Fum, fum, fum

La llei que prohibeix fumar en locals públics tancats (i en alguns que no són estrictament tancats) ha estat finalment aprovada i tothom de seguida s’ha mostrat disposat a complir-la amb una total naturalitat. En aquest nostre país (meditarrani, llatí, emocionalment accelerat, d’una exclamació pública i notòria dels sentiments que fa feredat) el compliment d’una llei d’aquestes característiques no ha provocat cap daltabaix. Hi ha qui ha quedat sorprès i decebut amb la reacció mesella que el gruix de la població ha mostrat davant aquesta llei que ha estat rematada a porteria uns anys després d’haver estat centrada. A mi m’ha semblat una reacció més aviat lògica i natural; una reacció perfectament previsible.

Vivim en un país on l’estadística diu que només tres de cada deu persones tenen l’hàbit de fumar cigarretes. Encara que sembli mentida, els no-fumadors fa molts anys que representen una aclaparadora majoria de la població. Era una situació il·lògica i estranya, doncs, que els drets d’aquesta majoria fossin trepitjats desagradablement per part d’una minoria que, moltes vegades, ni tant sols era conscient d’estar trepitjant res. I és que el lliure exercici de l’exhalació de fum era considerat sovint com una qüestió de llibertat individual, i la prohibició d’aquest exercici es considerava una retallada inadmissible d’aquesta llibertat. Obviant que la llibertat dels uns acaba just allà on comença la dels altres, els fumadors repetien com un disc ratllat que això de prohibir el fumar no es podia acceptar de cap manera, perquè la cultura de la prohibició és una cultura molt pobre d’esperit.

Fa anys que, amagats darrera la cortina de fum que a totes hores vomitaven, la minoria fumadora reclamava el dret de seguir molestant, a tot arreu i a totes hores, d’una manera impune —i sovint inconscient—, a la majoria no fumadora. Després de les primeres prohibicions de fumar en alguns llocs on ja es veia d’una hora lluny que fumar-hi era d’imbècils (avions, hospitals, cinemes, teatres, etc.) el reclam orgullós dels fumadors es va anar tornant una súplica cada vegada més apagada i més llastimosa. Finalment, el sentit comú es va acabar d’imposar i es van afegir a la prohibició els llocs de treball i els locals d’oci (amb algunes sonores excepcions i escletxes per les quals es colava el fum, i que la nova llei ha acabat de polir). Algú es va posar les mans al cap i va exclamar que prohibir a la gent que fumés a la feina era una actitud infantil, que tractava també els treballadors com si fossin nens petits. La realitat, però, és que els fumadors s’havien comportat d’una manera tant idiota durant tota la seva vida com a tals, que tractar-los com nens petits no era més que l’única solució possible.

I com a nens és com se’ls ha hagut d’acabar de tractar amb l’aprovació de l’última llei anti-tabac (o anti-consum-del-tabac-d’una-manera-que-molesti-als-altres, per dir-ho més correctament). Una llei que sembla, ara sí —per fi—, raonable i definitiva. Ara ja no es pot fumar en cap habitacle on fer-ho suposi una molèstia i un escarni per a la resta de gent que s’hi està. De la mateixa manera que, a tot arreu, ha estat sempre prohibit (i no ha calgut, de fet, cap cartellet que ho anunciés perquè tothom ho tingués clar) escopir la cervesa a la cara dels que hi ha asseguts al voltant del que la beu, ara està prohibit, també, escopir-hi el fum.

“Sort en té el govern (aquest mateix govern que ha posat en marxa la prohibició) dels impostos que pel tabac paguen els que el fumen”, diran alguns. Doncs sí, però tant el govern com la majoria dels no fumadors no volem pas que els que ingereixen nicotina ho deixin estar. Poden passar-se al tabac mastegat, o poden passar-se a aquella variant del tabac que fa anys els nostres avis esnifaven (i que ara ha passat de moda per raons òbvies). El tabac és una droga que, com totes les altres drogues, de ben segur que fa un bon profit a qui la consumeix. I això és molt maco. Però a mi que no me la fotin per sobre —ja han tingut molt de temps per fer-ho—. Jo ja en tinc prou amb les meves, de drogues. Oi que ho comprenen?

Publicat perDeivit Tustei a 15:46  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada