El Diario

Fa molts anys que, a vegades, als vespres, miro El Diario de (aquest que abans era “de Patrícia”, aquella noia basca a qui sempre se li escapava el riure). Me’l miro perquè m’agrada. M’encanta. Hi disfruto. I, lluny d’avergonyir-me’n, no em canso de recomanar-lo a tothom. I penso que la televisió seria un invent incomplet, desaprofitat, si no existissin programes així. Nous formats? Informatius? Concursos? Diario de i futbol. I a tirar milles.

El Diario és un entreteniment magnífic. Un entreteniment despullat, pur: com una bossa de pipes. I no només proporciona descàrregues d’autoestima a qui s’ho mira des de casa per la gran quantitat de desgraciats que hi apareixen, sinó que també ajuda al teleespectador a veure’s a si mateix representat a la pantalla en forma de caricatura. Mirant El Diario, hom s’adona de com seria si Déu no s’hagués preocupat de donar-li ni una mínima intel·ligència ni un mínim sentit del ridícul. El Diario som tots nosaltres amb un tros de cervell podrit.

És evident que les històries que se succeeixen a El Diario són convenientment amanides pels guionistes del programa. Els guionistes amaneixen les històries i manipulen els protagonistes perquè encaixin amb la idiosincràsia del programa i perquè ajudin a composar la sòrdida melodia amb què aquest magnífic artefacte omple cada dia una hora de televisió. És evident que les històries són amanides, però en cap cas són inventades. Hi ha un tipus de gent que truca a El Diario perquè té un problema que encaixa amb alguna de les difuses propostes temàtiques que des del programa s’empesquen. És un tipus de gent, suposo, que sent una estranya connexió amb el què passa a l’altra banda de la pantalla. Imagino que miren la tele com aquell qui mira la casa del veí per la finestra del celobert, i no els deu suposar cap maldecap anar a un plató de televisió a airejar les seves desgràcies o a intentar buscar una solució als seus conflictes, tal i com no els hi suposaria cap maldecap anar-ho a fer a casa del veí.

Ara bé, tota aquesta gent que calumnia d’aquest programa dient que les persones que hi apareixen són actors, no tenen ni idea de res. Ja només per una simple qüestió aritmètica, sembla clar que és completament impossible que l’elevada quantitat de personatges que han passat per aquest programa de televisió siguin actors. Si això fos així, Espanya seria el país amb més actors mereixedors d’un Òscar per quilòmetre quadrat. De fet, una simple ullada a una edició de El Diario és suficient per comprovar que la realitat de tot el què hi passa és total. (Mentre escric aquestes ratlles, una gorda molt gorda, “ama de casa” de 30 anys, plora primer i s’enfada després amb una tal espontaneïtat i una tal contundència que, de ser una actriu, ja faria temps que hauria sobrepassat el nivell aquell que diuen de “chica Almodóvar”.

Pel què fa als botxins de l’invent, es pot dir que la gent que fabrica cada dia El Diario, des de la presentadora fins l’últim ajudant d’operador de càmera, són gent tramposa, gent dolenta, gent mal educada, gent que tallarien en directe la titola del teu marit només per gravar la cara de desesperació o de felicitat que faries al veure-ho. Però són bona gent. Executen amb llurs armes els crims que tots els que ens ho mirem des de casa volem que executin. Amb una fulla de servei impecable, satisfan les nostres necessitats d’una manera més que correcte.

Per cert, si els hi agrada El Diario, els recomano la versió hardcore (made in USA): The Maury Show. Posin aquestes tres paraules màgiques al Youtube i ja veuran com no els defraudarà. Perquè se’n facin una idea, si El Diario fos una d’aquestes anacròniques pel·lícules pornogràfiques que d’una manera tant equivocada continuen emetent encara la gent de Digital+, The Maury Show seria un Bukkake de Putalocura.

Publicat perDeivit Tustei a 18:37  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada