Folklore islàmic

El primer que li va venir al cap a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestuaris per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que van fer-li pronunciar en els instants previs a la celebració de la final del Mundial que la selecció espanyola, de la qual era el capità, havia guanyat uns mesos abans. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica havia donat a tot plegat un aire de perfecta autenticitat. Va ser recordant aquells moments que va mirar a la seva dreta i va creuar una còmplice mirada amb el capità de l’equip contrari, Carles Puyol. Era la final de la Champions i aquesta vegada, per fi, havia passat tot el que havia de passar perquè el partit fos el més taquicàrdic de tots els partits: un Madrid – Barça. L’esdeveniment seria seguit amb una gran atenció des de tots els racons del planeta.

Per raons de màrqueting, el partit es disputava per primera vegada fora del territori europeu. Resultava estrany que així fos i les aficions d’un i altre equip havien coincidit per una vegada en queixar-se enèrgicament per un objectiu comú. Les incomoditats eren múltiples i no només tenien a veure amb la distància: també hi havia un petit conflicte religiós que obligava a totse les aficionades a assistir al partit amb el cap tapat. També era obligatori que hi assistissin acompanyades dels seus respectius marits: la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva. Eren els inconvenients d’haver escollit un país islàmic per a la disputa del partit, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, en pro de la diversitat cultural. Finalment les protestes van provocar que no viatgés a Qatar ni un sol aficionat de cap dels dos equips. Però Qatar era un país ric i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs a Abu Dabi aconsellava provar sort amb una final de la Champions. Michelle Platini somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells.

Al terreny de joc, al cercle central, minuts abans de l’inici del partit, una colla de nens feien onejar la bandera de la Lliga de Campions mentre pels altaveus de l’estadi sonava l’himne de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes de color d’or, trepitjaven tots la gespa amb els seus peuets foscos i descalços. Quan l’himne de la Lliga de Campions arribava als seus compassos més apoteòsics, del centre de la lona circular plena d’estrelles en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar la lona a terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedres i van llençar-les al crani de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei Hamad bin Khalifa va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma al president de la UEFA i va animar-lo a que fes punteria. Michelle Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Joseph Blatter, president de la FIFA, assegut dues files per darrera de Platini, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones.

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei qatarí sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia amb què el president de la UEFA els havia obsequiat era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i al president de la UEFA no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules . A Barcelona, pensava Khalifa, haurien fet uns castells humans que segurament haurien resultat molt menys delicats i gens espectaculars. O potser haurien matat un toro i tot. Quina salvatjada.

Publicat perDeivit Tustei a 18:16 1 comentaris  

El Diario

Fa molts anys que, a vegades, als vespres, miro El Diario de (aquest que abans era “de Patrícia”, aquella noia basca a qui sempre se li escapava el riure). Me’l miro perquè m’agrada. M’encanta. Hi disfruto. I, lluny d’avergonyir-me’n, no em canso de recomanar-lo a tothom. I penso que la televisió seria un invent incomplet, desaprofitat, si no existissin programes així. Nous formats? Informatius? Concursos? Diario de i futbol. I a tirar milles.

El Diario és un entreteniment magnífic. Un entreteniment despullat, pur: com una bossa de pipes. I no només proporciona descàrregues d’autoestima a qui s’ho mira des de casa per la gran quantitat de desgraciats que hi apareixen, sinó que també ajuda al teleespectador a veure’s a si mateix representat a la pantalla en forma de caricatura. Mirant El Diario, hom s’adona de com seria si Déu no s’hagués preocupat de donar-li ni una mínima intel·ligència ni un mínim sentit del ridícul. El Diario som tots nosaltres amb un tros de cervell podrit.

És evident que les històries que se succeeixen a El Diario són convenientment amanides pels guionistes del programa. Els guionistes amaneixen les històries i manipulen els protagonistes perquè encaixin amb la idiosincràsia del programa i perquè ajudin a composar la sòrdida melodia amb què aquest magnífic artefacte omple cada dia una hora de televisió. És evident que les històries són amanides, però en cap cas són inventades. Hi ha un tipus de gent que truca a El Diario perquè té un problema que encaixa amb alguna de les difuses propostes temàtiques que des del programa s’empesquen. És un tipus de gent, suposo, que sent una estranya connexió amb el què passa a l’altra banda de la pantalla. Imagino que miren la tele com aquell qui mira la casa del veí per la finestra del celobert, i no els deu suposar cap maldecap anar a un plató de televisió a airejar les seves desgràcies o a intentar buscar una solució als seus conflictes, tal i com no els hi suposaria cap maldecap anar-ho a fer a casa del veí.

Ara bé, tota aquesta gent que calumnia d’aquest programa dient que les persones que hi apareixen són actors, no tenen ni idea de res. Ja només per una simple qüestió aritmètica, sembla clar que és completament impossible que l’elevada quantitat de personatges que han passat per aquest programa de televisió siguin actors. Si això fos així, Espanya seria el país amb més actors mereixedors d’un Òscar per quilòmetre quadrat. De fet, una simple ullada a una edició de El Diario és suficient per comprovar que la realitat de tot el què hi passa és total. (Mentre escric aquestes ratlles, una gorda molt gorda, “ama de casa” de 30 anys, plora primer i s’enfada després amb una tal espontaneïtat i una tal contundència que, de ser una actriu, ja faria temps que hauria sobrepassat el nivell aquell que diuen de “chica Almodóvar”.

Pel què fa als botxins de l’invent, es pot dir que la gent que fabrica cada dia El Diario, des de la presentadora fins l’últim ajudant d’operador de càmera, són gent tramposa, gent dolenta, gent mal educada, gent que tallarien en directe la titola del teu marit només per gravar la cara de desesperació o de felicitat que faries al veure-ho. Però són bona gent. Executen amb llurs armes els crims que tots els que ens ho mirem des de casa volem que executin. Amb una fulla de servei impecable, satisfan les nostres necessitats d’una manera més que correcte.

Per cert, si els hi agrada El Diario, els recomano la versió hardcore (made in USA): The Maury Show. Posin aquestes tres paraules màgiques al Youtube i ja veuran com no els defraudarà. Perquè se’n facin una idea, si El Diario fos una d’aquestes anacròniques pel·lícules pornogràfiques que d’una manera tant equivocada continuen emetent encara la gent de Digital+, The Maury Show seria un Bukkake de Putalocura.

Publicat perDeivit Tustei a 18:37 0 comentaris  

Que demanin perdó

L’Albert Vilalta i el Roque Pascual, aquests dos xicots que se’n van anar a Mali a fer el safari del Coronel Tapioca, han tornat a casa seva amb un posat d’heroi que esgarrifa. Tots dos han arribat a Barcelona després de més de mig any de segrest amb una cara d’estar encantats d’haver-se conegut que fa fins i tot angúnia. Van ser segrestats, juntament amb la seva companya Alicia Gámez, per uns senyors d’Al-Qaida, el mes de novembre passat, quan celebraven un gol que el Barça havia fet al Madrid des d’un camió amb quatre llaunes de conserves (o de cerveses, no se sap exactament), creuant el desert en caravana amb d’altres camions plens d’altres desaprensius vestits també del Coronel Tapioca, tots amb els barrets d’Indiana Jones i les brúixoles i etc. I han sigut alliberats després que el govern espanyol decidís que amb segons quins terroristes sí que es pot negociar i fins i tot cedir a les seves demandes. Pagant el que faci falta o fins i tot “traslladant” presos de la presó al carrer (al desert) . I contractant un estrambòtic mediador amb contactes en les més altes esferes de la branca pobre del terrorisme islàmic, en comptes d’enviar l’exèrcit amb metralladores, granades i rifles d’assalt, tal com fan els països civilitzats.

El que més sorprèn dels parlaments que els dos aventurers van fer només arribar a Catalunya, és que no se’ls va escoltar demanar perdó en cap moment. Perquè el primer que haurien hagut de fer aquests nois, si és que encara els queda una mica de dignitat, és demanar perdó. Demanar perdó, primer de tot (i espero que això, almenys en privat, ja ho hagin fet) a la seves famílies. Demanar perdó per haver sigut uns carcamals irresponsables. I després demanar també perdó al govern espanyol i als ciutadans d’aquest país, per haver causat tota aquesta colla de maldecaps que han causat.

No cal dir que l’alliberament d’aquests dos nois (i de la seva companya) ha estat una bona notícia. Al cap i a la fi, no volem que ningú prengui mal. Ara bé, fa falta també que algú digui les coses pel seu nom. De ben segur que el calvari deu haver sigut insuportable, però mai ho hauria d’haver sigut prou com per fer-los oblidar que s’ha de tocar sempre (una mica) de peus a terra, sobretot després de constatar de quina manera t’has equivocat. Tot i que també pot ser que encara no s’hagin adonat que el què van fer, i de la manera que ho van fer, era una animalada amb molts números d’acabar malament.

Ah! I ara els senyors d’Al-Qaida ja volen lliures amb llurs butxaques plenes de diners i amb dos papers guardats sota el farcell del cap: un amb les instruccions que seguiran a partir d’ara cada vegada que vulguin segrestar ciutadans espanyols (que surten més a compte que els francesos), i l’altre amb un esbós que expliqui de quina manera ho han de fer per fer volar el metro de Barcelona en hora punta.

Publicat perDeivit Tustei a 18:40 0 comentaris  

El progrés del water-closed

Josep Pla havia dit i escrit diverses vegades que l’únic progrés en el qual creia era en el progrés del water-closed. Certament, de l’orinal llençat per la finestra als wàters i bidets d’avui, hi ha hagut un progrés considerable i gens inútil. Ara: si bé l’evolució dels artefactes i sistemes per a la evacuació i la higiene personals ha caminat cap endavant, no es pot pas dir el mateix pel què fa a la manera com s’han senyalitzat aquesta mena de serveis quan han sigut posats a disposició del públic.

Hi va haver un moment en què algú va degué decidir que, a l’hora d’anar a fer pipins i caques en llocs públics, els homes i les dones hi anirien separats. I no només separats en compartiments individuals per a cadascun dels individus que anés a fer els pipins o les caques, sinó també separats en bloc per qüestió de sexe. L’habitacle es dividiria en dues parts: una per homes i l’altre per dones. En una banda els homes farien junts el pipí i separats la caca, i a l’altra banda les dones farien tant el pipí com la caca sempre separades (com a mínim en cas de no ser amigues). Fins aquí, l’invent semblava funcionar perfectament, almenys sobre el paper. Només calia idear un sistema de senyalització que diferenciés clarament el bany reservat per a les dones del bany reservat per als homes. (Per evitar malentesos i tensions innecessàries).

No degué passar gaire temps fins que la solució fou posada sobre la taula: un parell d’icones representant el cos d’una dona i el cos d’un home farien el fet. En aquests icones, construïts a partir de la silueta de dues formes humanes, l’home hi seria representat amb un cap, dos braços, i dues cames; i la dona hi seria representada amb un cap, dos braços, dues cames, i una faldilla. La simplicitat era sublim, insuperable. No caldria saber llegir, no caldria saber anatomia, no caldria tenir cap coneixement més enllà de la constatació evident que, en aquest país, per una estranya raó que ningú no ha acabat mai d’entendre, els homes no porten faldilla. La humanitat va gaudir, a partir d’aleshores, d’uns anys d’absoluta felicitat: el problema de la satisfacció de les necessitats fisiològiques més bàsiques en espais públics havia quedat resolt amb una senzillesa aclaparadora. Quan hom tenia pipí o caca, obria la porta d’un qualsevol lavabo públic i de seguida sabia on havia d’entrar. El dubte era resolt amb una total celeritat. Sóc una dona: la faldilla; sóc un home: l’altre. Magnífic.

Tota aquesta senzillesa i aquesta felicitat es van acabar, però, el dia que l’absurda originalitat del que no té res a fer, per una banda, i el feminisme de competició per l’altra, van entrar en escena amb les seves usuals ganes d’entrar a rebentar-ho tot posant en qüestió els pactes més insignificants. A algú li degué semblar incorrecte, i molt poc modern, representar la dona amb una faldilla. És evident —i no cal ni entrar-ho a discutir— que la diferència entre un home i una dona no és una faldilla. Les dones també porten pantalons i en alguns països els homes també porten faldilla. Ara bé: portar aquesta creuada fins al terreny de la senyalització de lavabos públics va suposar, com ha quedat demostrat, el final d’una etapa feliç.

Avui és usual trobar-se amb cartells on hi ha una “H” o una “M” ("H" de hombres o "H" de hembras? "M" de mujeres, o "M" de machos? Qui ho sap!); d’altres on hi ha una mena de barret i un bastó en una banda i un altre mena de barret i un paraigües a l’altra (que no porten paraigües els homes, que no porten bastons, les dones?); d’altres en què hi ha un pinzell d’afaitar en una banda i una ampolla de colònia a l’altra (un pinzell que pot confondre’s perfectament amb el pinzell que fan servir les senyores per pintar-se i, en tot cas... que no porten colònia, els homes?; d’altres en què hi ha un rostre sense ulls composat per un bigoti i una barba en un costat i una perruca llarga i uns llavis pintats a l’altra (que no podria ser la Lloll Bertran representant un dels seus personatges, això del bigoti i la barba? —a mi m’ho va semblar—, que no podria ser un transvestit, el dels llavis pintats?). En definitiva: tot un reguitzell de noves maneres de representar la masculinitat i la feminitat, molt més originals que la de la faldilla (i segurament ben poc feministes, al cap i a la fi), però infinitament més ineficients.

El pitjor de la situació creada amb aquest despropòsit del món del disseny és la cara d’estaquirot amb què hom es queda quan entra al vestíbul d’uns lavabos públics. Els segons de dubte són un escarni per a l’usuari del servei. Hom es queda aturat davant de dues portes amb dos cartells que, de manera individual, són impossibles de desxifrar; sempre cal mirar el segon per arribar a deduir el propòsit del primer. Imaginem que en un dels dibuixets hi ha un cinturó. Què significa un cinturó? Qui ho sap! Cal mirar el del costat per descobrir-ho: al costat hi ha unes sabates de tacó. Eureka! Les sabates són la dona i el cinturó l’home. Però... per què? Tot plegat era impossible d'entendre només mirant el cinturó. Tot havia estat pensat, segurament, amb la intenció de fer-nos sentir desgraciats. Desgraciats, inútils i ignorants.

El progrés del water-closed ha quedat, doncs, estroncat. Ja poden venir els japonesos amb els seus wàters plens de botons i pantalletes LED, que si a la porta que separa aquests wàters del món exterior hom s’hi troba amb una senyalització tant nefasta, el que li acaba passant a hom és que hom es fa pipí als calçotets (i don al es calces). I a hom no li agrada fer-se pipí als calçotets. Ni a hom ni als que estan al costat d'hom prenent unes cerveses o cruspint-se uns peus de porc desossats i farcits de morro de bacallà.

Publicat perDeivit Tustei a 20:26 1 comentaris