tag:blogger.com,1999:blog-42370351672875952242024-03-08T22:47:53.207+01:00Deivit TusteiDeivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.comBlogger142125tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-77624225224744675032011-05-24T22:44:00.003+02:002011-05-24T22:47:58.753+02:00Gamberros<div style="text-align: justify;">El moviment aquest de les acampades i l’èxit de Plataforma per Catalunya a les passades eleccions municipals són en realitat dos fets que són en essència el mateix: una gamberrada. Quan una persona indignada amb les suposades injustícies que l’envolten vota PxC està en realitat caient en la mateixa trampa en què cau la persona que s’acampa en una qualsevol plaça per mostrar la seva indignació amb “el sistema”. I la sensació de satisfacció i d’alleujament que hom sent quan diposita una papereta de PxC dins una urna és equiparable al desafogament que se sent cridant consignes poc clares tot fent sonar una cassola.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ni votant PxC s’aconsegueixen sol·lucionar cap dels neguits que preocupen al votant, ni seient en rotllana, acariciant un gos i fumant marihuana, s’aconsegueix cap dels propòsits que es persegueixen assolir; però fent una cosa o l’altra, hom se sent, almenys per uns instants, realitzat. I aquesta sembla ser la qüestió</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Les acampades persegueixen objectius poc definits que, a mesura que van prenent forma, es van tornant cada vegada més ridículs. I PxC persegueix uns objectius perfectament explicits que, a mesura que passa el temps i la formacio assoleix més poder, es va tornant més clar que són del tot irrealitzables i que no encaixen amb cap tipus de sentit comú (si és que tenim la generositat de considerar que de sentits comuns n’hi ha de diversos). Ni els uns ni els altres tenen res a fer, però a tots dos els agrada emetre com més soroll millor, per veure si algú amb ganes de fer el gamberro els hi compra el discurs.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així doncs, les similituds entre tos dos moviments, al contrari del què es pot sospitar a simple vista, són evidents. I no s’acaben aquí. L’eslògan més “celebrat” del partit de Josep Anglada és aquell que diu que “primer els de casa”. Un eslògan d’una falta de respecte total però assumit per una gran majoria de la gent (qui no l’ha utlitzat alguna vegada en la intimitat?). Doncs bé, en les acampades s’està destapant, d’una manera cada vegada més desvergonyida, una actitud que falta també el respecte a molta gent: demanar almoïna. Els acampats estan decidits a fer que tota una colla de persones, bones samaritanes, els proveeixin de queviures, medicaments o d’altres bens de primera (o de segona, o de tercera...) necessitat. Com si fóssin gent necessitada i sense recursos, rient-se de qui de debò necessita que li proporcionin totes aquestes coses. Si a PxC juguen a fer-se les víctimes, a les acampades juguen a ser pobres. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">“Primer els de casa” (després els de fora), diuen els de PxC. “Primer els acampats” (després els pobres), pensen els acampats.</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-41263607856133592682011-05-17T23:14:00.000+02:002011-05-17T23:18:13.512+02:00Dame pan y dime tonto, pero dame panL'Elies simagina un paper on hi hagués reflectida d'una forma legal i completa la seva vida laboral, i no pot fer més que exhalar un sospir llarg i trist. Ell, que no ha vist mai posades en un paper oficial gairebé cap de les hores que ha treballat a la seva vida, no pot imaginar-se com de nòrdic seria que, en un mateix paper, hi apareguéssin totes aquestes hores anotades amb el seu nom a un costat. Seria nòrdic, i seria just, i seria fiscalment acceptable, tan per a ell com per al seu país. <br /><br />Però l'Elies viu en un país eminentment corrupte on del negre en diuen "B" i on de tot aquest "B" n'han fet sempre uns focs artificials magnífics darrera dels quals ha resultat massa fàcil d'amagar la descomunal dosi d'ignorància que els encenia.<br /><br />"És que aquí treballem més aviat en negre", li diuen sempre.<br /><br />"És que a mi més aviat m'agradaria que rebentéssis", sol pensar ell.Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-48882810838037538322011-04-30T17:34:00.000+02:002011-04-30T17:35:31.832+02:00Un home begut i una policia toia<div style="text-align: justify;">Un home begut (i possiblement també drogat) entra en un bar i demana una Voll Damm. Una vegada li han servit la Voll Damm comença a mostrar l’habitual repertori de gestos i de crits que les persones idiotes solen mostrar quan s’alcoholitzen. L’home es recolza amb el cap a al barra, s’aixeca, dona voltes sobre si mateix, aixeca la copa, crida, s’acosta a alguna taula a dir tota mena d’improperis als que hi seuen, es torna violent, amenaça, ara està apunt de caure, ara no, ara es posa les mans al cap, ara les fa servir per donar cops a la barra... El bar es buida depressa i, veient que serà impossible fer-lo fora sense muntar una escena encara més desagradable que la que ja s’està produïnt amb al sola presència de l’individu, l’encarregat de l’establiment decideix trucar a la policia perquè se n’encarreguin ells.<br /><br />Ah, la policia!<br /><br />No passen ni 10 minuts que una parella de Mossos d’Esquadra apareix per la porta. Amb molta resignació i amb cara de tenir molta mandra de fer la seva feina, un dels mossos es dirigeix a l’home, condescendent:<br /><br />-Jaume... Què? Ja estàs per aquí? Va Jaume. Ja tens diners per pagar la cervesa?<br />-No<br />-I per què la demanes, Jaume? Va anem.<br /><br />I la policia acompanya l’home fins a fora i el despedeix amb un copet a l’espatlla sabent que al cap d’una estona l’hauran d’anar a recollir en alguna altra banda.<br /><br />Va haver-hi una època en què quan una persona es comportava d’aquesta manera en públic, sempre que aquesta persona no fos el borratxo oficial del poble, inofensiu i fàcil de reduïr amb quatre paraules per qualsevol que ho intentés, la policia (o “el guardia”, així, en singular) acabava sempre donant-li cops de puny i puntades de peu. No eren unes maneres per aconseguir que la persona en qüestió no tornés a molestar a ningú (hi tornaria igualment); era simplement una qüestió de cordialitat amb qui havia estat molestat. La policia només feia el que hagués fet qualsevol si hagués tingut la capacitat per fer-ho.<br /><br />Que què vull dir? Doncs que <a href="http://deivittustei.blogspot.com/2011/04/cendrers-la-vista.html">més saludar amablement a qui aturen a la carretera per demanar-li que els hi ensenyi el cendrer</a> i menys sauldar amablement als fills de puta que no s’amaguen de comportar-se com a tals.</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-91130682153200627212011-04-28T18:39:00.004+02:002011-04-28T19:57:09.125+02:00Mourinho, un home de pas<div style="text-align: justify;">Que José Mourinho és un mercenari ja ho havíem intuït moltes vegades observant el seu comportament en totes i cadascuna de les banquetes on ha exercit com a entrenador; del que no ens havíem encara acabat d’adonar del tot era de fins a quin punt Mourinho exerceix el seu paper de mercenari sense tenir en compte quines són, precisament, les responsabilitats que es demanen a un mercenari. La primera: servir a qui paga pels seus serveis per damunt de servir-se a ell mateix.<br /><br />En la roda de premsa posterior al partit de semifinals de Champions jugat contra el Barça, Mourinho va decidir obviar completament el seu rol com a entrenador d’un equip concret (el Reial Madrid) per tal de poder actuar lliurement com a únic protagonista d’una pel·lícula escrita, guionada, interpretada i dirigida per ell i que té com a actors secundaris el Barça i la resta d’equips pels quals ha treballat.<br /><br />El que vam veure a la roda de premsa no va ser l’entrenador del Madrid parlant als mitjans, sinó el deliri conscient d’un home desproveït de qualsevol càrrega de responsabilitat o de consciència. Mourinho no parlava com ho hauria fet qualsevol entrenador del Madrid instal·lat en les seves responsabilitats, sinó com un home de pas. Un home de pas que repassa la seva trajectòria davant d’un micròfon i que posa a la mateixa altura l’aconseguit l’any passat (o fa 10 anys) treballant en una altra banda que el que acaba de succeïr sobre el terreny de joc a l’equip que dirigeix en el moment de posar-se davant del micròfon.<br /><br />“Hola, sóc José Mourinho y el año pasado pudimos con el Barça de milagro. Este año no”. “Pudimos”? Qui va poder? Vostè i el seu equip de l’any passat eren una cosa, i vostè i el seu equip d’aquest any en són una altra de ben diferent. Vostè potser és el mateix, però el seu equip ara és un altre. Aquest detall segur que vostè el coneix perfectament, però per alguna estranya raó que encara ningú no ha pogut resoldre, prefereix posar-se a vostè com a epicentre d’un “nosaltres” que no existeix enlloc més que a la seva imaginació.<br /><br />Mourinho va pronunciar un monòleg perfectament trabat en el qual va demostrar una extraordinaria capacitat per abstreure’s del present per així poder-se instal·lar en un passat construït a partir de la pròpia i equivocada experiència i amanit de despropòsits. Una història fabricada de manera senzillíssima, amb un plantejament, un nus i un desenllaç, i pensada per tal que tothom la pugui entendre de la mateixa manera que l’entén ell. El problema (un dels problemes) és que el moment escollit per explicar la història no va ser precisament el més idoni. La manera, aixerrancat en una cadira mirant a l’horitzó, tampoc va ser la més adient.<br /><br />Així doncs, per tal que s’entengui tot molt millor, seria convenient que tot plegat fos explicat en un altre moment i d’una altra manera. Perquè si no, no s’entén. Vaja, que "yo no entiendo".</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-80064866296615810352011-04-11T23:23:00.003+02:002011-04-11T23:27:10.254+02:00Cendrers a la vista<div style="text-align: justify;">Ja havia parlat en alguna <a href="http://deivittustei.blogspot.com/2010/06/subjecte-verb-i-predicat.html">ocasió</a> dels Mossos d’Esquadra i dels controls que munten a vegades a la carretera, tots vestits de blau marí (o és negre?) i amb matrelletes a les mans.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sortida de Vic-Sud a la C-17 en direcció Barcelona. Dilluns a les 13.30h del migdia. Vaig a dinar amb la camioneta de la feina i em trobo amb un d’aquells controls policials que es fan a la carretera però que no tenen res a veure amb els controls rutinaris de transit. La indumentària fosca, les metralladores a la vista, i la prepotència de la boina tombada substitueixen l’habitual vestimenta blau cel, les pistoles a les cartutxeres i l’inofensiva gorra de plat. És un d’aquells controls que es fan a la carretera però que en cap cas tenen la finalitat de descobrir i sancionar una o altre pràctica fraudulenta al volant. Què és el que pretenen descobrir i sancionar aquests controls? Això no ho sap ningú.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Em toca el torn i un home sense pèl al cap i amb els llavis molt gruixuts (fa angúnia, pobret) m’ordena que m’aturi. Jo, és clar, li faig cas de seguida i aturo el meu vehicle deixant la finestra del copilot just a l’altura de la repugnant imatge dels seus llavis molsuts. Ell de seguida se m’acosta i dóna uns cops molt desagradables (i molt fora de lloc) al vidre de la finestreta del copilot. Jo, que no entenc aquesta injustificada falta de respecte, li faig un gest amb la mà, per indicar-li que la porta és oberta, que ell mateix pot obrir-la. L’home obre la porta bruscament. Jo, ingenu, el saludo amb un amabilíssim “hola... què tal?” i ell, sense fer cas de la meva salutació i sense mirar-me la cara, com si al seient del conductor no hi hagués ningú assegut, em diu, cridant i en un perfecte català de Vic:</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">“Me enseña por favor el cenicero!?”</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Reprimint-me les ganes de treure-me-la i de pixar-me sobre la seva calba fastigosament lluminosa, faig cas de al seva ordre i li obro el cendrer, ple de restes de cigarretes que no he fumat jo. Mentre intento desmuntar-lo per tal que pugui veure’l de més a prop (no fos cas que allò que busca estigués amagat sota la cendra), l’home tanca la porta amb força i m’ordena, amb un gest (les retallades a la cosa pública han arribat a la saliva dels funcionaris), que continuï anant cap allà on estava anant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Qualsevol persona amb un dit de front hauria posat la marxa enrere i hauria passat per sobre de l’home calb dels llavis llefiscosos dues o tres vegades, fins deixar-lo fet una truita de formatge. Però com que tinc pressa (i por), decideixo seguir el meu camí com si no hagués passat res.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Què buscava el policia dins el cendrer? Què busca, de fet, la policia, dins els cendrers dels cotxes? No ho sabrem mai. Podria haver estat circulant sense carnet; podria haver estat circulant borratxo, drogat o amb els ulls tancats (o tot alhora); podria haver estat circulant amb el meu òrgan sexual extern en una mà i un catàleg del Venca a l’altra; podria haver estat transportant un cadàver a la caixa d’eines de la camioneta... podria haver estat fent qualsevol d’aquestes coses que faig sempre quan condueixo, però res hauria tingut cap mena d’importància per la policia (almenys no en un control d’aquestes característiques). El més important és saber què coi és el que porto amagat dins el cendrer.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Transportin un cadàver al portaequipatges, si volen, però segueixin un consell: portin el cendrer ben net. Evitaran qualsevol tipus de problema amb la justícia. Ah! I no saludin mai un Mosso d’Esquadra. No val la pena. No entra dins el protocol. </div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-44136360393740702402011-04-05T18:44:00.001+02:002011-04-05T18:47:22.448+02:00Vols parar? Subnormal!<div style="text-align: justify;">Migdia de dissabte. Terrassa del Cafè Nou, Plaça Major de Vic. Llegeixo la premsa tot prenent-me una cervesa quan, de sobte, un soroll eixordidor entorpeix la calma que fins aleshores havia presidit l’ambient. Giro el cap i veig que a la taula del costat hi ha un nen d’uns 4 o 5 anys fent funcionar una horripilant joguina, entre cotxe de bombers i cotxe de policia. El soroll ve d’allà, no hi ha cap dubte. L’horror es perllonga durant uns quants minuts. Els seus pares segueixen conversant amb uns amics, impassibles davant de l’enrenou i ignorant completament la molèstia innecessària que està causant el seu fill a la resta de persones que gaudeixen de la terrassa del bar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al cap d’una estona de barbàrie, es produeix una escena que mantindré a la memòria durant molt de temps.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Una nena amb síndrome de Down s’acosta al nen i li etziba:</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Vols parar? Tonto!</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Em quedo aturat, mirant l’escena, captivat per l’encant amb què la nena ha fet parar el nen de la joguina. Estic a punt d’aixecar-me per aplaudir la lògica amb què ha actuat la nena; fins aquell moment ningú s’havia atrevit a dir res, ni al nen, ni molt menys als seus pares. Miro els pares i sembla que, tot i haver sentit a la nena, no s’han adonat de l’enorme ridícul que acaben de protagonitzar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El nen es queda garrativat i guarda la joguina. I els quatre subnormals que l’acompanyen, és clar, es tornen a girar i continuen amb la seva conversa d’abans.</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-59914528873383467502011-03-17T23:10:00.002+01:002011-03-17T23:21:26.445+01:00Llum, foc, destrucció<div style="text-align: justify;">Japó ha estat colpejat per un dels pitjors terratrèmols de la història i, com passa sempre en aquests casos, hem hagut d’escoltar la tediosa retòrica amb què tot quant ecologista esotèric i catastrofista prova de podrir el cervell d’aquell que vulgui escoltar-la. Aquesta gent, defensors de la capacitat de la “mare Terra” (gaia pels amics) de castigar la mala llet amb què se suposa que els humans la tractem, sempre surten del cau quan alguna catàstrofe natural causa una gran destrossa, intentant acollonir el personal amb estrambòtics arguments que no tenen cap mena de sensatesa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El problema d’aquesta retòrica sobre la suposada venjança a què la Terra ens sotmet per tal de castigar el suposats maltractaments que li proferim és que tracta el nostre planeta com si fos una mena de ser racional que autoregula la seva existència conscient o inconscientment. (O màgicament.)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Si una cosa sembla empíricament clara, és que el nostre planeta, el lloc on vivim, no és més que una gran reunió de matèria en estat sòlid, líquid o gasós, adherida per la força de la gravetat i disposada d’una tal manera que fa que la vida a la seva superfície (arran de terra o dins el mar) sigui possible. Que algunes vegades tota aquesta matèria es mogui o es transformi d’una manera que arribi a molestar la nostra plàcida existència, és un fet que no té res a veure amb la forma com l’hem tractada nosaltres abans. La matèria s’ha mogut i s’ha transformat des de sempre; la manera com nosaltres l’hem vist, l’hem trepitjat o l’hem utilitzat no és res més que el resultat momentani del caos total que ens ha precedit. Un caos que ens pot passar per alt, perquè fa el seu curs lentament si ho comparem amb la durada de la nostra efímera existència, però que de tant en tant es destapa i es fa evident. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els que creuen que el nostre planeta té la capacitat de “castigar-nos” acostumen a suposar que l’èspecie humana té un poder i una capacitat de destrucció notables. Això és totalment fals. L’espècie humana no té cap poder que vagi més enllà de cavar un sot a la superfície de la Terra amb una excavadora. Amb una excavadora o amb una mica d’energia atòmica (controlada o incontroladament). La única cosa veritablement certa és que la destrucció més il•lògica i cruel ha provingut, prové, i provindrà sempre dels canvis a què està sotmesa la matèria per la seva pròpia naturalesa. Hi ha meteorits, hi ha terratrèmols, hi ha volcans i hi ha fenòmens meteorològics extrems, i nosaltres no podem fer res més que contemplar l’espectacle aclaparats.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El Sol consumeix heli a una gran velocitat. I si bé és veritat que un dia nosaltres ens acabarem el petroli, el gas i el carbó i tota aquesta classe de combustibles tant del segle XIX (i després potser trobarem la manera de produir hidrogen a partir d’una energia renovable i etc i blablabla), també és ben veritat que un dia el Sol haurà convertit en hidrogen tot l’heli de què disposa, sense que cap campanya ecologista pugui fer res per evitar-ho. I això passarà sense que ningú hagi fet res mal fet. I llavors, amics, que Déu ens agafi confessats. </div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-8609622477415058012011-03-14T20:32:00.001+01:002011-03-14T20:39:39.352+01:00Una prostituta masculina en una zona de càrrega i descàrrega<div style="text-align: justify;">Sec, tot sol, en un banc del La Rambla del Passeig de Vic, un divendres a les 12 de la nit. D’un dels balcons situats al primer pis de l’edifici que tinc just al davant, en surt un noi d’uns 25 o 30 anys, en sabatilles i pijama, amb una cigarreta en una mà i un telèfon mòbil a l’altra. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Hola, què tal? –Que em demana ell.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Jo? Aquí. Assegut. En un banc. –que li responc jo.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Ahh... Ehh... Mmm... Que... d’allò... ja has arribat? –em pregunta.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–A on, he arribat? –li responc.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Que ets tu?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Qui sóc jo?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–No ets tu?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–No ho sé. Soc jo? Qui ho sap!</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El noi somriu, es rasca el clatell amb la mà que la cigarreta li deixa lliure i es frega el nas amb l’altre mà, com aquell que està refredat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–No, perdona, que m’he confós. És que esperava algú... ejem... hehe (somriu).. M’ha dit que em faria una perduda quan fos aquí. Perdona, no deus ser tu.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El noi torna cap a dins. Jo miro fixament el balcó des d’on em parlava, esperant el que acaba passant uns segons després: torna a sortir.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Recolzat a la barana del balcó, xuclant nerviosament la cigarreta i fent moure el mòbil entre els dits, em mira fixament i em dóna conversa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–I què? Fa fred eh?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Bé, tampoc tant, avui. (En pijama i sabatilles, suposo que sí –que penso jo)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Escolta’m: tu saps si es pot aparcar en zona de càrrega i descàrrega, els dissabtes? És que potser demà no em llevaré i no tindré temps de treure el cotxe.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Ai no ho sé. Jo també tinc aquest dubte existencial des de fa temps. A les senyals posa “dies laborables de 8 a 20h”. Per mi els dies laborables són de dilluns a divendres. Però, és clar: també hi ha gent que treballa els dissabtes. I els diumenges, fins i tot. Mira: jo l’hi aparco sempre i no m’han posat mai cap multa. O sigui que diria que sí. Però si et posen una multa jo no t’he dit res. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Bé, em fiaré de tu.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Saps què? Podries demanar-ho a la policia directament. Jo fa temps que he decidit que un dia ho faré... però és que no en veig mai cap.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–A la policia? No ho sé... Bé, perdona eh? És que per això he sortit, perquè tenia aquest dubte i he pensat que potser tu ho sabries.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">“I què et fa pensar que un tio que seu en un banc amb les mans a la butxaca sabrà si es pot aparcar en càrrega i descàrrega un dissabte?” Penso jo, sense dir-ho.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Bé, gràcies, eh? Que vagi bé, fins una altra. -es despedeix.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al cap d’uns minuts, sento les passes apressades d’algú que es dirigeix cap on sóc jo. Miro a la meva dreta i veig un moro (a mi ja em perdonaran, però jo sempre he trobat semànticament més respectable dir moro que no pas dir marroquí) que arriba caminant molt de pressa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El moro es dirigeix directament cap al portal del mateix edifici d’on havia sortit fa una estona el noi misteriós i pica el timbre movent-se nerviosament. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De seguida baixa el noi misteriós, li obra la porta i, amb un somriure d’orella a orella, dóna un copet a l’espatlla del seu visitant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Hola, guaaapuuuuu!!!! –que li diu el noi misteriós al visitant, allargant la “u” amb un gran entusiasme.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">–Ara sí! –em diu el noi a mi, picant-me l’ullet.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">“Ara sí, què?” Penso jo. “Que ja ha arribat el camell?” La idea que l’assumpte es resolgui d’una manera tant evident i poc interessant em decepciona. Això és el que hauria esperat qualsevol que hagués estat saludat per un desconegut des d’un balcó mentre seia en un banc del carrer a mitjanit. Així que decideixo dipositar totes les meves esperances en les mostres d’afecte que el noi misteriós acaba de proferir al seu visitant (“guapuuuuu!”) i fantasiejo amb la idea que el visitant pugui ser alguna mena de prostituta masculina (a mi ja em perdonaran, però sempre he trobat semànticament més respectuós dir “prostituta masculina” que no pas dir “gigoló”). O, molt millor encara, penso que potser es tracta d’una prostituta masculina camella. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan ja estic a punt de tancar els ulls per tal d’ampliar la sensibilitat de la meva oïda i provar a veure si escolto algun soroll interessant escolar-se d’entre les parets de l’edifici que tinc al davant (no ho sé: una cremallera descordant-se, el cloc de la sivella d’un cinturó caient a terra, el pam d’unes sabates colpejant una paret...), m’adono que el llum de l’escala s’ha tornat a encendre i em començo a fer a la idea que tot plegat, al final, no tindrà cap mena d’interès.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Efectivament: del portal de l’edifici tornen a sortir-ne el noi misteriós i el seu visitant. El noi sembla mostrar-se més alleujat, però el visitant continua movent-se acceleradament; no sembla tenir cap ganes d’estar-se gaire estona seguint la conversa que el noi misteriós li intenta donar. I és d’aquesta manera que el visitant marxa, tant esperitat com havia arribat, pel mateix lloc d’on havia vingut.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El noi misteriós em mira abans de tancar la porta i em saluda efusivament amb la mà. Jo li torno la salutació i faig petar la llengua per demostrar com de decepcionat estic. Ell, és clar, no se n’adona.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Em torno a posar les dues mans a la butxaca i giro el cap a la meva esquerra, per fer un cop d’ull al passeig. Veig un cotxe de policia parat a escassos 25 metres de mi. La il·luminació m’encega i no aconsegueixo distingir si es tracta de la Guardia Urbana o dels Mossos d’Esquadra.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">“Ara podries anar-los a demanar si els dissabtes es pot aparcar en una zona de càrrega i descarrega”, penso de seguida que veig la llum blava del cotxe. “Bé, potser són els Mossos, i els Mossos segurament no ho sabran del cert això; encara t’embolicaran més.” I després de debatre’m entre aixecar-me i caminar 25 metres possiblement per a res, o continuar assegut, resolc que continuar assegut amb les mans a la butxaca serà el millor que puc fer.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">“Ja hi parlaré un altre dia, amb la policia."</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-20391168730626093922011-03-10T23:17:00.002+01:002011-03-10T23:22:31.463+01:00No sé com dir-liHe parlat aquí <a href="http://deivittustei.blogspot.com/2009/09/aixo-del-futbol-televisat.html">en alguna ocasió</a> d’en Fabi <a href="http://deivittustei.blogspot.com/2009/09/aixo-del-futbol-televisat-segona-part.html">i del seu bar</a>. En Fabi és el propietari d’un petit bar de Vic situat al centre històric de la ciutat, darrera l’ajuntament, que es diu “El Pròleg” i que, tal com passa ara amb absolutament tots els bars d’aquest país, no travessa el seu millor moment de forma.<br /><br />No sé quants anys fa que funciona aquest bar, però el que sí que sé és que no va ser fundat per en Fabi, sinó que va ser fundat per una altra gent. Suposo que els antics propietaris van posar-li de nom “El Pròleg” perquè quedessin clares les seves intencions de fer del local un lloc de trobada que prologués una qualsevol nit de festa per la ciutat.<br /><br />Quan en Fabi va fer-se càrrec del bar, el primer que va fer va ser col•locar una enorme bandera del Barça ben a la vista, com per deixar clar que, des d’aleshores, el bar serviria no tant per prologar una qualsevol nit de festa, sinó per prologar la celebració d’una qualsevol victòria del Barça. D’aquesta manera, amb la bandera del Barça ben a la vista i una pissarra posada fora de l’establiment per informar clarament que allà s’hi projectaven els partits del Barça, en Fabi va convertir el seu bar en centre de peregrinació barcelonista.<br /><br />Una vegada convertit el bar en temple barcelonista, avui, en Fabi aconsegueix omplir, sempre que juga el Barça i majoritàriament de joves bevedors de cervesa, el reduït espai de què disposa. Col•locant les taules i les cadires de cara la televisió que hi ha darrera la barra, prohibint l’estada de ningú a la mateixa barra per tal que no es tapi la visió del joc, i adornant les parets amb banderes, bufandes, fotografies i samarretes del Barça, ha aconseguit crear l’ambient idoni per visionar un partit de futbol.<br /><br />Quan hi ha partit, en Fabi s’enfunda, com un botifarró, dins la seva samarreta blaugrana i es posa darrera la barra a fer alguns entrepans i a buidar de cerveses les neveres. De tant en tant, es gira cap a la televisió per exhalar algun crit de desesperació mentre es posa les mans al cap, o per proferir algun insult assenyalant l’arbitre o algun jugador de l’equip contrari amb el dit índex. O a vegades, fins i tot, i com és tradició en aquest país, assenyala algun jugador del Barça. Quan no pot més, deixa tot el què està fent i surt a fora, amb les espatlles encongides, mirant al terra i fent que no amb el cap, a fumar-se una cigarreta.<br /><br />Quan no hi ha partit, l’ambient del bar es tranquil•litza i es converteix en un lloc idoni on anar-hi a fer el vermut. I és precisament bevent-hi vermuts que em vaig aficionar a freqüentar-lo. El lloc era acollidor i no m’importaven ni les banderes del Barça, ni les constants converses sobre el mateix Barça que en Fabi mantenia amb la majoria de clients que freqüentaven l’establiment. Les cadires eren còmodes, les taules rodones (i de marbre) i l’espai hi era abundant i fàcil.<br /><br />S’hi estava bé. I va ser així com vaig decidir de provar sort i anar-hi a veure algun partit.<br /><br />Jo m’asseia, mirava la pantalla tot bevent unes Voll Damms i em quedava en silenci, tant si el partit anava bé com si anava malament. Quan el Barça feia un gol, davant la unànime cridòria i la sorollosa exaltació que es produïen al meu entorn, jo em mantenia imperturbable, feia un glop de cervesa, i donava un cop d’ull al diari que tenia desplegat sobre la taula, com si la cosa no anés amb mi.<br /><br />Amb el temps, en Fabi va començar a intentar de parlar també amb mi de futbol i del Barça com feia amb qualsevol altre client. Jo responia sempre amb un somriure i assentia amb el cap, fos quina fos la seva posició sobre qualsevol tema. Per sobre de tot, no volia que res perturbés la calma amb què em prenia el meu vermut. “Aquest any sí que ho guanyarem tot, estem imparables”, que em deia ell. “Sí, i tant com sí”, que responia jo. “Ara sí que ho veig que no farem res”, que em deia ell. “No, i tant com no”, que responia jo.<br /><br />Passaven les setmanes i la lògica i inevitable empatia que s’estableix entre barman i client anava d’augment, tot i els esforços que jo feia per mantenir-me al marge de les discussions que ell proposava.<br />“Mira aquestes fotos, són de la celebració de la Champions!” em deia un dia en Fabi amb un somriure d’orella a orella, com si m’intentés animar perquè assistís a la celebració del proper títol que estava a punt de guanyar el Barça. “Té, vols llegir l’Sport? Jo ja tinc tot el dia per llegir-lo”, em deia quan em veia agafar de la barra qualsevol altre diari. Jo li responia que sí, deixava, resignat, el 9 Nou, i em llegia l’Sport.<br /><br />L’últim partit que he vist al bar d’en Fabi ha sigut el Barça 3 Arsenal 1 dels vuitens de final de la Champions d’enguany. Quan el partit es va haver acabat i el bar s’havia ja gairebé buidat del tot, vaig anar a pagar i vaig pensar que potser era el moment d’explicar-li la veritat. Però quan el vaig veure tant content lluint la seva samarreta del Barça, somrient com no sol fer-ho mai, fent que sí amb el cap en comptes de fer que no i remugant adjectius plàcids en comptes de remugar-ne de terribles com és habitual, vaig decidir deixar-ho estar.<br /><br />“Ja li diràs més endavant que ets del Madrid”, em vaig dir. I vaig marxar, com sempre, per allà on havia vingut.Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-80889016954999496672011-02-01T20:45:00.000+01:002011-02-01T20:46:35.221+01:00BlablablaDes que el Barça s’ha col•locat a 7 punts del Madrid a la lliga, que el debat futbolístic s’ha tornat, si és que això és possible, encara més avorrit. A la repetició fins l’extenuació de la dialèctica que ha governat el vestuari de l’equip blaugrana des que Pep Guardiola n’és l’entrenador, i que ha sigut una constant irreprimible que ha anat contagiant d’una manera cada vegada més decididament hipnòtica l’entorn barcelonista, se li ha d’afegir, ara, la sobtada i estranya, –però no per això menys previsible– reacció en calent de la premsa madridista. La reacció de l’entorn blaugrana era esperable i és per això que ha resultat ser d’un tedi insuportable i absolut; la reacció de l’entorn madridista no és més que la lògica reacció que en calent acostuma a donar el que creu que ja no pot fer-hi més, perquè ja ha fet massa i tot. Els uns diuen que l’impossible pot succeïr, i els altres diuen que l’impossible, impossible és. <br /><br />Sentir debatre les mateixes veus de sempre a la ràdio o llegir les mateixes firmes de sempre a la premsa, dient i escrivint una vegada i una altra tot allò que ja hem escoltat i llegit dues-centes vegades, és avorridíssim. Que si 7 punts no són res, que si queda molta lliga, que si de més verdes n’han madurat... que si això ja s’ha acabat, que si és gairebé impossible de revertir la situació, que si la trajectòria d’un i altre equip no avalen, en aquesta ocasió, cap adhesió desesperada a cap mena de “clau roent”. És igual: tot plegat provoca a l’oïdor o al lector una al•lèrgia em temo que incurable.<br /><br />El debat futbolístic és, per naturalesa, una pantomima. És d’una completa lleugeresa i això el torna irremediablement repetitiu. Tant és que l’apropament a la realitat, l’anàlisi de les situació o la ponderació de les possibilitats es faci des de la matemàtica, des de la filosofia, des de la història o des de la medicina: sempre acaben apareixent les mateixes estúpides conclusions i les argumentacions centrifuguen estúpidament entorn el mateix centre de gravetat de sempre, tant trillat que ja tothom se’l coneix de memòria.<br /><br />És per això que em prenc la llibertat de situar el debat en uns altres termes:<br /><br />La situació és la següent: hi ha un equip que ho ha guanyat gairebé tot i que ho ha fet amb una solvència més que contrastada, i hi ha un altre equip que ho ha guanyat també gairebé tot (però no tant) i que ho ha fet amb una solvència no tant contrastada. El que ho ha guanyat gairebé-tot-però-no-tant està, per pur resultat matemàtic, per sota del que ho ha guanyat gairebé-tot-i-punt. La progressió dels dos equips en les jornades que resten per a la conclusió del campionat determinarà la seva posició final. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.<br /><br />Mira si n’era, de fàcil. I ara, a gastar l’energia a debatre coses més complicades.Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-36045085707419799242011-01-29T12:20:00.000+01:002011-01-29T12:22:23.763+01:00Posin-se els termòmetres dins el cul<div style="text-align: justify;">La medició de les condicions meteorològiques més bàsiques del nostre entorn produeix sovint un conflicte d’interessos. És una de les múltiples variants de l’eterna disputa per veure qui la té més grossa. Avui, qui no té una petita i senzilla estació meteorològica a casa, té el termòmetre del cotxe; i qui no té un pluviòmetre propi, té la informació que sobre la pluja li dona el veí del costat. D’aquesta manera ens hem convertit en una xarxa de petits meteoròlegs que intercanvien i comparteixen dades contínuament. Però aquest intercanvi d’informació ha provocat un greu problema: les dades no coincideixen com haurien de coincidir, i així ens trobem que a l’estiu cada vegada fa més calor, a l’hivern cada vegada més fred i, quan plou, cada vegada plou més. Per què passa, això?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A l’hora de fer una medició amb un termòmetre o amb un pluviòmetre, tant un com l’altre han d’estar col•locats d’una determinada manera. El termòmetre, per exemple, s’ha de col•locar dins una garita ventilada que el protegeixi de la radiació directa del sol, de la radiació terrestre nocturna, de la condensació i de la precipitació. Només així les dades seran vàlides i comparables amb altres dades d’altres individus que hagin col•locat el seu termòmetre de la mateixa manera. Si no es fa així, comparar les temperatures seria com comparar dos pesos pesats en dues bàscules calibrades amb errors diferents. Això, que és una obvietat que no caldria explicar, hi ha gent que no ha volgut entendre-ho mai. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Però no és només la tossuderia a l’hora de voler col•locar els instruments de mesura de la manera que a cadascú li plau el que distorsiona la informació meteorològica que es difon arreu d’un poble cada matí. Hi ha altres processos de distorsió que tenen a veure més amb l’estúpida vanitat personal de cadascú que no pas amb l’error de mesura.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Dins el món de les dades meteorològiques compartides entre veïns, hi ha un element extern que irromp com un desagradable cop de puny sobre la taula: les dades que donen els mitjans de comunicació seriosos. Un veí posa el 3/24 al matí i veu que les temperatures que hi apareixen corrent d’una banda a l’altra de la pantalla son molt més suaus del que el seu termòmetre domèstic li indica. Llavors, el veí surt de casa per difondre la informació que el seu termòmetre li ha donat, i si es troba amb algú que li respon “però al 3/24 he vist que...”, de seguida contesta que “què sabran els de la tele del fred que fa a casa meva!” És igual si les temperatures que donen a la televisió han estat preses en estacions meteorològiques construïdes com déu mana i les que ell difon les ha pres amb uns termòmetres escampats per casa seva com a ell li ha donat la gana; la qüestió és tenir-la més grossa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">I és per aquest afany de tenir-la més grossa que l’error augmentarà a mesura que es vagi propagant. El nostre veí esperarà que els interlocutors que es trobi de camí cap a la feina li vagin cantant les temperatures que han pres ells per, en cas de ser més extremes que la seva, poder-hi afegir o descomptar unes quantes dècimes (segons sigui estiu o hivern). I així, la temperatura que el veí difongui s’anirà apropant a valors cada vegada més extrems a mesura que el veí es vagi topant amb altres petits meteoròlegs en potència. I d’aquesta manera la informació sobre les temperatures que recorre un qualsevol poble de punta a punta es convertirà en una informació perfectament invàlida. (Només podríem, en tot cas, fiar-nos del veí que, amb un gran esforç i molt d’amor, ha construït a casa seva una estació meteorològica com les de debò (veí, per cert, que ha de suportar les mofes de tots els altres veïns perquè sempre dóna dades massa poc atractives).</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">“És que jo vull saber la temperatura que fa al carrer, i no pas la temperatura que fa a dins d’una garita meteorològica.” Diuen alguns. Doncs vostè, a part de no haver entès res, és un imbècil.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així doncs, a partir d’ara, cada vegada que algú li vulgui escalfar el cap amb les dades meteorològiques que ha mesurat a casa seva, pensi en tot això. I si vostè és dels que donen les dades, no oblidi que Pere Puig va sortir de casa i quan el seu veí li va comentar que feia molt de fred, ell va respondre-li que no patís, que “ja se’l faria passar”. Vigili.</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-92231396305191836542011-01-04T15:46:00.004+01:002011-01-04T16:08:12.088+01:00Fum, fum, fum<div style="text-align: justify;">La llei que prohibeix fumar en locals públics tancats (i en alguns que no són estrictament tancats) ha estat finalment aprovada i tothom de seguida s’ha mostrat disposat a complir-la amb una total naturalitat. En aquest nostre país (meditarrani, llatí, emocionalment accelerat, d’una exclamació pública i notòria dels sentiments que fa feredat) el compliment d’una llei d’aquestes característiques no ha provocat cap daltabaix. Hi ha qui ha quedat sorprès i decebut amb la reacció mesella que el gruix de la població ha mostrat davant aquesta llei que ha estat rematada a porteria uns anys després d’haver estat centrada. A mi m’ha semblat una reacció més aviat lògica i natural; una reacció perfectament previsible.<br /><br />Vivim en un país on l’estadística diu que només tres de cada deu persones tenen l’hàbit de fumar cigarretes. Encara que sembli mentida, els no-fumadors fa molts anys que representen una aclaparadora majoria de la població. Era una situació il·lògica i estranya, doncs, que els drets d’aquesta majoria fossin trepitjats desagradablement per part d’una minoria que, moltes vegades, ni tant sols era conscient d’estar trepitjant res. I és que el lliure exercici de l’exhalació de fum era considerat sovint com una qüestió de llibertat individual, i la prohibició d’aquest exercici es considerava una retallada inadmissible d’aquesta llibertat. Obviant que la llibertat dels uns acaba just allà on comença la dels altres, els fumadors repetien com un disc ratllat que això de prohibir el fumar no es podia acceptar de cap manera, perquè la cultura de la prohibició és una cultura molt pobre d’esperit.<br /><br />Fa anys que, amagats darrera la cortina de fum que a totes hores vomitaven, la minoria fumadora reclamava el dret de seguir molestant, a tot arreu i a totes hores, d’una manera impune —i sovint inconscient—, a la majoria no fumadora. Després de les primeres prohibicions de fumar en alguns llocs on ja es veia d’una hora lluny que fumar-hi era d’imbècils (avions, hospitals, cinemes, teatres, etc.) el reclam orgullós dels fumadors es va anar tornant una súplica cada vegada més apagada i més llastimosa. Finalment, el sentit comú es va acabar d’imposar i es van afegir a la prohibició els llocs de treball i els locals d’oci (amb algunes sonores excepcions i escletxes per les quals es colava el fum, i que la nova llei ha acabat de polir). Algú es va posar les mans al cap i va exclamar que prohibir a la gent que fumés a la feina era una actitud infantil, que tractava també els treballadors com si fossin nens petits. La realitat, però, és que els fumadors s’havien comportat d’una manera tant idiota durant tota la seva vida com a tals, que tractar-los com nens petits no era més que l’única solució possible.<br /><br />I com a nens és com se’ls ha hagut d’acabar de tractar amb l’aprovació de l’última llei anti-tabac (o anti-consum-del-tabac-d’una-manera-que-molesti-als-altres, per dir-ho més correctament). Una llei que sembla, ara sí —per fi—, raonable i definitiva. Ara ja no es pot fumar en cap habitacle on fer-ho suposi una molèstia i un escarni per a la resta de gent que s’hi està. De la mateixa manera que, a tot arreu, ha estat sempre prohibit (i no ha calgut, de fet, cap cartellet que ho anunciés perquè tothom ho tingués clar) escopir la cervesa a la cara dels que hi ha asseguts al voltant del que la beu, ara està prohibit, també, escopir-hi el fum.<br /><br />“Sort en té el govern (aquest mateix govern que ha posat en marxa la prohibició) dels impostos que pel tabac paguen els que el fumen”, diran alguns. Doncs sí, però tant el govern com la majoria dels no fumadors no volem pas que els que ingereixen nicotina ho deixin estar. Poden passar-se al tabac mastegat, o poden passar-se a aquella variant del tabac que fa anys els nostres avis esnifaven (i que ara ha passat de moda per raons òbvies). El tabac és una droga que, com totes les altres drogues, de ben segur que fa un bon profit a qui la consumeix. I això és molt maco. Però a mi que no me la fotin per sobre —ja han tingut molt de temps per fer-ho—. Jo ja en tinc prou amb les meves, de drogues. Oi que ho comprenen?<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-78151734689087577602010-12-23T20:56:00.010+01:002010-12-23T21:55:09.684+01:00Mundial 2022Fa uns mesos, vaig escriure <a href="http://deivittustei.blogspot.com/2010/08/foklore-islamic.html">una mica de conte</a> que ara, després que la FIFA hagi donat l'organització del Mundial 2022 a Qatar, i que aquest país s'hagi posat a patrocinar el Barça, m'ha vingut com anell al dit per fer-hi unes modificacions.<br /><br />Aquí ho tenen:<br /><span style="font-size:130%;"><br /><span style="font-weight: bold;">Mundial 2022</span></span><br /><br /><!--[if gte mso 9]><xml> <o:officedocumentsettings> <o:relyonvml/> <o:allowpng/> </o:OfficeDocumentSettings> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:trackmoves/> <w:trackformatting/> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:donotpromoteqf/> <w:lidthemeother>ES</w:LidThemeOther> <w:lidthemeasian>X-NONE</w:LidThemeAsian> <w:lidthemecomplexscript>X-NONE</w:LidThemeComplexScript> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> <w:splitpgbreakandparamark/> <w:dontvertaligncellwithsp/> <w:dontbreakconstrainedforcedtables/> <w:dontvertalignintxbx/> <w:word11kerningpairs/> <w:cachedcolbalance/> </w:Compatibility> <m:mathpr> <m:mathfont val="Cambria Math"> <m:brkbin val="before"> <m:brkbinsub val="--"> <m:smallfrac val="off"> <m:dispdef/> <m:lmargin val="0"> <m:rmargin val="0"> <m:defjc val="centerGroup"> <m:wrapindent val="1440"> <m:intlim val="subSup"> <m:narylim val="undOvr"> </m:mathPr></w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" defunhidewhenused="true" defsemihidden="true" defqformat="false" defpriority="99" latentstylecount="267"> <w:lsdexception locked="false" priority="0" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Normal"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="heading 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 7"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 8"> <w:lsdexception locked="false" priority="9" qformat="true" name="heading 9"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 7"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 8"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" name="toc 9"> <w:lsdexception locked="false" priority="35" qformat="true" name="caption"> <w:lsdexception locked="false" priority="10" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Title"> <w:lsdexception locked="false" priority="1" name="Default Paragraph Font"> <w:lsdexception locked="false" priority="11" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Subtitle"> <w:lsdexception locked="false" priority="22" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Strong"> <w:lsdexception locked="false" priority="20" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Emphasis"> <w:lsdexception locked="false" priority="59" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Table Grid"> <w:lsdexception locked="false" unhidewhenused="false" name="Placeholder Text"> <w:lsdexception locked="false" priority="1" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="No Spacing"> <w:lsdexception locked="false" priority="60" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Shading"> <w:lsdexception locked="false" priority="61" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light List"> <w:lsdexception locked="false" priority="62" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Grid"> <w:lsdexception locked="false" priority="63" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="64" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="65" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="66" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="67" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="68" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="69" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="70" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Dark List"> <w:lsdexception locked="false" priority="71" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Shading"> <w:lsdexception locked="false" priority="72" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful List"> <w:lsdexception locked="false" priority="73" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Grid"> <w:lsdexception locked="false" priority="60" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Shading Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="61" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light List Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="62" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Grid Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="63" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 1 Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="64" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 2 Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="65" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 1 Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" unhidewhenused="false" name="Revision"> <w:lsdexception locked="false" priority="34" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="List Paragraph"> <w:lsdexception locked="false" priority="29" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Quote"> <w:lsdexception locked="false" priority="30" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Intense Quote"> <w:lsdexception locked="false" priority="66" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 2 Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="67" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 1 Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="68" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 2 Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="69" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 3 Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="70" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Dark List Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="71" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Shading Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="72" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful List Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="73" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Grid Accent 1"> <w:lsdexception locked="false" priority="60" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Shading Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="61" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light List Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="62" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Grid Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="63" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 1 Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="64" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 2 Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="65" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 1 Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="66" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 2 Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="67" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 1 Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="68" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 2 Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="69" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 3 Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="70" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Dark List Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="71" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Shading Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="72" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful List Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="73" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Grid Accent 2"> <w:lsdexception locked="false" priority="60" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Shading Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="61" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light List Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="62" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Grid Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="63" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 1 Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="64" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 2 Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="65" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 1 Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="66" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 2 Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="67" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 1 Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="68" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 2 Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="69" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 3 Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="70" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Dark List Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="71" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Shading Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="72" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful List Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="73" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Grid Accent 3"> <w:lsdexception locked="false" priority="60" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Shading Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="61" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light List Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="62" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Grid Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="63" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 1 Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="64" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 2 Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="65" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 1 Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="66" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 2 Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="67" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 1 Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="68" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 2 Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="69" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 3 Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="70" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Dark List Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="71" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Shading Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="72" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful List Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="73" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Grid Accent 4"> <w:lsdexception locked="false" priority="60" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Shading Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="61" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light List Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="62" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Grid Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="63" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 1 Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="64" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 2 Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="65" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 1 Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="66" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 2 Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="67" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 1 Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="68" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 2 Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="69" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 3 Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="70" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Dark List Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="71" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Shading Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="72" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful List Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="73" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Grid Accent 5"> <w:lsdexception locked="false" priority="60" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Shading Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="61" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light List Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="62" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Light Grid Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="63" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 1 Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="64" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Shading 2 Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="65" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 1 Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="66" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium List 2 Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="67" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 1 Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="68" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 2 Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="69" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Medium Grid 3 Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="70" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Dark List Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="71" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Shading Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="72" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful List Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="73" semihidden="false" unhidewhenused="false" name="Colorful Grid Accent 6"> <w:lsdexception locked="false" priority="19" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Subtle Emphasis"> <w:lsdexception locked="false" priority="21" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Intense Emphasis"> <w:lsdexception locked="false" priority="31" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Subtle Reference"> <w:lsdexception locked="false" priority="32" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Intense Reference"> <w:lsdexception locked="false" priority="33" semihidden="false" unhidewhenused="false" qformat="true" name="Book Title"> <w:lsdexception locked="false" priority="37" name="Bibliography"> <w:lsdexception locked="false" priority="39" qformat="true" name="TOC Heading"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin-top:0cm; mso-para-margin-right:0cm; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0cm; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;} </style> <![endif]--><span lang="CA">El primer que li va venir a la ment a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestidors per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que li havien fet pronunciar en els instants previs a la celebració de la final d’aquell Mundial que la selecció espanyola, de la qual ell n’era el capità, havia guanyat dotze anys enrere. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica donava a tot plegat un aire de perfecta autenticitat. </span> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Esperant per sortir al terreny de joc, Casillas va mirar a la seva dreta i va picar l’ullet al seu company al Reial Madrid, Pere Puig, capità de la selecció catalana. Era el partit inaugural del Mundial de 2022 i Casillas tenia encara molt vius els records gloriosos del campionat que la selecció espanyola havia guanyat feia ja dotze anys a l’Àfrica.</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Casillas i Puig s’esperaven, suant, al túnel de vestidors, juntament amb els seus respectius companys de selecció. Feia molta calor i el potent i novíssim sistema d’aire condicionat, que havia de refredar fins i tot els espais a l’aire lliure dels estadis, no acabava de funcionar del tot bé. La FIFA havia decidit donar l’organització del Mundial a un país on al juny hi feia molta calor, però no era pas aquest l’únic inconvenient a què s’haurien d’enfrontar els aficionats que decidissin assistir a l’espectacle. </span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Les incomoditats pels aficionats eren diverses. La més important: un petit conflicte religiós que obligava a totes les aficionades a assistir al partit acompanyades dels seus respectius marits (la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva). El mateix conflicte religiós prohibia també terminantment que els homosexuals fessin res que anés més enllà de mirar-se de lluny els uns amb els altres. Eren els inconvenients d’haver escollit un país governat per islamistes radicals per a la disputa del campionat, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, ja que, segons havien repetit durant anys els defensors del projecte, “a Occident no som ningú per criticar determinats costums”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Finalment, les protestes van provocar que no viatgés al partit ni un sol aficionat de cap de les dues seleccions. Però el partit es jugava en un país que al cap i a la fi era ric, i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs en altres països similars aconsellava provar sort amb un mundial de seleccions. També s'havien decidit a fer-ho després de comprovar com les mirades reticents contra el règim xinès, d'abans dels jocs de Beiging 2008, s'havien tornat càntics d'admiració tant bon punt s'havia encés la flama olímpica.<br /></span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Minuts abans de l’inici del matx, </span><span lang="CA">l’aleshores president de la FIFA, Michelle Platini, somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells.</span><span lang="CA"> Al mateix temps, al terreny de joc, al cercle central, una colla de nens feien onejar les banderes dels dos països mentre pels altaveus de l’estadi sonaven els himnes de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes daurades, trepitjaven la gespa amb els seus peuets foscos i descalços. </span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Quan l’himne català arribava als seus compassos més apoteòsics (aquell himne que havia compost Albert Pla per fotre’s de la nova situació, i que algú s’havia pres massa seriosament, no se sap encara ben bé perquè), del centre de les dues banderes nacionals en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar les lones al terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedretes i van llençar-les contra el cap de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei que governava aquell país sota un sistema “de dictadura, però a mitges” va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma a Michelle Platini, i el va animar a fer punteria. Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Sandro Rosell, que just llavors estrenava el seu càrrec de president de la UEFA, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones (un discurs que, pensava Rosell, algú o altre llegiria, potser —qui ho sap—, uns quants anys més tard).</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia mostrada pel president de la FIFA <span style=""> </span>era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i a Platini no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules. </span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">En escoltar la descomunal cridòria que s’havia organitzat, encara des del túnel de vestidors, Casillas va mirar Pere Puig i, fent petar la llengua, va dir-li:</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">-Jo ja m’ho pensava, que tot allò de la Qatar Foundation no...</span></p>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-11739626320603475632010-12-23T20:21:00.002+01:002010-12-23T20:22:31.565+01:00Espais lliures de dècims(Article per a <a href="http://www.larevistona.cat/">La Revistona</a>)<br /><br />Davant el sorteig de la Grossa de Nadal, jo em quedo clavat a la cadira, amb un cul pel qual no passaria ni una agulla i amb els dècims que tinc comprats cremant-me dins la butxaca. No: no espero que toqui algun dels números que inevitablement han anat a parar a les meves mans, el que espero és que no toqui cap dels números que, per un o altre motiu, se m’han escapat de les mans.<br /><br />La Grossa de Nadal està molt lluny de ser una repartidora d’il·lusions, tal com ens pretenia fer creure que era el calb de l’anunci. El què veritablement és la loteria de Nadal és una eina terrorífica que algunes persones amb molta mala bava utilitzen per fer la vida impossible a la persona que, de bona fe, freqüenta un o altre establiment públic. No conec a ningú que compri el número del bar on va cada dia a esmorzar amb la il·lusió de que li toqui; tot el contrari: el que compra el número ho fa seguint només un paralitzant sentiment de pànic... el pànic que li provoca pensar què passaria si finalment el número premiat fos aquell i ell no n’hagués comprat cap.<br /><br />Normalment, el que ven loteria al seu negoci ho fa posant el número que ha triat ben a la vista, perquè tothom el vegi i la por faci la resta. Per explicar aquest fenomen, jo només hi veig dues possibles solucions.<br /><br />En primer lloc, un mirada ingènua a tot plegat ens podria fer pensar que la venda de dècims en un bar és fruit d’una actitud gratuïtament hostil cap a la clientela. I dic gratuïtament hostil perquè, si considerem que l’amo no guanya ni un cèntim per cada dècim que ven, llavors haurem de concloure que la única cosa que pretén l’amo és fer que els seus clients passin por pensant que es poden quedar al marge d’un possible premi, i així acabin afluixant la mosca. Però com que no he conegut mai un propietari de bar que fos tonto, em veig obligat a creure que del benefici que l’administració distribuïdora obté pels dècims que col•loca, el bar que en ven uns quants podria ser que hi guanyés alguna cosa. De no ser així, estaríem davant d’una manera d’administrar el negoci —al meu parer— equivocada. Se suposa que els bars haurien de tractar els seus clients amb una certa amabilitat, i no pas fer-los por. Si d’aquesta por el bar en treu un benefici econòmic, no tinc res a dir. Si no, que s’ho facin mirar.<br /><br />La segona opció seria pensar que els bars no és que guanyin un percentatge per cada venda (donat molt amablement per l’administració de loteria en agraïment per la col•locació d’una quantitat considerable de dècims), sinó que el què el bar pretén és atraure clients amb la venda de dècims. Clients ludòpates, per ser més exactes. Una mena de persones que entrarien en un bar només per comprar-hi loteria i que, de passada, es prendrien alguna cosa. El guany seria en aquest cas indirecte però igualment profitós. I no seria pas res estrany pensar que aquesta pogués ser la possible explicació al fenomen que estem estudiant, sobretot tenint en compte que a l’hora d’atraure, alimentar i llepar les ferides dels ludòpates, el que té un bar acostuma a saber bé què es porta entre mans (amb tot allò d’aquelles màquines que emeten tots aquells sorollets i aquelles llumetes).<br /><br />Així doncs, deixin-me fer des d’aquí una mica de campanya en contra dels establiments que venen loteria de Nadal (una campanya que ja els hi dic ara que ni jo mateix em veuré en cor de seguir): vagi’n a llocs on no els ofereixin cap número, i s’estalviaran haver-se de mirar el sorteig de la Grossa resant un Pare nostre.<br /><br />I si vostè té un bar, pensi en una manera més realista d’ampliar el negoci (o de tancar-lo, si així ho prefereix). Pensi en alguna cosa que no tingui a veure amb esperar cobrar de la loteria. Si ho vol, es pot adherir a la campanya fent el següent: al costat de l’obligatori cartell on hi posa “Espai lliure de fum”, hi penja vostè un paperet que digui “Espai lliure de dècims”. El negoci li anirà rodat: tots els diners que s’estalviaran els seus clients no havent-li de comprar loteria se’ls podran gastar en més cerveses, en un vi més bo, o en uns quants talls més de pernil.Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-31786735361615738532010-11-04T23:13:00.005+01:002010-11-05T00:12:40.167+01:00Rentin-se-me-la<div style="text-align: justify;">S’han imaginat mai vostès la flaire reclosa sota la part baixa de l’hàbit d’una monja? Doncs sento haver-los d’advertir que no és només sota l’hàbit d’una monja disciplinada on poden trobar-se (o retrobar-se) amb l’olor característica de qui no es renta per por d’orgasmar per equivocació: la immundícia genital provocada per la inacció es troba a tot arreu.<br /><br /><a href="http://deivittustei.blogspot.com/2010/06/que-va-ser-primer-el-menjar-o-el-follar.html">Un dia</a> donava voltes a la relació entre el menjar i el follar, presentant les dues activitats com dues manifestacions d’un mateix tipus de necessitat fisiològica. Avui, llegia una de les crítiques de tele que Ferran Monegal publica a El Periódico i m’he recordat d’aquella divagació. Monegal cita les declaracions fetes per un noi que apareixia en un reportatge de les notícies que Matías Prats presenta a Antena 3. El reportatge indagava en la relació que mantenien uns joves abonats a la castedat. Es veu que hi apareixia un noi afirmant que “si no menges et pots morir, però mai s’ha mort ningú de virginitat”.<br /><br />A aquesta afirmació bé se li podria incorporar un afegitó que li donaria encara més força: no és només que no s’hagi mort mai ningú per causa de la virginitat, sinó que acostuma a passar tot el contrari: la promiscuïtat sense mesura ni control higiènic ha sigut sempre una font de mortaldat inesgotable. Si —com se sol dir— la prostitució és l’ofici més antic del món, la mortalitat produïda arran del fet d’encaixar unes determinades parts del cos d’una persona amb unes altres (similars) determinades parts del cos d’una altra persona, ha arribat, en algun moment de la història i en algunes parts del món, a nivells bastant desagradables.<br /><br />I què és el què vull dir amb tot això? Doncs que el noi que feia aquesta abominable afirmació anti-lúdica deu ser, segurament, una persona bruta com ella sola. La por a encaixar unes determinades parts d’un cos amb unes altres determinades parts d’un altre cos no pot respondre a res més que a una malaltissa animadversió davant els lògics i savis consells que sobre la higiene personal més íntima han vingut posant sobre la taula els responsables sanitaris.<br /><br />Deia aquest noi que amb la seva xicota dormen junts i que “quan apareix la terrible temptació, immediatament se separen”. Entenc que la temptació de tocar-se l’un amb l’altre deu ser exactament de la mateixa gravetat que la temptació de tocar-se a ells mateixos. I és per això que quan vull imaginar-me els seus organs sexuals (l’extern en el cas d’ell, i l’intern i l’immediatament més proper a aquest, en el cas d’ella) no puc evitar de sentir una bravada insuportable que no per no existir en el pla material de les coses que els meus sentits poden palpar resulta menys desagradable.<br /><br />Toquin-se. I rentin-se. Facin-me el favor.<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-64950174508789849732010-10-27T22:33:00.005+02:002010-10-27T22:42:46.081+02:00L'Invertit<div style="text-align: justify;">Si vostè és una d’aquelles persones a qui agrada passar les estones mortes assegut davant les escales ronyoses d’un portal ronyós situat enmig d’un carrer concorregut d’una ciutat qualsevol, acompanyat d’un gos i demanant al passavolant foc, cigarretes o diners (no necessariament per aquest ordre); si vostè creu que la higiene personal no és un assumpte essencial i prioritari, o que dur unes sabates netes no és més que un afer sense importància; si gaudeix vostè notant penjar de la seva barba i dels seus cabells els insectes més diminuts i repugnants... si vostè compleix totes aquestes condicions i estaria vostè disposat a compartir taula, barra o futbolí amb persones com vostè... en definitiva, si vostè és un drogaddicte, un alcohòlic o un delinqüent (o les tres coses a la vegada i no necessariament per aquest ordre), aleshores vostè té un bar a Vic, i aquest bar es diu L’Invertit.<br /><br />L’Invertit, a plaça de la Catedral cantonada amb el carrer de la Ramada, és un bar que un dia va ser net i endreçat... però que ara ja no ho és. Va ser net i endreçat el dia en què les taules, les cadires, la barra, la porta del lavabo o la tassa del water van ésser col·locades al seu lloc; el dia en què tot això va començar a fer servei, la seva qualitat higièneca i el seu estat de funcionament van patinar avall d’una manera que no per imperceptible ha estat menys indeturable. Alguns clients recorden encara amb certa nostàlgia l’època en què anar a pixar al lavabo dels homes suposava haver de fer un exercici de punteria considerable, perquè el llum va restar apagat durant setmanes a causa d’una averia que ningú semblava disposat a reparar.<br /><br />Els lavabos: cas apart. Què s'hi fa dins aquest lavabos, jo no ho sé del cert. Però davant els lavabos hi ha uns sofàs amb unes tauletes de centre (unes tauletes completament fetes miques) on hom pot asseure’s per a contemplar el què podríem denominar “l’espectacle del local”. L’espectacle del local és —presumptament— l’espectacle anterior i posterior al consum típicament compulsiu de les drogues. Les entrades i sortides d’aquests lavabos, el rebombori general que a les seves portes es forma, i el càlcul de la quantitat de persones que poden arribar a trobar-se simultàniament dins l’habitacle, fa ballar el cap. Com fa ballar el cap, també, pensar què deu ser exactament el que tanta gent hi deu fer, allà dins.<br /><br />El lector es pot estranyar pensant que per escriure tot això s’hagi hagut primer de ser client més o menys habitual del local. Es preguntarà per quina raó el que ho escriu s’ha passat prou estones dins (o fora) d’aquest establiment com per poder-ho escriure (i es preguntarà també perquè no va marxar per potes el primer dia que va entrar-hi). Doncs la resposta és fàcil i són dues dins d’una. El que ho escriu ha passat estones dins aquest establiment per un parell de raons fonamentals: una, l’establiment està situat davant la Catedral de Vic, i la Catedral de Vic és una cosa important, i està pintada per dins d’una manera que fa caure de cul, i el seu campanar desprèn el soroll d’unes campanes que fan tombar d’esquena; i dues, en aquest lloc hi tenen un sortidor de Voll Damm; un sortidor de Voll Damm amb el qual omplen (omplien) unes gerres grosses, fantàstiques i fresques, que a l’estiu eren cosa fina.<br /><br />El dia, però, que un petit mal entès produït arran d’unes comprensibles mostres d’estranyesa d’un servidor davant unes comparacions de preus entre dos diferents líquids servits des d’un mateix sortidor de cervesa —que ara no venen al cas—, va portar al propietari del local a dir-me que jo “no era ningú per posar el preu de la cervesa”, aquell dia, servidor va decidir que ja no pagava la pena de compartir taula amb delinqüents bruts i drogaddictes. Una rebequeria, si vostès volen, però una rebequeria que va arribar just a temps per, com a mínim, salvaguardar la mica de dignitat que em quedava i que aquest lloc m’estava robant a una gran velocitat. I la Voll Damm ja la beurem de l’ampolla, que al cap i a la fi és molt millor (i això ja ho sabíem, és clar, però ens feien gràcia la gerra i el barril, tant grossos i tant estètics).<br /><br />Ah, i és, per cert, una llàstima, que a ningú se li hagi ocorregut mai encara de muntar un bar dins de la mateixa catedral. El so de les campanes, potentíssim, serviria perfectament per anunciar l’hora de l’última ronda, a la manera dels pubs anglesos. Però aquest és un altre tema.<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-78805790601095046652010-09-24T19:41:00.003+02:002010-09-24T19:50:59.211+02:00Sort de les mores<div style="text-align: justify;">Si hi ha un lloc al meu poble on a les 9 del matí i a les 3 i 5 de la tarda és impossible de circular, és al voltant de les escoles. La congregació de vehicles a motor (cada vegada més grans) és tal, que apropar-se a un radi de 100 metres de la porta de sortida us condemna a un calvari que pot acabar amb la vostra paciència d’una manera fulminant. Les lleis de circulació (o les lleis d’estacionament, en aquest cas) deixen de tenir validesa en els carrers que voregen una escola i durant els minuts que envolten les hores d’entrada i sortida del col·legi. Si hi ha alguna mena d’agent de policia plantat entre el caos circulatori, la seva funció no anirà mai més enllà de la de fer sonar el xiulet d’una manera descontrolada i ineficaç. No hi ha res a fer: la motorització dels escolars a l’hora de tornar a casa és ja -gairebé- completa.<br /><br />A la meva època d'escolar (no fa pas gaires segles) la motorització encara no era tant letal. Els que vivíem a prop del lloc on la societat havia decidit de tancar-nos unes hores al dia, hi anàvem a peu d’una manera naturalíssima. Els que vivien una mica més lluny, hi arribaven també generalment a peu (tret d’algun afortunat a qui l’acostaven amb el cotxe). Només els que vivien realment lluny, els que vivien, de fet, fora del límit urbà del poble, hi arribaven motoritzats. (I acostumava a ser una motorització precària, fins i tot substituïda, quan la meteorologia ho aconsellava, per una bicicleta de tracció animal).<br /><br />Avui no. Avui, arribar a plantejar-se que un nen de 8 anys camini, sol, els tres-cents o quatre-cents metres que el separen de l’escola on estudia és vist amb molt mals ulls. És per això que les famílies han decidit comprar uns cotxes d’una envergadura cada vegada més gran i amb unes rodes cada vegada més grosses per tal d’acostar-los, si pot ser, fins a la porta mateixa de l’establiment. En aquest sentit sembla existir una espècie de competició per determinar qui és la mare o el pare que aconsegueix dipositar el seu fill més a prop de la porta d’entrada del col•legi.<br /><br />Enmig de tot això, gràcies a Déu, hi ha una espècie (una espècie que segur que ja deu tenir els dies comptats) que proporciona l’equilibri necessari per tal que el caos no esdevingui irreversible. Parlo, és clar, de les mores. Les mores, amb el seu indiscutible farcell al cim del cap i amb el seu innegociable caminar semi-descalç (ja faci fred o calor), són l’únic reducte de sensatesa que queda als vorals d’una escola qualsevol a les hores d’entrada i de sortida. Les mores agafen els seus fills de la mà i els traslladen a l’escola com si estiguessin encara vivint als anys 80 o 90. La processó de mocadors caminant en direcció a l’escola provoca inevitablement un sospir al qui ha de travessar la zona zero escolar en hora punta: Ai! Si tothom fes com les mores!<br /><br />—És que al meu fill no puc deixar-lo anar a peu a escola, perquè me l’atropellarien, pobret. —diu una mare qualsevol a un pare qualsevol a la porta d’una escola qualsevol.<br /><br />Doncs faci com les mores. I convenci a les altres mares i als altres pares de que també facin com les mores. El trànsit a la zona de les escoles serà reduït dràsticament i els seus fills podran anar a estudi caminant, sense haver-se de preocupar de res, sota una estricta seguretat. I vostè tindrà temps de mirar-se la novel·la. I no em sigui tant imbècil, faci’m el favor.<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-4244910072490538092010-09-07T13:28:00.002+02:002010-09-07T13:36:37.092+02:00Gangues de l'ofici<div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">En memòria de Peter Lenz</span><br /><br /><br />El senyor Joan tenia una fusteria. Era la fusteria que havia fundat el seu avi i que havia arribat a ser seva després de passar per les mans del seu pare. Quan el seu fill va tenir 12 o 13 anys, va voler-li inculcar l’amor per aquesta feina, que ja poca gent feia de la manera que la feia ell, i li va ensenyar com funcionaven les serres mecàniques perquè el noi s’entretingués tallant fustes.<br /><br />Ara la fusteria del senyor Joan està tancada, perquè el seu fill va perdre un dit fent anar una d’aquestes serres mecàniques gegants amb què retallava taulons de fusta. Es veu que un noi de 14 anys no podia fer servir aquesta maquinària. Es veu, de fet, que un noi de 14 anys no podia ni acostar-se a la porta del taller. I, naturalment, al senyor Joan l’espera ara un judici que acabarà amb ell d’una manera fulminant.<br /><br />Mentre espera el judici, però, el senyor Joan es consola pensant que hauria pogut ser molt pitjor: li hauria pogut passar com al veí del costat.<br /><br />El veí del costat tenia un noi de 14 anys que era tot un atleta. Malgrat la seva curta estatura (a penes passava del metre i mig), tenia la força que es necessita per governar una moto de carreres de competició de cilindrada gens menyspreable. La primera vegada que va pujar a una bicicleta, sense gairebé saber caminar, la va dominar a la perfecció, i és així com el seu pare va decidir comprar-li una moto de la seva mida. Pensava que potser podria arribar a ser algú important i l’obligava a entrenar-se cada dia. El noi de seguida¡ es va fer seva la moto, la duia amunt i avall, molt de pressa, amb una gran facilitat. Després de la primera moto en va venir una altra, i després una altra, i encara una altra. Motos cada vegada més potents amb les quals guanyava campionats cada vegada més importants. El noi era un prodigi i a casa seva n’estaven cada vegada més encantats i orgullosos.<br /><br />Tres dies després de complir 14 anys, el noi va debutar al campionat mundial de motociclisme; a la categoria de 125cc. Després de fer una gran posició en els entrenaments, va començar la cursa i al tercer revolt la moto li va fer un estrany i va caure a terra amb tanta mala sort que va quedar mort a l’acte.<br /><br />Gangues de l’ofici: la màquina era perillosa i el noi tenia només 14 anys. Al pare ningú va cridar-lo a judici. Van fer-li un gran reconeixement públic i molts minuts de silenci.<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-1632992438004960872010-09-06T20:39:00.001+02:002010-09-06T20:41:19.592+02:00Lost, 100 dies després<div style="text-align: justify;">Ara que ja han passat 100 dies des que es va emetre l’últim capítol de la sèrie Lost, ha arribat potser el moment de fer unes ratlles al respecte (seguint aquell modern costum autoimposat de donar 100 dies de gràcia i de digestió a un qualsevol esdeveniment abans d’entrar a valorar-lo). Un cop esvaït l’efecte demolidor que va tenir l’emissió simultània del final d’aquesta sèrie, i una vegada els fans més embogits han desaparegut del mapa més immediat, enduent-se la seva ceguera crònica ben lluny de les discussions quotidianes (ja desaparegudes) sobre el devenir de l’obra, és hora de fer un balanç més o menys endreçat que ens redimeixi una mica.<br /><br />Lost era una amanida que cada comensal —espectador— condimentava de la manera que més li plaïa. Així, uns l’amanien de tal manera que la ceba quedava gairebé eliminada pel tomàquet i uns altres l’amanien d’una manera que feia que la ceba ho acapares tot i el tomàquet gairebé ni es notés. Hi havia qui no es limitava a això, i fins i tot s’apartava el tomàquet en un racó per menjar-se només la ceba o a la inversa. És així com cadascú la degustava a la seva manera. D’aquesta manera, una vegada l’amanida es va haver acabat del plat, els que havien preferit la ceba van pensar que hi havia hagut massa ceba i els que havien preferit el tomàquet van pensar que hi havia hagut massa tomàquet. Ningú va quedar content però com que tots s’havien menjat l’amanida amb autèntica golafreria, i havien recomanat a d’altres, amb un gran entusiasme, que se la mengessin també (sense explicar-los mai el conflicte entre la ceba i el tomàquet), ningú va dir res. Tothom va dir que havia trobat deliciosa l’amanida, i tot i que en dies posteriors a alguns encara els repetia la ceba i es recordaven de la mare que l’havia parida i de tots els seus avantpassats, ningú va gosar reconèixer que potser el què li havien donat diferia del què havien llegit (ja feia molt de temps) al menú que els havien ofert.<br /><br />El problema que alguns van (vam) tenir amb Lost és que van (vam) creure’ns que els guionistes eren realment uns sers superiors capaços de desfer un fil ple de nusos que s’entortolligaven entre ells fins l’infinit. Crèiem que un dia, com per art de màgia, algú tiraria d’un cap i el fil quedaria deslligat. Crèiem que la trama principal s’havia construït d’una manera honesta, de sobre cap a sota; que primer s’havia fet una foto i després s’havien retallat les peces per fer-ne el trencaclosques. I que si el trencaclosques ens costava tant d’entendre, era perquè no havíem vist mai la foto resultant. Però la realitat era molt diferent. El final ens va ensenyar que els guionistes havien anat pintant peces de colors sense cap intenció de formar al final una imatge coherent. Algunes peces les havien pintades al seu gust, d’altres les havien recollides del carrer, d’altres fins i tot les havien tretes de les escombraries. La qüestió era anar entretenint el personal amb unes peces de puzzle que ells ja sabien que, cas de que algunes encaixessin amb les altres, seria de pura casualitat.<br /><br />La sèrie de les preguntes va acabar i va inscriure’s en la història de la televisió com “la sèrie de les preguntes”: mai ningú va preocupar-se de donar cap resposta. Això, que era una postura perfectament lícita, es va convertir en una arma de doble fil: si bé per una banda és evident que cadascú explica les històries com vol, també resulta evident creure que la falta d’honestedat amb l’espectador per alguna banda ha d’acabar petant. I la cara d’imbècil amb què milions de persones van quedar-se després de veure l’últim capítol en van ser la prova. De ben segur que ens ho vam passar molt bé durant els sis anys que va durar, però també s’ho passa bé la gent quan van a un prostíbul mentre es creuen que totes aquelles dones perden el cul per ells.<br /><br />I sí, l’última escena, calcada a la primera, va posar a tothom els pèls de punta. I què? Una peça de puzzle pintada d’un color llampant i cridaner, que despertava en l’espectador un traïdor sentiment de nostàlgia, irresistible. Però una peça de puzzle que no s’avenia amb cap de les altres. Com totes les altres. Un munt de serpentines i de confeti llançats a l’aire esperant que la multitud els recollís embogida. Res més.<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-87201559144872155772010-09-02T18:13:00.003+02:002010-09-02T19:10:59.445+02:00Cadiretes<div style="text-align: justify;">La nena acabava de complir 14 anys i li feia molta il·lusió complir-los perquè ja no hauria d’anar més amb la cadireta al cotxe.<br /><br />Els seus pares estaven contents perquè la nena se’ls hi havia anat fent gran de mica en mica. Van regalar-li un val de compra per a la seva botiga favorita i ella va comprar-se peces de roba de mida minúscula i de colors llampants. Això, als seus pares, els va agradar molt perquè ara, sense cadireta i amb una roba tant petita, tindrien més espai per col·locar les maletes quan anessin de viatge.<br /><br />Ella estava contenta perquè el seu xicot podria per fi retirar del seu Seat Leon negre aquella cadireta que resultava tant incòmode i que havien deixat feta caldo amb tot el què hi havien fet a sobre. La cadireta que havien tacat de tota mena de fluixos (corporals i envasats en potets pintats de colors llampants), i que ja podrien apartar del seient del darrera, deixant-hi un espai molt més confortable per a la pràctica del coit i d’altres. </div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-49821251281064587132010-08-31T18:16:00.001+02:002010-08-31T18:42:54.773+02:00Folklore islàmic<div style="text-align: justify;">El primer que li va venir al cap a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestuaris per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que van fer-li pronunciar en els instants previs a la celebració de la final del Mundial que la selecció espanyola, de la qual era el capità, havia guanyat uns mesos abans. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica havia donat a tot plegat un aire de perfecta autenticitat. Va ser recordant aquells moments que va mirar a la seva dreta i va creuar una còmplice mirada amb el capità de l’equip contrari, Carles Puyol. Era la final de la Champions i aquesta vegada, per fi, havia passat tot el que havia de passar perquè el partit fos el més taquicàrdic de tots els partits: un Madrid – Barça. L’esdeveniment seria seguit amb una gran atenció des de tots els racons del planeta.<br /><br />Per raons de màrqueting, el partit es disputava per primera vegada fora del territori europeu. Resultava estrany que així fos i les aficions d’un i altre equip havien coincidit per una vegada en queixar-se enèrgicament per un objectiu comú. Les incomoditats eren múltiples i no només tenien a veure amb la distància: també hi havia un petit conflicte religiós que obligava a totse les aficionades a assistir al partit amb el cap tapat. També era obligatori que hi assistissin acompanyades dels seus respectius marits: la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva. Eren els inconvenients d’haver escollit un país islàmic per a la disputa del partit, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, en pro de la diversitat cultural. Finalment les protestes van provocar que no viatgés a Qatar ni un sol aficionat de cap dels dos equips. Però Qatar era un país ric i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs a Abu Dabi aconsellava provar sort amb una final de la Champions. Michelle Platini somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells.<br /><br />Al terreny de joc, al cercle central, minuts abans de l’inici del partit, una colla de nens feien onejar la bandera de la Lliga de Campions mentre pels altaveus de l’estadi sonava l’himne de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes de color d’or, trepitjaven tots la gespa amb els seus peuets foscos i descalços. Quan l’himne de la Lliga de Campions arribava als seus compassos més apoteòsics, del centre de la lona circular plena d’estrelles en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar la lona a terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedres i van llençar-les al crani de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei Hamad bin Khalifa va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma al president de la UEFA i va animar-lo a que fes punteria. Michelle Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Joseph Blatter, president de la FIFA, assegut dues files per darrera de Platini, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones.<br /><br />En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei qatarí sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia amb què el president de la UEFA els havia obsequiat era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i al president de la UEFA no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules . A Barcelona, pensava Khalifa, haurien fet uns castells humans que segurament haurien resultat molt menys delicats i gens espectaculars. O potser haurien matat un toro i tot. Quina salvatjada.</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-39796910630397486842010-08-26T18:37:00.003+02:002010-08-26T18:41:41.897+02:00El DiarioFa molts anys que, a vegades, als vespres, miro <span style="font-style: italic;">El Diario de</span> (aquest que abans era “de Patrícia”, aquella noia basca a qui sempre se li escapava el riure). Me’l miro perquè m’agrada. M’encanta. Hi disfruto. I, lluny d’avergonyir-me’n, no em canso de recomanar-lo a tothom. I penso que la televisió seria un invent incomplet, desaprofitat, si no existissin programes així. Nous formats? Informatius? Concursos? <span style="font-style: italic;">Diario de</span> i futbol. I a tirar milles.<br /><br /><span style="font-style: italic;">El Diario</span> és un entreteniment magnífic. Un entreteniment despullat, pur: com una bossa de pipes. I no només proporciona descàrregues d’autoestima a qui s’ho mira des de casa per la gran quantitat de desgraciats que hi apareixen, sinó que també ajuda al teleespectador a veure’s a si mateix representat a la pantalla en forma de caricatura. Mirant <span style="font-style: italic;">El Diario</span>, hom s’adona de com seria si Déu no s’hagués preocupat de donar-li ni una mínima intel·ligència ni un mínim sentit del ridícul. <span style="font-style: italic;">El Diario </span>som tots nosaltres amb un tros de cervell podrit.<br /><br />És evident que les històries que se succeeixen a <span style="font-style: italic;">El Diario</span> són convenientment amanides pels guionistes del programa. Els guionistes amaneixen les històries i manipulen els protagonistes perquè encaixin amb la idiosincràsia del programa i perquè ajudin a composar la sòrdida melodia amb què aquest magnífic artefacte omple cada dia una hora de televisió. És evident que les històries són amanides, però en cap cas són inventades. Hi ha un tipus de gent que truca a El Diario perquè té un problema que encaixa amb alguna de les difuses propostes temàtiques que des del programa s’empesquen. És un tipus de gent, suposo, que sent una estranya connexió amb el què passa a l’altra banda de la pantalla. Imagino que miren la tele com aquell qui mira la casa del veí per la finestra del celobert, i no els deu suposar cap maldecap anar a un plató de televisió a airejar les seves desgràcies o a intentar buscar una solució als seus conflictes, tal i com no els hi suposaria cap maldecap anar-ho a fer a casa del veí.<br /><br />Ara bé, tota aquesta gent que calumnia d’aquest programa dient que les persones que hi apareixen són actors, no tenen ni idea de res. Ja només per una simple qüestió aritmètica, sembla clar que és completament impossible que l’elevada quantitat de personatges que han passat per aquest programa de televisió siguin actors. Si això fos així, Espanya seria el país amb més actors mereixedors d’un Òscar per quilòmetre quadrat. De fet, una simple ullada a una edició de <span style="font-style: italic;">El Diario</span> és suficient per comprovar que la realitat de tot el què hi passa és total. (Mentre escric aquestes ratlles, una gorda molt gorda, “ama de casa” de 30 anys, plora primer i s’enfada després amb una tal espontaneïtat i una tal contundència que, de ser una actriu, ja faria temps que hauria sobrepassat el nivell aquell que diuen de “<span style="font-style: italic;">chica Almodóvar</span>”.<br /><br />Pel què fa als botxins de l’invent, es pot dir que la gent que fabrica cada dia <span style="font-style: italic;">El Diario</span>, des de la presentadora fins l’últim ajudant d’operador de càmera, són gent tramposa, gent dolenta, gent mal educada, gent que tallarien en directe la titola del teu marit només per gravar la cara de desesperació o de felicitat que faries al veure-ho. Però són bona gent. Executen amb llurs armes els crims que tots els que ens ho mirem des de casa volem que executin. Amb una fulla de servei impecable, satisfan les nostres necessitats d’una manera més que correcte.<br /><br />Per cert, si els hi agrada <span style="font-style: italic;">El Diario</span>, els recomano la versió hardcore (made in USA): The Maury Show. Posin aquestes tres paraules màgiques al Youtube i ja veuran com no els defraudarà. Perquè se’n facin una idea, si<span style="font-style: italic;"> El Diario</span> fos una d’aquestes anacròniques pel·lícules pornogràfiques que d’una manera tant equivocada continuen emetent encara la gent de Digital+, The Maury Show seria un Bukkake de Putalocura.Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-57519674394303260842010-08-25T18:40:00.002+02:002010-08-25T18:42:45.687+02:00Que demanin perdó<div style="text-align: justify;">L’Albert Vilalta i el Roque Pascual, aquests dos xicots que se’n van anar a Mali a fer el safari del Coronel Tapioca, han tornat a casa seva amb un posat d’heroi que esgarrifa. Tots dos han arribat a Barcelona després de més de mig any de segrest amb una cara d’estar encantats d’haver-se conegut que fa fins i tot angúnia. Van ser segrestats, juntament amb la seva companya Alicia Gámez, per uns senyors d’Al-Qaida, el mes de novembre passat, quan celebraven un gol que el Barça havia fet al Madrid des d’un camió amb quatre llaunes de conserves (o de cerveses, no se sap exactament), creuant el desert en caravana amb d’altres camions plens d’altres desaprensius vestits també del Coronel Tapioca, tots amb els barrets d’Indiana Jones i les brúixoles i etc. I han sigut alliberats després que el govern espanyol decidís que amb segons quins terroristes sí que es pot negociar i fins i tot cedir a les seves demandes. Pagant el que faci falta o fins i tot “traslladant” presos de la presó al carrer (al desert) . I contractant un estrambòtic mediador amb contactes en les més altes esferes de la branca pobre del terrorisme islàmic, en comptes d’enviar l’exèrcit amb metralladores, granades i rifles d’assalt, tal com fan els països civilitzats.<br /><br />El que més sorprèn dels parlaments que els dos aventurers van fer només arribar a Catalunya, és que no se’ls va escoltar demanar perdó en cap moment. Perquè el primer que haurien hagut de fer aquests nois, si és que encara els queda una mica de dignitat, és demanar perdó. Demanar perdó, primer de tot (i espero que això, almenys en privat, ja ho hagin fet) a la seves famílies. Demanar perdó per haver sigut uns carcamals irresponsables. I després demanar també perdó al govern espanyol i als ciutadans d’aquest país, per haver causat tota aquesta colla de maldecaps que han causat.<br /><br />No cal dir que l’alliberament d’aquests dos nois (i de la seva companya) ha estat una bona notícia. Al cap i a la fi, no volem que ningú prengui mal. Ara bé, fa falta també que algú digui les coses pel seu nom. De ben segur que el calvari deu haver sigut insuportable, però mai ho hauria d’haver sigut prou com per fer-los oblidar que s’ha de tocar sempre (una mica) de peus a terra, sobretot després de constatar de quina manera t’has equivocat. Tot i que també pot ser que encara no s’hagin adonat que el què van fer, i de la manera que ho van fer, era una animalada amb molts números d’acabar malament.<br /><br />Ah! I ara els senyors d’Al-Qaida ja volen lliures amb llurs butxaques plenes de diners i amb dos papers guardats sota el farcell del cap: un amb les instruccions que seguiran a partir d’ara cada vegada que vulguin segrestar ciutadans espanyols (que surten més a compte que els francesos), i l’altre amb un esbós que expliqui de quina manera ho han de fer per fer volar el metro de Barcelona en hora punta.<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-89926570916419632582010-08-23T20:26:00.008+02:002010-08-23T22:11:06.539+02:00El progrés del water-closed<div style="text-align: justify;">Josep Pla havia dit i escrit diverses vegades que l’únic progrés en el qual creia era en el progrés del <span style="font-style: italic;">water-closed</span>. Certament, de l’orinal llençat per la finestra als wàters i bidets d’avui, hi ha hagut un progrés considerable i gens inútil. Ara: si bé l’evolució dels artefactes i sistemes per a la evacuació i la higiene personals ha caminat cap endavant, no es pot pas dir el mateix pel què fa a la manera com s’han senyalitzat aquesta mena de serveis quan han sigut posats a disposició del públic.<br /><br />Hi va haver un moment en què algú va degué decidir que, a l’hora d’anar a fer pipins i caques en llocs públics, els homes i les dones hi anirien separats. I no només separats en compartiments individuals per a cadascun dels individus que anés a fer els pipins o les caques, sinó també separats en bloc per qüestió de sexe. L’habitacle es dividiria en dues parts: una per homes i l’altre per dones. En una banda els homes farien junts el pipí i separats la caca, i a l’altra banda les dones farien tant el pipí com la caca sempre separades (com a mínim en cas de no ser amigues). Fins aquí, l’invent semblava funcionar perfectament, almenys sobre el paper. Només calia idear un sistema de senyalització que diferenciés clarament el bany reservat per a les dones del bany reservat per als homes. (Per evitar malentesos i tensions innecessàries).<br /><br />No degué passar gaire temps fins que la solució fou posada sobre la taula: un parell d’icones representant el cos d’una dona i el cos d’un home farien el fet. En aquests icones, construïts a partir de la silueta de dues formes humanes, l’home hi seria representat amb un cap, dos braços, i dues cames; i la dona hi seria representada amb un cap, dos braços, dues cames, i una faldilla. La simplicitat era sublim, insuperable. No caldria saber llegir, no caldria saber anatomia, no caldria tenir cap coneixement més enllà de la constatació evident que, en aquest país, per una estranya raó que ningú no ha acabat mai d’entendre, els homes no porten faldilla. La humanitat va gaudir, a partir d’aleshores, d’uns anys d’absoluta felicitat: el problema de la satisfacció de les necessitats fisiològiques més bàsiques en espais públics havia quedat resolt amb una senzillesa aclaparadora. Quan hom tenia pipí o caca, obria la porta d’un qualsevol lavabo públic i de seguida sabia on havia d’entrar. El dubte era resolt amb una total celeritat. Sóc una dona: la faldilla; sóc un home: l’altre. Magnífic.<br /><br />Tota aquesta senzillesa i aquesta felicitat es van acabar, però, el dia que l’absurda originalitat del que no té res a fer, per una banda, i el feminisme de competició per l’altra, van entrar en escena amb les seves usuals ganes d’entrar a rebentar-ho tot posant en qüestió els pactes més insignificants. A algú li degué semblar incorrecte, i molt poc modern, representar la dona amb una faldilla. És evident —i no cal ni entrar-ho a discutir— que la diferència entre un home i una dona no és una faldilla. Les dones també porten pantalons i en alguns països els homes també porten faldilla. Ara bé: portar aquesta creuada fins al terreny de la senyalització de lavabos públics va suposar, com ha quedat demostrat, el final d’una etapa feliç.<br /><br />Avui és usual trobar-se amb cartells on hi ha una “H” o una “M” ("H" de<span style="font-style: italic;"> hombres</span> o "H" de <span style="font-style: italic;">hembras</span>? "M" de <span style="font-style: italic;">mujeres</span>, o "M" de <span style="font-style: italic;">machos</span>? Qui ho sap!); d’altres on hi ha una mena de barret i un bastó en una banda i un altre mena de barret i un paraigües a l’altra (que no porten paraigües els homes, que no porten bastons, les dones?); d’altres en què hi ha un pinzell d’afaitar en una banda i una ampolla de colònia a l’altra (un pinzell que pot confondre’s perfectament amb el pinzell que fan servir les senyores per pintar-se i, en tot cas... que no porten colònia, els homes?; d’altres en què hi ha un rostre sense ulls composat per un bigoti i una barba en un costat i una perruca llarga i uns llavis pintats a l’altra (que no podria ser la Lloll Bertran representant un dels seus personatges, això del bigoti i la barba? —a mi m’ho va semblar—, que no podria ser un transvestit, el dels llavis pintats?). En definitiva: tot un reguitzell de noves maneres de representar la masculinitat i la feminitat, molt més originals que la de la faldilla (i segurament ben poc feministes, al cap i a la fi), però infinitament més ineficients.<br /><br />El pitjor de la situació creada amb aquest despropòsit del món del disseny és la cara d’estaquirot amb què hom es queda quan entra al vestíbul d’uns lavabos públics. Els segons de dubte són un escarni per a l’usuari del servei. Hom es queda aturat davant de dues portes amb dos cartells que, de manera individual, són impossibles de desxifrar; sempre cal mirar el segon per arribar a deduir el propòsit del primer. Imaginem que en un dels dibuixets hi ha un cinturó. Què significa un cinturó? Qui ho sap! Cal mirar el del costat per descobrir-ho: al costat hi ha unes sabates de tacó. Eureka! Les sabates són la dona i el cinturó l’home. Però... per què? Tot plegat era impossible d'entendre només mirant el cinturó. Tot havia estat pensat, segurament, amb la intenció de fer-nos sentir desgraciats. Desgraciats, inútils i ignorants.<br /><br />El progrés del <span style="font-style: italic;">water-closed</span> ha quedat, doncs, estroncat. Ja poden venir els japonesos amb els seus wàters plens de botons i pantalletes LED, que si a la porta que separa aquests wàters del món exterior hom s’hi troba amb una senyalització tant nefasta, el que li acaba passant a hom és que hom es fa pipí als calçotets (i don al es calces). I a hom no li agrada fer-se pipí als calçotets. Ni a hom ni als que estan al costat d'hom prenent unes cerveses o cruspint-se uns peus de porc desossats i farcits de morro de bacallà.</div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4237035167287595224.post-73916898721325007172010-07-28T21:27:00.001+02:002010-07-28T21:28:27.242+02:00Toros<div style="text-align: justify;">Doncs ja està, sembla que, finalment, ja no es podran celebrar més “corridas” (de toros, s’entén) en territori català. El Parlament (o més ben dit, uns senyors que han votat sense seguir la disciplina de partit, com si haguessin estat escollits amb un sistema de llistes obertes, però sense haver-ho estat) ha votat avui a favor de la prohibició d’aquest espectacle. Doncs mira, què hi vols fer.<br /><br />Jo, que no he sigut mai gaire aficionat a les “corridas” (de toros, s’entén), m’he sentit últimament bastant pressionat a aficionar-m’hi. Ha sigut observar tot aquest creuament d’estúpids arguments favorables i desfavorables a la prohibició i a la celebració de corridas el què m’ha empès a desconfiar de les postures antitaurines. I si no hi he sigut mai gaire aficionat, no és pas perquè a casa no n’hagués mamat de corridas (de toros, s’entén). A casa, el meu avi, que era matador de porcs professional i que esmolava els ganivets com ningú, sempre se les mirava per la televisió i el món s’aturava en sec al seu voltant cada vegada que un torero clavava una banderilla a un toro. En aquell moment, jo no entenia la gràcia que tenia aquell espectacle; em semblava molt avorrit. I em sembla que si no l’entenia no era pas perquè el fet de disfrutar veient com un animal moria més aviat a poc a poc em semblés dantesc i absurdament inhumà, sinó que no l’entenia, em sembla, perquè segurament ens ho miràvem en una televisió massa petita. Després d’haver-me fet gran i d’haver vist algunes coses (poques), m’he adonat que aquest espectacle ha de ser bastant colpidor si te’l representen en viu davant dels ulls. Perquè els toros són molt grossos, i els toreros molt petits, es veu.<br /><br />Deia que els arguments a favor i en contra de la festa acostumen a ser estúpids. Bé, no sé si és que són estúpids o si és que la fatigant repetició a què els han sotmès uns i altres és el què els ha tornat estúpids. El cas és que, tant si ens prenem la qüestió com un afer de nacionalisme, com si ens la prenem com un afer de defensa dels animals, la conclusió a què s’arriba escoltant els dos bàndols és que tot plegat fa molta mandra.<br /><br />Fixin-se: sembla com si, en el fons, tothom estigués d’acord en un punt: cal defensar els animals. És absurd. Els que disfruten veient com maten el toro a la plaça diuen que no hi ha animal que visqui millor que el toro de lídia; els que s’horroritzen contemplant l’espectacle, en canvi, creuen que una vida de rei no justifica una mort tant cruel. Uns diuen que hi ha animals que viuen molt pitjor, i els altres diuen que no hi ha animal que tingui una mort més dolorosa. Uns defensen la matança com a forma d’art i els altres no entenen que se’n pugui dir art d’una activitat que ells no consideren gens humana. Doncs mira, què hi vols fer.<br /><br />Pel què fa al nacionalisme de la festa, molts s’han entestat a posar el debat polític en aquests termes. Només cal veure com el PSC-PSOE (aquest partit eminentment espanyol) ha votat en bloc en contra de la prohibició. I què es pensava, la gent? Em sembla del tot raonable que així hagi sigut. Per molt que a les illes Canàries els toros faci ja temps que van esser prohibits, quan aquest debat s’ha plantejat a Catalunya de seguida ha agafat la importància d’un afer d’estat. D’un afer sobre la unitat de l’estat, per ser més exactes. Doncs a mi, la veritat, que aquesta festa sigui o no la “fiesta nacional” espanyola, m’és absolutament indiferent. A casa meva poden celebrar-hi les festes nacionals de les nacions que vulguin, sempre i quan se les paguin. (La Feria de Abril subvencionada se la poden ficar pel cul, s’entén).<br /><br />Però tornem a la vessant del debat més pollosa: ¿És la mort del toro una mort indigne? ¿És la vida del toro una vida digne? Doncs la veritat, no en tinc ni idea. Per mi, els únics animals que mereixen viure dignament són els gossos i els gats. Aquests dos són, sota el meu parer, els únics animals que poseeixen un cert enteniment. ¿Que què hi diu la ciència, al respecte? No ho sé, ni m’importa. Com tampoc m’importa el què digui Disney sobre els cèrvols. Aquesta és una qüestió de preferències que té a veure només amb l’instint més íntim i personal. No vull veure com ningú fica un gos dins una gàbia, ni vull veure, tampoc, com ningú persegueix un gat amb un bastó. Ara: si vaig a la Xina i veig una granja de gossos o de gats (que no sé si existeixen realment, però ben bé podrien existir) m’hauré d’aguantar igual com s’aguanten els anglosaxons quan contemplen una granja de conills. Les preferències dels xinesos potser són diferents de les meves; què hi farem. Només em discutiria seriosament amb un xinès que considerés que les persones també poden matar-se com si fóssin gossos, gats, o conills. Però amb un que intercanviés un conill per un gos no em veuria en cor de fer-ho.<br /><br />I bé, ja no hi hauran corridas (de toros, s’entén). Doncs mira, què hi vols fer. I ara, si m’ho permeten, vaig a menjar-me un cap i pota. De la matança del porc, per cert, en parlarem en una altra ocasió.<br /></div>Deivit Tusteihttp://www.blogger.com/profile/13273178419470064349noreply@blogger.com1