No sé com dir-li

He parlat aquí en alguna ocasió d’en Fabi i del seu bar. En Fabi és el propietari d’un petit bar de Vic situat al centre històric de la ciutat, darrera l’ajuntament, que es diu “El Pròleg” i que, tal com passa ara amb absolutament tots els bars d’aquest país, no travessa el seu millor moment de forma.

No sé quants anys fa que funciona aquest bar, però el que sí que sé és que no va ser fundat per en Fabi, sinó que va ser fundat per una altra gent. Suposo que els antics propietaris van posar-li de nom “El Pròleg” perquè quedessin clares les seves intencions de fer del local un lloc de trobada que prologués una qualsevol nit de festa per la ciutat.

Quan en Fabi va fer-se càrrec del bar, el primer que va fer va ser col•locar una enorme bandera del Barça ben a la vista, com per deixar clar que, des d’aleshores, el bar serviria no tant per prologar una qualsevol nit de festa, sinó per prologar la celebració d’una qualsevol victòria del Barça. D’aquesta manera, amb la bandera del Barça ben a la vista i una pissarra posada fora de l’establiment per informar clarament que allà s’hi projectaven els partits del Barça, en Fabi va convertir el seu bar en centre de peregrinació barcelonista.

Una vegada convertit el bar en temple barcelonista, avui, en Fabi aconsegueix omplir, sempre que juga el Barça i majoritàriament de joves bevedors de cervesa, el reduït espai de què disposa. Col•locant les taules i les cadires de cara la televisió que hi ha darrera la barra, prohibint l’estada de ningú a la mateixa barra per tal que no es tapi la visió del joc, i adornant les parets amb banderes, bufandes, fotografies i samarretes del Barça, ha aconseguit crear l’ambient idoni per visionar un partit de futbol.

Quan hi ha partit, en Fabi s’enfunda, com un botifarró, dins la seva samarreta blaugrana i es posa darrera la barra a fer alguns entrepans i a buidar de cerveses les neveres. De tant en tant, es gira cap a la televisió per exhalar algun crit de desesperació mentre es posa les mans al cap, o per proferir algun insult assenyalant l’arbitre o algun jugador de l’equip contrari amb el dit índex. O a vegades, fins i tot, i com és tradició en aquest país, assenyala algun jugador del Barça. Quan no pot més, deixa tot el què està fent i surt a fora, amb les espatlles encongides, mirant al terra i fent que no amb el cap, a fumar-se una cigarreta.

Quan no hi ha partit, l’ambient del bar es tranquil•litza i es converteix en un lloc idoni on anar-hi a fer el vermut. I és precisament bevent-hi vermuts que em vaig aficionar a freqüentar-lo. El lloc era acollidor i no m’importaven ni les banderes del Barça, ni les constants converses sobre el mateix Barça que en Fabi mantenia amb la majoria de clients que freqüentaven l’establiment. Les cadires eren còmodes, les taules rodones (i de marbre) i l’espai hi era abundant i fàcil.

S’hi estava bé. I va ser així com vaig decidir de provar sort i anar-hi a veure algun partit.

Jo m’asseia, mirava la pantalla tot bevent unes Voll Damms i em quedava en silenci, tant si el partit anava bé com si anava malament. Quan el Barça feia un gol, davant la unànime cridòria i la sorollosa exaltació que es produïen al meu entorn, jo em mantenia imperturbable, feia un glop de cervesa, i donava un cop d’ull al diari que tenia desplegat sobre la taula, com si la cosa no anés amb mi.

Amb el temps, en Fabi va començar a intentar de parlar també amb mi de futbol i del Barça com feia amb qualsevol altre client. Jo responia sempre amb un somriure i assentia amb el cap, fos quina fos la seva posició sobre qualsevol tema. Per sobre de tot, no volia que res perturbés la calma amb què em prenia el meu vermut. “Aquest any sí que ho guanyarem tot, estem imparables”, que em deia ell. “Sí, i tant com sí”, que responia jo. “Ara sí que ho veig que no farem res”, que em deia ell. “No, i tant com no”, que responia jo.

Passaven les setmanes i la lògica i inevitable empatia que s’estableix entre barman i client anava d’augment, tot i els esforços que jo feia per mantenir-me al marge de les discussions que ell proposava.
“Mira aquestes fotos, són de la celebració de la Champions!” em deia un dia en Fabi amb un somriure d’orella a orella, com si m’intentés animar perquè assistís a la celebració del proper títol que estava a punt de guanyar el Barça. “Té, vols llegir l’Sport? Jo ja tinc tot el dia per llegir-lo”, em deia quan em veia agafar de la barra qualsevol altre diari. Jo li responia que sí, deixava, resignat, el 9 Nou, i em llegia l’Sport.

L’últim partit que he vist al bar d’en Fabi ha sigut el Barça 3 Arsenal 1 dels vuitens de final de la Champions d’enguany. Quan el partit es va haver acabat i el bar s’havia ja gairebé buidat del tot, vaig anar a pagar i vaig pensar que potser era el moment d’explicar-li la veritat. Però quan el vaig veure tant content lluint la seva samarreta del Barça, somrient com no sol fer-ho mai, fent que sí amb el cap en comptes de fer que no i remugant adjectius plàcids en comptes de remugar-ne de terribles com és habitual, vaig decidir deixar-ho estar.

“Ja li diràs més endavant que ets del Madrid”, em vaig dir. I vaig marxar, com sempre, per allà on havia vingut.

Publicat perDeivit Tustei a 23:17  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada