Posin-se els termòmetres dins el cul

La medició de les condicions meteorològiques més bàsiques del nostre entorn produeix sovint un conflicte d’interessos. És una de les múltiples variants de l’eterna disputa per veure qui la té més grossa. Avui, qui no té una petita i senzilla estació meteorològica a casa, té el termòmetre del cotxe; i qui no té un pluviòmetre propi, té la informació que sobre la pluja li dona el veí del costat. D’aquesta manera ens hem convertit en una xarxa de petits meteoròlegs que intercanvien i comparteixen dades contínuament. Però aquest intercanvi d’informació ha provocat un greu problema: les dades no coincideixen com haurien de coincidir, i així ens trobem que a l’estiu cada vegada fa més calor, a l’hivern cada vegada més fred i, quan plou, cada vegada plou més. Per què passa, això?

A l’hora de fer una medició amb un termòmetre o amb un pluviòmetre, tant un com l’altre han d’estar col•locats d’una determinada manera. El termòmetre, per exemple, s’ha de col•locar dins una garita ventilada que el protegeixi de la radiació directa del sol, de la radiació terrestre nocturna, de la condensació i de la precipitació. Només així les dades seran vàlides i comparables amb altres dades d’altres individus que hagin col•locat el seu termòmetre de la mateixa manera. Si no es fa així, comparar les temperatures seria com comparar dos pesos pesats en dues bàscules calibrades amb errors diferents. Això, que és una obvietat que no caldria explicar, hi ha gent que no ha volgut entendre-ho mai.

Però no és només la tossuderia a l’hora de voler col•locar els instruments de mesura de la manera que a cadascú li plau el que distorsiona la informació meteorològica que es difon arreu d’un poble cada matí. Hi ha altres processos de distorsió que tenen a veure més amb l’estúpida vanitat personal de cadascú que no pas amb l’error de mesura.

Dins el món de les dades meteorològiques compartides entre veïns, hi ha un element extern que irromp com un desagradable cop de puny sobre la taula: les dades que donen els mitjans de comunicació seriosos. Un veí posa el 3/24 al matí i veu que les temperatures que hi apareixen corrent d’una banda a l’altra de la pantalla son molt més suaus del que el seu termòmetre domèstic li indica. Llavors, el veí surt de casa per difondre la informació que el seu termòmetre li ha donat, i si es troba amb algú que li respon “però al 3/24 he vist que...”, de seguida contesta que “què sabran els de la tele del fred que fa a casa meva!” És igual si les temperatures que donen a la televisió han estat preses en estacions meteorològiques construïdes com déu mana i les que ell difon les ha pres amb uns termòmetres escampats per casa seva com a ell li ha donat la gana; la qüestió és tenir-la més grossa.

I és per aquest afany de tenir-la més grossa que l’error augmentarà a mesura que es vagi propagant. El nostre veí esperarà que els interlocutors que es trobi de camí cap a la feina li vagin cantant les temperatures que han pres ells per, en cas de ser més extremes que la seva, poder-hi afegir o descomptar unes quantes dècimes (segons sigui estiu o hivern). I així, la temperatura que el veí difongui s’anirà apropant a valors cada vegada més extrems a mesura que el veí es vagi topant amb altres petits meteoròlegs en potència. I d’aquesta manera la informació sobre les temperatures que recorre un qualsevol poble de punta a punta es convertirà en una informació perfectament invàlida. (Només podríem, en tot cas, fiar-nos del veí que, amb un gran esforç i molt d’amor, ha construït a casa seva una estació meteorològica com les de debò (veí, per cert, que ha de suportar les mofes de tots els altres veïns perquè sempre dóna dades massa poc atractives).

“És que jo vull saber la temperatura que fa al carrer, i no pas la temperatura que fa a dins d’una garita meteorològica.” Diuen alguns. Doncs vostè, a part de no haver entès res, és un imbècil.

Així doncs, a partir d’ara, cada vegada que algú li vulgui escalfar el cap amb les dades meteorològiques que ha mesurat a casa seva, pensi en tot això. I si vostè és dels que donen les dades, no oblidi que Pere Puig va sortir de casa i quan el seu veí li va comentar que feia molt de fred, ell va respondre-li que no patís, que “ja se’l faria passar”. Vigili.

Publicat perDeivit Tustei a 12:20 1 comentaris  

Fum, fum, fum

La llei que prohibeix fumar en locals públics tancats (i en alguns que no són estrictament tancats) ha estat finalment aprovada i tothom de seguida s’ha mostrat disposat a complir-la amb una total naturalitat. En aquest nostre país (meditarrani, llatí, emocionalment accelerat, d’una exclamació pública i notòria dels sentiments que fa feredat) el compliment d’una llei d’aquestes característiques no ha provocat cap daltabaix. Hi ha qui ha quedat sorprès i decebut amb la reacció mesella que el gruix de la població ha mostrat davant aquesta llei que ha estat rematada a porteria uns anys després d’haver estat centrada. A mi m’ha semblat una reacció més aviat lògica i natural; una reacció perfectament previsible.

Vivim en un país on l’estadística diu que només tres de cada deu persones tenen l’hàbit de fumar cigarretes. Encara que sembli mentida, els no-fumadors fa molts anys que representen una aclaparadora majoria de la població. Era una situació il·lògica i estranya, doncs, que els drets d’aquesta majoria fossin trepitjats desagradablement per part d’una minoria que, moltes vegades, ni tant sols era conscient d’estar trepitjant res. I és que el lliure exercici de l’exhalació de fum era considerat sovint com una qüestió de llibertat individual, i la prohibició d’aquest exercici es considerava una retallada inadmissible d’aquesta llibertat. Obviant que la llibertat dels uns acaba just allà on comença la dels altres, els fumadors repetien com un disc ratllat que això de prohibir el fumar no es podia acceptar de cap manera, perquè la cultura de la prohibició és una cultura molt pobre d’esperit.

Fa anys que, amagats darrera la cortina de fum que a totes hores vomitaven, la minoria fumadora reclamava el dret de seguir molestant, a tot arreu i a totes hores, d’una manera impune —i sovint inconscient—, a la majoria no fumadora. Després de les primeres prohibicions de fumar en alguns llocs on ja es veia d’una hora lluny que fumar-hi era d’imbècils (avions, hospitals, cinemes, teatres, etc.) el reclam orgullós dels fumadors es va anar tornant una súplica cada vegada més apagada i més llastimosa. Finalment, el sentit comú es va acabar d’imposar i es van afegir a la prohibició els llocs de treball i els locals d’oci (amb algunes sonores excepcions i escletxes per les quals es colava el fum, i que la nova llei ha acabat de polir). Algú es va posar les mans al cap i va exclamar que prohibir a la gent que fumés a la feina era una actitud infantil, que tractava també els treballadors com si fossin nens petits. La realitat, però, és que els fumadors s’havien comportat d’una manera tant idiota durant tota la seva vida com a tals, que tractar-los com nens petits no era més que l’única solució possible.

I com a nens és com se’ls ha hagut d’acabar de tractar amb l’aprovació de l’última llei anti-tabac (o anti-consum-del-tabac-d’una-manera-que-molesti-als-altres, per dir-ho més correctament). Una llei que sembla, ara sí —per fi—, raonable i definitiva. Ara ja no es pot fumar en cap habitacle on fer-ho suposi una molèstia i un escarni per a la resta de gent que s’hi està. De la mateixa manera que, a tot arreu, ha estat sempre prohibit (i no ha calgut, de fet, cap cartellet que ho anunciés perquè tothom ho tingués clar) escopir la cervesa a la cara dels que hi ha asseguts al voltant del que la beu, ara està prohibit, també, escopir-hi el fum.

“Sort en té el govern (aquest mateix govern que ha posat en marxa la prohibició) dels impostos que pel tabac paguen els que el fumen”, diran alguns. Doncs sí, però tant el govern com la majoria dels no fumadors no volem pas que els que ingereixen nicotina ho deixin estar. Poden passar-se al tabac mastegat, o poden passar-se a aquella variant del tabac que fa anys els nostres avis esnifaven (i que ara ha passat de moda per raons òbvies). El tabac és una droga que, com totes les altres drogues, de ben segur que fa un bon profit a qui la consumeix. I això és molt maco. Però a mi que no me la fotin per sobre —ja han tingut molt de temps per fer-ho—. Jo ja en tinc prou amb les meves, de drogues. Oi que ho comprenen?

Publicat perDeivit Tustei a 15:46 0 comentaris