Que demanin perdó

L’Albert Vilalta i el Roque Pascual, aquests dos xicots que se’n van anar a Mali a fer el safari del Coronel Tapioca, han tornat a casa seva amb un posat d’heroi que esgarrifa. Tots dos han arribat a Barcelona després de més de mig any de segrest amb una cara d’estar encantats d’haver-se conegut que fa fins i tot angúnia. Van ser segrestats, juntament amb la seva companya Alicia Gámez, per uns senyors d’Al-Qaida, el mes de novembre passat, quan celebraven un gol que el Barça havia fet al Madrid des d’un camió amb quatre llaunes de conserves (o de cerveses, no se sap exactament), creuant el desert en caravana amb d’altres camions plens d’altres desaprensius vestits també del Coronel Tapioca, tots amb els barrets d’Indiana Jones i les brúixoles i etc. I han sigut alliberats després que el govern espanyol decidís que amb segons quins terroristes sí que es pot negociar i fins i tot cedir a les seves demandes. Pagant el que faci falta o fins i tot “traslladant” presos de la presó al carrer (al desert) . I contractant un estrambòtic mediador amb contactes en les més altes esferes de la branca pobre del terrorisme islàmic, en comptes d’enviar l’exèrcit amb metralladores, granades i rifles d’assalt, tal com fan els països civilitzats.

El que més sorprèn dels parlaments que els dos aventurers van fer només arribar a Catalunya, és que no se’ls va escoltar demanar perdó en cap moment. Perquè el primer que haurien hagut de fer aquests nois, si és que encara els queda una mica de dignitat, és demanar perdó. Demanar perdó, primer de tot (i espero que això, almenys en privat, ja ho hagin fet) a la seves famílies. Demanar perdó per haver sigut uns carcamals irresponsables. I després demanar també perdó al govern espanyol i als ciutadans d’aquest país, per haver causat tota aquesta colla de maldecaps que han causat.

No cal dir que l’alliberament d’aquests dos nois (i de la seva companya) ha estat una bona notícia. Al cap i a la fi, no volem que ningú prengui mal. Ara bé, fa falta també que algú digui les coses pel seu nom. De ben segur que el calvari deu haver sigut insuportable, però mai ho hauria d’haver sigut prou com per fer-los oblidar que s’ha de tocar sempre (una mica) de peus a terra, sobretot després de constatar de quina manera t’has equivocat. Tot i que també pot ser que encara no s’hagin adonat que el què van fer, i de la manera que ho van fer, era una animalada amb molts números d’acabar malament.

Ah! I ara els senyors d’Al-Qaida ja volen lliures amb llurs butxaques plenes de diners i amb dos papers guardats sota el farcell del cap: un amb les instruccions que seguiran a partir d’ara cada vegada que vulguin segrestar ciutadans espanyols (que surten més a compte que els francesos), i l’altre amb un esbós que expliqui de quina manera ho han de fer per fer volar el metro de Barcelona en hora punta.

Publicat perDeivit Tustei a 18:40  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada