Mundial 2022

Fa uns mesos, vaig escriure una mica de conte que ara, després que la FIFA hagi donat l'organització del Mundial 2022 a Qatar, i que aquest país s'hagi posat a patrocinar el Barça, m'ha vingut com anell al dit per fer-hi unes modificacions.

Aquí ho tenen:

Mundial 2022


El primer que li va venir a la ment a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestidors per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que li havien fet pronunciar en els instants previs a la celebració de la final d’aquell Mundial que la selecció espanyola, de la qual ell n’era el capità, havia guanyat dotze anys enrere. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica donava a tot plegat un aire de perfecta autenticitat.

Esperant per sortir al terreny de joc, Casillas va mirar a la seva dreta i va picar l’ullet al seu company al Reial Madrid, Pere Puig, capità de la selecció catalana. Era el partit inaugural del Mundial de 2022 i Casillas tenia encara molt vius els records gloriosos del campionat que la selecció espanyola havia guanyat feia ja dotze anys a l’Àfrica.

Casillas i Puig s’esperaven, suant, al túnel de vestidors, juntament amb els seus respectius companys de selecció. Feia molta calor i el potent i novíssim sistema d’aire condicionat, que havia de refredar fins i tot els espais a l’aire lliure dels estadis, no acabava de funcionar del tot bé. La FIFA havia decidit donar l’organització del Mundial a un país on al juny hi feia molta calor, però no era pas aquest l’únic inconvenient a què s’haurien d’enfrontar els aficionats que decidissin assistir a l’espectacle.

Les incomoditats pels aficionats eren diverses. La més important: un petit conflicte religiós que obligava a totes les aficionades a assistir al partit acompanyades dels seus respectius marits (la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva). El mateix conflicte religiós prohibia també terminantment que els homosexuals fessin res que anés més enllà de mirar-se de lluny els uns amb els altres. Eren els inconvenients d’haver escollit un país governat per islamistes radicals per a la disputa del campionat, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, ja que, segons havien repetit durant anys els defensors del projecte, “a Occident no som ningú per criticar determinats costums”.

Finalment, les protestes van provocar que no viatgés al partit ni un sol aficionat de cap de les dues seleccions. Però el partit es jugava en un país que al cap i a la fi era ric, i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs en altres països similars aconsellava provar sort amb un mundial de seleccions. També s'havien decidit a fer-ho després de comprovar com les mirades reticents contra el règim xinès, d'abans dels jocs de Beiging 2008, s'havien tornat càntics d'admiració tant bon punt s'havia encés la flama olímpica.

Minuts abans de l’inici del matx, l’aleshores president de la FIFA, Michelle Platini, somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells. Al mateix temps, al terreny de joc, al cercle central, una colla de nens feien onejar les banderes dels dos països mentre pels altaveus de l’estadi sonaven els himnes de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes daurades, trepitjaven la gespa amb els seus peuets foscos i descalços.

Quan l’himne català arribava als seus compassos més apoteòsics (aquell himne que havia compost Albert Pla per fotre’s de la nova situació, i que algú s’havia pres massa seriosament, no se sap encara ben bé perquè), del centre de les dues banderes nacionals en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar les lones al terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedretes i van llençar-les contra el cap de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei que governava aquell país sota un sistema “de dictadura, però a mitges” va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma a Michelle Platini, i el va animar a fer punteria. Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Sandro Rosell, que just llavors estrenava el seu càrrec de president de la UEFA, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones (un discurs que, pensava Rosell, algú o altre llegiria, potser —qui ho sap—, uns quants anys més tard).

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia mostrada pel president de la FIFA era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i a Platini no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules.

En escoltar la descomunal cridòria que s’havia organitzat, encara des del túnel de vestidors, Casillas va mirar Pere Puig i, fent petar la llengua, va dir-li:

-Jo ja m’ho pensava, que tot allò de la Qatar Foundation no...

Publicat perDeivit Tustei a 20:56 0 comentaris  

Espais lliures de dècims

(Article per a La Revistona)

Davant el sorteig de la Grossa de Nadal, jo em quedo clavat a la cadira, amb un cul pel qual no passaria ni una agulla i amb els dècims que tinc comprats cremant-me dins la butxaca. No: no espero que toqui algun dels números que inevitablement han anat a parar a les meves mans, el que espero és que no toqui cap dels números que, per un o altre motiu, se m’han escapat de les mans.

La Grossa de Nadal està molt lluny de ser una repartidora d’il·lusions, tal com ens pretenia fer creure que era el calb de l’anunci. El què veritablement és la loteria de Nadal és una eina terrorífica que algunes persones amb molta mala bava utilitzen per fer la vida impossible a la persona que, de bona fe, freqüenta un o altre establiment públic. No conec a ningú que compri el número del bar on va cada dia a esmorzar amb la il·lusió de que li toqui; tot el contrari: el que compra el número ho fa seguint només un paralitzant sentiment de pànic... el pànic que li provoca pensar què passaria si finalment el número premiat fos aquell i ell no n’hagués comprat cap.

Normalment, el que ven loteria al seu negoci ho fa posant el número que ha triat ben a la vista, perquè tothom el vegi i la por faci la resta. Per explicar aquest fenomen, jo només hi veig dues possibles solucions.

En primer lloc, un mirada ingènua a tot plegat ens podria fer pensar que la venda de dècims en un bar és fruit d’una actitud gratuïtament hostil cap a la clientela. I dic gratuïtament hostil perquè, si considerem que l’amo no guanya ni un cèntim per cada dècim que ven, llavors haurem de concloure que la única cosa que pretén l’amo és fer que els seus clients passin por pensant que es poden quedar al marge d’un possible premi, i així acabin afluixant la mosca. Però com que no he conegut mai un propietari de bar que fos tonto, em veig obligat a creure que del benefici que l’administració distribuïdora obté pels dècims que col•loca, el bar que en ven uns quants podria ser que hi guanyés alguna cosa. De no ser així, estaríem davant d’una manera d’administrar el negoci —al meu parer— equivocada. Se suposa que els bars haurien de tractar els seus clients amb una certa amabilitat, i no pas fer-los por. Si d’aquesta por el bar en treu un benefici econòmic, no tinc res a dir. Si no, que s’ho facin mirar.

La segona opció seria pensar que els bars no és que guanyin un percentatge per cada venda (donat molt amablement per l’administració de loteria en agraïment per la col•locació d’una quantitat considerable de dècims), sinó que el què el bar pretén és atraure clients amb la venda de dècims. Clients ludòpates, per ser més exactes. Una mena de persones que entrarien en un bar només per comprar-hi loteria i que, de passada, es prendrien alguna cosa. El guany seria en aquest cas indirecte però igualment profitós. I no seria pas res estrany pensar que aquesta pogués ser la possible explicació al fenomen que estem estudiant, sobretot tenint en compte que a l’hora d’atraure, alimentar i llepar les ferides dels ludòpates, el que té un bar acostuma a saber bé què es porta entre mans (amb tot allò d’aquelles màquines que emeten tots aquells sorollets i aquelles llumetes).

Així doncs, deixin-me fer des d’aquí una mica de campanya en contra dels establiments que venen loteria de Nadal (una campanya que ja els hi dic ara que ni jo mateix em veuré en cor de seguir): vagi’n a llocs on no els ofereixin cap número, i s’estalviaran haver-se de mirar el sorteig de la Grossa resant un Pare nostre.

I si vostè té un bar, pensi en una manera més realista d’ampliar el negoci (o de tancar-lo, si així ho prefereix). Pensi en alguna cosa que no tingui a veure amb esperar cobrar de la loteria. Si ho vol, es pot adherir a la campanya fent el següent: al costat de l’obligatori cartell on hi posa “Espai lliure de fum”, hi penja vostè un paperet que digui “Espai lliure de dècims”. El negoci li anirà rodat: tots els diners que s’estalviaran els seus clients no havent-li de comprar loteria se’ls podran gastar en més cerveses, en un vi més bo, o en uns quants talls més de pernil.

Publicat perDeivit Tustei a 20:21 0 comentaris  

Rentin-se-me-la

S’han imaginat mai vostès la flaire reclosa sota la part baixa de l’hàbit d’una monja? Doncs sento haver-los d’advertir que no és només sota l’hàbit d’una monja disciplinada on poden trobar-se (o retrobar-se) amb l’olor característica de qui no es renta per por d’orgasmar per equivocació: la immundícia genital provocada per la inacció es troba a tot arreu.

Un dia donava voltes a la relació entre el menjar i el follar, presentant les dues activitats com dues manifestacions d’un mateix tipus de necessitat fisiològica. Avui, llegia una de les crítiques de tele que Ferran Monegal publica a El Periódico i m’he recordat d’aquella divagació. Monegal cita les declaracions fetes per un noi que apareixia en un reportatge de les notícies que Matías Prats presenta a Antena 3. El reportatge indagava en la relació que mantenien uns joves abonats a la castedat. Es veu que hi apareixia un noi afirmant que “si no menges et pots morir, però mai s’ha mort ningú de virginitat”.

A aquesta afirmació bé se li podria incorporar un afegitó que li donaria encara més força: no és només que no s’hagi mort mai ningú per causa de la virginitat, sinó que acostuma a passar tot el contrari: la promiscuïtat sense mesura ni control higiènic ha sigut sempre una font de mortaldat inesgotable. Si —com se sol dir— la prostitució és l’ofici més antic del món, la mortalitat produïda arran del fet d’encaixar unes determinades parts del cos d’una persona amb unes altres (similars) determinades parts del cos d’una altra persona, ha arribat, en algun moment de la història i en algunes parts del món, a nivells bastant desagradables.

I què és el què vull dir amb tot això? Doncs que el noi que feia aquesta abominable afirmació anti-lúdica deu ser, segurament, una persona bruta com ella sola. La por a encaixar unes determinades parts d’un cos amb unes altres determinades parts d’un altre cos no pot respondre a res més que a una malaltissa animadversió davant els lògics i savis consells que sobre la higiene personal més íntima han vingut posant sobre la taula els responsables sanitaris.

Deia aquest noi que amb la seva xicota dormen junts i que “quan apareix la terrible temptació, immediatament se separen”. Entenc que la temptació de tocar-se l’un amb l’altre deu ser exactament de la mateixa gravetat que la temptació de tocar-se a ells mateixos. I és per això que quan vull imaginar-me els seus organs sexuals (l’extern en el cas d’ell, i l’intern i l’immediatament més proper a aquest, en el cas d’ella) no puc evitar de sentir una bravada insuportable que no per no existir en el pla material de les coses que els meus sentits poden palpar resulta menys desagradable.

Toquin-se. I rentin-se. Facin-me el favor.

Publicat perDeivit Tustei a 23:13 0 comentaris  

L'Invertit

Si vostè és una d’aquelles persones a qui agrada passar les estones mortes assegut davant les escales ronyoses d’un portal ronyós situat enmig d’un carrer concorregut d’una ciutat qualsevol, acompanyat d’un gos i demanant al passavolant foc, cigarretes o diners (no necessariament per aquest ordre); si vostè creu que la higiene personal no és un assumpte essencial i prioritari, o que dur unes sabates netes no és més que un afer sense importància; si gaudeix vostè notant penjar de la seva barba i dels seus cabells els insectes més diminuts i repugnants... si vostè compleix totes aquestes condicions i estaria vostè disposat a compartir taula, barra o futbolí amb persones com vostè... en definitiva, si vostè és un drogaddicte, un alcohòlic o un delinqüent (o les tres coses a la vegada i no necessariament per aquest ordre), aleshores vostè té un bar a Vic, i aquest bar es diu L’Invertit.

L’Invertit, a plaça de la Catedral cantonada amb el carrer de la Ramada, és un bar que un dia va ser net i endreçat... però que ara ja no ho és. Va ser net i endreçat el dia en què les taules, les cadires, la barra, la porta del lavabo o la tassa del water van ésser col·locades al seu lloc; el dia en què tot això va començar a fer servei, la seva qualitat higièneca i el seu estat de funcionament van patinar avall d’una manera que no per imperceptible ha estat menys indeturable. Alguns clients recorden encara amb certa nostàlgia l’època en què anar a pixar al lavabo dels homes suposava haver de fer un exercici de punteria considerable, perquè el llum va restar apagat durant setmanes a causa d’una averia que ningú semblava disposat a reparar.

Els lavabos: cas apart. Què s'hi fa dins aquest lavabos, jo no ho sé del cert. Però davant els lavabos hi ha uns sofàs amb unes tauletes de centre (unes tauletes completament fetes miques) on hom pot asseure’s per a contemplar el què podríem denominar “l’espectacle del local”. L’espectacle del local és —presumptament— l’espectacle anterior i posterior al consum típicament compulsiu de les drogues. Les entrades i sortides d’aquests lavabos, el rebombori general que a les seves portes es forma, i el càlcul de la quantitat de persones que poden arribar a trobar-se simultàniament dins l’habitacle, fa ballar el cap. Com fa ballar el cap, també, pensar què deu ser exactament el que tanta gent hi deu fer, allà dins.

El lector es pot estranyar pensant que per escriure tot això s’hagi hagut primer de ser client més o menys habitual del local. Es preguntarà per quina raó el que ho escriu s’ha passat prou estones dins (o fora) d’aquest establiment com per poder-ho escriure (i es preguntarà també perquè no va marxar per potes el primer dia que va entrar-hi). Doncs la resposta és fàcil i són dues dins d’una. El que ho escriu ha passat estones dins aquest establiment per un parell de raons fonamentals: una, l’establiment està situat davant la Catedral de Vic, i la Catedral de Vic és una cosa important, i està pintada per dins d’una manera que fa caure de cul, i el seu campanar desprèn el soroll d’unes campanes que fan tombar d’esquena; i dues, en aquest lloc hi tenen un sortidor de Voll Damm; un sortidor de Voll Damm amb el qual omplen (omplien) unes gerres grosses, fantàstiques i fresques, que a l’estiu eren cosa fina.

El dia, però, que un petit mal entès produït arran d’unes comprensibles mostres d’estranyesa d’un servidor davant unes comparacions de preus entre dos diferents líquids servits des d’un mateix sortidor de cervesa —que ara no venen al cas—, va portar al propietari del local a dir-me que jo “no era ningú per posar el preu de la cervesa”, aquell dia, servidor va decidir que ja no pagava la pena de compartir taula amb delinqüents bruts i drogaddictes. Una rebequeria, si vostès volen, però una rebequeria que va arribar just a temps per, com a mínim, salvaguardar la mica de dignitat que em quedava i que aquest lloc m’estava robant a una gran velocitat. I la Voll Damm ja la beurem de l’ampolla, que al cap i a la fi és molt millor (i això ja ho sabíem, és clar, però ens feien gràcia la gerra i el barril, tant grossos i tant estètics).

Ah, i és, per cert, una llàstima, que a ningú se li hagi ocorregut mai encara de muntar un bar dins de la mateixa catedral. El so de les campanes, potentíssim, serviria perfectament per anunciar l’hora de l’última ronda, a la manera dels pubs anglesos. Però aquest és un altre tema.

Publicat perDeivit Tustei a 22:33 1 comentaris  

Sort de les mores

Si hi ha un lloc al meu poble on a les 9 del matí i a les 3 i 5 de la tarda és impossible de circular, és al voltant de les escoles. La congregació de vehicles a motor (cada vegada més grans) és tal, que apropar-se a un radi de 100 metres de la porta de sortida us condemna a un calvari que pot acabar amb la vostra paciència d’una manera fulminant. Les lleis de circulació (o les lleis d’estacionament, en aquest cas) deixen de tenir validesa en els carrers que voregen una escola i durant els minuts que envolten les hores d’entrada i sortida del col·legi. Si hi ha alguna mena d’agent de policia plantat entre el caos circulatori, la seva funció no anirà mai més enllà de la de fer sonar el xiulet d’una manera descontrolada i ineficaç. No hi ha res a fer: la motorització dels escolars a l’hora de tornar a casa és ja -gairebé- completa.

A la meva època d'escolar (no fa pas gaires segles) la motorització encara no era tant letal. Els que vivíem a prop del lloc on la societat havia decidit de tancar-nos unes hores al dia, hi anàvem a peu d’una manera naturalíssima. Els que vivien una mica més lluny, hi arribaven també generalment a peu (tret d’algun afortunat a qui l’acostaven amb el cotxe). Només els que vivien realment lluny, els que vivien, de fet, fora del límit urbà del poble, hi arribaven motoritzats. (I acostumava a ser una motorització precària, fins i tot substituïda, quan la meteorologia ho aconsellava, per una bicicleta de tracció animal).

Avui no. Avui, arribar a plantejar-se que un nen de 8 anys camini, sol, els tres-cents o quatre-cents metres que el separen de l’escola on estudia és vist amb molt mals ulls. És per això que les famílies han decidit comprar uns cotxes d’una envergadura cada vegada més gran i amb unes rodes cada vegada més grosses per tal d’acostar-los, si pot ser, fins a la porta mateixa de l’establiment. En aquest sentit sembla existir una espècie de competició per determinar qui és la mare o el pare que aconsegueix dipositar el seu fill més a prop de la porta d’entrada del col•legi.

Enmig de tot això, gràcies a Déu, hi ha una espècie (una espècie que segur que ja deu tenir els dies comptats) que proporciona l’equilibri necessari per tal que el caos no esdevingui irreversible. Parlo, és clar, de les mores. Les mores, amb el seu indiscutible farcell al cim del cap i amb el seu innegociable caminar semi-descalç (ja faci fred o calor), són l’únic reducte de sensatesa que queda als vorals d’una escola qualsevol a les hores d’entrada i de sortida. Les mores agafen els seus fills de la mà i els traslladen a l’escola com si estiguessin encara vivint als anys 80 o 90. La processó de mocadors caminant en direcció a l’escola provoca inevitablement un sospir al qui ha de travessar la zona zero escolar en hora punta: Ai! Si tothom fes com les mores!

—És que al meu fill no puc deixar-lo anar a peu a escola, perquè me l’atropellarien, pobret. —diu una mare qualsevol a un pare qualsevol a la porta d’una escola qualsevol.

Doncs faci com les mores. I convenci a les altres mares i als altres pares de que també facin com les mores. El trànsit a la zona de les escoles serà reduït dràsticament i els seus fills podran anar a estudi caminant, sense haver-se de preocupar de res, sota una estricta seguretat. I vostè tindrà temps de mirar-se la novel·la. I no em sigui tant imbècil, faci’m el favor.

Publicat perDeivit Tustei a 19:41 1 comentaris  

Gangues de l'ofici

En memòria de Peter Lenz


El senyor Joan tenia una fusteria. Era la fusteria que havia fundat el seu avi i que havia arribat a ser seva després de passar per les mans del seu pare. Quan el seu fill va tenir 12 o 13 anys, va voler-li inculcar l’amor per aquesta feina, que ja poca gent feia de la manera que la feia ell, i li va ensenyar com funcionaven les serres mecàniques perquè el noi s’entretingués tallant fustes.

Ara la fusteria del senyor Joan està tancada, perquè el seu fill va perdre un dit fent anar una d’aquestes serres mecàniques gegants amb què retallava taulons de fusta. Es veu que un noi de 14 anys no podia fer servir aquesta maquinària. Es veu, de fet, que un noi de 14 anys no podia ni acostar-se a la porta del taller. I, naturalment, al senyor Joan l’espera ara un judici que acabarà amb ell d’una manera fulminant.

Mentre espera el judici, però, el senyor Joan es consola pensant que hauria pogut ser molt pitjor: li hauria pogut passar com al veí del costat.

El veí del costat tenia un noi de 14 anys que era tot un atleta. Malgrat la seva curta estatura (a penes passava del metre i mig), tenia la força que es necessita per governar una moto de carreres de competició de cilindrada gens menyspreable. La primera vegada que va pujar a una bicicleta, sense gairebé saber caminar, la va dominar a la perfecció, i és així com el seu pare va decidir comprar-li una moto de la seva mida. Pensava que potser podria arribar a ser algú important i l’obligava a entrenar-se cada dia. El noi de seguida¡ es va fer seva la moto, la duia amunt i avall, molt de pressa, amb una gran facilitat. Després de la primera moto en va venir una altra, i després una altra, i encara una altra. Motos cada vegada més potents amb les quals guanyava campionats cada vegada més importants. El noi era un prodigi i a casa seva n’estaven cada vegada més encantats i orgullosos.

Tres dies després de complir 14 anys, el noi va debutar al campionat mundial de motociclisme; a la categoria de 125cc. Després de fer una gran posició en els entrenaments, va començar la cursa i al tercer revolt la moto li va fer un estrany i va caure a terra amb tanta mala sort que va quedar mort a l’acte.

Gangues de l’ofici: la màquina era perillosa i el noi tenia només 14 anys. Al pare ningú va cridar-lo a judici. Van fer-li un gran reconeixement públic i molts minuts de silenci.

Publicat perDeivit Tustei a 13:28 1 comentaris  

Lost, 100 dies després

Ara que ja han passat 100 dies des que es va emetre l’últim capítol de la sèrie Lost, ha arribat potser el moment de fer unes ratlles al respecte (seguint aquell modern costum autoimposat de donar 100 dies de gràcia i de digestió a un qualsevol esdeveniment abans d’entrar a valorar-lo). Un cop esvaït l’efecte demolidor que va tenir l’emissió simultània del final d’aquesta sèrie, i una vegada els fans més embogits han desaparegut del mapa més immediat, enduent-se la seva ceguera crònica ben lluny de les discussions quotidianes (ja desaparegudes) sobre el devenir de l’obra, és hora de fer un balanç més o menys endreçat que ens redimeixi una mica.

Lost era una amanida que cada comensal —espectador— condimentava de la manera que més li plaïa. Així, uns l’amanien de tal manera que la ceba quedava gairebé eliminada pel tomàquet i uns altres l’amanien d’una manera que feia que la ceba ho acapares tot i el tomàquet gairebé ni es notés. Hi havia qui no es limitava a això, i fins i tot s’apartava el tomàquet en un racó per menjar-se només la ceba o a la inversa. És així com cadascú la degustava a la seva manera. D’aquesta manera, una vegada l’amanida es va haver acabat del plat, els que havien preferit la ceba van pensar que hi havia hagut massa ceba i els que havien preferit el tomàquet van pensar que hi havia hagut massa tomàquet. Ningú va quedar content però com que tots s’havien menjat l’amanida amb autèntica golafreria, i havien recomanat a d’altres, amb un gran entusiasme, que se la mengessin també (sense explicar-los mai el conflicte entre la ceba i el tomàquet), ningú va dir res. Tothom va dir que havia trobat deliciosa l’amanida, i tot i que en dies posteriors a alguns encara els repetia la ceba i es recordaven de la mare que l’havia parida i de tots els seus avantpassats, ningú va gosar reconèixer que potser el què li havien donat diferia del què havien llegit (ja feia molt de temps) al menú que els havien ofert.

El problema que alguns van (vam) tenir amb Lost és que van (vam) creure’ns que els guionistes eren realment uns sers superiors capaços de desfer un fil ple de nusos que s’entortolligaven entre ells fins l’infinit. Crèiem que un dia, com per art de màgia, algú tiraria d’un cap i el fil quedaria deslligat. Crèiem que la trama principal s’havia construït d’una manera honesta, de sobre cap a sota; que primer s’havia fet una foto i després s’havien retallat les peces per fer-ne el trencaclosques. I que si el trencaclosques ens costava tant d’entendre, era perquè no havíem vist mai la foto resultant. Però la realitat era molt diferent. El final ens va ensenyar que els guionistes havien anat pintant peces de colors sense cap intenció de formar al final una imatge coherent. Algunes peces les havien pintades al seu gust, d’altres les havien recollides del carrer, d’altres fins i tot les havien tretes de les escombraries. La qüestió era anar entretenint el personal amb unes peces de puzzle que ells ja sabien que, cas de que algunes encaixessin amb les altres, seria de pura casualitat.

La sèrie de les preguntes va acabar i va inscriure’s en la història de la televisió com “la sèrie de les preguntes”: mai ningú va preocupar-se de donar cap resposta. Això, que era una postura perfectament lícita, es va convertir en una arma de doble fil: si bé per una banda és evident que cadascú explica les històries com vol, també resulta evident creure que la falta d’honestedat amb l’espectador per alguna banda ha d’acabar petant. I la cara d’imbècil amb què milions de persones van quedar-se després de veure l’últim capítol en van ser la prova. De ben segur que ens ho vam passar molt bé durant els sis anys que va durar, però també s’ho passa bé la gent quan van a un prostíbul mentre es creuen que totes aquelles dones perden el cul per ells.

I sí, l’última escena, calcada a la primera, va posar a tothom els pèls de punta. I què? Una peça de puzzle pintada d’un color llampant i cridaner, que despertava en l’espectador un traïdor sentiment de nostàlgia, irresistible. Però una peça de puzzle que no s’avenia amb cap de les altres. Com totes les altres. Un munt de serpentines i de confeti llançats a l’aire esperant que la multitud els recollís embogida. Res més.

Publicat perDeivit Tustei a 20:39 0 comentaris  

Cadiretes

La nena acabava de complir 14 anys i li feia molta il·lusió complir-los perquè ja no hauria d’anar més amb la cadireta al cotxe.

Els seus pares estaven contents perquè la nena se’ls hi havia anat fent gran de mica en mica. Van regalar-li un val de compra per a la seva botiga favorita i ella va comprar-se peces de roba de mida minúscula i de colors llampants. Això, als seus pares, els va agradar molt perquè ara, sense cadireta i amb una roba tant petita, tindrien més espai per col·locar les maletes quan anessin de viatge.

Ella estava contenta perquè el seu xicot podria per fi retirar del seu Seat Leon negre aquella cadireta que resultava tant incòmode i que havien deixat feta caldo amb tot el què hi havien fet a sobre. La cadireta que havien tacat de tota mena de fluixos (corporals i envasats en potets pintats de colors llampants), i que ja podrien apartar del seient del darrera, deixant-hi un espai molt més confortable per a la pràctica del coit i d’altres.

Publicat perDeivit Tustei a 18:13 0 comentaris  

Folklore islàmic

El primer que li va venir al cap a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestuaris per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que van fer-li pronunciar en els instants previs a la celebració de la final del Mundial que la selecció espanyola, de la qual era el capità, havia guanyat uns mesos abans. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica havia donat a tot plegat un aire de perfecta autenticitat. Va ser recordant aquells moments que va mirar a la seva dreta i va creuar una còmplice mirada amb el capità de l’equip contrari, Carles Puyol. Era la final de la Champions i aquesta vegada, per fi, havia passat tot el que havia de passar perquè el partit fos el més taquicàrdic de tots els partits: un Madrid – Barça. L’esdeveniment seria seguit amb una gran atenció des de tots els racons del planeta.

Per raons de màrqueting, el partit es disputava per primera vegada fora del territori europeu. Resultava estrany que així fos i les aficions d’un i altre equip havien coincidit per una vegada en queixar-se enèrgicament per un objectiu comú. Les incomoditats eren múltiples i no només tenien a veure amb la distància: també hi havia un petit conflicte religiós que obligava a totse les aficionades a assistir al partit amb el cap tapat. També era obligatori que hi assistissin acompanyades dels seus respectius marits: la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva. Eren els inconvenients d’haver escollit un país islàmic per a la disputa del partit, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, en pro de la diversitat cultural. Finalment les protestes van provocar que no viatgés a Qatar ni un sol aficionat de cap dels dos equips. Però Qatar era un país ric i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs a Abu Dabi aconsellava provar sort amb una final de la Champions. Michelle Platini somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells.

Al terreny de joc, al cercle central, minuts abans de l’inici del partit, una colla de nens feien onejar la bandera de la Lliga de Campions mentre pels altaveus de l’estadi sonava l’himne de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes de color d’or, trepitjaven tots la gespa amb els seus peuets foscos i descalços. Quan l’himne de la Lliga de Campions arribava als seus compassos més apoteòsics, del centre de la lona circular plena d’estrelles en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar la lona a terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedres i van llençar-les al crani de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei Hamad bin Khalifa va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma al president de la UEFA i va animar-lo a que fes punteria. Michelle Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Joseph Blatter, president de la FIFA, assegut dues files per darrera de Platini, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones.

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei qatarí sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia amb què el president de la UEFA els havia obsequiat era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i al president de la UEFA no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules . A Barcelona, pensava Khalifa, haurien fet uns castells humans que segurament haurien resultat molt menys delicats i gens espectaculars. O potser haurien matat un toro i tot. Quina salvatjada.

Publicat perDeivit Tustei a 18:16 1 comentaris  

El Diario

Fa molts anys que, a vegades, als vespres, miro El Diario de (aquest que abans era “de Patrícia”, aquella noia basca a qui sempre se li escapava el riure). Me’l miro perquè m’agrada. M’encanta. Hi disfruto. I, lluny d’avergonyir-me’n, no em canso de recomanar-lo a tothom. I penso que la televisió seria un invent incomplet, desaprofitat, si no existissin programes així. Nous formats? Informatius? Concursos? Diario de i futbol. I a tirar milles.

El Diario és un entreteniment magnífic. Un entreteniment despullat, pur: com una bossa de pipes. I no només proporciona descàrregues d’autoestima a qui s’ho mira des de casa per la gran quantitat de desgraciats que hi apareixen, sinó que també ajuda al teleespectador a veure’s a si mateix representat a la pantalla en forma de caricatura. Mirant El Diario, hom s’adona de com seria si Déu no s’hagués preocupat de donar-li ni una mínima intel·ligència ni un mínim sentit del ridícul. El Diario som tots nosaltres amb un tros de cervell podrit.

És evident que les històries que se succeeixen a El Diario són convenientment amanides pels guionistes del programa. Els guionistes amaneixen les històries i manipulen els protagonistes perquè encaixin amb la idiosincràsia del programa i perquè ajudin a composar la sòrdida melodia amb què aquest magnífic artefacte omple cada dia una hora de televisió. És evident que les històries són amanides, però en cap cas són inventades. Hi ha un tipus de gent que truca a El Diario perquè té un problema que encaixa amb alguna de les difuses propostes temàtiques que des del programa s’empesquen. És un tipus de gent, suposo, que sent una estranya connexió amb el què passa a l’altra banda de la pantalla. Imagino que miren la tele com aquell qui mira la casa del veí per la finestra del celobert, i no els deu suposar cap maldecap anar a un plató de televisió a airejar les seves desgràcies o a intentar buscar una solució als seus conflictes, tal i com no els hi suposaria cap maldecap anar-ho a fer a casa del veí.

Ara bé, tota aquesta gent que calumnia d’aquest programa dient que les persones que hi apareixen són actors, no tenen ni idea de res. Ja només per una simple qüestió aritmètica, sembla clar que és completament impossible que l’elevada quantitat de personatges que han passat per aquest programa de televisió siguin actors. Si això fos així, Espanya seria el país amb més actors mereixedors d’un Òscar per quilòmetre quadrat. De fet, una simple ullada a una edició de El Diario és suficient per comprovar que la realitat de tot el què hi passa és total. (Mentre escric aquestes ratlles, una gorda molt gorda, “ama de casa” de 30 anys, plora primer i s’enfada després amb una tal espontaneïtat i una tal contundència que, de ser una actriu, ja faria temps que hauria sobrepassat el nivell aquell que diuen de “chica Almodóvar”.

Pel què fa als botxins de l’invent, es pot dir que la gent que fabrica cada dia El Diario, des de la presentadora fins l’últim ajudant d’operador de càmera, són gent tramposa, gent dolenta, gent mal educada, gent que tallarien en directe la titola del teu marit només per gravar la cara de desesperació o de felicitat que faries al veure-ho. Però són bona gent. Executen amb llurs armes els crims que tots els que ens ho mirem des de casa volem que executin. Amb una fulla de servei impecable, satisfan les nostres necessitats d’una manera més que correcte.

Per cert, si els hi agrada El Diario, els recomano la versió hardcore (made in USA): The Maury Show. Posin aquestes tres paraules màgiques al Youtube i ja veuran com no els defraudarà. Perquè se’n facin una idea, si El Diario fos una d’aquestes anacròniques pel·lícules pornogràfiques que d’una manera tant equivocada continuen emetent encara la gent de Digital+, The Maury Show seria un Bukkake de Putalocura.

Publicat perDeivit Tustei a 18:37 0 comentaris  

Que demanin perdó

L’Albert Vilalta i el Roque Pascual, aquests dos xicots que se’n van anar a Mali a fer el safari del Coronel Tapioca, han tornat a casa seva amb un posat d’heroi que esgarrifa. Tots dos han arribat a Barcelona després de més de mig any de segrest amb una cara d’estar encantats d’haver-se conegut que fa fins i tot angúnia. Van ser segrestats, juntament amb la seva companya Alicia Gámez, per uns senyors d’Al-Qaida, el mes de novembre passat, quan celebraven un gol que el Barça havia fet al Madrid des d’un camió amb quatre llaunes de conserves (o de cerveses, no se sap exactament), creuant el desert en caravana amb d’altres camions plens d’altres desaprensius vestits també del Coronel Tapioca, tots amb els barrets d’Indiana Jones i les brúixoles i etc. I han sigut alliberats després que el govern espanyol decidís que amb segons quins terroristes sí que es pot negociar i fins i tot cedir a les seves demandes. Pagant el que faci falta o fins i tot “traslladant” presos de la presó al carrer (al desert) . I contractant un estrambòtic mediador amb contactes en les més altes esferes de la branca pobre del terrorisme islàmic, en comptes d’enviar l’exèrcit amb metralladores, granades i rifles d’assalt, tal com fan els països civilitzats.

El que més sorprèn dels parlaments que els dos aventurers van fer només arribar a Catalunya, és que no se’ls va escoltar demanar perdó en cap moment. Perquè el primer que haurien hagut de fer aquests nois, si és que encara els queda una mica de dignitat, és demanar perdó. Demanar perdó, primer de tot (i espero que això, almenys en privat, ja ho hagin fet) a la seves famílies. Demanar perdó per haver sigut uns carcamals irresponsables. I després demanar també perdó al govern espanyol i als ciutadans d’aquest país, per haver causat tota aquesta colla de maldecaps que han causat.

No cal dir que l’alliberament d’aquests dos nois (i de la seva companya) ha estat una bona notícia. Al cap i a la fi, no volem que ningú prengui mal. Ara bé, fa falta també que algú digui les coses pel seu nom. De ben segur que el calvari deu haver sigut insuportable, però mai ho hauria d’haver sigut prou com per fer-los oblidar que s’ha de tocar sempre (una mica) de peus a terra, sobretot després de constatar de quina manera t’has equivocat. Tot i que també pot ser que encara no s’hagin adonat que el què van fer, i de la manera que ho van fer, era una animalada amb molts números d’acabar malament.

Ah! I ara els senyors d’Al-Qaida ja volen lliures amb llurs butxaques plenes de diners i amb dos papers guardats sota el farcell del cap: un amb les instruccions que seguiran a partir d’ara cada vegada que vulguin segrestar ciutadans espanyols (que surten més a compte que els francesos), i l’altre amb un esbós que expliqui de quina manera ho han de fer per fer volar el metro de Barcelona en hora punta.

Publicat perDeivit Tustei a 18:40 0 comentaris  

El progrés del water-closed

Josep Pla havia dit i escrit diverses vegades que l’únic progrés en el qual creia era en el progrés del water-closed. Certament, de l’orinal llençat per la finestra als wàters i bidets d’avui, hi ha hagut un progrés considerable i gens inútil. Ara: si bé l’evolució dels artefactes i sistemes per a la evacuació i la higiene personals ha caminat cap endavant, no es pot pas dir el mateix pel què fa a la manera com s’han senyalitzat aquesta mena de serveis quan han sigut posats a disposició del públic.

Hi va haver un moment en què algú va degué decidir que, a l’hora d’anar a fer pipins i caques en llocs públics, els homes i les dones hi anirien separats. I no només separats en compartiments individuals per a cadascun dels individus que anés a fer els pipins o les caques, sinó també separats en bloc per qüestió de sexe. L’habitacle es dividiria en dues parts: una per homes i l’altre per dones. En una banda els homes farien junts el pipí i separats la caca, i a l’altra banda les dones farien tant el pipí com la caca sempre separades (com a mínim en cas de no ser amigues). Fins aquí, l’invent semblava funcionar perfectament, almenys sobre el paper. Només calia idear un sistema de senyalització que diferenciés clarament el bany reservat per a les dones del bany reservat per als homes. (Per evitar malentesos i tensions innecessàries).

No degué passar gaire temps fins que la solució fou posada sobre la taula: un parell d’icones representant el cos d’una dona i el cos d’un home farien el fet. En aquests icones, construïts a partir de la silueta de dues formes humanes, l’home hi seria representat amb un cap, dos braços, i dues cames; i la dona hi seria representada amb un cap, dos braços, dues cames, i una faldilla. La simplicitat era sublim, insuperable. No caldria saber llegir, no caldria saber anatomia, no caldria tenir cap coneixement més enllà de la constatació evident que, en aquest país, per una estranya raó que ningú no ha acabat mai d’entendre, els homes no porten faldilla. La humanitat va gaudir, a partir d’aleshores, d’uns anys d’absoluta felicitat: el problema de la satisfacció de les necessitats fisiològiques més bàsiques en espais públics havia quedat resolt amb una senzillesa aclaparadora. Quan hom tenia pipí o caca, obria la porta d’un qualsevol lavabo públic i de seguida sabia on havia d’entrar. El dubte era resolt amb una total celeritat. Sóc una dona: la faldilla; sóc un home: l’altre. Magnífic.

Tota aquesta senzillesa i aquesta felicitat es van acabar, però, el dia que l’absurda originalitat del que no té res a fer, per una banda, i el feminisme de competició per l’altra, van entrar en escena amb les seves usuals ganes d’entrar a rebentar-ho tot posant en qüestió els pactes més insignificants. A algú li degué semblar incorrecte, i molt poc modern, representar la dona amb una faldilla. És evident —i no cal ni entrar-ho a discutir— que la diferència entre un home i una dona no és una faldilla. Les dones també porten pantalons i en alguns països els homes també porten faldilla. Ara bé: portar aquesta creuada fins al terreny de la senyalització de lavabos públics va suposar, com ha quedat demostrat, el final d’una etapa feliç.

Avui és usual trobar-se amb cartells on hi ha una “H” o una “M” ("H" de hombres o "H" de hembras? "M" de mujeres, o "M" de machos? Qui ho sap!); d’altres on hi ha una mena de barret i un bastó en una banda i un altre mena de barret i un paraigües a l’altra (que no porten paraigües els homes, que no porten bastons, les dones?); d’altres en què hi ha un pinzell d’afaitar en una banda i una ampolla de colònia a l’altra (un pinzell que pot confondre’s perfectament amb el pinzell que fan servir les senyores per pintar-se i, en tot cas... que no porten colònia, els homes?; d’altres en què hi ha un rostre sense ulls composat per un bigoti i una barba en un costat i una perruca llarga i uns llavis pintats a l’altra (que no podria ser la Lloll Bertran representant un dels seus personatges, això del bigoti i la barba? —a mi m’ho va semblar—, que no podria ser un transvestit, el dels llavis pintats?). En definitiva: tot un reguitzell de noves maneres de representar la masculinitat i la feminitat, molt més originals que la de la faldilla (i segurament ben poc feministes, al cap i a la fi), però infinitament més ineficients.

El pitjor de la situació creada amb aquest despropòsit del món del disseny és la cara d’estaquirot amb què hom es queda quan entra al vestíbul d’uns lavabos públics. Els segons de dubte són un escarni per a l’usuari del servei. Hom es queda aturat davant de dues portes amb dos cartells que, de manera individual, són impossibles de desxifrar; sempre cal mirar el segon per arribar a deduir el propòsit del primer. Imaginem que en un dels dibuixets hi ha un cinturó. Què significa un cinturó? Qui ho sap! Cal mirar el del costat per descobrir-ho: al costat hi ha unes sabates de tacó. Eureka! Les sabates són la dona i el cinturó l’home. Però... per què? Tot plegat era impossible d'entendre només mirant el cinturó. Tot havia estat pensat, segurament, amb la intenció de fer-nos sentir desgraciats. Desgraciats, inútils i ignorants.

El progrés del water-closed ha quedat, doncs, estroncat. Ja poden venir els japonesos amb els seus wàters plens de botons i pantalletes LED, que si a la porta que separa aquests wàters del món exterior hom s’hi troba amb una senyalització tant nefasta, el que li acaba passant a hom és que hom es fa pipí als calçotets (i don al es calces). I a hom no li agrada fer-se pipí als calçotets. Ni a hom ni als que estan al costat d'hom prenent unes cerveses o cruspint-se uns peus de porc desossats i farcits de morro de bacallà.

Publicat perDeivit Tustei a 20:26 1 comentaris  

Toros

Doncs ja està, sembla que, finalment, ja no es podran celebrar més “corridas” (de toros, s’entén) en territori català. El Parlament (o més ben dit, uns senyors que han votat sense seguir la disciplina de partit, com si haguessin estat escollits amb un sistema de llistes obertes, però sense haver-ho estat) ha votat avui a favor de la prohibició d’aquest espectacle. Doncs mira, què hi vols fer.

Jo, que no he sigut mai gaire aficionat a les “corridas” (de toros, s’entén), m’he sentit últimament bastant pressionat a aficionar-m’hi. Ha sigut observar tot aquest creuament d’estúpids arguments favorables i desfavorables a la prohibició i a la celebració de corridas el què m’ha empès a desconfiar de les postures antitaurines. I si no hi he sigut mai gaire aficionat, no és pas perquè a casa no n’hagués mamat de corridas (de toros, s’entén). A casa, el meu avi, que era matador de porcs professional i que esmolava els ganivets com ningú, sempre se les mirava per la televisió i el món s’aturava en sec al seu voltant cada vegada que un torero clavava una banderilla a un toro. En aquell moment, jo no entenia la gràcia que tenia aquell espectacle; em semblava molt avorrit. I em sembla que si no l’entenia no era pas perquè el fet de disfrutar veient com un animal moria més aviat a poc a poc em semblés dantesc i absurdament inhumà, sinó que no l’entenia, em sembla, perquè segurament ens ho miràvem en una televisió massa petita. Després d’haver-me fet gran i d’haver vist algunes coses (poques), m’he adonat que aquest espectacle ha de ser bastant colpidor si te’l representen en viu davant dels ulls. Perquè els toros són molt grossos, i els toreros molt petits, es veu.

Deia que els arguments a favor i en contra de la festa acostumen a ser estúpids. Bé, no sé si és que són estúpids o si és que la fatigant repetició a què els han sotmès uns i altres és el què els ha tornat estúpids. El cas és que, tant si ens prenem la qüestió com un afer de nacionalisme, com si ens la prenem com un afer de defensa dels animals, la conclusió a què s’arriba escoltant els dos bàndols és que tot plegat fa molta mandra.

Fixin-se: sembla com si, en el fons, tothom estigués d’acord en un punt: cal defensar els animals. És absurd. Els que disfruten veient com maten el toro a la plaça diuen que no hi ha animal que visqui millor que el toro de lídia; els que s’horroritzen contemplant l’espectacle, en canvi, creuen que una vida de rei no justifica una mort tant cruel. Uns diuen que hi ha animals que viuen molt pitjor, i els altres diuen que no hi ha animal que tingui una mort més dolorosa. Uns defensen la matança com a forma d’art i els altres no entenen que se’n pugui dir art d’una activitat que ells no consideren gens humana. Doncs mira, què hi vols fer.

Pel què fa al nacionalisme de la festa, molts s’han entestat a posar el debat polític en aquests termes. Només cal veure com el PSC-PSOE (aquest partit eminentment espanyol) ha votat en bloc en contra de la prohibició. I què es pensava, la gent? Em sembla del tot raonable que així hagi sigut. Per molt que a les illes Canàries els toros faci ja temps que van esser prohibits, quan aquest debat s’ha plantejat a Catalunya de seguida ha agafat la importància d’un afer d’estat. D’un afer sobre la unitat de l’estat, per ser més exactes. Doncs a mi, la veritat, que aquesta festa sigui o no la “fiesta nacional” espanyola, m’és absolutament indiferent. A casa meva poden celebrar-hi les festes nacionals de les nacions que vulguin, sempre i quan se les paguin. (La Feria de Abril subvencionada se la poden ficar pel cul, s’entén).

Però tornem a la vessant del debat més pollosa: ¿És la mort del toro una mort indigne? ¿És la vida del toro una vida digne? Doncs la veritat, no en tinc ni idea. Per mi, els únics animals que mereixen viure dignament són els gossos i els gats. Aquests dos són, sota el meu parer, els únics animals que poseeixen un cert enteniment. ¿Que què hi diu la ciència, al respecte? No ho sé, ni m’importa. Com tampoc m’importa el què digui Disney sobre els cèrvols. Aquesta és una qüestió de preferències que té a veure només amb l’instint més íntim i personal. No vull veure com ningú fica un gos dins una gàbia, ni vull veure, tampoc, com ningú persegueix un gat amb un bastó. Ara: si vaig a la Xina i veig una granja de gossos o de gats (que no sé si existeixen realment, però ben bé podrien existir) m’hauré d’aguantar igual com s’aguanten els anglosaxons quan contemplen una granja de conills. Les preferències dels xinesos potser són diferents de les meves; què hi farem. Només em discutiria seriosament amb un xinès que considerés que les persones també poden matar-se com si fóssin gossos, gats, o conills. Però amb un que intercanviés un conill per un gos no em veuria en cor de fer-ho.

I bé, ja no hi hauran corridas (de toros, s’entén). Doncs mira, què hi vols fer. I ara, si m’ho permeten, vaig a menjar-me un cap i pota. De la matança del porc, per cert, en parlarem en una altra ocasió.

Publicat perDeivit Tustei a 21:27 1 comentaris  

La FIFA

Descripció de la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació):

Si la FIFA fos un home, seria un home que aniria sempre vestit amb un trajo vell però anacrònicament elegant, caminant dret, sigilós, mirant a l'horitzó, sense sentir-se mai de la vida per al·ludit quan algú l'interpel·lés o interrompés el camí que hauria decidit seguir d'una forma estudiadament premeditada; i que miraria, sempre, al seu (esporàdic) interl·locutor de cua d'ull i per sobre l'espatlla, sense atrevir-se, gairebé mai, a somriure (per no arribar a semblar gaire ximplet).

Això seria la FIFA si fos un sol home. Però com que en són molts, i molt vells, i fan molta pudor de resclosit... doncs ja us podeu imaginar.

Publicat perDeivit Tustei a 20:26 1 comentaris  

Què va ser primer, el menjar o el follar?

L’altre dia se’m plantejava un dubte que crec que bé mereix una reflexió: si hom té ganes de practicar sexe amb una altra persona i no pot, li queda la possibilitat del a masturbació; si hom, en canvi, té ganes de menjar-se uns peus de porc o un plat de cap i pota, i no pot, què fa? Considerant que el sexe i el menjar són dues activitats que van perfectament agafades de la mà pel què fa al seu impacte físic i psíquic sobre la capacitat orgasmàtica de les persones, per què una es pot satisfer de forma individual i l’altra no?

Podem considerar que la qüestió, aquí, és que l’acte de menjar uns peus de porc és d’una elevació sensual transitòria més important que la pràctica del sexe; i que és per això que el menjar no té un procés substitutiu que les persones puguin posar en marxa de forma individual. També podem limitar-nos, senzillament, a posar sobre la taula l’evidencia que diu que si hom pogués satisfer les seves necessitats culinàries sense necessitat de recórrer al menjar, les persones no haurien arribat a viure mai en comunitat ni haurien mogut un sol dit per tal d’aconseguir alimentar-se. La humanitat hauria evolucionat d’una manera completament diferent. O potser no hauria evolucionat... perquè potser s’hauria extingit.

Es planteja aquí una qüestió fonamental: què va ser primer, el menjar o el follar? Si convenim que els primers homínids s’havien d’ajudar els uns als altres per tal d’aconseguir caçar les millors carns, i si convenim que l’únic motiu que va fer que s’unissin era precisament aquest i no cap altre, arribarem a la conclusió que aquests primers éssers humans van acabar copulant gràcies a la necessitat de menjar-se un cérvol. Si haguessin disposat d’un mecanisme que els hagués permès apaivagar la seva bàsica necessitat d’alimentació (tal com en tenien ja un que els permetia reprimir les seves ganes de fer sexe), segurament no haurien mogut ni un dit per anar-se a trobar amb altres éssers de la seva mateixa espècie. I aleshores o bé la humanitat s’hauria extingit de seguida, o bé l’espècie s’hauria convertit per força en hermafrodita.

Podem afirmar, doncs, que el menjar és efectivament un procés d’una elevació sensual transitòria més important que el sexe practicat amb altri. I és per això que no té substitut.

Publicat perDeivit Tustei a 10:11 1 comentaris  

Subjecte, verb i predicat

L’altre dia em va aturar la policia catalana en un control rutinari d’aquests que fan de tant en tant a la carretera per trobar ves a saber què. Un control d’aquells que fan tanta por perquè hi col•loquen, just a l’inici, un senyor amb metralladora que aconsegueix, solament amb la seva terrorífica presència, que ningú s’atreveixi a passar-hi ràpid. Vaig passar per davant del senyor de la metralladora (que mirava a l’horitzó aliè a tot el què passava al seu voltant) i darrera seu una senyora agent vestida de negre i amb la boina tombant-se-li cap a la seva dreta, va fer-me un gest perquè m’aturés al mig de la calçada. Amb una cara molt seriosa, la senyora agent va fer-me indicacions amb la mà perquè abaixés la finestreta del copilot. Va ajupir-se una mica, va mirar-me fixament, i va començar la (suposo que rutinària) bateria de preguntes. I qui diu preguntes... diu senyals de fum.

De primer va demanar-me d’on venia i on anava. “D’on ve?” “On va?” Fins aquí tot es va entendre perfectament. La següent pregunta, però, va resultar ser un autèntic fracàs gramatical:

—Substàncies?

Intentant establir les connexions mentals que em permetessin entendre què era exactament el que havia de respondre davant d’una pregunta formulada només amb un substantiu, van passar uns segons que sembla que la senyora va considerar excessius, de tal manera que va tornar-hi:

—Substàncies?

Abans d’intentar respondre vaig pensar de demanar-li quin era el verb que acompanyava la pregunta (portar, prendre, comprar, vendre, agradar, beure, vomitar...); qui feia l’acció del verb (jo, ella, la meva mare, el propietari del bar de la cantonada, el senyor de la metralladora...); quina mena d’adjectiu hauria d’acompanyar el substantiu (líquides, gasoses, legals, il•legals, brutes, netes, al•lucinògenes...); o si no hauria volgut acompanyar-lo d’algun complement addicional (dins el cotxe, a casa seva, a casa meva, al bar de la cantonada, a l’entrecuix del senyor de la metralladora...). La gran quantitat de possibles preguntes que s’haurien pogut construir a partir del substantiu “substàncies” era tant gran, que hauríem pogut estar tot el fabricant-ne de noves. Així que vaig decidir deixar-ho córrer. Suposant (i ja era molt suposar) que, potser, aquella dona que em començava a posar nerviós m’estava demanant si duia alguna mena de droga dins el cotxe, vaig respondre-li que, evidentment, no n’hi duia cap.

Després d’això, va insistir amb una pregunta una mica més ben construïda (però que no aclaria, encara, què coi era el què m’estava demanant):

—Segur que si busquem, no en trobarem cap?

Jo, és clar, vaig pensar que sí, que si buscaven, en trobarien moltes, de substàncies. I de moltes menes. Remetent-me, però, al suposat sentit que jo mateix havia decidit donar a la pregunta, vaig respondre-li que no, que no en trobarien cap.

La senyora va donar un cop d’ull dins el cotxe des de fora estant. Va veure-hi unes ampolles de Voll Damm plenes, unes altres ampolles de Voll Damm buides, tots els exemplars de premsa acumulats durant un mes sencer (o dos), un parell de jerseis, alguna tovallola, algun banyador, algunes bosses de patates a mig buidar, bosses del supermercat, paraigües, folis en blanc, folis escrits, carpetes, llibretes, bolígrafs, i tot un seguit d’objectes difícilment identificables. Finalment, fent una cara que evidenciava que li havia caigut el món a sobre per culpa de la feina que se li havia girat, va decidir demanar-me, molt amablement, que continués anant cap allà on fos que estigués anant (aquesta vegada sí que se la va entendre perfectament).

Jo tenia entès que, per arribar a ser Mosso d’Esquadra, s’han de passar una sèrie d’exàmens, i que entre aquests exàmens n’hi ha un de llengua catalana. Potser no ho tenia ben entès. Sigui com sigui, gràcies a déu que la intuïció no li va fallar (o sí?) i va deixar-me marxar per allà on havia vingut sense remenar-me res. Que potser van estovar-la els dos llibres de la Rodoreda i d’en Baltasar Porcel que duia sobre el seient del copilot? Tenint en compte la manera tant imprecisa i inadequada que tenia de manejar la llengua catalana, ho dubto molt.

Publicat perDeivit Tustei a 20:18 1 comentaris  

Els bars de la UVic (I) Sagrada Família

El bar Sagrada Família (La Sagrada pels amics, el Sagrada pels que no el coneixen) és el segon dels bars que hom troba quan baixa pel carrer que porta el mateix nom. És un bar que ja té uns anys. Jo diria que va ser un dels primers a obrir-se al voltant de la Universitat; la gran quantitat de fotografies i postals firmades per antics estudiants i datades, la majoria, del segle passat, semblen confirmar-ho. És un negoci, a més, que ha tingut sempre els mateixos propietaris. Dos personatges pels quals sembla que el temps s’hagi deturat. El tracte amb la clientela, però, acostuma a produir-se més amb els cambrers que tenen contractats i que solen ser —com en la majoria de tots aquests bars— estudiants, que no pas amb els propietaris.

La clientela actual estar formada generalment per: persones que volen jugar al futbolí o al billar (és l’únic bar del rodal on hi ha futbolí i billar); persones que tenen molts diners i moltes ganes de gastar-los; i professors. Ja no queda ni rastre dels paletes que omplien les taules a l’hora de dinar quan al voltant s’hi estaven construint blocs de pisos i cases adossades a un ritme tant frenètic que ja es veia que no podia durar tota la vida. Els dinars, ara, són més aviat tranquils, i l’únic personatge destacable i diferent és un home de mitjana edat que, guarnit sempre amb una samarreta de Leo Messi —que quan fa fred es posa per sobre el jersei— passa taula per taula demanant que li deixin llegir l’Sport.

Haig de dir que la meva connexió amb aquest bar ve d’una mica lluny. Vaig entrar-hi per primera vegada el setembre del 2001, quan amb uns amics buscàvem un billar i un futbolí que estiguessin a prop de l’institut on estudiàvem el batxillerat. Després d’haver comprovat la finor del futbolí i el bon estat del tapet del billar, vam decidir establir-hi la base d’operacions des d’on evitar els infectes dinars que servien al bar de l’institut. A la Sagrada ens donaven un menú de dos plats i postres per unes 900 pessetes de no res (les pessetes vivien en aquell moment els seus últims mesos de vida), que pagàvem amb molt més de gust que les 650 pessetes que costava el menú de l’institut. Aviat, però, les 900 pessetes es van convertir en més de 7 euros, i els futbolins van passar de costar 100 pessetes a costar-ne 166 (un euro). No és una crítica directa perquè, evidentment, aquesta gent no van ser els únics que es van adherir a tota aquella convertibilitat monetària d’ètica dubtosa que l’entrada de l’euro va provocar, però està bé recordar aquestes coses de tant en tant.

El servei funciona; l’actual servei és del tot correcte i de seguida tens el que has demanat. Però, els que hi havíem anat fa vuit o nou anys, mai oblidarem aquell noi que em sembla que també feia de discjòquei i que repartia els plats com si estigués en una sessió d’aquella discoteca de Folgueroles on em sembla que treballava els caps de setmana (no recordo res de tot això amb claredat). Els que vam tenir la sort que aquell entranyable cambrer de la mitja melena i els braços llargs (Víctor es deia, em sembla) ens servís el dinar, difícilment ens tornarem a considerar, en aquesta casa, tant ben servits com ho érem aleshores.

Tornant al present, el menú és ara molt pitjor del què ho era llavors. No sé si és que jo he guanyat en gana o si és que ells han perdut en forces, però l’última vegada que vaig dinar-hi, ara fa uns mesos, la quantitat de menjar em va semblar irrisòria. La truita de patates de primer semblava una tapeta d’acompanyament de la cervesa i el bistec de segon era traspassat per la llum amb una total facilitat. A dinar, no hi he tornat més. Per esmorzar o per berenar, però, tenen unes hamburgueses (amb pa d’hamburguesa) que es desfan dins la boca d’una manera formidable.

Pel què fa a la comoditat de l’habitacle, s’ha de dir que l’espai és prou gran. La distribució de les taules va canviar quan va entrar en vigor la llei antitabac. On abans hi havia el billar i el futbolí, van posar-hi taules i van fer-hi la zona de fumadors (tancada d’una manera tant hermètica que el no-fumador que hi entra perd, automàticament, un dia de la seva esperança de vida), i van traslladar-los a la part de dalt, on la il•luminació és ara del tot infecte. Malgrat els canvis, el local continua sent considerablement espaiós i trobar-hi taula no acostuma a ser cap gran problema (tret de l’hora puntíssima, la que va de les 10.30 a les 11).

En definitiva, que si volen jugar al billar i al futbolí, o menjar-se una hamburguesa, vagin a la Sagrada. Si no, no cal.



Fitxa:

Preu de la Voll Damm: 2 euros
Preu del menú: 10 euros
Producte predilecte: Hamburguesa amb ceba
Qualitat del cafè: Bona
Estat dels serveis: s’hi pot cagar

Els bars de la UVic (Introducció)

Publicat perDeivit Tustei a 18:52 1 comentaris  

Els bars de la UVic. Notes per a un estudi detallat

Començo una sèrie d’articles (cada vegada que dic que començo una sèrie d’articles, em ve un mal de cap tant terrible, que ho deixo sempre a la primera entrega) sobre els bars que envolten la Universitat de Vic. Tot tipus establiment té la seva guia de referència, i aquests bars no podien ser una excepció (no sé si aquesta guia serà una referència, però de moment serà la única). Així que després d’haver passat unes hores en uns i unes altres hores en uns altres, em disposo a col•locar —en un lloc discret— el meu petit grà de sorra en el món de la crítica de bars.

Cal dir que la Universitat de Vic no té cap bar al seu interior. Només alguna sala sinistre amb un parell o tres de màquines expenedores de begudes, menjar i preservatius, que no tenen cap mena de gràcia ni de confort. Això és així perquè des del trasllat de l’Escola Universitaria Balmes de la Plaça de l’Estudiant (al centre de la ciutat) a la ubicació actual del què actualment és la UVic (allà on fins fa quatre dies “tot eren camps”), algú o altre ha aprofitat l’avinentesa per anar obrint bars de tot tipus als locals del voltant. Deixant, doncs, que les lleis del mercat omplissin el buit que des de la mateixa institució ningú mai s’ha preocupat d’omplir (amb molt bon criteri, per cert), han aparegut una bona quantitat d’establiments.

Els bars que envolten el campus Miramarges de la UVic (per ordre d’aparició baixant pel carrer Sagrada Família i tombant pel carrer Miramarges) són els següents: La Cantonada, Sagrada Família, L’Entorn, Miramarges, Fet Nostre, Magadan i Sobrevia. Començaré pel que per mi és el més antic i acabaré per on em sembli (si acabo, que ja els hi dic ara que no acabaré). N’hi ha algun del qual no podré dir-ne res, perquè, per causa d’alguna mena de força sobrehumana, no hi he entrat mai. N’hi ha d’altres dels quals en podré dir ben poca cosa perquè hi he entrat poc. D’algun, però, en podré parlar llargament. Això sí: no penso fer cap mena de treball periodístic per investigar dades que omplin els textos de veritats objectives tals com la data d’inauguració, la quantitat i qualitat de les mans pels quals han passat, o la seva viabilitat econòmica passada present i futura. Tot serà, tal com fan els bons crítics de les coses més banals, fruit de la més distorsionada de les percepcions personals.

I amb aquesta patètica carta de presentació, començo.

Primera entrega: Sagrada Família. (l'entrada serà publicada a partir del moment en què tres persones m'ho hagin demanat via comentaris. Així fa com més gràcia i sembla que interessi a algú. Si no m'ho demana ningú, també ho publicaré igualment, que per alguna cosa ho he escrit.)

Publicat perDeivit Tustei a 20:58 2 comentaris  

Bruts i desgraciats

(article per a La Revistona)

A casa tenim un parell de terrenys que, des de fa un temps, sembla que algú vol transformar-los en abocador i deixalleria municipal. Situats els dos terrenys en dos llocs prou cèntrics del poble, s’han acabat convertint, un i altre, en lloc predilecte pels veïns a l’hora de llençar-hi la seva brossa. La gent s’ha animat d’una manera tant definitiva a fer-los servir per aquest menester, que a casa consideraríem la possibilitat d’oferir-los a l’ajuntament com a annex, dins el poble, de la deixalleria de la Mancomunitat (que potser algú considera massa allunyada del nucli urbà).

De primer vam observar, incrèduls, com determinades persones llençaven la seva bossa d’escombraries per sobre la tanca del solar que tenim situat a l’encreuament dels carrers Sac i Jalec. La cosa es produïa amb una total normalitat, com aquell qui va a llençar la brossa al contenidor més proper. Quan ja crèiem que ho havíem vist tot en matèria d’inconsciència cívica, a l’altre solar (situat entre els números 4 i 8 de l’Antic camí del Coll) vam trobar-nos amb el bonic escenari que ens regalava una televisió de tub d’aquestes que ja no s’utilitzen, vistosament col·locada daltabaix d’un marge i destrossada a causa —segurament— de l’impacte sofert després d’haver sigut llençada —suposo— des d’una alçada considerable. Al costat d’aquesta televisió, un descodificador de Digital+, una taula de centre, un estenedor de roba plegable, un parell de coixins i algun altre objecte no identificable acabaven de donar a l’escena un toc d’originalitat al més pur estil Antòni Tàpies. Segons les lleis més elementals de la física newtoniana, tots aquests estris i aparells havien sigut llençats des d’algun pis de l’edifici que ocupa el número 8 del carrer del Coll.

Això no és ni una queixa ni una denúncia contra ningú en concret (més que res, perquè no sabria a qui dirigir-la exactament). Això és, només, una invitació a que els que es dediquen a fer aquesta mena d’actes d’incivisme (així com per dir-ho amb molta suavitat) facin alguna cosa de més profit amb tot el que llencen: que si són homes, s’ho pengin tot plegat de la punta del seu aparell reproductor extern; i que si són dones, s’ho vagin introduint de mica en mica dins el seu aparell reproductor intern. La història acabarà d’una manera molt més agradable per a tothom.

Publicat perDeivit Tustei a 19:19 2 comentaris  

Lost: una vagina i una menstruació

L’altre dia intentava donar una explicació que semblés racional a les sensacions que, més o menys, un o altre espectador, ha tingut amb el final de Lost. Lost va acabar-se aquest diumenge i és veritat que hi ha hagut una gran quantitat de malentesos sobre el significat real del final que els guionistes van posar-nos a la pantalla. Tot i això,hi ha un cert consens que apunta en una determinada direcció, i que sembla ser l’acceptat per una majoria aclaparadora. Ha sigut generalment acceptada la teoria que diu que tot allò de la suposada realitat creada amb l’explosió d’aquella bomba atòmica que la Juliette (grans pits suats) va fer petar a cops de pedra era, en realitat, una mena de purgatori. Certament, una explicació plausible al què hem vist durant aquesta última temporada. I prou poètica, fins i tot. Ara bé, tot això no ha explicat, en absolut, la naturalesa de l’eix central sobre el qual ha girat el misteri general de la sèrie: què passa amb aquell collons d’illa?

Va ser a partir del moment en què en Desmond (personatge enigmàticament surrealista i encantadorament escocès), va entrar a la cova d’on provenia aquella cascada d’aigua (aquella cascada que —curiosament— ningú havia divisat durant tots els anys que uns i altres havien estat divagant per l’illa), que va ser posada davant dels ulls de l’espectador l’explicació definitiva a tot plegat. Una explicació que ha passat desapercebuda, segurament, per la gran majoria de fans. Un cop dins el forat de la cascada i baixant per un barranc que recordava la baixada a l’escotilla del final de la primera temporada, es va trobar, en Desmond, amb un estanc de llum (pels homes de fe) o amb un bassal ple d’electromagnetisme (pels homes de ciència). Al bell mig d’aquesta massa de llum i d’electromagnetisme, una pedra tapava un forat. Llavors, en el joc de mans que es va produir entre ell i en Jack (l’home de l’eterna cara de restrenyiment), la pedra va esser primer enretirada del forat (provocant un gran terrabastall) i, posteriorment, tornada a col•locar a lloc.

Teníem, doncs, una cova d’on sortia aigua i, dins la cova, un forat voltat de llum i tapat per una pedrota. No sé si, potser, vaig ser l’única persona al món a qui li va començar a semblar que tot plegat anava agafant un deix sexual cada vegada més evident. La metàfora havia resultat subtil, però rodona: una cova misteriosa, xucladora, humida, a vessar d’una llum que bé podria significar la llum virginal d’un món, aquest, el nostre, que de perdre-la quedaria completament destruït (o això deien). I, entre tot plegat, una pedra-himen que va ser posada ben bé al mig del forat per evitar que la llum s’escolés terra avall. L’illa resultava ser, doncs, una vagina gegant: la vagina del món. I l’afany amb què primer uns van construir una enorme estàtua i alguns temples, la força amb què després uns altres van foradar tot un seguit de pous, o la determinació amb què, finalment, la Iniciativa Dharma va intentar desxifrar els misteris de l’illa, valent-se de la ciència, tot això, no era més que la representació d’un desig antiquíssim: desvirgar el cony més descomunal de l’Univers.

I llavors hi havia també aquell fum negre, que el van fer negre perquè si l’haguessin fet vermell hauria resultat massa evident que allò era en realitat una menstruació descomunal. Aquell fum negre que va aparèixer a resultes de la visita involuntària que el germà d’en Jacob va fer dins la cova de la cascada. Tot plegat no era més que el resultat d’una regressió física d’aquell personatge fins els dies en què era només un òvul navegant pel ventre de la seva mare. En Jacob havia volgut acabar amb ell, però la única cosa que havia aconseguit havia sigut transformar-lo en la menstruació gegantina del planeta Terra. Una menstruació enfurismada amb la humanitat, capaç d’arrasar amb tot el què li posessin al davant: la representació física de la còsmica fúria menstrual.

Creguin-me: jo tinc una memòria molt petita i no recordo gaires detalls de tot el què ha passat en aquesta sèrie durant les sis temporades que ha durat; ara bé, estic segur que, furgant una mica en tots i cadascun dels misteris que s’han anat posant sobre la taula, al final tots acabaran trobant una resposta, si per buscar-la es fa servir el marc de referència que he posat aqui al damunt. Tot quadrarà, i finalment tindrem una història molt ben girada. N’estic segur.

Publicat perDeivit Tustei a 20:01 1 comentaris  

Lost

S’ha acabat la sèrie Lost i, com era d’esperar, el final no ha agradat a tothom. El final no ha agradat a tothom, perquè el final ha sigut la continuació del què ha vingut sent la sèrie: no hi ha hagut desenllaç; igual com mai no hi ha hagut ni un argument, ni un principi, ni cap final parcial que fos resolució a res. La sèrie s’ha acabat de l’única manera que podia fer-ho, que no era altre que continuar amb l’intent de construir una ficció amb la pasta de la qual està feta la realitat. I això és del tot impossible, però l’intent ha resultat ser memorable. Ni plantejament, ni nus, ni desenllaç, doncs, simplement fets.

Un dels llasts que aquesta sèrie ha hagut d’arrossegar injustament, des del mateix dia en què va emetre’s l’episodi pilot als Estats Units, és aquella afirmació (que de tant tramposa era ridícula) que van fer en el seu dia els productors, (i que la van fer per poder vendre la sèrie com una cosa diferent al què era en realitat, perquè el què era en realitat, en aquell moment, no venia). L’afirmació deia: “No és ciència ficció”. Aquestes quatre paraules han anat ressonant estúpidament durant vàries temporades, i tot i que cada vegada hi ha hagut més gent que ho ha deixat córrer, s’ha de dir que també n’hi hagut molts que s’hi havien agafat tant fort, que van acabar per no trobar la manera de desdir-se’n. Aquestes quatre paraules, que es van tornar ja del tot obsoletes des d’un d’aquells primers capítols en el qual vam assabentar-nos que aquell tal John Locke era paraplègic abans d’anar a petar a l’illa i ho va deixar de ser després d’haver tingut l’accident d’avió que origina trama, aquelles quatre paraules i la reacció a aquelles quatre paraules són la síntesi i la metàfora de l’equivocació en què han caigut moltes persones quan s’han acostat a la sèrie.

L’equivocació principal ha sigut considerar Lost una cosa normal. Potser una sèrie de ciència ficció, potser una sèrie mitològica, potser una sèrie sobre històries d’amor... Un gran error. Tots hi hem caigut en algun moment i, l’experiència pròpia em diu que, quan hem considerat Lost una cosa normal, Lost ens ha decepcionat del tot. Això s’ha produït, a vegades, d’una manera inevitable; sobretot en aquells moments en què els mateixos guionistes han fet anar les coses tant malament que no hem tingut cap més remei que considerar la possibilitat de que, potser, tot plegat era només una sèrie de televisió (vegi’s la quarta i la cinquena temporada, per posar un parell d’exemples clars). Ara bé, quan ens han sigut posats al davant capítols memorables (The Constant) ens hem adonat que l’anàlisi del perquè allò que teníem al davant ens feia disfrutar d’una manera tant desproporcionada no podia basar-se en l’experiència que haguéssim adquirit en el consum d’altres productes televisius. I és que els moments en què els guionistes ho han fet més malament han sigut els moments que han allunyat la sèrie del seu objectiu principal, els moments en els quals la sèrie s’ha apropat perillosament a una sèrie qualsevol.

Quin ha sigut, doncs, l’objectiu principal de la sèrie?¿Resoldre els misteris d’una determinada illa perduda en mig d’un determinat mar? ¿Resoldre un argument contestant les preguntes clàssiques del“què”, el “com”, l’“on”, el “quan”, o el “per què”? No. L’objectiu no ha estat en cap moment aquest. L’objectiu ha estat, sempre, escalfar el cap de l’espectador fins a límits insospitats. De fet, se l’ha escalfat tant, el cap de l’espectador, que algunes escalfors s’han acabat girant en contra dels que l’escalfaven. I els guionistes han hagut d’acabar sortint del pas donant un argument que de tant simple (però a l’hora tant perfectament honest) resulta ofensiu: “Cada resposta que et doni, només et portarà a fer-te més preguntes.” Aquesta obvietat va ser posada en boca d’un dels protagonistes de la sèrie en un dels últims capítols, i resumeix perfectament la fatiga a la qual s’han vist sotmesos els creadors de l’invent.

Que les respostes només aconsegueixen provocar una gran quantitat de preguntes addicionals, la filosofia fa molts anys que ho sap perfectament. La recerca infinita d’una resposta darrera l’altra, que en el cas d’aquesta sèrie s’ha vist representada per la recerca gairebé malaltissa del desllorigador universal que tot ho resolgués, és un procés sense final. El que no ha volgut entendre això, ha quedat perdut en un mar de frustració. La desfilada per la pantalla de tot un seguit de personatges que semblaven ser portadors de les solucions, però que cada vegada es veia més clar que sabien tant poca cosa com l’espectador, ha significat una decepció darrera l’altra per als espectadors que miraven la sèrie esperant que passés alguna cosa. I al final no ha passat res. Què és aquell coi d’illa? Qui ho sap. Què és, en definitiva, aquest coi de món? Qui ho sap.

En fi, perdonin pel desordre del text, escrit sense pensar-hi gaire. Només acabar amb això: Persones que no han vist la sèrie, després d’escoltar una o altre tertúlia sobre el seu final, diuen que estan molt contents d’haver-se conegut i de no haver perdut el temps mirant-la. Bé, és evident que mirar Lost, a aquestes altures, és una pèrdua de temps considerable si el que hom vol és aprofitar el temps fent les coses més eminentment pràctiques de la vida. L’experiència d’injectar-se una sèrie d’aquestes característiques per la vena, sense haver de suportar els llargs mesos d’espera entre temporada i temporada, i sense participar de la histèria col·lectiva que suposa l’establiment de debats infinits sobre les qüestions més irrellevants, ha de ser, a més, desconcertant. Ara bé, el que tingui —posem pel cas— 200 euros i 150 hores lliures, que es compri el pack de les 6 temporades senceres i que s’ho miri. Encara que només sigui per poder, d’aquí a molts anys, entendre què voldran dir els experts en la matèria quan parlin d’aquella cosa que ho va posar tot potes enlaire i que va girar de cap per avall el món de la televisió d’una manera irreversible.

Publicat perDeivit Tustei a 19:22 1 comentaris  

Rosell: "D'un Barça content, a un Barça feliç."

Sandro Rosell va oficialitzar ahir la seva candidatura a la presidència del Barça. Després de molt de temps esperant-ho, l’ex-vicepresident en la primera etapa de Laporta, l’home que va portar Ronaldinho, va mostrar-se oficialment en societat com a candidat. L’espectacle que va regalar-nos en la roda de premsa amb la qual es va presentar va resultar realment lamentable. Un insult molt gran a tota aquella gent que portava temps esperant-lo per a què tombés Laporta (o el què representa Laporta, o el què sigui que ha de perpetuar la doctrina laportiana). I és que, si això ha de ser el què ha de presidir el Barça els pròxims —com a mínim— quatre anys, riurem; riurem molt.

Amb una veu atropellada i parlant com si tingués la boca plena, Sandro Rosell va passar-se tota l’estona que va durar l’acte llegint uns paperots. El què s’escoltava per la ràdio, en directe, era de pixar i no treure gota; era evident que ho estava llegint i que —potser— ho estava llegint per primera vegada. No dubto de la seva vàlua com a comercial però, completament incapaç d’articular un discurs per ell mateix, l’home que entre uns quants han convertit en el candidat favorit donava la sensació de ser un aprenent. S’entrebancava: llegia i llegia tot un seguit de disbarats i, de tant en tant, havia de frenar-se o de repetir algunes paraules que no li acabaven de sortir; com un nen de primària. De tant en tant, remarcava una o altra frase i, llavors, se sentien unes mans solitàries marcant, molt fort, l’inici del què havia de ser un aplaudiment per part de tota la sala. Com el regidor d’un qualsevol programa de Telecinco marcant al públic quan s’ha d’aplaudir Belén Esteban i quan se l’ha d’escridassar.

Pel què fa a les intencions de la seva candidatura, poden resumir-se en una frase que va dir Rosell a mitja roda de premsa i que és realment hilarant: tenim “un Barça content; però ara el que cal és aconseguir un Barça feliç.” És clar: com que ja veu que millor no podrà fer-ho, s’inventa una frase totalment buida de contingut i de significat, per fer veure que hi ha alguna cosa a fer. És un truc que jo no sé si és que el que se l’ha pensat creu veritablement que servirà d’alguna cosa, però que si ha de convertir-se en una mena d’eslògan, ens podem anar preparant... ¿Quina diferència hi ha entre estar “content” i estar “feliç”? ¿Els aficionats del Barça, amb el Barça que tenen avui, estan “només” “contents” o estan “feliços”? ¿Després d’haver aconseguit l’Eurolliga de bàsquet, l’aficionat està “content” o està “feliç? ¿Si el Barça guanya la lliga aquest diumenge, el culer estarà “content”, o estarà “feliç”? ¿Què vol dir tot això Sandro? ¿Per què no dius a algú que t’escrigui un significat per a cadascuna d’aquestes paraules, a veure si així, algú, entén què vols venir a dir?

Si tot això guanya les eleccions a Can Barça, faria bé José Montilla a contactar immediatament amb el Mundo Deportivo, a veure què poden fer-ne, d'ell.

Publicat perDeivit Tustei a 19:11 0 comentaris