Mourinho, un home de pas

Que José Mourinho és un mercenari ja ho havíem intuït moltes vegades observant el seu comportament en totes i cadascuna de les banquetes on ha exercit com a entrenador; del que no ens havíem encara acabat d’adonar del tot era de fins a quin punt Mourinho exerceix el seu paper de mercenari sense tenir en compte quines són, precisament, les responsabilitats que es demanen a un mercenari. La primera: servir a qui paga pels seus serveis per damunt de servir-se a ell mateix.

En la roda de premsa posterior al partit de semifinals de Champions jugat contra el Barça, Mourinho va decidir obviar completament el seu rol com a entrenador d’un equip concret (el Reial Madrid) per tal de poder actuar lliurement com a únic protagonista d’una pel·lícula escrita, guionada, interpretada i dirigida per ell i que té com a actors secundaris el Barça i la resta d’equips pels quals ha treballat.

El que vam veure a la roda de premsa no va ser l’entrenador del Madrid parlant als mitjans, sinó el deliri conscient d’un home desproveït de qualsevol càrrega de responsabilitat o de consciència. Mourinho no parlava com ho hauria fet qualsevol entrenador del Madrid instal·lat en les seves responsabilitats, sinó com un home de pas. Un home de pas que repassa la seva trajectòria davant d’un micròfon i que posa a la mateixa altura l’aconseguit l’any passat (o fa 10 anys) treballant en una altra banda que el que acaba de succeïr sobre el terreny de joc a l’equip que dirigeix en el moment de posar-se davant del micròfon.

“Hola, sóc José Mourinho y el año pasado pudimos con el Barça de milagro. Este año no”. “Pudimos”? Qui va poder? Vostè i el seu equip de l’any passat eren una cosa, i vostè i el seu equip d’aquest any en són una altra de ben diferent. Vostè potser és el mateix, però el seu equip ara és un altre. Aquest detall segur que vostè el coneix perfectament, però per alguna estranya raó que encara ningú no ha pogut resoldre, prefereix posar-se a vostè com a epicentre d’un “nosaltres” que no existeix enlloc més que a la seva imaginació.

Mourinho va pronunciar un monòleg perfectament trabat en el qual va demostrar una extraordinaria capacitat per abstreure’s del present per així poder-se instal·lar en un passat construït a partir de la pròpia i equivocada experiència i amanit de despropòsits. Una història fabricada de manera senzillíssima, amb un plantejament, un nus i un desenllaç, i pensada per tal que tothom la pugui entendre de la mateixa manera que l’entén ell. El problema (un dels problemes) és que el moment escollit per explicar la història no va ser precisament el més idoni. La manera, aixerrancat en una cadira mirant a l’horitzó, tampoc va ser la més adient.

Així doncs, per tal que s’entengui tot molt millor, seria convenient que tot plegat fos explicat en un altre moment i d’una altra manera. Perquè si no, no s’entén. Vaja, que "yo no entiendo".

Publicat perDeivit Tustei a 18:39  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada