Lost, 100 dies després

Ara que ja han passat 100 dies des que es va emetre l’últim capítol de la sèrie Lost, ha arribat potser el moment de fer unes ratlles al respecte (seguint aquell modern costum autoimposat de donar 100 dies de gràcia i de digestió a un qualsevol esdeveniment abans d’entrar a valorar-lo). Un cop esvaït l’efecte demolidor que va tenir l’emissió simultània del final d’aquesta sèrie, i una vegada els fans més embogits han desaparegut del mapa més immediat, enduent-se la seva ceguera crònica ben lluny de les discussions quotidianes (ja desaparegudes) sobre el devenir de l’obra, és hora de fer un balanç més o menys endreçat que ens redimeixi una mica.

Lost era una amanida que cada comensal —espectador— condimentava de la manera que més li plaïa. Així, uns l’amanien de tal manera que la ceba quedava gairebé eliminada pel tomàquet i uns altres l’amanien d’una manera que feia que la ceba ho acapares tot i el tomàquet gairebé ni es notés. Hi havia qui no es limitava a això, i fins i tot s’apartava el tomàquet en un racó per menjar-se només la ceba o a la inversa. És així com cadascú la degustava a la seva manera. D’aquesta manera, una vegada l’amanida es va haver acabat del plat, els que havien preferit la ceba van pensar que hi havia hagut massa ceba i els que havien preferit el tomàquet van pensar que hi havia hagut massa tomàquet. Ningú va quedar content però com que tots s’havien menjat l’amanida amb autèntica golafreria, i havien recomanat a d’altres, amb un gran entusiasme, que se la mengessin també (sense explicar-los mai el conflicte entre la ceba i el tomàquet), ningú va dir res. Tothom va dir que havia trobat deliciosa l’amanida, i tot i que en dies posteriors a alguns encara els repetia la ceba i es recordaven de la mare que l’havia parida i de tots els seus avantpassats, ningú va gosar reconèixer que potser el què li havien donat diferia del què havien llegit (ja feia molt de temps) al menú que els havien ofert.

El problema que alguns van (vam) tenir amb Lost és que van (vam) creure’ns que els guionistes eren realment uns sers superiors capaços de desfer un fil ple de nusos que s’entortolligaven entre ells fins l’infinit. Crèiem que un dia, com per art de màgia, algú tiraria d’un cap i el fil quedaria deslligat. Crèiem que la trama principal s’havia construït d’una manera honesta, de sobre cap a sota; que primer s’havia fet una foto i després s’havien retallat les peces per fer-ne el trencaclosques. I que si el trencaclosques ens costava tant d’entendre, era perquè no havíem vist mai la foto resultant. Però la realitat era molt diferent. El final ens va ensenyar que els guionistes havien anat pintant peces de colors sense cap intenció de formar al final una imatge coherent. Algunes peces les havien pintades al seu gust, d’altres les havien recollides del carrer, d’altres fins i tot les havien tretes de les escombraries. La qüestió era anar entretenint el personal amb unes peces de puzzle que ells ja sabien que, cas de que algunes encaixessin amb les altres, seria de pura casualitat.

La sèrie de les preguntes va acabar i va inscriure’s en la història de la televisió com “la sèrie de les preguntes”: mai ningú va preocupar-se de donar cap resposta. Això, que era una postura perfectament lícita, es va convertir en una arma de doble fil: si bé per una banda és evident que cadascú explica les històries com vol, també resulta evident creure que la falta d’honestedat amb l’espectador per alguna banda ha d’acabar petant. I la cara d’imbècil amb què milions de persones van quedar-se després de veure l’últim capítol en van ser la prova. De ben segur que ens ho vam passar molt bé durant els sis anys que va durar, però també s’ho passa bé la gent quan van a un prostíbul mentre es creuen que totes aquelles dones perden el cul per ells.

I sí, l’última escena, calcada a la primera, va posar a tothom els pèls de punta. I què? Una peça de puzzle pintada d’un color llampant i cridaner, que despertava en l’espectador un traïdor sentiment de nostàlgia, irresistible. Però una peça de puzzle que no s’avenia amb cap de les altres. Com totes les altres. Un munt de serpentines i de confeti llançats a l’aire esperant que la multitud els recollís embogida. Res més.

Publicat perDeivit Tustei a 20:39  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada