Posin-se els termòmetres dins el cul

La medició de les condicions meteorològiques més bàsiques del nostre entorn produeix sovint un conflicte d’interessos. És una de les múltiples variants de l’eterna disputa per veure qui la té més grossa. Avui, qui no té una petita i senzilla estació meteorològica a casa, té el termòmetre del cotxe; i qui no té un pluviòmetre propi, té la informació que sobre la pluja li dona el veí del costat. D’aquesta manera ens hem convertit en una xarxa de petits meteoròlegs que intercanvien i comparteixen dades contínuament. Però aquest intercanvi d’informació ha provocat un greu problema: les dades no coincideixen com haurien de coincidir, i així ens trobem que a l’estiu cada vegada fa més calor, a l’hivern cada vegada més fred i, quan plou, cada vegada plou més. Per què passa, això?

A l’hora de fer una medició amb un termòmetre o amb un pluviòmetre, tant un com l’altre han d’estar col•locats d’una determinada manera. El termòmetre, per exemple, s’ha de col•locar dins una garita ventilada que el protegeixi de la radiació directa del sol, de la radiació terrestre nocturna, de la condensació i de la precipitació. Només així les dades seran vàlides i comparables amb altres dades d’altres individus que hagin col•locat el seu termòmetre de la mateixa manera. Si no es fa així, comparar les temperatures seria com comparar dos pesos pesats en dues bàscules calibrades amb errors diferents. Això, que és una obvietat que no caldria explicar, hi ha gent que no ha volgut entendre-ho mai.

Però no és només la tossuderia a l’hora de voler col•locar els instruments de mesura de la manera que a cadascú li plau el que distorsiona la informació meteorològica que es difon arreu d’un poble cada matí. Hi ha altres processos de distorsió que tenen a veure més amb l’estúpida vanitat personal de cadascú que no pas amb l’error de mesura.

Dins el món de les dades meteorològiques compartides entre veïns, hi ha un element extern que irromp com un desagradable cop de puny sobre la taula: les dades que donen els mitjans de comunicació seriosos. Un veí posa el 3/24 al matí i veu que les temperatures que hi apareixen corrent d’una banda a l’altra de la pantalla son molt més suaus del que el seu termòmetre domèstic li indica. Llavors, el veí surt de casa per difondre la informació que el seu termòmetre li ha donat, i si es troba amb algú que li respon “però al 3/24 he vist que...”, de seguida contesta que “què sabran els de la tele del fred que fa a casa meva!” És igual si les temperatures que donen a la televisió han estat preses en estacions meteorològiques construïdes com déu mana i les que ell difon les ha pres amb uns termòmetres escampats per casa seva com a ell li ha donat la gana; la qüestió és tenir-la més grossa.

I és per aquest afany de tenir-la més grossa que l’error augmentarà a mesura que es vagi propagant. El nostre veí esperarà que els interlocutors que es trobi de camí cap a la feina li vagin cantant les temperatures que han pres ells per, en cas de ser més extremes que la seva, poder-hi afegir o descomptar unes quantes dècimes (segons sigui estiu o hivern). I així, la temperatura que el veí difongui s’anirà apropant a valors cada vegada més extrems a mesura que el veí es vagi topant amb altres petits meteoròlegs en potència. I d’aquesta manera la informació sobre les temperatures que recorre un qualsevol poble de punta a punta es convertirà en una informació perfectament invàlida. (Només podríem, en tot cas, fiar-nos del veí que, amb un gran esforç i molt d’amor, ha construït a casa seva una estació meteorològica com les de debò (veí, per cert, que ha de suportar les mofes de tots els altres veïns perquè sempre dóna dades massa poc atractives).

“És que jo vull saber la temperatura que fa al carrer, i no pas la temperatura que fa a dins d’una garita meteorològica.” Diuen alguns. Doncs vostè, a part de no haver entès res, és un imbècil.

Així doncs, a partir d’ara, cada vegada que algú li vulgui escalfar el cap amb les dades meteorològiques que ha mesurat a casa seva, pensi en tot això. I si vostè és dels que donen les dades, no oblidi que Pere Puig va sortir de casa i quan el seu veí li va comentar que feia molt de fred, ell va respondre-li que no patís, que “ja se’l faria passar”. Vigili.

Publicat perDeivit Tustei a 12:20  

1 comentaris:

anna ha dit... 29 de gener del 2011, a les 19:27  

Molt bo, David. Envia'l a la revistona, val la pena. Igual que el del tabac. M'ha agradat molt el final (això del senyor Pere Puig dóna per moltes bromes. Una abraçada, germanet.

Publica un comentari a l'entrada