Llum, foc, destrucció

Japó ha estat colpejat per un dels pitjors terratrèmols de la història i, com passa sempre en aquests casos, hem hagut d’escoltar la tediosa retòrica amb què tot quant ecologista esotèric i catastrofista prova de podrir el cervell d’aquell que vulgui escoltar-la. Aquesta gent, defensors de la capacitat de la “mare Terra” (gaia pels amics) de castigar la mala llet amb què se suposa que els humans la tractem, sempre surten del cau quan alguna catàstrofe natural causa una gran destrossa, intentant acollonir el personal amb estrambòtics arguments que no tenen cap mena de sensatesa.

El problema d’aquesta retòrica sobre la suposada venjança a què la Terra ens sotmet per tal de castigar el suposats maltractaments que li proferim és que tracta el nostre planeta com si fos una mena de ser racional que autoregula la seva existència conscient o inconscientment. (O màgicament.)

Si una cosa sembla empíricament clara, és que el nostre planeta, el lloc on vivim, no és més que una gran reunió de matèria en estat sòlid, líquid o gasós, adherida per la força de la gravetat i disposada d’una tal manera que fa que la vida a la seva superfície (arran de terra o dins el mar) sigui possible. Que algunes vegades tota aquesta matèria es mogui o es transformi d’una manera que arribi a molestar la nostra plàcida existència, és un fet que no té res a veure amb la forma com l’hem tractada nosaltres abans. La matèria s’ha mogut i s’ha transformat des de sempre; la manera com nosaltres l’hem vist, l’hem trepitjat o l’hem utilitzat no és res més que el resultat momentani del caos total que ens ha precedit. Un caos que ens pot passar per alt, perquè fa el seu curs lentament si ho comparem amb la durada de la nostra efímera existència, però que de tant en tant es destapa i es fa evident.

Els que creuen que el nostre planeta té la capacitat de “castigar-nos” acostumen a suposar que l’èspecie humana té un poder i una capacitat de destrucció notables. Això és totalment fals. L’espècie humana no té cap poder que vagi més enllà de cavar un sot a la superfície de la Terra amb una excavadora. Amb una excavadora o amb una mica d’energia atòmica (controlada o incontroladament). La única cosa veritablement certa és que la destrucció més il•lògica i cruel ha provingut, prové, i provindrà sempre dels canvis a què està sotmesa la matèria per la seva pròpia naturalesa. Hi ha meteorits, hi ha terratrèmols, hi ha volcans i hi ha fenòmens meteorològics extrems, i nosaltres no podem fer res més que contemplar l’espectacle aclaparats.

El Sol consumeix heli a una gran velocitat. I si bé és veritat que un dia nosaltres ens acabarem el petroli, el gas i el carbó i tota aquesta classe de combustibles tant del segle XIX (i després potser trobarem la manera de produir hidrogen a partir d’una energia renovable i etc i blablabla), també és ben veritat que un dia el Sol haurà convertit en hidrogen tot l’heli de què disposa, sense que cap campanya ecologista pugui fer res per evitar-ho. I això passarà sense que ningú hagi fet res mal fet. I llavors, amics, que Déu ens agafi confessats.

Publicat perDeivit Tustei a 23:10  

1 comentaris:

anna ha dit... 22 de març del 2011, a les 15:39  

M'ha agradat molt. Penso que és ideal per publicar-lo a la propera revistona. Segueix escrivint.

Publica un comentari a l'entrada