportunitat de jugar una final de Champions que hauria resultat devastadora per a l’etern rival. Una final que hauria marcat un abans i un després en la història de les sempre difícils relacions entre Barça i Madrid. Una fita que hauria sigut plantada en un lloc especialment visible enmig d’aquest conte ple de sobresalts que és la història del futbol. Però no va poder ser, perquè el futbol és gran perquè és cruel i és cruel perquè és gran. I la cruel injustícia que fa tornar el futbol interessant quan s’està al bàndol tocat per la sort dels guanyadors, va destrossar ahir l’esperança blaugrana d’una final europea a casa l’enemic.

L’eliminació va ser un escàndol i un escarni per al món del futbol, del futbol de debò. El futbol de debò, el futbol total, el futbol descobert en un determinat moment per unes determinades persones, va ser ahir insultat d’una manera completament injustificable. Ahir va produir-se la cruel derrota puntual d’aquest futbol de fer lliscar la pilota, suaument però amb força i decisió, sobre el terreny recobert d’una gespa mullada i posada sobre el camp amb una tal delicadesa que sembla fruit d’un fenomen sobrenatural. En contra d’aquest futbol de control, bell i especialment agradable a la vista i al cor de l’aficionat, va imposar-se un futbol de destrucció i enderroc que res no té de poètic. El futbol de la no-pilota, de la no-possessió, de la no-construcció; el futbol del no-res. El futbol que no és futbol. El futbol que és desgràcia.

Efectivament, però, i gràcies a Déu, la derrota soferta ahir pel barcelonisme va ser una derrota puntual. Perquè les quatre semifinals de Champions jugades els últims cinc anys pronostiquen un futur esplendorós. Un futur mancat d’urgències històriques que no havien fet —fins ara— més que provocar desgracia rere desgràcia. El culer està content d’haver viscut el què ha viscut i no està angoixat com ho hauria estat en èpoques anteriors, perquè sap que tot plegat es repetirà ben aviat. Perquè fa anys que porta repetint-se. Per això es van engegar els espersors només acabar el partit: per foragitar ben de pressa els esperits malignes que havien vingut a fer del futbol un espectacle lamentable i ruïnós deixant, així, que temple futbolístic més important de la nostra era pogués oblidar la catàstrofe que acabava de passar.



Versió Madridista

El Barça va perdre ahir l’oportunitat de jugar una final de Champions que hauria resultat devastadora per a l’etern rival. Una final que hauria marcat un abans i un després en la història de les sempre difícils relacions entre Barça i Madrid. Una fita que hauria sigut plantada en un lloc especialment visible enmig d’aquest conte ple de sobresalts que és la història del futbol. Però no va poder ser, perquè el futbol, al final, acaba sempre imposant la seva llei. Una llei rotundament justa que posa indefectiblement les coses al seu lloc.

L’eliminació va ser un acte de justícia poètica i l’actuació arbitral de l’anada, que va propiciar —només en part— la cavalcada de l’Inter per sobre del Barça, va ser la justa resposta divina al succeït un any abans en el partit que el Barça va jugar amb el Chelsea. Ahir va produir-se la victòria inapel•lable del futbol pràctic, el futbol que tota la vida ha servit per guanyar les grans competicions. El futbol de la Itàlia quatre vegades campiona del món, per posar-ne un exemple d’allò més alliçonador. Aquesta mena de futbol va imposar-se al futbol estúpidament autocomplaent de remenar la pilota amunt i avall sense rumb definit ni objectiu clar. Contra la farsa del futbol-control-total blaugrana, que només funciona quan funciona, va sobrevolar una idea de futbol molt més contornejada, d’una eficàcia deu mil vegades superior.

Gràcies a Déu, la derrota soferta ahir pel barcelonisme no va ser una derrota puntual. Va ser el principi del final de la gran mentida que va elevar-se a la categoria de gran estafa quan un arbitre noruec va fer l’actuació de la seva vida, ara fa just un any, en una nit negra pel futbol londinenc. La gran competició europea ha anat sempre molt grossa al Barça i el miratge succeït aquests últims anys no ha sigut més que una il·lusió molt ben aconseguida. De seguida que el futbol hagi acabat amb el seu reajustament, la desgràcia tornarà a planar sobre la història d’aquest club, feta a base de batzegades més aviat incontrolades. I l’afició culer haurà de retornar a l’estat de latència permanent en què s’ha trobat sempre d’una manera natural. Per això es van engegar els espersors només acabar el partit: perquè el camp plorava el final d’un somni que ha estat més aviat curt, i més aviat enganyós.

Publicat perDeivit Tustei a 23:08  

1 comentaris:

anna ha dit... 23 de juny del 2010, a les 1:46  

Totalment d'acord amb la visió madridista. Per la meva part, aquella nit memorable que l'Inter va eliminar el Barça vaig beure'm una ampolla de cava jo sola que tenia a la nevera des del dia fatídic del Chelsea, l'any abans; i vaig cridar tota la ràbia acumulada d'un any de menjar barça per esmorzar, dinar, berenar, sopar, postres, cafè i puro. Salut!

Publica un comentari a l'entrada