Una olla de cols

Eugeni Xammar escriu a les seves memòries que durant el viatge que va fer a Rússia l’any 1925, acompanyat per un jove Josep Pla i amb Andreu Nin com a guia, el va sorprendre la manera com tots els “guies, sense excepció, presentaven les coses més elementals i més anodines, com a realitzacions extraordinàries, gairebé miraculoses, del règim soviètic.” El què Xammar va observar l’any 1925 en aquella “olla de cols” dirigida per “una colla de tocatimbals o gangsters” —tal com ell va encertar a definir el país i els seus dirigents— és perfectament aplicable a algunes de les declaracions que els últims remers d’aquest vaixell —ara ja sí— a punt d’enfonsar-se anomenat tripartit, estan regalant als mitjans durant aquesta última fase del naufragi.

Llegíem, per exemple, com Puigcercós deia diumenge, en una entrevista a La Vanguardia, que “el govern tripartit ha fet més en quatre anys, que en els últims 12 anys de Jordi Pujol”. Deixem de banda la incògnita de perquè es deixa els primers tres anys de tripartit, i fixem-nos en quins exemples posa Puigcercós per a afirmar això. Diu Puigcercós que “cada dia posa (el tripartit) vuit mestres més a la xarxa educativa, atén a 120.000 persones amb la llei de Dependència...”. Sens dubte, dues grans tàsques d'una immensa talla política, això de col·locar mestres en un sistema educatiu cada vegada més poblat d’alumnes i “atendre” —amb una gran quantitat de cometes— 120.000 persones amb aquesta llei que ha permès aberracions com que, determinades persones, rebessin una carta on se’ls deia que cobrarien 50 cèntims d’euro al mes per a poder atendre millor el seu pare malalt (no sé si aquests també conten dins els 120.000 agraciats).

Quan un govern (qualsevol) es posa a vendre la moto d'una manera tant descarada, es hora de tancar els diaris i apagar la ràdio o la televisió. L'altre dia vam escoltar com Carod Rovira, en un dels seus habituals atacs de cínisme, es queixava de la “manca de complicitat” dels mitjans amb el seu govern. També s’ha parlat molt, últimament, que el principal problema que ha tingut aquest govern és que no ha sabut comunicar bé allò que ha fet. Excuses, moltes excuses per a justificar la total inactivitat i l’absoluta manca de poder que té. I és que davant el problema que més preocupa els ciutadans, la crisi i el conseqüent atur, aquest és un govern que ni pot fer (ni intenta fer) absolutament res. Estem condemnats a contemplar l’espectacle que, per força, han de donar uns governants desconnectats d’una realitat que no poden controlar perquè ni tenen les eines per a fer-ho, ni semblen tenir cap interès en aconseguir tenir-les.

I mentrestant, haurem de continuar aguantant estoicament decepció rere decepció, cada vegada que els nostres polítics ens vulguin vendre una moto que va a pedals com si fos la de Valentino Rossi. El problema és que nosaltres no podrem fer el què va fer Xammar al cap d’uns dies de passejar-se fastiguejat per Rússia: marxar per cames deixant que, en aquella “olla de cols”, el seu foll amic Andreu Nin s’hi podrís.

Publicat perDeivit Tustei a 20:43  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada