El progrés del water-closed

Josep Pla havia dit i escrit diverses vegades que l’únic progrés en el qual creia era en el progrés del water-closed. Certament, de l’orinal llençat per la finestra als wàters i bidets d’avui, hi ha hagut un progrés considerable i gens inútil. Ara: si bé l’evolució dels artefactes i sistemes per a la evacuació i la higiene personals ha caminat cap endavant, no es pot pas dir el mateix pel què fa a la manera com s’han senyalitzat aquesta mena de serveis quan han sigut posats a disposició del públic.

Hi va haver un moment en què algú va degué decidir que, a l’hora d’anar a fer pipins i caques en llocs públics, els homes i les dones hi anirien separats. I no només separats en compartiments individuals per a cadascun dels individus que anés a fer els pipins o les caques, sinó també separats en bloc per qüestió de sexe. L’habitacle es dividiria en dues parts: una per homes i l’altre per dones. En una banda els homes farien junts el pipí i separats la caca, i a l’altra banda les dones farien tant el pipí com la caca sempre separades (com a mínim en cas de no ser amigues). Fins aquí, l’invent semblava funcionar perfectament, almenys sobre el paper. Només calia idear un sistema de senyalització que diferenciés clarament el bany reservat per a les dones del bany reservat per als homes. (Per evitar malentesos i tensions innecessàries).

No degué passar gaire temps fins que la solució fou posada sobre la taula: un parell d’icones representant el cos d’una dona i el cos d’un home farien el fet. En aquests icones, construïts a partir de la silueta de dues formes humanes, l’home hi seria representat amb un cap, dos braços, i dues cames; i la dona hi seria representada amb un cap, dos braços, dues cames, i una faldilla. La simplicitat era sublim, insuperable. No caldria saber llegir, no caldria saber anatomia, no caldria tenir cap coneixement més enllà de la constatació evident que, en aquest país, per una estranya raó que ningú no ha acabat mai d’entendre, els homes no porten faldilla. La humanitat va gaudir, a partir d’aleshores, d’uns anys d’absoluta felicitat: el problema de la satisfacció de les necessitats fisiològiques més bàsiques en espais públics havia quedat resolt amb una senzillesa aclaparadora. Quan hom tenia pipí o caca, obria la porta d’un qualsevol lavabo públic i de seguida sabia on havia d’entrar. El dubte era resolt amb una total celeritat. Sóc una dona: la faldilla; sóc un home: l’altre. Magnífic.

Tota aquesta senzillesa i aquesta felicitat es van acabar, però, el dia que l’absurda originalitat del que no té res a fer, per una banda, i el feminisme de competició per l’altra, van entrar en escena amb les seves usuals ganes d’entrar a rebentar-ho tot posant en qüestió els pactes més insignificants. A algú li degué semblar incorrecte, i molt poc modern, representar la dona amb una faldilla. És evident —i no cal ni entrar-ho a discutir— que la diferència entre un home i una dona no és una faldilla. Les dones també porten pantalons i en alguns països els homes també porten faldilla. Ara bé: portar aquesta creuada fins al terreny de la senyalització de lavabos públics va suposar, com ha quedat demostrat, el final d’una etapa feliç.

Avui és usual trobar-se amb cartells on hi ha una “H” o una “M” ("H" de hombres o "H" de hembras? "M" de mujeres, o "M" de machos? Qui ho sap!); d’altres on hi ha una mena de barret i un bastó en una banda i un altre mena de barret i un paraigües a l’altra (que no porten paraigües els homes, que no porten bastons, les dones?); d’altres en què hi ha un pinzell d’afaitar en una banda i una ampolla de colònia a l’altra (un pinzell que pot confondre’s perfectament amb el pinzell que fan servir les senyores per pintar-se i, en tot cas... que no porten colònia, els homes?; d’altres en què hi ha un rostre sense ulls composat per un bigoti i una barba en un costat i una perruca llarga i uns llavis pintats a l’altra (que no podria ser la Lloll Bertran representant un dels seus personatges, això del bigoti i la barba? —a mi m’ho va semblar—, que no podria ser un transvestit, el dels llavis pintats?). En definitiva: tot un reguitzell de noves maneres de representar la masculinitat i la feminitat, molt més originals que la de la faldilla (i segurament ben poc feministes, al cap i a la fi), però infinitament més ineficients.

El pitjor de la situació creada amb aquest despropòsit del món del disseny és la cara d’estaquirot amb què hom es queda quan entra al vestíbul d’uns lavabos públics. Els segons de dubte són un escarni per a l’usuari del servei. Hom es queda aturat davant de dues portes amb dos cartells que, de manera individual, són impossibles de desxifrar; sempre cal mirar el segon per arribar a deduir el propòsit del primer. Imaginem que en un dels dibuixets hi ha un cinturó. Què significa un cinturó? Qui ho sap! Cal mirar el del costat per descobrir-ho: al costat hi ha unes sabates de tacó. Eureka! Les sabates són la dona i el cinturó l’home. Però... per què? Tot plegat era impossible d'entendre només mirant el cinturó. Tot havia estat pensat, segurament, amb la intenció de fer-nos sentir desgraciats. Desgraciats, inútils i ignorants.

El progrés del water-closed ha quedat, doncs, estroncat. Ja poden venir els japonesos amb els seus wàters plens de botons i pantalletes LED, que si a la porta que separa aquests wàters del món exterior hom s’hi troba amb una senyalització tant nefasta, el que li acaba passant a hom és que hom es fa pipí als calçotets (i don al es calces). I a hom no li agrada fer-se pipí als calçotets. Ni a hom ni als que estan al costat d'hom prenent unes cerveses o cruspint-se uns peus de porc desossats i farcits de morro de bacallà.

Publicat perDeivit Tustei a 20:26  

1 comentaris:

anna ha dit... 27 d’agost del 2010, a les 1:40  

M'ha encantat! Em solidaritzo amb tu i amb la gent que menja al teu costat: m'he trobat en situacions molt similars a les portes dels W.C. i sempre havia pensat en l'absurditat d'aquests icones. Per a mi, els pitjors són les lletres "M" i "H", perquè com molt bé dius tu, poden tenir significats diferents. Perquè el tema del bigoti i la brotxa sempre m'ha quedat més clar, tot i que no deixa de ser ambigu. No paris d'escriure.

Publica un comentari a l'entrada