Lost

S’ha acabat la sèrie Lost i, com era d’esperar, el final no ha agradat a tothom. El final no ha agradat a tothom, perquè el final ha sigut la continuació del què ha vingut sent la sèrie: no hi ha hagut desenllaç; igual com mai no hi ha hagut ni un argument, ni un principi, ni cap final parcial que fos resolució a res. La sèrie s’ha acabat de l’única manera que podia fer-ho, que no era altre que continuar amb l’intent de construir una ficció amb la pasta de la qual està feta la realitat. I això és del tot impossible, però l’intent ha resultat ser memorable. Ni plantejament, ni nus, ni desenllaç, doncs, simplement fets.

Un dels llasts que aquesta sèrie ha hagut d’arrossegar injustament, des del mateix dia en què va emetre’s l’episodi pilot als Estats Units, és aquella afirmació (que de tant tramposa era ridícula) que van fer en el seu dia els productors, (i que la van fer per poder vendre la sèrie com una cosa diferent al què era en realitat, perquè el què era en realitat, en aquell moment, no venia). L’afirmació deia: “No és ciència ficció”. Aquestes quatre paraules han anat ressonant estúpidament durant vàries temporades, i tot i que cada vegada hi ha hagut més gent que ho ha deixat córrer, s’ha de dir que també n’hi hagut molts que s’hi havien agafat tant fort, que van acabar per no trobar la manera de desdir-se’n. Aquestes quatre paraules, que es van tornar ja del tot obsoletes des d’un d’aquells primers capítols en el qual vam assabentar-nos que aquell tal John Locke era paraplègic abans d’anar a petar a l’illa i ho va deixar de ser després d’haver tingut l’accident d’avió que origina trama, aquelles quatre paraules i la reacció a aquelles quatre paraules són la síntesi i la metàfora de l’equivocació en què han caigut moltes persones quan s’han acostat a la sèrie.

L’equivocació principal ha sigut considerar Lost una cosa normal. Potser una sèrie de ciència ficció, potser una sèrie mitològica, potser una sèrie sobre històries d’amor... Un gran error. Tots hi hem caigut en algun moment i, l’experiència pròpia em diu que, quan hem considerat Lost una cosa normal, Lost ens ha decepcionat del tot. Això s’ha produït, a vegades, d’una manera inevitable; sobretot en aquells moments en què els mateixos guionistes han fet anar les coses tant malament que no hem tingut cap més remei que considerar la possibilitat de que, potser, tot plegat era només una sèrie de televisió (vegi’s la quarta i la cinquena temporada, per posar un parell d’exemples clars). Ara bé, quan ens han sigut posats al davant capítols memorables (The Constant) ens hem adonat que l’anàlisi del perquè allò que teníem al davant ens feia disfrutar d’una manera tant desproporcionada no podia basar-se en l’experiència que haguéssim adquirit en el consum d’altres productes televisius. I és que els moments en què els guionistes ho han fet més malament han sigut els moments que han allunyat la sèrie del seu objectiu principal, els moments en els quals la sèrie s’ha apropat perillosament a una sèrie qualsevol.

Quin ha sigut, doncs, l’objectiu principal de la sèrie?¿Resoldre els misteris d’una determinada illa perduda en mig d’un determinat mar? ¿Resoldre un argument contestant les preguntes clàssiques del“què”, el “com”, l’“on”, el “quan”, o el “per què”? No. L’objectiu no ha estat en cap moment aquest. L’objectiu ha estat, sempre, escalfar el cap de l’espectador fins a límits insospitats. De fet, se l’ha escalfat tant, el cap de l’espectador, que algunes escalfors s’han acabat girant en contra dels que l’escalfaven. I els guionistes han hagut d’acabar sortint del pas donant un argument que de tant simple (però a l’hora tant perfectament honest) resulta ofensiu: “Cada resposta que et doni, només et portarà a fer-te més preguntes.” Aquesta obvietat va ser posada en boca d’un dels protagonistes de la sèrie en un dels últims capítols, i resumeix perfectament la fatiga a la qual s’han vist sotmesos els creadors de l’invent.

Que les respostes només aconsegueixen provocar una gran quantitat de preguntes addicionals, la filosofia fa molts anys que ho sap perfectament. La recerca infinita d’una resposta darrera l’altra, que en el cas d’aquesta sèrie s’ha vist representada per la recerca gairebé malaltissa del desllorigador universal que tot ho resolgués, és un procés sense final. El que no ha volgut entendre això, ha quedat perdut en un mar de frustració. La desfilada per la pantalla de tot un seguit de personatges que semblaven ser portadors de les solucions, però que cada vegada es veia més clar que sabien tant poca cosa com l’espectador, ha significat una decepció darrera l’altra per als espectadors que miraven la sèrie esperant que passés alguna cosa. I al final no ha passat res. Què és aquell coi d’illa? Qui ho sap. Què és, en definitiva, aquest coi de món? Qui ho sap.

En fi, perdonin pel desordre del text, escrit sense pensar-hi gaire. Només acabar amb això: Persones que no han vist la sèrie, després d’escoltar una o altre tertúlia sobre el seu final, diuen que estan molt contents d’haver-se conegut i de no haver perdut el temps mirant-la. Bé, és evident que mirar Lost, a aquestes altures, és una pèrdua de temps considerable si el que hom vol és aprofitar el temps fent les coses més eminentment pràctiques de la vida. L’experiència d’injectar-se una sèrie d’aquestes característiques per la vena, sense haver de suportar els llargs mesos d’espera entre temporada i temporada, i sense participar de la histèria col·lectiva que suposa l’establiment de debats infinits sobre les qüestions més irrellevants, ha de ser, a més, desconcertant. Ara bé, el que tingui —posem pel cas— 200 euros i 150 hores lliures, que es compri el pack de les 6 temporades senceres i que s’ho miri. Encara que només sigui per poder, d’aquí a molts anys, entendre què voldran dir els experts en la matèria quan parlin d’aquella cosa que ho va posar tot potes enlaire i que va girar de cap per avall el món de la televisió d’una manera irreversible.

Publicat perDeivit Tustei a 19:22  

1 comentaris:

J. Melis ha dit... 24 de maig del 2010, a les 22:16  

Un bon anàlisi, si senyor. A mi la veritat es que em fa gràcia veure a tantes persones que s'han indignat tant per aquest "final tant ridícul", pel que sembla no es cumplirà la promesa que ningú els va fer. Es cert que algunes preguntes han quedat sense respondre, però no crec que tingui massa importancia ja que la més rellevant de totes és "¿Que ha passat amb el negre aquell i el seu fill?" XD La veritat es que a mi em sembla un final completament acord amb el que ha sigut la sèrie: emocionant, inesperat i pràcticament indesxifrable. Pràcticament.

Per cert, ja que ho has mencionat, diré que crec que sens dubte es tracta d'una història d'amor, ni més ni menys.

Publica un comentari a l'entrada