Casino (I). L'establiment (primera part)

Començo una sèrie d’articles sobre el Casino de Barcelona. Podria dir que començo una sèrie d’articles sobre el casino en general, o fins i tot sobre el joc en general, però per fer això hauria encara d’anar-m’ho a mirar una mica més. M’ha costat dividir el tema en subtemes que poguessin presentar-se aïllats: un casino és un univers perfectament construït de tots aquells petits esdeveniments que el configuren; és difícil separar unes coses de les altres. El color de les parets està magníficament ben lligat amb el color de la moneda i el comportament del crupier és només totalment comprensible després d’haver observat el comportament del jugador. De totes maneres, he intentat dividir-ho per fer-ho més lleuger. Això sí: tot plegat està lluny de ser una cosa gaire meditada. Per il·lustrar l’esperit del què es presenta a continuació (i perquè s'entengui una mica d'on ve el propòsit), poso una petita nota presa en una llibreta qualsevol, un dia qualsevol:

“A vegades venen ganes de descanviar paper-moneda per fitxes i anar a pagar un gintònic amb fitxes. La mescla de l’alcoholisme amb el joc, mitjançant la compra de gintònics amb fitxes, deu ser una cosa sublim, insuperable. (Deu colpejar la consciencia d’una manera definitiva).”

Bé, una vegada complert l’objectiu de pagar gintònics amb fitxes, i unes quantes anotacions més tard, comencem. Que els hi sigui de gust.

Casino (I) L’establiment (primera part)

El Casino de Barcelona ocupa un local de dues plantes situat ben bé al mig de les dues torres que van construir-se davant el Port Olímpic de Barcelona en motiu dels Jocs. Els més veterans (o potser no tant veterans) recorden que anteriorment havia estat situat a Sant Pere de Ribes, últim lloc del país, suposo, on ningú aniria a buscar-hi el Casino de Barcelona. A finals del segle passat (segle XX) va situar-se al seu emplaçament actual, convertint-se en un lloc de peregrinatge més per als turistes que visiten la ciutat.

Al Casino de Barcelona s’hi entra des d’un parell de portes secundàries que porten al sinistre pis superior, on hi ha muntades les no menys sinistres màquines de joc, que no paren de sonar amb aquell espantós soroll metàl·lic que les caracteritza. Si algú que es disposés a entrar al Casino de Barcelona per primera vegada, ho fes des d’una d’aquestes portes, de ben segur que marxaria corrents només d’obrir-les. Per sort, hi ha una tercera porta, la porta principal, que condueix directament al guarda-roba i a la recepció, una entrada d’una clara sobrietat, on unes senyoretes molt amables donen la benvinguda al visitant fent-li, dissimuladament, una fotografia per tal de tenir-lo, imagino, una mica fitxat. Un cop proporcionades les dades de rigor, comprovada la identificació i l’edat del visitant i comprovada —suposo— la no presència del mateix dins una d’aquelles llistes en què la gent s’apunta quan no vol que la temptació torni a vèncer-los mai més, arriba el moment de baixar al pis inferior, a la sala principal.

La primera cosa que crida l’atenció, quan hom baixa les escales que duen al pis inferior, és el soroll uniforme amb què s’omple l’aire de tota la sala. Una melodia ininterrompuda de fitxes colpejant altres fitxes; de fitxes colpejant el tapet d’una o altre taula de joc; de fitxes arraconant-se a la fusta del recollidor de fitxes amb què els crupiers de les ruletes les abasten; o de fitxes que es mouen nerviosament entre els dits dels seus propietaris. (És curiós: mai he escoltat el soroll d’una fitxa caient a terra). Al soroll de les fitxes, se li afegeix la simfonia que dibuixa el murmuri, gairebé sempre apagat, dels jugadors que remuguen per una o altre oportunitat perduda. Per sobre d’aquest murmuri general, s’alça —imperceptible en els primers moments— la veu d’algun crupier donant instruccions. Més enllà de tot aquest moviment, no hi ha res més. La musiqueta de fireta, insuportable, que acostumen a desprendre les màquines de joc, queda relegada al pis superior; l’ambient fosc i l’absència d’humanitat fan que sigui un lloc del tot poc recomanable. (En un altre moment parlarem del pis superior) No: al pis de baix, la música és produïda només pel soroll de les fitxes i les veus humanes. En un primer moment pot estranyar, o fins i tot espantar, que l’ambient sigui tant silenciós. Hom s’imaginaria, potser, que hi podria sonar alguna mena de música o alguna cosa que apropés el local al què acostumen a ser els locals que la gent sol omplir a les nits. Però el casino és tota una altra cosa.

Si la musicalitat del local resulta colpidora a primer cop d’oïda, no ho resulta menys el paisatge visual que se us presenta davant dels ulls quan baixeu les escales —amples i una mica presumptuoses— que condueixen al pis de sota. Una cosa sol estranyar al nouvingut: la llum. La idea que el joc es practica en llocs foscos, de buscada clandestinitat, deu provenir de les pel·lícules (o potser fins i tot d’aquestes retransmissions de campionats de pòquer que tant de moda s’han posat últimament a la televisió). La realitat és tota una altra cosa: el casino (almenys el de Barcelona) està perfectament ben il·luminat; no hi queda ni un sol racó on no s’hi pugui llegir el diari sense cap problema. La llum és groga, clara, i nítida; i les parets recobertes de marbre beix la fan rebotar en totes direccions conservant-li el color. La llum és groga i es podria dir fins i tot que és d'una tonalitat que recorda el color que tenen les monedes. Potser està fet expressament.

A més de ser groga i clara, la llum circula pel local sense que cap pantalla de fum la distorsioni. Perquè al casino, com a la majoria de locals públics, no s’hi pot fumar. El que vol fumar ha d’introduir-se dins un petit habitacle encerclat per parets de vidre on hi ha algunes ruletes i unes quantes taules de joc. Un lloc més aviat humiliant, molt poc recomanable per a qui li costi suportar una concentració de fum que sembla que es podria fins i tot mastegar. Dins la zona de fumadors, els extractors empenyen el fum enlaire amb una eficiència envejable, però no n’hi ha prou. Una vegada vaig entrar-hi: no vaig sortir-ne estirat en una camilla per pura casualitat. El què passa allà dins m’ho he mirat sempre des de l’altra banda del vidre, talment com si estigués darrera la peixera d’un zoològic. Semblaria que el què passa dins la zona de fumadors no és gaire diferent del què passa a fora; segurament els decibels hi són una mica més pujats, però això és completament normal tenint en compte la naturalesa física de l’habitacle: no és pas que els fumadors siguin menys civilitzats.

Al costat de la zona de fumadors hi ha una de les dues barres de l’establiment. L’altra és a l’altra punta, al costat de les taules de pòquer de la modalitat Texas Hold’em i Omaha; entremig hi ha les taules de joc i les ruletes. Perpendicularment a la disposició dels bars, a banda i banda, hi ha els dos banys (sempre tant anguniosament nets). A la banda d’un d’aquests banys, hi ha les caixes on es canvien els diners per fitxes; a l’altra banda, hi ha, per aquest ordre, l’entrada a una discoteca, un piano envoltat de butaques i un restaurant. Però de tot això, en parlarem més endavant.

Publicat perDeivit Tustei a 19:52  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada