Deivit Tustei

Gamberros

2011-05-24T22:44:00.003+02:00

El moviment aquest de les acampades i l’èxit de Plataforma per Catalunya a les passades eleccions municipals són en realitat dos fets que són en essència el mateix: una gamberrada. Quan una persona indignada amb les suposades injustícies que l’envolten vota PxC està en realitat caient en la mateixa trampa en què cau la persona que s’acampa en una qualsevol plaça per mostrar la seva indignació amb “el sistema”. I la sensació de satisfacció i d’alleujament que hom sent quan diposita una papereta de PxC dins una urna és equiparable al desafogament que se sent cridant consignes poc clares tot fent sonar una cassola.

Ni votant PxC s’aconsegueixen sol·lucionar cap dels neguits que preocupen al votant, ni seient en rotllana, acariciant un gos i fumant marihuana, s’aconsegueix cap dels propòsits que es persegueixen assolir; però fent una cosa o l’altra, hom se sent, almenys per uns instants, realitzat. I aquesta sembla ser la qüestió

Les acampades persegueixen objectius poc definits que, a mesura que van prenent forma, es van tornant cada vegada més ridículs. I PxC persegueix uns objectius perfectament explicits que, a mesura que passa el temps i la formacio assoleix més poder, es va tornant més clar que són del tot irrealitzables i que no encaixen amb cap tipus de sentit comú (si és que tenim la generositat de considerar que de sentits comuns n’hi ha de diversos). Ni els uns ni els altres tenen res a fer, però a tots dos els agrada emetre com més soroll millor, per veure si algú amb ganes de fer el gamberro els hi compra el discurs.

Així doncs, les similituds entre tos dos moviments, al contrari del què es pot sospitar a simple vista, són evidents. I no s’acaben aquí. L’eslògan més “celebrat” del partit de Josep Anglada és aquell que diu que “primer els de casa”. Un eslògan d’una falta de respecte total però assumit per una gran majoria de la gent (qui no l’ha utlitzat alguna vegada en la intimitat?). Doncs bé, en les acampades s’està destapant, d’una manera cada vegada més desvergonyida, una actitud que falta també el respecte a molta gent: demanar almoïna. Els acampats estan decidits a fer que tota una colla de persones, bones samaritanes, els proveeixin de queviures, medicaments o d’altres bens de primera (o de segona, o de tercera...) necessitat. Com si fóssin gent necessitada i sense recursos, rient-se de qui de debò necessita que li proporcionin totes aquestes coses. Si a PxC juguen a fer-se les víctimes, a les acampades juguen a ser pobres.

“Primer els de casa” (després els de fora), diuen els de PxC. “Primer els acampats” (després els pobres), pensen els acampats.

Dame pan y dime tonto, pero dame pan

2011-05-17T23:14:00.000+02:00

L'Elies simagina un paper on hi hagués reflectida d'una forma legal i completa la seva vida laboral, i no pot fer més que exhalar un sospir llarg i trist. Ell, que no ha vist mai posades en un paper oficial gairebé cap de les hores que ha treballat a la seva vida, no pot imaginar-se com de nòrdic seria que, en un mateix paper, hi apareguéssin totes aquestes hores anotades amb el seu nom a un costat. Seria nòrdic, i seria just, i seria fiscalment acceptable, tan per a ell com per al seu país.

Però l'Elies viu en un país eminentment corrupte on del negre en diuen "B" i on de tot aquest "B" n'han fet sempre uns focs artificials magnífics darrera dels quals ha resultat massa fàcil d'amagar la descomunal dosi d'ignorància que els encenia.

"És que aquí treballem més aviat en negre", li diuen sempre.

"És que a mi més aviat m'agradaria que rebentéssis", sol pensar ell.

Un home begut i una policia toia

2011-04-30T17:34:00.000+02:00

Un home begut (i possiblement també drogat) entra en un bar i demana una Voll Damm. Una vegada li han servit la Voll Damm comença a mostrar l’habitual repertori de gestos i de crits que les persones idiotes solen mostrar quan s’alcoholitzen. L’home es recolza amb el cap a al barra, s’aixeca, dona voltes sobre si mateix, aixeca la copa, crida, s’acosta a alguna taula a dir tota mena d’improperis als que hi seuen, es torna violent, amenaça, ara està apunt de caure, ara no, ara es posa les mans al cap, ara les fa servir per donar cops a la barra... El bar es buida depressa i, veient que serà impossible fer-lo fora sense muntar una escena encara més desagradable que la que ja s’està produïnt amb al sola presència de l’individu, l’encarregat de l’establiment decideix trucar a la policia perquè se n’encarreguin ells.

Ah, la policia!

No passen ni 10 minuts que una parella de Mossos d’Esquadra apareix per la porta. Amb molta resignació i amb cara de tenir molta mandra de fer la seva feina, un dels mossos es dirigeix a l’home, condescendent:

-Jaume... Què? Ja estàs per aquí? Va Jaume. Ja tens diners per pagar la cervesa?
-No
-I per què la demanes, Jaume? Va anem.

I la policia acompanya l’home fins a fora i el despedeix amb un copet a l’espatlla sabent que al cap d’una estona l’hauran d’anar a recollir en alguna altra banda.

Va haver-hi una època en què quan una persona es comportava d’aquesta manera en públic, sempre que aquesta persona no fos el borratxo oficial del poble, inofensiu i fàcil de reduïr amb quatre paraules per qualsevol que ho intentés, la policia (o “el guardia”, així, en singular) acabava sempre donant-li cops de puny i puntades de peu. No eren unes maneres per aconseguir que la persona en qüestió no tornés a molestar a ningú (hi tornaria igualment); era simplement una qüestió de cordialitat amb qui havia estat molestat. La policia només feia el que hagués fet qualsevol si hagués tingut la capacitat per fer-ho.

Que què vull dir? Doncs que més saludar amablement a qui aturen a la carretera per demanar-li que els hi ensenyi el cendrer i menys sauldar amablement als fills de puta que no s’amaguen de comportar-se com a tals.

Mourinho, un home de pas

2011-04-28T18:39:00.004+02:00

Que José Mourinho és un mercenari ja ho havíem intuït moltes vegades observant el seu comportament en totes i cadascuna de les banquetes on ha exercit com a entrenador; del que no ens havíem encara acabat d’adonar del tot era de fins a quin punt Mourinho exerceix el seu paper de mercenari sense tenir en compte quines són, precisament, les responsabilitats que es demanen a un mercenari. La primera: servir a qui paga pels seus serveis per damunt de servir-se a ell mateix.

En la roda de premsa posterior al partit de semifinals de Champions jugat contra el Barça, Mourinho va decidir obviar completament el seu rol com a entrenador d’un equip concret (el Reial Madrid) per tal de poder actuar lliurement com a únic protagonista d’una pel·lícula escrita, guionada, interpretada i dirigida per ell i que té com a actors secundaris el Barça i la resta d’equips pels quals ha treballat.

El que vam veure a la roda de premsa no va ser l’entrenador del Madrid parlant als mitjans, sinó el deliri conscient d’un home desproveït de qualsevol càrrega de responsabilitat o de consciència. Mourinho no parlava com ho hauria fet qualsevol entrenador del Madrid instal·lat en les seves responsabilitats, sinó com un home de pas. Un home de pas que repassa la seva trajectòria davant d’un micròfon i que posa a la mateixa altura l’aconseguit l’any passat (o fa 10 anys) treballant en una altra banda que el que acaba de succeïr sobre el terreny de joc a l’equip que dirigeix en el moment de posar-se davant del micròfon.

“Hola, sóc José Mourinho y el año pasado pudimos con el Barça de milagro. Este año no”. “Pudimos”? Qui va poder? Vostè i el seu equip de l’any passat eren una cosa, i vostè i el seu equip d’aquest any en són una altra de ben diferent. Vostè potser és el mateix, però el seu equip ara és un altre. Aquest detall segur que vostè el coneix perfectament, però per alguna estranya raó que encara ningú no ha pogut resoldre, prefereix posar-se a vostè com a epicentre d’un “nosaltres” que no existeix enlloc més que a la seva imaginació.

Mourinho va pronunciar un monòleg perfectament trabat en el qual va demostrar una extraordinaria capacitat per abstreure’s del present per així poder-se instal·lar en un passat construït a partir de la pròpia i equivocada experiència i amanit de despropòsits. Una història fabricada de manera senzillíssima, amb un plantejament, un nus i un desenllaç, i pensada per tal que tothom la pugui entendre de la mateixa manera que l’entén ell. El problema (un dels problemes) és que el moment escollit per explicar la història no va ser precisament el més idoni. La manera, aixerrancat en una cadira mirant a l’horitzó, tampoc va ser la més adient.

Així doncs, per tal que s’entengui tot molt millor, seria convenient que tot plegat fos explicat en un altre moment i d’una altra manera. Perquè si no, no s’entén. Vaja, que "yo no entiendo".

Cendrers a la vista

2011-04-11T23:23:00.003+02:00

Ja havia parlat en alguna ocasió dels Mossos d’Esquadra i dels controls que munten a vegades a la carretera, tots vestits de blau marí (o és negre?) i amb matrelletes a les mans.

Sortida de Vic-Sud a la C-17 en direcció Barcelona. Dilluns a les 13.30h del migdia. Vaig a dinar amb la camioneta de la feina i em trobo amb un d’aquells controls policials que es fan a la carretera però que no tenen res a veure amb els controls rutinaris de transit. La indumentària fosca, les metralladores a la vista, i la prepotència de la boina tombada substitueixen l’habitual vestimenta blau cel, les pistoles a les cartutxeres i l’inofensiva gorra de plat. És un d’aquells controls que es fan a la carretera però que en cap cas tenen la finalitat de descobrir i sancionar una o altre pràctica fraudulenta al volant. Què és el que pretenen descobrir i sancionar aquests controls? Això no ho sap ningú.

Em toca el torn i un home sense pèl al cap i amb els llavis molt gruixuts (fa angúnia, pobret) m’ordena que m’aturi. Jo, és clar, li faig cas de seguida i aturo el meu vehicle deixant la finestra del copilot just a l’altura de la repugnant imatge dels seus llavis molsuts. Ell de seguida se m’acosta i dóna uns cops molt desagradables (i molt fora de lloc) al vidre de la finestreta del copilot. Jo, que no entenc aquesta injustificada falta de respecte, li faig un gest amb la mà, per indicar-li que la porta és oberta, que ell mateix pot obrir-la. L’home obre la porta bruscament. Jo, ingenu, el saludo amb un amabilíssim “hola... què tal?” i ell, sense fer cas de la meva salutació i sense mirar-me la cara, com si al seient del conductor no hi hagués ningú assegut, em diu, cridant i en un perfecte català de Vic:

“Me enseña por favor el cenicero!?”

Reprimint-me les ganes de treure-me-la i de pixar-me sobre la seva calba fastigosament lluminosa, faig cas de al seva ordre i li obro el cendrer, ple de restes de cigarretes que no he fumat jo. Mentre intento desmuntar-lo per tal que pugui veure’l de més a prop (no fos cas que allò que busca estigués amagat sota la cendra), l’home tanca la porta amb força i m’ordena, amb un gest (les retallades a la cosa pública han arribat a la saliva dels funcionaris), que continuï anant cap allà on estava anant.

Qualsevol persona amb un dit de front hauria posat la marxa enrere i hauria passat per sobre de l’home calb dels llavis llefiscosos dues o tres vegades, fins deixar-lo fet una truita de formatge. Però com que tinc pressa (i por), decideixo seguir el meu camí com si no hagués passat res.

Què buscava el policia dins el cendrer? Què busca, de fet, la policia, dins els cendrers dels cotxes? No ho sabrem mai. Podria haver estat circulant sense carnet; podria haver estat circulant borratxo, drogat o amb els ulls tancats (o tot alhora); podria haver estat circulant amb el meu òrgan sexual extern en una mà i un catàleg del Venca a l’altra; podria haver estat transportant un cadàver a la caixa d’eines de la camioneta... podria haver estat fent qualsevol d’aquestes coses que faig sempre quan condueixo, però res hauria tingut cap mena d’importància per la policia (almenys no en un control d’aquestes característiques). El més important és saber què coi és el que porto amagat dins el cendrer.

Transportin un cadàver al portaequipatges, si volen, però segueixin un consell: portin el cendrer ben net. Evitaran qualsevol tipus de problema amb la justícia. Ah! I no saludin mai un Mosso d’Esquadra. No val la pena. No entra dins el protocol.

Vols parar? Subnormal!

2011-04-05T18:44:00.001+02:00

Migdia de dissabte. Terrassa del Cafè Nou, Plaça Major de Vic. Llegeixo la premsa tot prenent-me una cervesa quan, de sobte, un soroll eixordidor entorpeix la calma que fins aleshores havia presidit l’ambient. Giro el cap i veig que a la taula del costat hi ha un nen d’uns 4 o 5 anys fent funcionar una horripilant joguina, entre cotxe de bombers i cotxe de policia. El soroll ve d’allà, no hi ha cap dubte. L’horror es perllonga durant uns quants minuts. Els seus pares segueixen conversant amb uns amics, impassibles davant de l’enrenou i ignorant completament la molèstia innecessària que està causant el seu fill a la resta de persones que gaudeixen de la terrassa del bar.

Al cap d’una estona de barbàrie, es produeix una escena que mantindré a la memòria durant molt de temps.

Una nena amb síndrome de Down s’acosta al nen i li etziba:

–Vols parar? Tonto!

Em quedo aturat, mirant l’escena, captivat per l’encant amb què la nena ha fet parar el nen de la joguina. Estic a punt d’aixecar-me per aplaudir la lògica amb què ha actuat la nena; fins aquell moment ningú s’havia atrevit a dir res, ni al nen, ni molt menys als seus pares. Miro els pares i sembla que, tot i haver sentit a la nena, no s’han adonat de l’enorme ridícul que acaben de protagonitzar.

El nen es queda garrativat i guarda la joguina. I els quatre subnormals que l’acompanyen, és clar, es tornen a girar i continuen amb la seva conversa d’abans.

Llum, foc, destrucció

2011-03-17T23:10:00.002+01:00

Japó ha estat colpejat per un dels pitjors terratrèmols de la història i, com passa sempre en aquests casos, hem hagut d’escoltar la tediosa retòrica amb què tot quant ecologista esotèric i catastrofista prova de podrir el cervell d’aquell que vulgui escoltar-la. Aquesta gent, defensors de la capacitat de la “mare Terra” (gaia pels amics) de castigar la mala llet amb què se suposa que els humans la tractem, sempre surten del cau quan alguna catàstrofe natural causa una gran destrossa, intentant acollonir el personal amb estrambòtics arguments que no tenen cap mena de sensatesa.

El problema d’aquesta retòrica sobre la suposada venjança a què la Terra ens sotmet per tal de castigar el suposats maltractaments que li proferim és que tracta el nostre planeta com si fos una mena de ser racional que autoregula la seva existència conscient o inconscientment. (O màgicament.)

Si una cosa sembla empíricament clara, és que el nostre planeta, el lloc on vivim, no és més que una gran reunió de matèria en estat sòlid, líquid o gasós, adherida per la força de la gravetat i disposada d’una tal manera que fa que la vida a la seva superfície (arran de terra o dins el mar) sigui possible. Que algunes vegades tota aquesta matèria es mogui o es transformi d’una manera que arribi a molestar la nostra plàcida existència, és un fet que no té res a veure amb la forma com l’hem tractada nosaltres abans. La matèria s’ha mogut i s’ha transformat des de sempre; la manera com nosaltres l’hem vist, l’hem trepitjat o l’hem utilitzat no és res més que el resultat momentani del caos total que ens ha precedit. Un caos que ens pot passar per alt, perquè fa el seu curs lentament si ho comparem amb la durada de la nostra efímera existència, però que de tant en tant es destapa i es fa evident.

Els que creuen que el nostre planeta té la capacitat de “castigar-nos” acostumen a suposar que l’èspecie humana té un poder i una capacitat de destrucció notables. Això és totalment fals. L’espècie humana no té cap poder que vagi més enllà de cavar un sot a la superfície de la Terra amb una excavadora. Amb una excavadora o amb una mica d’energia atòmica (controlada o incontroladament). La única cosa veritablement certa és que la destrucció més il•lògica i cruel ha provingut, prové, i provindrà sempre dels canvis a què està sotmesa la matèria per la seva pròpia naturalesa. Hi ha meteorits, hi ha terratrèmols, hi ha volcans i hi ha fenòmens meteorològics extrems, i nosaltres no podem fer res més que contemplar l’espectacle aclaparats.

El Sol consumeix heli a una gran velocitat. I si bé és veritat que un dia nosaltres ens acabarem el petroli, el gas i el carbó i tota aquesta classe de combustibles tant del segle XIX (i després potser trobarem la manera de produir hidrogen a partir d’una energia renovable i etc i blablabla), també és ben veritat que un dia el Sol haurà convertit en hidrogen tot l’heli de què disposa, sense que cap campanya ecologista pugui fer res per evitar-ho. I això passarà sense que ningú hagi fet res mal fet. I llavors, amics, que Déu ens agafi confessats.

Una prostituta masculina en una zona de càrrega i descàrrega

2011-03-14T20:32:00.001+01:00

Sec, tot sol, en un banc del La Rambla del Passeig de Vic, un divendres a les 12 de la nit. D’un dels balcons situats al primer pis de l’edifici que tinc just al davant, en surt un noi d’uns 25 o 30 anys, en sabatilles i pijama, amb una cigarreta en una mà i un telèfon mòbil a l’altra.

–Hola, què tal? –Que em demana ell.

–Jo? Aquí. Assegut. En un banc. –que li responc jo.

–Ahh... Ehh... Mmm... Que... d’allò... ja has arribat? –em pregunta.

–A on, he arribat? –li responc.

–Que ets tu?

–Qui sóc jo?

–No ets tu?

–No ho sé. Soc jo? Qui ho sap!

El noi somriu, es rasca el clatell amb la mà que la cigarreta li deixa lliure i es frega el nas amb l’altre mà, com aquell que està refredat.

–No, perdona, que m’he confós. És que esperava algú... ejem... hehe (somriu).. M’ha dit que em faria una perduda quan fos aquí. Perdona, no deus ser tu.

El noi torna cap a dins. Jo miro fixament el balcó des d’on em parlava, esperant el que acaba passant uns segons després: torna a sortir.

Recolzat a la barana del balcó, xuclant nerviosament la cigarreta i fent moure el mòbil entre els dits, em mira fixament i em dóna conversa.

–I què? Fa fred eh?

–Bé, tampoc tant, avui. (En pijama i sabatilles, suposo que sí –que penso jo)

–Escolta’m: tu saps si es pot aparcar en zona de càrrega i descàrrega, els dissabtes? És que potser demà no em llevaré i no tindré temps de treure el cotxe.

–Ai no ho sé. Jo també tinc aquest dubte existencial des de fa temps. A les senyals posa “dies laborables de 8 a 20h”. Per mi els dies laborables són de dilluns a divendres. Però, és clar: també hi ha gent que treballa els dissabtes. I els diumenges, fins i tot. Mira: jo l’hi aparco sempre i no m’han posat mai cap multa. O sigui que diria que sí. Però si et posen una multa jo no t’he dit res.

–Bé, em fiaré de tu.

–Saps què? Podries demanar-ho a la policia directament. Jo fa temps que he decidit que un dia ho faré... però és que no en veig mai cap.

–A la policia? No ho sé... Bé, perdona eh? És que per això he sortit, perquè tenia aquest dubte i he pensat que potser tu ho sabries.

“I què et fa pensar que un tio que seu en un banc amb les mans a la butxaca sabrà si es pot aparcar en càrrega i descàrrega un dissabte?” Penso jo, sense dir-ho.

–Bé, gràcies, eh? Que vagi bé, fins una altra. -es despedeix.

Al cap d’uns minuts, sento les passes apressades d’algú que es dirigeix cap on sóc jo. Miro a la meva dreta i veig un moro (a mi ja em perdonaran, però jo sempre he trobat semànticament més respectable dir moro que no pas dir marroquí) que arriba caminant molt de pressa.

El moro es dirigeix directament cap al portal del mateix edifici d’on havia sortit fa una estona el noi misteriós i pica el timbre movent-se nerviosament.

De seguida baixa el noi misteriós, li obra la porta i, amb un somriure d’orella a orella, dóna un copet a l’espatlla del seu visitant.

–Hola, guaaapuuuuu!!!! –que li diu el noi misteriós al visitant, allargant la “u” amb un gran entusiasme.

–Ara sí! –em diu el noi a mi, picant-me l’ullet.

“Ara sí, què?” Penso jo. “Que ja ha arribat el camell?” La idea que l’assumpte es resolgui d’una manera tant evident i poc interessant em decepciona. Això és el que hauria esperat qualsevol que hagués estat saludat per un desconegut des d’un balcó mentre seia en un banc del carrer a mitjanit. Així que decideixo dipositar totes les meves esperances en les mostres d’afecte que el noi misteriós acaba de proferir al seu visitant (“guapuuuuu!”) i fantasiejo amb la idea que el visitant pugui ser alguna mena de prostituta masculina (a mi ja em perdonaran, però sempre he trobat semànticament més respectuós dir “prostituta masculina” que no pas dir “gigoló”). O, molt millor encara, penso que potser es tracta d’una prostituta masculina camella.

Quan ja estic a punt de tancar els ulls per tal d’ampliar la sensibilitat de la meva oïda i provar a veure si escolto algun soroll interessant escolar-se d’entre les parets de l’edifici que tinc al davant (no ho sé: una cremallera descordant-se, el cloc de la sivella d’un cinturó caient a terra, el pam d’unes sabates colpejant una paret...), m’adono que el llum de l’escala s’ha tornat a encendre i em començo a fer a la idea que tot plegat, al final, no tindrà cap mena d’interès.

Efectivament: del portal de l’edifici tornen a sortir-ne el noi misteriós i el seu visitant. El noi sembla mostrar-se més alleujat, però el visitant continua movent-se acceleradament; no sembla tenir cap ganes d’estar-se gaire estona seguint la conversa que el noi misteriós li intenta donar. I és d’aquesta manera que el visitant marxa, tant esperitat com havia arribat, pel mateix lloc d’on havia vingut.

El noi misteriós em mira abans de tancar la porta i em saluda efusivament amb la mà. Jo li torno la salutació i faig petar la llengua per demostrar com de decepcionat estic. Ell, és clar, no se n’adona.

Em torno a posar les dues mans a la butxaca i giro el cap a la meva esquerra, per fer un cop d’ull al passeig. Veig un cotxe de policia parat a escassos 25 metres de mi. La il·luminació m’encega i no aconsegueixo distingir si es tracta de la Guardia Urbana o dels Mossos d’Esquadra.

“Ara podries anar-los a demanar si els dissabtes es pot aparcar en una zona de càrrega i descarrega”, penso de seguida que veig la llum blava del cotxe. “Bé, potser són els Mossos, i els Mossos segurament no ho sabran del cert això; encara t’embolicaran més.” I després de debatre’m entre aixecar-me i caminar 25 metres possiblement per a res, o continuar assegut, resolc que continuar assegut amb les mans a la butxaca serà el millor que puc fer.

“Ja hi parlaré un altre dia, amb la policia."

No sé com dir-li

2011-03-10T23:17:00.002+01:00

He parlat aquí en alguna ocasió d’en Fabi i del seu bar. En Fabi és el propietari d’un petit bar de Vic situat al centre històric de la ciutat, darrera l’ajuntament, que es diu “El Pròleg” i que, tal com passa ara amb absolutament tots els bars d’aquest país, no travessa el seu millor moment de forma.

No sé quants anys fa que funciona aquest bar, però el que sí que sé és que no va ser fundat per en Fabi, sinó que va ser fundat per una altra gent. Suposo que els antics propietaris van posar-li de nom “El Pròleg” perquè quedessin clares les seves intencions de fer del local un lloc de trobada que prologués una qualsevol nit de festa per la ciutat.

Quan en Fabi va fer-se càrrec del bar, el primer que va fer va ser col•locar una enorme bandera del Barça ben a la vista, com per deixar clar que, des d’aleshores, el bar serviria no tant per prologar una qualsevol nit de festa, sinó per prologar la celebració d’una qualsevol victòria del Barça. D’aquesta manera, amb la bandera del Barça ben a la vista i una pissarra posada fora de l’establiment per informar clarament que allà s’hi projectaven els partits del Barça, en Fabi va convertir el seu bar en centre de peregrinació barcelonista.

Una vegada convertit el bar en temple barcelonista, avui, en Fabi aconsegueix omplir, sempre que juga el Barça i majoritàriament de joves bevedors de cervesa, el reduït espai de què disposa. Col•locant les taules i les cadires de cara la televisió que hi ha darrera la barra, prohibint l’estada de ningú a la mateixa barra per tal que no es tapi la visió del joc, i adornant les parets amb banderes, bufandes, fotografies i samarretes del Barça, ha aconseguit crear l’ambient idoni per visionar un partit de futbol.

Quan hi ha partit, en Fabi s’enfunda, com un botifarró, dins la seva samarreta blaugrana i es posa darrera la barra a fer alguns entrepans i a buidar de cerveses les neveres. De tant en tant, es gira cap a la televisió per exhalar algun crit de desesperació mentre es posa les mans al cap, o per proferir algun insult assenyalant l’arbitre o algun jugador de l’equip contrari amb el dit índex. O a vegades, fins i tot, i com és tradició en aquest país, assenyala algun jugador del Barça. Quan no pot més, deixa tot el què està fent i surt a fora, amb les espatlles encongides, mirant al terra i fent que no amb el cap, a fumar-se una cigarreta.

Quan no hi ha partit, l’ambient del bar es tranquil•litza i es converteix en un lloc idoni on anar-hi a fer el vermut. I és precisament bevent-hi vermuts que em vaig aficionar a freqüentar-lo. El lloc era acollidor i no m’importaven ni les banderes del Barça, ni les constants converses sobre el mateix Barça que en Fabi mantenia amb la majoria de clients que freqüentaven l’establiment. Les cadires eren còmodes, les taules rodones (i de marbre) i l’espai hi era abundant i fàcil.

S’hi estava bé. I va ser així com vaig decidir de provar sort i anar-hi a veure algun partit.

Jo m’asseia, mirava la pantalla tot bevent unes Voll Damms i em quedava en silenci, tant si el partit anava bé com si anava malament. Quan el Barça feia un gol, davant la unànime cridòria i la sorollosa exaltació que es produïen al meu entorn, jo em mantenia imperturbable, feia un glop de cervesa, i donava un cop d’ull al diari que tenia desplegat sobre la taula, com si la cosa no anés amb mi.

Amb el temps, en Fabi va començar a intentar de parlar també amb mi de futbol i del Barça com feia amb qualsevol altre client. Jo responia sempre amb un somriure i assentia amb el cap, fos quina fos la seva posició sobre qualsevol tema. Per sobre de tot, no volia que res perturbés la calma amb què em prenia el meu vermut. “Aquest any sí que ho guanyarem tot, estem imparables”, que em deia ell. “Sí, i tant com sí”, que responia jo. “Ara sí que ho veig que no farem res”, que em deia ell. “No, i tant com no”, que responia jo.

Passaven les setmanes i la lògica i inevitable empatia que s’estableix entre barman i client anava d’augment, tot i els esforços que jo feia per mantenir-me al marge de les discussions que ell proposava.
“Mira aquestes fotos, són de la celebració de la Champions!” em deia un dia en Fabi amb un somriure d’orella a orella, com si m’intentés animar perquè assistís a la celebració del proper títol que estava a punt de guanyar el Barça. “Té, vols llegir l’Sport? Jo ja tinc tot el dia per llegir-lo”, em deia quan em veia agafar de la barra qualsevol altre diari. Jo li responia que sí, deixava, resignat, el 9 Nou, i em llegia l’Sport.

L’últim partit que he vist al bar d’en Fabi ha sigut el Barça 3 Arsenal 1 dels vuitens de final de la Champions d’enguany. Quan el partit es va haver acabat i el bar s’havia ja gairebé buidat del tot, vaig anar a pagar i vaig pensar que potser era el moment d’explicar-li la veritat. Però quan el vaig veure tant content lluint la seva samarreta del Barça, somrient com no sol fer-ho mai, fent que sí amb el cap en comptes de fer que no i remugant adjectius plàcids en comptes de remugar-ne de terribles com és habitual, vaig decidir deixar-ho estar.

“Ja li diràs més endavant que ets del Madrid”, em vaig dir. I vaig marxar, com sempre, per allà on havia vingut.

Blablabla

2011-02-01T20:45:00.000+01:00

Des que el Barça s’ha col•locat a 7 punts del Madrid a la lliga, que el debat futbolístic s’ha tornat, si és que això és possible, encara més avorrit. A la repetició fins l’extenuació de la dialèctica que ha governat el vestuari de l’equip blaugrana des que Pep Guardiola n’és l’entrenador, i que ha sigut una constant irreprimible que ha anat contagiant d’una manera cada vegada més decididament hipnòtica l’entorn barcelonista, se li ha d’afegir, ara, la sobtada i estranya, –però no per això menys previsible– reacció en calent de la premsa madridista. La reacció de l’entorn blaugrana era esperable i és per això que ha resultat ser d’un tedi insuportable i absolut; la reacció de l’entorn madridista no és més que la lògica reacció que en calent acostuma a donar el que creu que ja no pot fer-hi més, perquè ja ha fet massa i tot. Els uns diuen que l’impossible pot succeïr, i els altres diuen que l’impossible, impossible és.

Sentir debatre les mateixes veus de sempre a la ràdio o llegir les mateixes firmes de sempre a la premsa, dient i escrivint una vegada i una altra tot allò que ja hem escoltat i llegit dues-centes vegades, és avorridíssim. Que si 7 punts no són res, que si queda molta lliga, que si de més verdes n’han madurat... que si això ja s’ha acabat, que si és gairebé impossible de revertir la situació, que si la trajectòria d’un i altre equip no avalen, en aquesta ocasió, cap adhesió desesperada a cap mena de “clau roent”. És igual: tot plegat provoca a l’oïdor o al lector una al•lèrgia em temo que incurable.

El debat futbolístic és, per naturalesa, una pantomima. És d’una completa lleugeresa i això el torna irremediablement repetitiu. Tant és que l’apropament a la realitat, l’anàlisi de les situació o la ponderació de les possibilitats es faci des de la matemàtica, des de la filosofia, des de la història o des de la medicina: sempre acaben apareixent les mateixes estúpides conclusions i les argumentacions centrifuguen estúpidament entorn el mateix centre de gravetat de sempre, tant trillat que ja tothom se’l coneix de memòria.

És per això que em prenc la llibertat de situar el debat en uns altres termes:

La situació és la següent: hi ha un equip que ho ha guanyat gairebé tot i que ho ha fet amb una solvència més que contrastada, i hi ha un altre equip que ho ha guanyat també gairebé tot (però no tant) i que ho ha fet amb una solvència no tant contrastada. El que ho ha guanyat gairebé-tot-però-no-tant està, per pur resultat matemàtic, per sota del que ho ha guanyat gairebé-tot-i-punt. La progressió dels dos equips en les jornades que resten per a la conclusió del campionat determinarà la seva posició final. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Mira si n’era, de fàcil. I ara, a gastar l’energia a debatre coses més complicades.

Posin-se els termòmetres dins el cul

2011-01-29T12:20:00.000+01:00

La medició de les condicions meteorològiques més bàsiques del nostre entorn produeix sovint un conflicte d’interessos. És una de les múltiples variants de l’eterna disputa per veure qui la té més grossa. Avui, qui no té una petita i senzilla estació meteorològica a casa, té el termòmetre del cotxe; i qui no té un pluviòmetre propi, té la informació que sobre la pluja li dona el veí del costat. D’aquesta manera ens hem convertit en una xarxa de petits meteoròlegs que intercanvien i comparteixen dades contínuament. Però aquest intercanvi d’informació ha provocat un greu problema: les dades no coincideixen com haurien de coincidir, i així ens trobem que a l’estiu cada vegada fa més calor, a l’hivern cada vegada més fred i, quan plou, cada vegada plou més. Per què passa, això?

A l’hora de fer una medició amb un termòmetre o amb un pluviòmetre, tant un com l’altre han d’estar col•locats d’una determinada manera. El termòmetre, per exemple, s’ha de col•locar dins una garita ventilada que el protegeixi de la radiació directa del sol, de la radiació terrestre nocturna, de la condensació i de la precipitació. Només així les dades seran vàlides i comparables amb altres dades d’altres individus que hagin col•locat el seu termòmetre de la mateixa manera. Si no es fa així, comparar les temperatures seria com comparar dos pesos pesats en dues bàscules calibrades amb errors diferents. Això, que és una obvietat que no caldria explicar, hi ha gent que no ha volgut entendre-ho mai.

Però no és només la tossuderia a l’hora de voler col•locar els instruments de mesura de la manera que a cadascú li plau el que distorsiona la informació meteorològica que es difon arreu d’un poble cada matí. Hi ha altres processos de distorsió que tenen a veure més amb l’estúpida vanitat personal de cadascú que no pas amb l’error de mesura.

Dins el món de les dades meteorològiques compartides entre veïns, hi ha un element extern que irromp com un desagradable cop de puny sobre la taula: les dades que donen els mitjans de comunicació seriosos. Un veí posa el 3/24 al matí i veu que les temperatures que hi apareixen corrent d’una banda a l’altra de la pantalla son molt més suaus del que el seu termòmetre domèstic li indica. Llavors, el veí surt de casa per difondre la informació que el seu termòmetre li ha donat, i si es troba amb algú que li respon “però al 3/24 he vist que...”, de seguida contesta que “què sabran els de la tele del fred que fa a casa meva!” És igual si les temperatures que donen a la televisió han estat preses en estacions meteorològiques construïdes com déu mana i les que ell difon les ha pres amb uns termòmetres escampats per casa seva com a ell li ha donat la gana; la qüestió és tenir-la més grossa.

I és per aquest afany de tenir-la més grossa que l’error augmentarà a mesura que es vagi propagant. El nostre veí esperarà que els interlocutors que es trobi de camí cap a la feina li vagin cantant les temperatures que han pres ells per, en cas de ser més extremes que la seva, poder-hi afegir o descomptar unes quantes dècimes (segons sigui estiu o hivern). I així, la temperatura que el veí difongui s’anirà apropant a valors cada vegada més extrems a mesura que el veí es vagi topant amb altres petits meteoròlegs en potència. I d’aquesta manera la informació sobre les temperatures que recorre un qualsevol poble de punta a punta es convertirà en una informació perfectament invàlida. (Només podríem, en tot cas, fiar-nos del veí que, amb un gran esforç i molt d’amor, ha construït a casa seva una estació meteorològica com les de debò (veí, per cert, que ha de suportar les mofes de tots els altres veïns perquè sempre dóna dades massa poc atractives).

“És que jo vull saber la temperatura que fa al carrer, i no pas la temperatura que fa a dins d’una garita meteorològica.” Diuen alguns. Doncs vostè, a part de no haver entès res, és un imbècil.

Així doncs, a partir d’ara, cada vegada que algú li vulgui escalfar el cap amb les dades meteorològiques que ha mesurat a casa seva, pensi en tot això. I si vostè és dels que donen les dades, no oblidi que Pere Puig va sortir de casa i quan el seu veí li va comentar que feia molt de fred, ell va respondre-li que no patís, que “ja se’l faria passar”. Vigili.

Fum, fum, fum

2011-01-04T15:46:00.004+01:00

La llei que prohibeix fumar en locals públics tancats (i en alguns que no són estrictament tancats) ha estat finalment aprovada i tothom de seguida s’ha mostrat disposat a complir-la amb una total naturalitat. En aquest nostre país (meditarrani, llatí, emocionalment accelerat, d’una exclamació pública i notòria dels sentiments que fa feredat) el compliment d’una llei d’aquestes característiques no ha provocat cap daltabaix. Hi ha qui ha quedat sorprès i decebut amb la reacció mesella que el gruix de la població ha mostrat davant aquesta llei que ha estat rematada a porteria uns anys després d’haver estat centrada. A mi m’ha semblat una reacció més aviat lògica i natural; una reacció perfectament previsible.

Vivim en un país on l’estadística diu que només tres de cada deu persones tenen l’hàbit de fumar cigarretes. Encara que sembli mentida, els no-fumadors fa molts anys que representen una aclaparadora majoria de la població. Era una situació il·lògica i estranya, doncs, que els drets d’aquesta majoria fossin trepitjats desagradablement per part d’una minoria que, moltes vegades, ni tant sols era conscient d’estar trepitjant res. I és que el lliure exercici de l’exhalació de fum era considerat sovint com una qüestió de llibertat individual, i la prohibició d’aquest exercici es considerava una retallada inadmissible d’aquesta llibertat. Obviant que la llibertat dels uns acaba just allà on comença la dels altres, els fumadors repetien com un disc ratllat que això de prohibir el fumar no es podia acceptar de cap manera, perquè la cultura de la prohibició és una cultura molt pobre d’esperit.

Fa anys que, amagats darrera la cortina de fum que a totes hores vomitaven, la minoria fumadora reclamava el dret de seguir molestant, a tot arreu i a totes hores, d’una manera impune —i sovint inconscient—, a la majoria no fumadora. Després de les primeres prohibicions de fumar en alguns llocs on ja es veia d’una hora lluny que fumar-hi era d’imbècils (avions, hospitals, cinemes, teatres, etc.) el reclam orgullós dels fumadors es va anar tornant una súplica cada vegada més apagada i més llastimosa. Finalment, el sentit comú es va acabar d’imposar i es van afegir a la prohibició els llocs de treball i els locals d’oci (amb algunes sonores excepcions i escletxes per les quals es colava el fum, i que la nova llei ha acabat de polir). Algú es va posar les mans al cap i va exclamar que prohibir a la gent que fumés a la feina era una actitud infantil, que tractava també els treballadors com si fossin nens petits. La realitat, però, és que els fumadors s’havien comportat d’una manera tant idiota durant tota la seva vida com a tals, que tractar-los com nens petits no era més que l’única solució possible.

I com a nens és com se’ls ha hagut d’acabar de tractar amb l’aprovació de l’última llei anti-tabac (o anti-consum-del-tabac-d’una-manera-que-molesti-als-altres, per dir-ho més correctament). Una llei que sembla, ara sí —per fi—, raonable i definitiva. Ara ja no es pot fumar en cap habitacle on fer-ho suposi una molèstia i un escarni per a la resta de gent que s’hi està. De la mateixa manera que, a tot arreu, ha estat sempre prohibit (i no ha calgut, de fet, cap cartellet que ho anunciés perquè tothom ho tingués clar) escopir la cervesa a la cara dels que hi ha asseguts al voltant del que la beu, ara està prohibit, també, escopir-hi el fum.

“Sort en té el govern (aquest mateix govern que ha posat en marxa la prohibició) dels impostos que pel tabac paguen els que el fumen”, diran alguns. Doncs sí, però tant el govern com la majoria dels no fumadors no volem pas que els que ingereixen nicotina ho deixin estar. Poden passar-se al tabac mastegat, o poden passar-se a aquella variant del tabac que fa anys els nostres avis esnifaven (i que ara ha passat de moda per raons òbvies). El tabac és una droga que, com totes les altres drogues, de ben segur que fa un bon profit a qui la consumeix. I això és molt maco. Però a mi que no me la fotin per sobre —ja han tingut molt de temps per fer-ho—. Jo ja en tinc prou amb les meves, de drogues. Oi que ho comprenen?

Mundial 2022

2010-12-23T20:56:00.010+01:00

Fa uns mesos, vaig escriure una mica de conte que ara, després que la FIFA hagi donat l'organització del Mundial 2022 a Qatar, i que aquest país s'hagi posat a patrocinar el Barça, m'ha vingut com anell al dit per fer-hi unes modificacions.

Aquí ho tenen:

Mundial 2022

El primer que li va venir a la ment a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestidors per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que li havien fet pronunciar en els instants previs a la celebració de la final d’aquell Mundial que la selecció espanyola, de la qual ell n’era el capità, havia guanyat dotze anys enrere. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica donava a tot plegat un aire de perfecta autenticitat.

Esperant per sortir al terreny de joc, Casillas va mirar a la seva dreta i va picar l’ullet al seu company al Reial Madrid, Pere Puig, capità de la selecció catalana. Era el partit inaugural del Mundial de 2022 i Casillas tenia encara molt vius els records gloriosos del campionat que la selecció espanyola havia guanyat feia ja dotze anys a l’Àfrica.

Casillas i Puig s’esperaven, suant, al túnel de vestidors, juntament amb els seus respectius companys de selecció. Feia molta calor i el potent i novíssim sistema d’aire condicionat, que havia de refredar fins i tot els espais a l’aire lliure dels estadis, no acabava de funcionar del tot bé. La FIFA havia decidit donar l’organització del Mundial a un país on al juny hi feia molta calor, però no era pas aquest l’únic inconvenient a què s’haurien d’enfrontar els aficionats que decidissin assistir a l’espectacle.

Les incomoditats pels aficionats eren diverses. La més important: un petit conflicte religiós que obligava a totes les aficionades a assistir al partit acompanyades dels seus respectius marits (la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva). El mateix conflicte religiós prohibia també terminantment que els homosexuals fessin res que anés més enllà de mirar-se de lluny els uns amb els altres. Eren els inconvenients d’haver escollit un país governat per islamistes radicals per a la disputa del campionat, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, ja que, segons havien repetit durant anys els defensors del projecte, “a Occident no som ningú per criticar determinats costums”.

Finalment, les protestes van provocar que no viatgés al partit ni un sol aficionat de cap de les dues seleccions. Però el partit es jugava en un país que al cap i a la fi era ric, i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs en altres països similars aconsellava provar sort amb un mundial de seleccions. També s'havien decidit a fer-ho després de comprovar com les mirades reticents contra el règim xinès, d'abans dels jocs de Beiging 2008, s'havien tornat càntics d'admiració tant bon punt s'havia encés la flama olímpica.

Minuts abans de l’inici del matx, l’aleshores president de la FIFA, Michelle Platini, somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells. Al mateix temps, al terreny de joc, al cercle central, una colla de nens feien onejar les banderes dels dos països mentre pels altaveus de l’estadi sonaven els himnes de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes daurades, trepitjaven la gespa amb els seus peuets foscos i descalços.

Quan l’himne català arribava als seus compassos més apoteòsics (aquell himne que havia compost Albert Pla per fotre’s de la nova situació, i que algú s’havia pres massa seriosament, no se sap encara ben bé perquè), del centre de les dues banderes nacionals en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar les lones al terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedretes i van llençar-les contra el cap de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei que governava aquell país sota un sistema “de dictadura, però a mitges” va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma a Michelle Platini, i el va animar a fer punteria. Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Sandro Rosell, que just llavors estrenava el seu càrrec de president de la UEFA, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones (un discurs que, pensava Rosell, algú o altre llegiria, potser —qui ho sap—, uns quants anys més tard).

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia mostrada pel president de la FIFA era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i a Platini no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules.

En escoltar la descomunal cridòria que s’havia organitzat, encara des del túnel de vestidors, Casillas va mirar Pere Puig i, fent petar la llengua, va dir-li:

-Jo ja m’ho pensava, que tot allò de la Qatar Foundation no...

Espais lliures de dècims

2010-12-23T20:21:00.002+01:00

(Article per a La Revistona)

Davant el sorteig de la Grossa de Nadal, jo em quedo clavat a la cadira, amb un cul pel qual no passaria ni una agulla i amb els dècims que tinc comprats cremant-me dins la butxaca. No: no espero que toqui algun dels números que inevitablement han anat a parar a les meves mans, el que espero és que no toqui cap dels números que, per un o altre motiu, se m’han escapat de les mans.

La Grossa de Nadal està molt lluny de ser una repartidora d’il·lusions, tal com ens pretenia fer creure que era el calb de l’anunci. El què veritablement és la loteria de Nadal és una eina terrorífica que algunes persones amb molta mala bava utilitzen per fer la vida impossible a la persona que, de bona fe, freqüenta un o altre establiment públic. No conec a ningú que compri el número del bar on va cada dia a esmorzar amb la il·lusió de que li toqui; tot el contrari: el que compra el número ho fa seguint només un paralitzant sentiment de pànic... el pànic que li provoca pensar què passaria si finalment el número premiat fos aquell i ell no n’hagués comprat cap.

Normalment, el que ven loteria al seu negoci ho fa posant el número que ha triat ben a la vista, perquè tothom el vegi i la por faci la resta. Per explicar aquest fenomen, jo només hi veig dues possibles solucions.

En primer lloc, un mirada ingènua a tot plegat ens podria fer pensar que la venda de dècims en un bar és fruit d’una actitud gratuïtament hostil cap a la clientela. I dic gratuïtament hostil perquè, si considerem que l’amo no guanya ni un cèntim per cada dècim que ven, llavors haurem de concloure que la única cosa que pretén l’amo és fer que els seus clients passin por pensant que es poden quedar al marge d’un possible premi, i així acabin afluixant la mosca. Però com que no he conegut mai un propietari de bar que fos tonto, em veig obligat a creure que del benefici que l’administració distribuïdora obté pels dècims que col•loca, el bar que en ven uns quants podria ser que hi guanyés alguna cosa. De no ser així, estaríem davant d’una manera d’administrar el negoci —al meu parer— equivocada. Se suposa que els bars haurien de tractar els seus clients amb una certa amabilitat, i no pas fer-los por. Si d’aquesta por el bar en treu un benefici econòmic, no tinc res a dir. Si no, que s’ho facin mirar.

La segona opció seria pensar que els bars no és que guanyin un percentatge per cada venda (donat molt amablement per l’administració de loteria en agraïment per la col•locació d’una quantitat considerable de dècims), sinó que el què el bar pretén és atraure clients amb la venda de dècims. Clients ludòpates, per ser més exactes. Una mena de persones que entrarien en un bar només per comprar-hi loteria i que, de passada, es prendrien alguna cosa. El guany seria en aquest cas indirecte però igualment profitós. I no seria pas res estrany pensar que aquesta pogués ser la possible explicació al fenomen que estem estudiant, sobretot tenint en compte que a l’hora d’atraure, alimentar i llepar les ferides dels ludòpates, el que té un bar acostuma a saber bé què es porta entre mans (amb tot allò d’aquelles màquines que emeten tots aquells sorollets i aquelles llumetes).

Així doncs, deixin-me fer des d’aquí una mica de campanya en contra dels establiments que venen loteria de Nadal (una campanya que ja els hi dic ara que ni jo mateix em veuré en cor de seguir): vagi’n a llocs on no els ofereixin cap número, i s’estalviaran haver-se de mirar el sorteig de la Grossa resant un Pare nostre.

I si vostè té un bar, pensi en una manera més realista d’ampliar el negoci (o de tancar-lo, si així ho prefereix). Pensi en alguna cosa que no tingui a veure amb esperar cobrar de la loteria. Si ho vol, es pot adherir a la campanya fent el següent: al costat de l’obligatori cartell on hi posa “Espai lliure de fum”, hi penja vostè un paperet que digui “Espai lliure de dècims”. El negoci li anirà rodat: tots els diners que s’estalviaran els seus clients no havent-li de comprar loteria se’ls podran gastar en més cerveses, en un vi més bo, o en uns quants talls més de pernil.

Rentin-se-me-la

2010-11-04T23:13:00.005+01:00

S’han imaginat mai vostès la flaire reclosa sota la part baixa de l’hàbit d’una monja? Doncs sento haver-los d’advertir que no és només sota l’hàbit d’una monja disciplinada on poden trobar-se (o retrobar-se) amb l’olor característica de qui no es renta per por d’orgasmar per equivocació: la immundícia genital provocada per la inacció es troba a tot arreu.

Un dia donava voltes a la relació entre el menjar i el follar, presentant les dues activitats com dues manifestacions d’un mateix tipus de necessitat fisiològica. Avui, llegia una de les crítiques de tele que Ferran Monegal publica a El Periódico i m’he recordat d’aquella divagació. Monegal cita les declaracions fetes per un noi que apareixia en un reportatge de les notícies que Matías Prats presenta a Antena 3. El reportatge indagava en la relació que mantenien uns joves abonats a la castedat. Es veu que hi apareixia un noi afirmant que “si no menges et pots morir, però mai s’ha mort ningú de virginitat”.

A aquesta afirmació bé se li podria incorporar un afegitó que li donaria encara més força: no és només que no s’hagi mort mai ningú per causa de la virginitat, sinó que acostuma a passar tot el contrari: la promiscuïtat sense mesura ni control higiènic ha sigut sempre una font de mortaldat inesgotable. Si —com se sol dir— la prostitució és l’ofici més antic del món, la mortalitat produïda arran del fet d’encaixar unes determinades parts del cos d’una persona amb unes altres (similars) determinades parts del cos d’una altra persona, ha arribat, en algun moment de la història i en algunes parts del món, a nivells bastant desagradables.

I què és el què vull dir amb tot això? Doncs que el noi que feia aquesta abominable afirmació anti-lúdica deu ser, segurament, una persona bruta com ella sola. La por a encaixar unes determinades parts d’un cos amb unes altres determinades parts d’un altre cos no pot respondre a res més que a una malaltissa animadversió davant els lògics i savis consells que sobre la higiene personal més íntima han vingut posant sobre la taula els responsables sanitaris.

Deia aquest noi que amb la seva xicota dormen junts i que “quan apareix la terrible temptació, immediatament se separen”. Entenc que la temptació de tocar-se l’un amb l’altre deu ser exactament de la mateixa gravetat que la temptació de tocar-se a ells mateixos. I és per això que quan vull imaginar-me els seus organs sexuals (l’extern en el cas d’ell, i l’intern i l’immediatament més proper a aquest, en el cas d’ella) no puc evitar de sentir una bravada insuportable que no per no existir en el pla material de les coses que els meus sentits poden palpar resulta menys desagradable.

Toquin-se. I rentin-se. Facin-me el favor.

L'Invertit

2010-10-27T22:33:00.005+02:00

Si vostè és una d’aquelles persones a qui agrada passar les estones mortes assegut davant les escales ronyoses d’un portal ronyós situat enmig d’un carrer concorregut d’una ciutat qualsevol, acompanyat d’un gos i demanant al passavolant foc, cigarretes o diners (no necessariament per aquest ordre); si vostè creu que la higiene personal no és un assumpte essencial i prioritari, o que dur unes sabates netes no és més que un afer sense importància; si gaudeix vostè notant penjar de la seva barba i dels seus cabells els insectes més diminuts i repugnants... si vostè compleix totes aquestes condicions i estaria vostè disposat a compartir taula, barra o futbolí amb persones com vostè... en definitiva, si vostè és un drogaddicte, un alcohòlic o un delinqüent (o les tres coses a la vegada i no necessariament per aquest ordre), aleshores vostè té un bar a Vic, i aquest bar es diu L’Invertit.

L’Invertit, a plaça de la Catedral cantonada amb el carrer de la Ramada, és un bar que un dia va ser net i endreçat... però que ara ja no ho és. Va ser net i endreçat el dia en què les taules, les cadires, la barra, la porta del lavabo o la tassa del water van ésser col·locades al seu lloc; el dia en què tot això va començar a fer servei, la seva qualitat higièneca i el seu estat de funcionament van patinar avall d’una manera que no per imperceptible ha estat menys indeturable. Alguns clients recorden encara amb certa nostàlgia l’època en què anar a pixar al lavabo dels homes suposava haver de fer un exercici de punteria considerable, perquè el llum va restar apagat durant setmanes a causa d’una averia que ningú semblava disposat a reparar.

Els lavabos: cas apart. Què s'hi fa dins aquest lavabos, jo no ho sé del cert. Però davant els lavabos hi ha uns sofàs amb unes tauletes de centre (unes tauletes completament fetes miques) on hom pot asseure’s per a contemplar el què podríem denominar “l’espectacle del local”. L’espectacle del local és —presumptament— l’espectacle anterior i posterior al consum típicament compulsiu de les drogues. Les entrades i sortides d’aquests lavabos, el rebombori general que a les seves portes es forma, i el càlcul de la quantitat de persones que poden arribar a trobar-se simultàniament dins l’habitacle, fa ballar el cap. Com fa ballar el cap, també, pensar què deu ser exactament el que tanta gent hi deu fer, allà dins.

El lector es pot estranyar pensant que per escriure tot això s’hagi hagut primer de ser client més o menys habitual del local. Es preguntarà per quina raó el que ho escriu s’ha passat prou estones dins (o fora) d’aquest establiment com per poder-ho escriure (i es preguntarà també perquè no va marxar per potes el primer dia que va entrar-hi). Doncs la resposta és fàcil i són dues dins d’una. El que ho escriu ha passat estones dins aquest establiment per un parell de raons fonamentals: una, l’establiment està situat davant la Catedral de Vic, i la Catedral de Vic és una cosa important, i està pintada per dins d’una manera que fa caure de cul, i el seu campanar desprèn el soroll d’unes campanes que fan tombar d’esquena; i dues, en aquest lloc hi tenen un sortidor de Voll Damm; un sortidor de Voll Damm amb el qual omplen (omplien) unes gerres grosses, fantàstiques i fresques, que a l’estiu eren cosa fina.

El dia, però, que un petit mal entès produït arran d’unes comprensibles mostres d’estranyesa d’un servidor davant unes comparacions de preus entre dos diferents líquids servits des d’un mateix sortidor de cervesa —que ara no venen al cas—, va portar al propietari del local a dir-me que jo “no era ningú per posar el preu de la cervesa”, aquell dia, servidor va decidir que ja no pagava la pena de compartir taula amb delinqüents bruts i drogaddictes. Una rebequeria, si vostès volen, però una rebequeria que va arribar just a temps per, com a mínim, salvaguardar la mica de dignitat que em quedava i que aquest lloc m’estava robant a una gran velocitat. I la Voll Damm ja la beurem de l’ampolla, que al cap i a la fi és molt millor (i això ja ho sabíem, és clar, però ens feien gràcia la gerra i el barril, tant grossos i tant estètics).

Ah, i és, per cert, una llàstima, que a ningú se li hagi ocorregut mai encara de muntar un bar dins de la mateixa catedral. El so de les campanes, potentíssim, serviria perfectament per anunciar l’hora de l’última ronda, a la manera dels pubs anglesos. Però aquest és un altre tema.

Sort de les mores

2010-09-24T19:41:00.003+02:00

Si hi ha un lloc al meu poble on a les 9 del matí i a les 3 i 5 de la tarda és impossible de circular, és al voltant de les escoles. La congregació de vehicles a motor (cada vegada més grans) és tal, que apropar-se a un radi de 100 metres de la porta de sortida us condemna a un calvari que pot acabar amb la vostra paciència d’una manera fulminant. Les lleis de circulació (o les lleis d’estacionament, en aquest cas) deixen de tenir validesa en els carrers que voregen una escola i durant els minuts que envolten les hores d’entrada i sortida del col·legi. Si hi ha alguna mena d’agent de policia plantat entre el caos circulatori, la seva funció no anirà mai més enllà de la de fer sonar el xiulet d’una manera descontrolada i ineficaç. No hi ha res a fer: la motorització dels escolars a l’hora de tornar a casa és ja -gairebé- completa.

A la meva època d'escolar (no fa pas gaires segles) la motorització encara no era tant letal. Els que vivíem a prop del lloc on la societat havia decidit de tancar-nos unes hores al dia, hi anàvem a peu d’una manera naturalíssima. Els que vivien una mica més lluny, hi arribaven també generalment a peu (tret d’algun afortunat a qui l’acostaven amb el cotxe). Només els que vivien realment lluny, els que vivien, de fet, fora del límit urbà del poble, hi arribaven motoritzats. (I acostumava a ser una motorització precària, fins i tot substituïda, quan la meteorologia ho aconsellava, per una bicicleta de tracció animal).

Avui no. Avui, arribar a plantejar-se que un nen de 8 anys camini, sol, els tres-cents o quatre-cents metres que el separen de l’escola on estudia és vist amb molt mals ulls. És per això que les famílies han decidit comprar uns cotxes d’una envergadura cada vegada més gran i amb unes rodes cada vegada més grosses per tal d’acostar-los, si pot ser, fins a la porta mateixa de l’establiment. En aquest sentit sembla existir una espècie de competició per determinar qui és la mare o el pare que aconsegueix dipositar el seu fill més a prop de la porta d’entrada del col•legi.

Enmig de tot això, gràcies a Déu, hi ha una espècie (una espècie que segur que ja deu tenir els dies comptats) que proporciona l’equilibri necessari per tal que el caos no esdevingui irreversible. Parlo, és clar, de les mores. Les mores, amb el seu indiscutible farcell al cim del cap i amb el seu innegociable caminar semi-descalç (ja faci fred o calor), són l’únic reducte de sensatesa que queda als vorals d’una escola qualsevol a les hores d’entrada i de sortida. Les mores agafen els seus fills de la mà i els traslladen a l’escola com si estiguessin encara vivint als anys 80 o 90. La processó de mocadors caminant en direcció a l’escola provoca inevitablement un sospir al qui ha de travessar la zona zero escolar en hora punta: Ai! Si tothom fes com les mores!

—És que al meu fill no puc deixar-lo anar a peu a escola, perquè me l’atropellarien, pobret. —diu una mare qualsevol a un pare qualsevol a la porta d’una escola qualsevol.

Doncs faci com les mores. I convenci a les altres mares i als altres pares de que també facin com les mores. El trànsit a la zona de les escoles serà reduït dràsticament i els seus fills podran anar a estudi caminant, sense haver-se de preocupar de res, sota una estricta seguretat. I vostè tindrà temps de mirar-se la novel·la. I no em sigui tant imbècil, faci’m el favor.

Gangues de l'ofici

2010-09-07T13:28:00.002+02:00

En memòria de Peter Lenz

El senyor Joan tenia una fusteria. Era la fusteria que havia fundat el seu avi i que havia arribat a ser seva després de passar per les mans del seu pare. Quan el seu fill va tenir 12 o 13 anys, va voler-li inculcar l’amor per aquesta feina, que ja poca gent feia de la manera que la feia ell, i li va ensenyar com funcionaven les serres mecàniques perquè el noi s’entretingués tallant fustes.

Ara la fusteria del senyor Joan està tancada, perquè el seu fill va perdre un dit fent anar una d’aquestes serres mecàniques gegants amb què retallava taulons de fusta. Es veu que un noi de 14 anys no podia fer servir aquesta maquinària. Es veu, de fet, que un noi de 14 anys no podia ni acostar-se a la porta del taller. I, naturalment, al senyor Joan l’espera ara un judici que acabarà amb ell d’una manera fulminant.

Mentre espera el judici, però, el senyor Joan es consola pensant que hauria pogut ser molt pitjor: li hauria pogut passar com al veí del costat.

El veí del costat tenia un noi de 14 anys que era tot un atleta. Malgrat la seva curta estatura (a penes passava del metre i mig), tenia la força que es necessita per governar una moto de carreres de competició de cilindrada gens menyspreable. La primera vegada que va pujar a una bicicleta, sense gairebé saber caminar, la va dominar a la perfecció, i és així com el seu pare va decidir comprar-li una moto de la seva mida. Pensava que potser podria arribar a ser algú important i l’obligava a entrenar-se cada dia. El noi de seguida¡ es va fer seva la moto, la duia amunt i avall, molt de pressa, amb una gran facilitat. Després de la primera moto en va venir una altra, i després una altra, i encara una altra. Motos cada vegada més potents amb les quals guanyava campionats cada vegada més importants. El noi era un prodigi i a casa seva n’estaven cada vegada més encantats i orgullosos.

Tres dies després de complir 14 anys, el noi va debutar al campionat mundial de motociclisme; a la categoria de 125cc. Després de fer una gran posició en els entrenaments, va començar la cursa i al tercer revolt la moto li va fer un estrany i va caure a terra amb tanta mala sort que va quedar mort a l’acte.

Gangues de l’ofici: la màquina era perillosa i el noi tenia només 14 anys. Al pare ningú va cridar-lo a judici. Van fer-li un gran reconeixement públic i molts minuts de silenci.

Lost, 100 dies després

2010-09-06T20:39:00.001+02:00

Ara que ja han passat 100 dies des que es va emetre l’últim capítol de la sèrie Lost, ha arribat potser el moment de fer unes ratlles al respecte (seguint aquell modern costum autoimposat de donar 100 dies de gràcia i de digestió a un qualsevol esdeveniment abans d’entrar a valorar-lo). Un cop esvaït l’efecte demolidor que va tenir l’emissió simultània del final d’aquesta sèrie, i una vegada els fans més embogits han desaparegut del mapa més immediat, enduent-se la seva ceguera crònica ben lluny de les discussions quotidianes (ja desaparegudes) sobre el devenir de l’obra, és hora de fer un balanç més o menys endreçat que ens redimeixi una mica.

Lost era una amanida que cada comensal —espectador— condimentava de la manera que més li plaïa. Així, uns l’amanien de tal manera que la ceba quedava gairebé eliminada pel tomàquet i uns altres l’amanien d’una manera que feia que la ceba ho acapares tot i el tomàquet gairebé ni es notés. Hi havia qui no es limitava a això, i fins i tot s’apartava el tomàquet en un racó per menjar-se només la ceba o a la inversa. És així com cadascú la degustava a la seva manera. D’aquesta manera, una vegada l’amanida es va haver acabat del plat, els que havien preferit la ceba van pensar que hi havia hagut massa ceba i els que havien preferit el tomàquet van pensar que hi havia hagut massa tomàquet. Ningú va quedar content però com que tots s’havien menjat l’amanida amb autèntica golafreria, i havien recomanat a d’altres, amb un gran entusiasme, que se la mengessin també (sense explicar-los mai el conflicte entre la ceba i el tomàquet), ningú va dir res. Tothom va dir que havia trobat deliciosa l’amanida, i tot i que en dies posteriors a alguns encara els repetia la ceba i es recordaven de la mare que l’havia parida i de tots els seus avantpassats, ningú va gosar reconèixer que potser el què li havien donat diferia del què havien llegit (ja feia molt de temps) al menú que els havien ofert.

El problema que alguns van (vam) tenir amb Lost és que van (vam) creure’ns que els guionistes eren realment uns sers superiors capaços de desfer un fil ple de nusos que s’entortolligaven entre ells fins l’infinit. Crèiem que un dia, com per art de màgia, algú tiraria d’un cap i el fil quedaria deslligat. Crèiem que la trama principal s’havia construït d’una manera honesta, de sobre cap a sota; que primer s’havia fet una foto i després s’havien retallat les peces per fer-ne el trencaclosques. I que si el trencaclosques ens costava tant d’entendre, era perquè no havíem vist mai la foto resultant. Però la realitat era molt diferent. El final ens va ensenyar que els guionistes havien anat pintant peces de colors sense cap intenció de formar al final una imatge coherent. Algunes peces les havien pintades al seu gust, d’altres les havien recollides del carrer, d’altres fins i tot les havien tretes de les escombraries. La qüestió era anar entretenint el personal amb unes peces de puzzle que ells ja sabien que, cas de que algunes encaixessin amb les altres, seria de pura casualitat.

La sèrie de les preguntes va acabar i va inscriure’s en la història de la televisió com “la sèrie de les preguntes”: mai ningú va preocupar-se de donar cap resposta. Això, que era una postura perfectament lícita, es va convertir en una arma de doble fil: si bé per una banda és evident que cadascú explica les històries com vol, també resulta evident creure que la falta d’honestedat amb l’espectador per alguna banda ha d’acabar petant. I la cara d’imbècil amb què milions de persones van quedar-se després de veure l’últim capítol en van ser la prova. De ben segur que ens ho vam passar molt bé durant els sis anys que va durar, però també s’ho passa bé la gent quan van a un prostíbul mentre es creuen que totes aquelles dones perden el cul per ells.

I sí, l’última escena, calcada a la primera, va posar a tothom els pèls de punta. I què? Una peça de puzzle pintada d’un color llampant i cridaner, que despertava en l’espectador un traïdor sentiment de nostàlgia, irresistible. Però una peça de puzzle que no s’avenia amb cap de les altres. Com totes les altres. Un munt de serpentines i de confeti llançats a l’aire esperant que la multitud els recollís embogida. Res més.

Cadiretes

2010-09-02T18:13:00.003+02:00

La nena acabava de complir 14 anys i li feia molta il·lusió complir-los perquè ja no hauria d’anar més amb la cadireta al cotxe.

Els seus pares estaven contents perquè la nena se’ls hi havia anat fent gran de mica en mica. Van regalar-li un val de compra per a la seva botiga favorita i ella va comprar-se peces de roba de mida minúscula i de colors llampants. Això, als seus pares, els va agradar molt perquè ara, sense cadireta i amb una roba tant petita, tindrien més espai per col·locar les maletes quan anessin de viatge.

Ella estava contenta perquè el seu xicot podria per fi retirar del seu Seat Leon negre aquella cadireta que resultava tant incòmode i que havien deixat feta caldo amb tot el què hi havien fet a sobre. La cadireta que havien tacat de tota mena de fluixos (corporals i envasats en potets pintats de colors llampants), i que ja podrien apartar del seient del darrera, deixant-hi un espai molt més confortable per a la pràctica del coit i d’altres.

Folklore islàmic

2010-08-31T18:16:00.001+02:00

El primer que li va venir al cap a Iker Casillas, mentre esperava al túnel de vestuaris per sortir al terreny de joc, va ser el discurs que van fer-li pronunciar en els instants previs a la celebració de la final del Mundial que la selecció espanyola, de la qual era el capità, havia guanyat uns mesos abans. Recordava com l’emoció li havia omplert la gola mentre llegia el discurs en contra del racisme que li havia escrit la FIFA, i que d’altres capitans d’altres seleccions havien hagut de llegir també en altres idiomes. El missatge era magnífic i estar-lo recitant a Sudàfrica havia donat a tot plegat un aire de perfecta autenticitat. Va ser recordant aquells moments que va mirar a la seva dreta i va creuar una còmplice mirada amb el capità de l’equip contrari, Carles Puyol. Era la final de la Champions i aquesta vegada, per fi, havia passat tot el que havia de passar perquè el partit fos el més taquicàrdic de tots els partits: un Madrid – Barça. L’esdeveniment seria seguit amb una gran atenció des de tots els racons del planeta.

Per raons de màrqueting, el partit es disputava per primera vegada fora del territori europeu. Resultava estrany que així fos i les aficions d’un i altre equip havien coincidit per una vegada en queixar-se enèrgicament per un objectiu comú. Les incomoditats eren múltiples i no només tenien a veure amb la distància: també hi havia un petit conflicte religiós que obligava a totse les aficionades a assistir al partit amb el cap tapat. També era obligatori que hi assistissin acompanyades dels seus respectius marits: la que no estigués casada, no calia que es mogués de casa seva. Eren els inconvenients d’haver escollit un país islàmic per a la disputa del partit, però eren, al cap i a la fi, uns inconvenients que s’havien d’acceptar, en pro de la diversitat cultural. Finalment les protestes van provocar que no viatgés a Qatar ni un sol aficionat de cap dels dos equips. Però Qatar era un país ric i l’experiència econòmica derivada de la celebració del mundial de clubs a Abu Dabi aconsellava provar sort amb una final de la Champions. Michelle Platini somreia cofoi a la llotja, envoltat de caps embolicats amb farcells.

Al terreny de joc, al cercle central, minuts abans de l’inici del partit, una colla de nens feien onejar la bandera de la Lliga de Campions mentre pels altaveus de l’estadi sonava l’himne de rigor. Els nens, guarnits tots amb túniques blanques i farcellets al cap aguantats amb unes cintes de color d’or, trepitjaven tots la gespa amb els seus peuets foscos i descalços. Quan l’himne de la Lliga de Campions arribava als seus compassos més apoteòsics, del centre de la lona circular plena d’estrelles en van sortir els cabells foscos i arrissats d’una noia moreníssima i guapíssima. Els nens van deixar la lona a terra, van posar-se les mans sota la túnica, van treure unes pedres i van llençar-les al crani de la noia. Quan ja l’havien gairebé liquidat, el rei Hamad bin Khalifa va ordenar que s’aturéssin, va oferir una enorme roca de la mida d’una poma al president de la UEFA i va animar-lo a que fes punteria. Michelle Platini, amb la cara blanca i el cor glaçat, es mirava la pedra amb els ulls gèlids i immòbils, sense saber què fer. Mentrestant, Joseph Blatter, president de la FIFA, assegut dues files per darrera de Platini, s’amorrava a la seva llibreta escrivint a contrarellotge un discurs a favor dels drets de les dones.

En veure que Platini quedava aturat amb la pedra a la mà sense moure's, la indignació va apoderar-se no només del rei qatarí sinó de l’estadi sencer. L’ofensa que representava la descortesia amb què el president de la UEFA els havia obsequiat era majúscula. Havien cregut convenient preparar una actuació folklòrica per mostrar al món quines eren les seves aficions, i al president de la UEFA no se li ocorria res més que rebutjar els honors que se li feien i quedar-se sense paraules . A Barcelona, pensava Khalifa, haurien fet uns castells humans que segurament haurien resultat molt menys delicats i gens espectaculars. O potser haurien matat un toro i tot. Quina salvatjada.

El Diario

2010-08-26T18:37:00.003+02:00

Fa molts anys que, a vegades, als vespres, miro El Diario de (aquest que abans era “de Patrícia”, aquella noia basca a qui sempre se li escapava el riure). Me’l miro perquè m’agrada. M’encanta. Hi disfruto. I, lluny d’avergonyir-me’n, no em canso de recomanar-lo a tothom. I penso que la televisió seria un invent incomplet, desaprofitat, si no existissin programes així. Nous formats? Informatius? Concursos? Diario de i futbol. I a tirar milles.

El Diario és un entreteniment magnífic. Un entreteniment despullat, pur: com una bossa de pipes. I no només proporciona descàrregues d’autoestima a qui s’ho mira des de casa per la gran quantitat de desgraciats que hi apareixen, sinó que també ajuda al teleespectador a veure’s a si mateix representat a la pantalla en forma de caricatura. Mirant El Diario, hom s’adona de com seria si Déu no s’hagués preocupat de donar-li ni una mínima intel·ligència ni un mínim sentit del ridícul. El Diario som tots nosaltres amb un tros de cervell podrit.

És evident que les històries que se succeeixen a El Diario són convenientment amanides pels guionistes del programa. Els guionistes amaneixen les històries i manipulen els protagonistes perquè encaixin amb la idiosincràsia del programa i perquè ajudin a composar la sòrdida melodia amb què aquest magnífic artefacte omple cada dia una hora de televisió. És evident que les històries són amanides, però en cap cas són inventades. Hi ha un tipus de gent que truca a El Diario perquè té un problema que encaixa amb alguna de les difuses propostes temàtiques que des del programa s’empesquen. És un tipus de gent, suposo, que sent una estranya connexió amb el què passa a l’altra banda de la pantalla. Imagino que miren la tele com aquell qui mira la casa del veí per la finestra del celobert, i no els deu suposar cap maldecap anar a un plató de televisió a airejar les seves desgràcies o a intentar buscar una solució als seus conflictes, tal i com no els hi suposaria cap maldecap anar-ho a fer a casa del veí.

Ara bé, tota aquesta gent que calumnia d’aquest programa dient que les persones que hi apareixen són actors, no tenen ni idea de res. Ja només per una simple qüestió aritmètica, sembla clar que és completament impossible que l’elevada quantitat de personatges que han passat per aquest programa de televisió siguin actors. Si això fos així, Espanya seria el país amb més actors mereixedors d’un Òscar per quilòmetre quadrat. De fet, una simple ullada a una edició de El Diario és suficient per comprovar que la realitat de tot el què hi passa és total. (Mentre escric aquestes ratlles, una gorda molt gorda, “ama de casa” de 30 anys, plora primer i s’enfada després amb una tal espontaneïtat i una tal contundència que, de ser una actriu, ja faria temps que hauria sobrepassat el nivell aquell que diuen de “chica Almodóvar”.

Pel què fa als botxins de l’invent, es pot dir que la gent que fabrica cada dia El Diario, des de la presentadora fins l’últim ajudant d’operador de càmera, són gent tramposa, gent dolenta, gent mal educada, gent que tallarien en directe la titola del teu marit només per gravar la cara de desesperació o de felicitat que faries al veure-ho. Però són bona gent. Executen amb llurs armes els crims que tots els que ens ho mirem des de casa volem que executin. Amb una fulla de servei impecable, satisfan les nostres necessitats d’una manera més que correcte.

Per cert, si els hi agrada El Diario, els recomano la versió hardcore (made in USA): The Maury Show. Posin aquestes tres paraules màgiques al Youtube i ja veuran com no els defraudarà. Perquè se’n facin una idea, si El Diario fos una d’aquestes anacròniques pel·lícules pornogràfiques que d’una manera tant equivocada continuen emetent encara la gent de Digital+, The Maury Show seria un Bukkake de Putalocura.

Que demanin perdó

2010-08-25T18:40:00.002+02:00

L’Albert Vilalta i el Roque Pascual, aquests dos xicots que se’n van anar a Mali a fer el safari del Coronel Tapioca, han tornat a casa seva amb un posat d’heroi que esgarrifa. Tots dos han arribat a Barcelona després de més de mig any de segrest amb una cara d’estar encantats d’haver-se conegut que fa fins i tot angúnia. Van ser segrestats, juntament amb la seva companya Alicia Gámez, per uns senyors d’Al-Qaida, el mes de novembre passat, quan celebraven un gol que el Barça havia fet al Madrid des d’un camió amb quatre llaunes de conserves (o de cerveses, no se sap exactament), creuant el desert en caravana amb d’altres camions plens d’altres desaprensius vestits també del Coronel Tapioca, tots amb els barrets d’Indiana Jones i les brúixoles i etc. I han sigut alliberats després que el govern espanyol decidís que amb segons quins terroristes sí que es pot negociar i fins i tot cedir a les seves demandes. Pagant el que faci falta o fins i tot “traslladant” presos de la presó al carrer (al desert) . I contractant un estrambòtic mediador amb contactes en les més altes esferes de la branca pobre del terrorisme islàmic, en comptes d’enviar l’exèrcit amb metralladores, granades i rifles d’assalt, tal com fan els països civilitzats.

El que més sorprèn dels parlaments que els dos aventurers van fer només arribar a Catalunya, és que no se’ls va escoltar demanar perdó en cap moment. Perquè el primer que haurien hagut de fer aquests nois, si és que encara els queda una mica de dignitat, és demanar perdó. Demanar perdó, primer de tot (i espero que això, almenys en privat, ja ho hagin fet) a la seves famílies. Demanar perdó per haver sigut uns carcamals irresponsables. I després demanar també perdó al govern espanyol i als ciutadans d’aquest país, per haver causat tota aquesta colla de maldecaps que han causat.

No cal dir que l’alliberament d’aquests dos nois (i de la seva companya) ha estat una bona notícia. Al cap i a la fi, no volem que ningú prengui mal. Ara bé, fa falta també que algú digui les coses pel seu nom. De ben segur que el calvari deu haver sigut insuportable, però mai ho hauria d’haver sigut prou com per fer-los oblidar que s’ha de tocar sempre (una mica) de peus a terra, sobretot després de constatar de quina manera t’has equivocat. Tot i que també pot ser que encara no s’hagin adonat que el què van fer, i de la manera que ho van fer, era una animalada amb molts números d’acabar malament.

Ah! I ara els senyors d’Al-Qaida ja volen lliures amb llurs butxaques plenes de diners i amb dos papers guardats sota el farcell del cap: un amb les instruccions que seguiran a partir d’ara cada vegada que vulguin segrestar ciutadans espanyols (que surten més a compte que els francesos), i l’altre amb un esbós que expliqui de quina manera ho han de fer per fer volar el metro de Barcelona en hora punta.

El progrés del water-closed

2010-08-23T20:26:00.008+02:00

Josep Pla havia dit i escrit diverses vegades que l’únic progrés en el qual creia era en el progrés del water-closed. Certament, de l’orinal llençat per la finestra als wàters i bidets d’avui, hi ha hagut un progrés considerable i gens inútil. Ara: si bé l’evolució dels artefactes i sistemes per a la evacuació i la higiene personals ha caminat cap endavant, no es pot pas dir el mateix pel què fa a la manera com s’han senyalitzat aquesta mena de serveis quan han sigut posats a disposició del públic.

Hi va haver un moment en què algú va degué decidir que, a l’hora d’anar a fer pipins i caques en llocs públics, els homes i les dones hi anirien separats. I no només separats en compartiments individuals per a cadascun dels individus que anés a fer els pipins o les caques, sinó també separats en bloc per qüestió de sexe. L’habitacle es dividiria en dues parts: una per homes i l’altre per dones. En una banda els homes farien junts el pipí i separats la caca, i a l’altra banda les dones farien tant el pipí com la caca sempre separades (com a mínim en cas de no ser amigues). Fins aquí, l’invent semblava funcionar perfectament, almenys sobre el paper. Només calia idear un sistema de senyalització que diferenciés clarament el bany reservat per a les dones del bany reservat per als homes. (Per evitar malentesos i tensions innecessàries).

No degué passar gaire temps fins que la solució fou posada sobre la taula: un parell d’icones representant el cos d’una dona i el cos d’un home farien el fet. En aquests icones, construïts a partir de la silueta de dues formes humanes, l’home hi seria representat amb un cap, dos braços, i dues cames; i la dona hi seria representada amb un cap, dos braços, dues cames, i una faldilla. La simplicitat era sublim, insuperable. No caldria saber llegir, no caldria saber anatomia, no caldria tenir cap coneixement més enllà de la constatació evident que, en aquest país, per una estranya raó que ningú no ha acabat mai d’entendre, els homes no porten faldilla. La humanitat va gaudir, a partir d’aleshores, d’uns anys d’absoluta felicitat: el problema de la satisfacció de les necessitats fisiològiques més bàsiques en espais públics havia quedat resolt amb una senzillesa aclaparadora. Quan hom tenia pipí o caca, obria la porta d’un qualsevol lavabo públic i de seguida sabia on havia d’entrar. El dubte era resolt amb una total celeritat. Sóc una dona: la faldilla; sóc un home: l’altre. Magnífic.

Tota aquesta senzillesa i aquesta felicitat es van acabar, però, el dia que l’absurda originalitat del que no té res a fer, per una banda, i el feminisme de competició per l’altra, van entrar en escena amb les seves usuals ganes d’entrar a rebentar-ho tot posant en qüestió els pactes més insignificants. A algú li degué semblar incorrecte, i molt poc modern, representar la dona amb una faldilla. És evident —i no cal ni entrar-ho a discutir— que la diferència entre un home i una dona no és una faldilla. Les dones també porten pantalons i en alguns països els homes també porten faldilla. Ara bé: portar aquesta creuada fins al terreny de la senyalització de lavabos públics va suposar, com ha quedat demostrat, el final d’una etapa feliç.

Avui és usual trobar-se amb cartells on hi ha una “H” o una “M” ("H" de hombres o "H" de hembras? "M" de mujeres, o "M" de machos? Qui ho sap!); d’altres on hi ha una mena de barret i un bastó en una banda i un altre mena de barret i un paraigües a l’altra (que no porten paraigües els homes, que no porten bastons, les dones?); d’altres en què hi ha un pinzell d’afaitar en una banda i una ampolla de colònia a l’altra (un pinzell que pot confondre’s perfectament amb el pinzell que fan servir les senyores per pintar-se i, en tot cas... que no porten colònia, els homes?; d’altres en què hi ha un rostre sense ulls composat per un bigoti i una barba en un costat i una perruca llarga i uns llavis pintats a l’altra (que no podria ser la Lloll Bertran representant un dels seus personatges, això del bigoti i la barba? —a mi m’ho va semblar—, que no podria ser un transvestit, el dels llavis pintats?). En definitiva: tot un reguitzell de noves maneres de representar la masculinitat i la feminitat, molt més originals que la de la faldilla (i segurament ben poc feministes, al cap i a la fi), però infinitament més ineficients.

El pitjor de la situació creada amb aquest despropòsit del món del disseny és la cara d’estaquirot amb què hom es queda quan entra al vestíbul d’uns lavabos públics. Els segons de dubte són un escarni per a l’usuari del servei. Hom es queda aturat davant de dues portes amb dos cartells que, de manera individual, són impossibles de desxifrar; sempre cal mirar el segon per arribar a deduir el propòsit del primer. Imaginem que en un dels dibuixets hi ha un cinturó. Què significa un cinturó? Qui ho sap! Cal mirar el del costat per descobrir-ho: al costat hi ha unes sabates de tacó. Eureka! Les sabates són la dona i el cinturó l’home. Però... per què? Tot plegat era impossible d'entendre només mirant el cinturó. Tot havia estat pensat, segurament, amb la intenció de fer-nos sentir desgraciats. Desgraciats, inútils i ignorants.

El progrés del water-closed ha quedat, doncs, estroncat. Ja poden venir els japonesos amb els seus wàters plens de botons i pantalletes LED, que si a la porta que separa aquests wàters del món exterior hom s’hi troba amb una senyalització tant nefasta, el que li acaba passant a hom és que hom es fa pipí als calçotets (i don al es calces). I a hom no li agrada fer-se pipí als calçotets. Ni a hom ni als que estan al costat d'hom prenent unes cerveses o cruspint-se uns peus de porc desossats i farcits de morro de bacallà.

Toros

2010-07-28T21:27:00.001+02:00

Doncs ja està, sembla que, finalment, ja no es podran celebrar més “corridas” (de toros, s’entén) en territori català. El Parlament (o més ben dit, uns senyors que han votat sense seguir la disciplina de partit, com si haguessin estat escollits amb un sistema de llistes obertes, però sense haver-ho estat) ha votat avui a favor de la prohibició d’aquest espectacle. Doncs mira, què hi vols fer.

Jo, que no he sigut mai gaire aficionat a les “corridas” (de toros, s’entén), m’he sentit últimament bastant pressionat a aficionar-m’hi. Ha sigut observar tot aquest creuament d’estúpids arguments favorables i desfavorables a la prohibició i a la celebració de corridas el què m’ha empès a desconfiar de les postures antitaurines. I si no hi he sigut mai gaire aficionat, no és pas perquè a casa no n’hagués mamat de corridas (de toros, s’entén). A casa, el meu avi, que era matador de porcs professional i que esmolava els ganivets com ningú, sempre se les mirava per la televisió i el món s’aturava en sec al seu voltant cada vegada que un torero clavava una banderilla a un toro. En aquell moment, jo no entenia la gràcia que tenia aquell espectacle; em semblava molt avorrit. I em sembla que si no l’entenia no era pas perquè el fet de disfrutar veient com un animal moria més aviat a poc a poc em semblés dantesc i absurdament inhumà, sinó que no l’entenia, em sembla, perquè segurament ens ho miràvem en una televisió massa petita. Després d’haver-me fet gran i d’haver vist algunes coses (poques), m’he adonat que aquest espectacle ha de ser bastant colpidor si te’l representen en viu davant dels ulls. Perquè els toros són molt grossos, i els toreros molt petits, es veu.

Deia que els arguments a favor i en contra de la festa acostumen a ser estúpids. Bé, no sé si és que són estúpids o si és que la fatigant repetició a què els han sotmès uns i altres és el què els ha tornat estúpids. El cas és que, tant si ens prenem la qüestió com un afer de nacionalisme, com si ens la prenem com un afer de defensa dels animals, la conclusió a què s’arriba escoltant els dos bàndols és que tot plegat fa molta mandra.

Fixin-se: sembla com si, en el fons, tothom estigués d’acord en un punt: cal defensar els animals. És absurd. Els que disfruten veient com maten el toro a la plaça diuen que no hi ha animal que visqui millor que el toro de lídia; els que s’horroritzen contemplant l’espectacle, en canvi, creuen que una vida de rei no justifica una mort tant cruel. Uns diuen que hi ha animals que viuen molt pitjor, i els altres diuen que no hi ha animal que tingui una mort més dolorosa. Uns defensen la matança com a forma d’art i els altres no entenen que se’n pugui dir art d’una activitat que ells no consideren gens humana. Doncs mira, què hi vols fer.

Pel què fa al nacionalisme de la festa, molts s’han entestat a posar el debat polític en aquests termes. Només cal veure com el PSC-PSOE (aquest partit eminentment espanyol) ha votat en bloc en contra de la prohibició. I què es pensava, la gent? Em sembla del tot raonable que així hagi sigut. Per molt que a les illes Canàries els toros faci ja temps que van esser prohibits, quan aquest debat s’ha plantejat a Catalunya de seguida ha agafat la importància d’un afer d’estat. D’un afer sobre la unitat de l’estat, per ser més exactes. Doncs a mi, la veritat, que aquesta festa sigui o no la “fiesta nacional” espanyola, m’és absolutament indiferent. A casa meva poden celebrar-hi les festes nacionals de les nacions que vulguin, sempre i quan se les paguin. (La Feria de Abril subvencionada se la poden ficar pel cul, s’entén).

Però tornem a la vessant del debat més pollosa: ¿És la mort del toro una mort indigne? ¿És la vida del toro una vida digne? Doncs la veritat, no en tinc ni idea. Per mi, els únics animals que mereixen viure dignament són els gossos i els gats. Aquests dos són, sota el meu parer, els únics animals que poseeixen un cert enteniment. ¿Que què hi diu la ciència, al respecte? No ho sé, ni m’importa. Com tampoc m’importa el què digui Disney sobre els cèrvols. Aquesta és una qüestió de preferències que té a veure només amb l’instint més íntim i personal. No vull veure com ningú fica un gos dins una gàbia, ni vull veure, tampoc, com ningú persegueix un gat amb un bastó. Ara: si vaig a la Xina i veig una granja de gossos o de gats (que no sé si existeixen realment, però ben bé podrien existir) m’hauré d’aguantar igual com s’aguanten els anglosaxons quan contemplen una granja de conills. Les preferències dels xinesos potser són diferents de les meves; què hi farem. Només em discutiria seriosament amb un xinès que considerés que les persones també poden matar-se com si fóssin gossos, gats, o conills. Però amb un que intercanviés un conill per un gos no em veuria en cor de fer-ho.

I bé, ja no hi hauran corridas (de toros, s’entén). Doncs mira, què hi vols fer. I ara, si m’ho permeten, vaig a menjar-me un cap i pota. De la matança del porc, per cert, en parlarem en una altra ocasió.

La FIFA

2010-06-29T20:26:00.002+02:00

Descripció de la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació):

Si la FIFA fos un home, seria un home que aniria sempre vestit amb un trajo vell però anacrònicament elegant, caminant dret, sigilós, mirant a l'horitzó, sense sentir-se mai de la vida per al·ludit quan algú l'interpel·lés o interrompés el camí que hauria decidit seguir d'una forma estudiadament premeditada; i que miraria, sempre, al seu (esporàdic) interl·locutor de cua d'ull i per sobre l'espatlla, sense atrevir-se, gairebé mai, a somriure (per no arribar a semblar gaire ximplet).

Això seria la FIFA si fos un sol home. Però com que en són molts, i molt vells, i fan molta pudor de resclosit... doncs ja us podeu imaginar.

Què va ser primer, el menjar o el follar?

2010-06-19T10:11:00.002+02:00

L’altre dia se’m plantejava un dubte que crec que bé mereix una reflexió: si hom té ganes de practicar sexe amb una altra persona i no pot, li queda la possibilitat del a masturbació; si hom, en canvi, té ganes de menjar-se uns peus de porc o un plat de cap i pota, i no pot, què fa? Considerant que el sexe i el menjar són dues activitats que van perfectament agafades de la mà pel què fa al seu impacte físic i psíquic sobre la capacitat orgasmàtica de les persones, per què una es pot satisfer de forma individual i l’altra no?

Podem considerar que la qüestió, aquí, és que l’acte de menjar uns peus de porc és d’una elevació sensual transitòria més important que la pràctica del sexe; i que és per això que el menjar no té un procés substitutiu que les persones puguin posar en marxa de forma individual. També podem limitar-nos, senzillament, a posar sobre la taula l’evidencia que diu que si hom pogués satisfer les seves necessitats culinàries sense necessitat de recórrer al menjar, les persones no haurien arribat a viure mai en comunitat ni haurien mogut un sol dit per tal d’aconseguir alimentar-se. La humanitat hauria evolucionat d’una manera completament diferent. O potser no hauria evolucionat... perquè potser s’hauria extingit.

Es planteja aquí una qüestió fonamental: què va ser primer, el menjar o el follar? Si convenim que els primers homínids s’havien d’ajudar els uns als altres per tal d’aconseguir caçar les millors carns, i si convenim que l’únic motiu que va fer que s’unissin era precisament aquest i no cap altre, arribarem a la conclusió que aquests primers éssers humans van acabar copulant gràcies a la necessitat de menjar-se un cérvol. Si haguessin disposat d’un mecanisme que els hagués permès apaivagar la seva bàsica necessitat d’alimentació (tal com en tenien ja un que els permetia reprimir les seves ganes de fer sexe), segurament no haurien mogut ni un dit per anar-se a trobar amb altres éssers de la seva mateixa espècie. I aleshores o bé la humanitat s’hauria extingit de seguida, o bé l’espècie s’hauria convertit per força en hermafrodita.

Podem afirmar, doncs, que el menjar és efectivament un procés d’una elevació sensual transitòria més important que el sexe practicat amb altri. I és per això que no té substitut.

Subjecte, verb i predicat

2010-06-17T20:18:00.002+02:00

L’altre dia em va aturar la policia catalana en un control rutinari d’aquests que fan de tant en tant a la carretera per trobar ves a saber què. Un control d’aquells que fan tanta por perquè hi col•loquen, just a l’inici, un senyor amb metralladora que aconsegueix, solament amb la seva terrorífica presència, que ningú s’atreveixi a passar-hi ràpid. Vaig passar per davant del senyor de la metralladora (que mirava a l’horitzó aliè a tot el què passava al seu voltant) i darrera seu una senyora agent vestida de negre i amb la boina tombant-se-li cap a la seva dreta, va fer-me un gest perquè m’aturés al mig de la calçada. Amb una cara molt seriosa, la senyora agent va fer-me indicacions amb la mà perquè abaixés la finestreta del copilot. Va ajupir-se una mica, va mirar-me fixament, i va començar la (suposo que rutinària) bateria de preguntes. I qui diu preguntes... diu senyals de fum.

De primer va demanar-me d’on venia i on anava. “D’on ve?” “On va?” Fins aquí tot es va entendre perfectament. La següent pregunta, però, va resultar ser un autèntic fracàs gramatical:

—Substàncies?

Intentant establir les connexions mentals que em permetessin entendre què era exactament el que havia de respondre davant d’una pregunta formulada només amb un substantiu, van passar uns segons que sembla que la senyora va considerar excessius, de tal manera que va tornar-hi:

—Substàncies?

Abans d’intentar respondre vaig pensar de demanar-li quin era el verb que acompanyava la pregunta (portar, prendre, comprar, vendre, agradar, beure, vomitar...); qui feia l’acció del verb (jo, ella, la meva mare, el propietari del bar de la cantonada, el senyor de la metralladora...); quina mena d’adjectiu hauria d’acompanyar el substantiu (líquides, gasoses, legals, il•legals, brutes, netes, al•lucinògenes...); o si no hauria volgut acompanyar-lo d’algun complement addicional (dins el cotxe, a casa seva, a casa meva, al bar de la cantonada, a l’entrecuix del senyor de la metralladora...). La gran quantitat de possibles preguntes que s’haurien pogut construir a partir del substantiu “substàncies” era tant gran, que hauríem pogut estar tot el fabricant-ne de noves. Així que vaig decidir deixar-ho córrer. Suposant (i ja era molt suposar) que, potser, aquella dona que em començava a posar nerviós m’estava demanant si duia alguna mena de droga dins el cotxe, vaig respondre-li que, evidentment, no n’hi duia cap.

Després d’això, va insistir amb una pregunta una mica més ben construïda (però que no aclaria, encara, què coi era el què m’estava demanant):

—Segur que si busquem, no en trobarem cap?

Jo, és clar, vaig pensar que sí, que si buscaven, en trobarien moltes, de substàncies. I de moltes menes. Remetent-me, però, al suposat sentit que jo mateix havia decidit donar a la pregunta, vaig respondre-li que no, que no en trobarien cap.

La senyora va donar un cop d’ull dins el cotxe des de fora estant. Va veure-hi unes ampolles de Voll Damm plenes, unes altres ampolles de Voll Damm buides, tots els exemplars de premsa acumulats durant un mes sencer (o dos), un parell de jerseis, alguna tovallola, algun banyador, algunes bosses de patates a mig buidar, bosses del supermercat, paraigües, folis en blanc, folis escrits, carpetes, llibretes, bolígrafs, i tot un seguit d’objectes difícilment identificables. Finalment, fent una cara que evidenciava que li havia caigut el món a sobre per culpa de la feina que se li havia girat, va decidir demanar-me, molt amablement, que continués anant cap allà on fos que estigués anant (aquesta vegada sí que se la va entendre perfectament).

Jo tenia entès que, per arribar a ser Mosso d’Esquadra, s’han de passar una sèrie d’exàmens, i que entre aquests exàmens n’hi ha un de llengua catalana. Potser no ho tenia ben entès. Sigui com sigui, gràcies a déu que la intuïció no li va fallar (o sí?) i va deixar-me marxar per allà on havia vingut sense remenar-me res. Que potser van estovar-la els dos llibres de la Rodoreda i d’en Baltasar Porcel que duia sobre el seient del copilot? Tenint en compte la manera tant imprecisa i inadequada que tenia de manejar la llengua catalana, ho dubto molt.

Els bars de la UVic (I) Sagrada Família

2010-06-14T18:52:00.001+02:00

El bar Sagrada Família (La Sagrada pels amics, el Sagrada pels que no el coneixen) és el segon dels bars que hom troba quan baixa pel carrer que porta el mateix nom. És un bar que ja té uns anys. Jo diria que va ser un dels primers a obrir-se al voltant de la Universitat; la gran quantitat de fotografies i postals firmades per antics estudiants i datades, la majoria, del segle passat, semblen confirmar-ho. És un negoci, a més, que ha tingut sempre els mateixos propietaris. Dos personatges pels quals sembla que el temps s’hagi deturat. El tracte amb la clientela, però, acostuma a produir-se més amb els cambrers que tenen contractats i que solen ser —com en la majoria de tots aquests bars— estudiants, que no pas amb els propietaris.

La clientela actual estar formada generalment per: persones que volen jugar al futbolí o al billar (és l’únic bar del rodal on hi ha futbolí i billar); persones que tenen molts diners i moltes ganes de gastar-los; i professors. Ja no queda ni rastre dels paletes que omplien les taules a l’hora de dinar quan al voltant s’hi estaven construint blocs de pisos i cases adossades a un ritme tant frenètic que ja es veia que no podia durar tota la vida. Els dinars, ara, són més aviat tranquils, i l’únic personatge destacable i diferent és un home de mitjana edat que, guarnit sempre amb una samarreta de Leo Messi —que quan fa fred es posa per sobre el jersei— passa taula per taula demanant que li deixin llegir l’Sport.

Haig de dir que la meva connexió amb aquest bar ve d’una mica lluny. Vaig entrar-hi per primera vegada el setembre del 2001, quan amb uns amics buscàvem un billar i un futbolí que estiguessin a prop de l’institut on estudiàvem el batxillerat. Després d’haver comprovat la finor del futbolí i el bon estat del tapet del billar, vam decidir establir-hi la base d’operacions des d’on evitar els infectes dinars que servien al bar de l’institut. A la Sagrada ens donaven un menú de dos plats i postres per unes 900 pessetes de no res (les pessetes vivien en aquell moment els seus últims mesos de vida), que pagàvem amb molt més de gust que les 650 pessetes que costava el menú de l’institut. Aviat, però, les 900 pessetes es van convertir en més de 7 euros, i els futbolins van passar de costar 100 pessetes a costar-ne 166 (un euro). No és una crítica directa perquè, evidentment, aquesta gent no van ser els únics que es van adherir a tota aquella convertibilitat monetària d’ètica dubtosa que l’entrada de l’euro va provocar, però està bé recordar aquestes coses de tant en tant.

El servei funciona; l’actual servei és del tot correcte i de seguida tens el que has demanat. Però, els que hi havíem anat fa vuit o nou anys, mai oblidarem aquell noi que em sembla que també feia de discjòquei i que repartia els plats com si estigués en una sessió d’aquella discoteca de Folgueroles on em sembla que treballava els caps de setmana (no recordo res de tot això amb claredat). Els que vam tenir la sort que aquell entranyable cambrer de la mitja melena i els braços llargs (Víctor es deia, em sembla) ens servís el dinar, difícilment ens tornarem a considerar, en aquesta casa, tant ben servits com ho érem aleshores.

Tornant al present, el menú és ara molt pitjor del què ho era llavors. No sé si és que jo he guanyat en gana o si és que ells han perdut en forces, però l’última vegada que vaig dinar-hi, ara fa uns mesos, la quantitat de menjar em va semblar irrisòria. La truita de patates de primer semblava una tapeta d’acompanyament de la cervesa i el bistec de segon era traspassat per la llum amb una total facilitat. A dinar, no hi he tornat més. Per esmorzar o per berenar, però, tenen unes hamburgueses (amb pa d’hamburguesa) que es desfan dins la boca d’una manera formidable.

Pel què fa a la comoditat de l’habitacle, s’ha de dir que l’espai és prou gran. La distribució de les taules va canviar quan va entrar en vigor la llei antitabac. On abans hi havia el billar i el futbolí, van posar-hi taules i van fer-hi la zona de fumadors (tancada d’una manera tant hermètica que el no-fumador que hi entra perd, automàticament, un dia de la seva esperança de vida), i van traslladar-los a la part de dalt, on la il•luminació és ara del tot infecte. Malgrat els canvis, el local continua sent considerablement espaiós i trobar-hi taula no acostuma a ser cap gran problema (tret de l’hora puntíssima, la que va de les 10.30 a les 11).

En definitiva, que si volen jugar al billar i al futbolí, o menjar-se una hamburguesa, vagin a la Sagrada. Si no, no cal.

Fitxa:

Preu de la Voll Damm: 2 euros
Preu del menú: 10 euros
Producte predilecte: Hamburguesa amb ceba
Qualitat del cafè: Bona
Estat dels serveis: s’hi pot cagar

Els bars de la UVic (Introducció)

Els bars de la UVic. Notes per a un estudi detallat

2010-06-10T20:58:00.008+02:00

Començo una sèrie d’articles (cada vegada que dic que començo una sèrie d’articles, em ve un mal de cap tant terrible, que ho deixo sempre a la primera entrega) sobre els bars que envolten la Universitat de Vic. Tot tipus establiment té la seva guia de referència, i aquests bars no podien ser una excepció (no sé si aquesta guia serà una referència, però de moment serà la única). Així que després d’haver passat unes hores en uns i unes altres hores en uns altres, em disposo a col•locar —en un lloc discret— el meu petit grà de sorra en el món de la crítica de bars.

Cal dir que la Universitat de Vic no té cap bar al seu interior. Només alguna sala sinistre amb un parell o tres de màquines expenedores de begudes, menjar i preservatius, que no tenen cap mena de gràcia ni de confort. Això és així perquè des del trasllat de l’Escola Universitaria Balmes de la Plaça de l’Estudiant (al centre de la ciutat) a la ubicació actual del què actualment és la UVic (allà on fins fa quatre dies “tot eren camps”), algú o altre ha aprofitat l’avinentesa per anar obrint bars de tot tipus als locals del voltant. Deixant, doncs, que les lleis del mercat omplissin el buit que des de la mateixa institució ningú mai s’ha preocupat d’omplir (amb molt bon criteri, per cert), han aparegut una bona quantitat d’establiments.

Els bars que envolten el campus Miramarges de la UVic (per ordre d’aparició baixant pel carrer Sagrada Família i tombant pel carrer Miramarges) són els següents: La Cantonada, Sagrada Família, L’Entorn, Miramarges, Fet Nostre, Magadan i Sobrevia. Començaré pel que per mi és el més antic i acabaré per on em sembli (si acabo, que ja els hi dic ara que no acabaré). N’hi ha algun del qual no podré dir-ne res, perquè, per causa d’alguna mena de força sobrehumana, no hi he entrat mai. N’hi ha d’altres dels quals en podré dir ben poca cosa perquè hi he entrat poc. D’algun, però, en podré parlar llargament. Això sí: no penso fer cap mena de treball periodístic per investigar dades que omplin els textos de veritats objectives tals com la data d’inauguració, la quantitat i qualitat de les mans pels quals han passat, o la seva viabilitat econòmica passada present i futura. Tot serà, tal com fan els bons crítics de les coses més banals, fruit de la més distorsionada de les percepcions personals.

I amb aquesta patètica carta de presentació, començo.

Primera entrega: Sagrada Família. (l'entrada serà publicada a partir del moment en què tres persones m'ho hagin demanat via comentaris. Així fa com més gràcia i sembla que interessi a algú. Si no m'ho demana ningú, també ho publicaré igualment, que per alguna cosa ho he escrit.)

Bruts i desgraciats

2010-06-09T19:19:00.005+02:00

(article per a La Revistona)

A casa tenim un parell de terrenys que, des de fa un temps, sembla que algú vol transformar-los en abocador i deixalleria municipal. Situats els dos terrenys en dos llocs prou cèntrics del poble, s’han acabat convertint, un i altre, en lloc predilecte pels veïns a l’hora de llençar-hi la seva brossa. La gent s’ha animat d’una manera tant definitiva a fer-los servir per aquest menester, que a casa consideraríem la possibilitat d’oferir-los a l’ajuntament com a annex, dins el poble, de la deixalleria de la Mancomunitat (que potser algú considera massa allunyada del nucli urbà).

De primer vam observar, incrèduls, com determinades persones llençaven la seva bossa d’escombraries per sobre la tanca del solar que tenim situat a l’encreuament dels carrers Sac i Jalec. La cosa es produïa amb una total normalitat, com aquell qui va a llençar la brossa al contenidor més proper. Quan ja crèiem que ho havíem vist tot en matèria d’inconsciència cívica, a l’altre solar (situat entre els números 4 i 8 de l’Antic camí del Coll) vam trobar-nos amb el bonic escenari que ens regalava una televisió de tub d’aquestes que ja no s’utilitzen, vistosament col·locada daltabaix d’un marge i destrossada a causa —segurament— de l’impacte sofert després d’haver sigut llençada —suposo— des d’una alçada considerable. Al costat d’aquesta televisió, un descodificador de Digital+, una taula de centre, un estenedor de roba plegable, un parell de coixins i algun altre objecte no identificable acabaven de donar a l’escena un toc d’originalitat al més pur estil Antòni Tàpies. Segons les lleis més elementals de la física newtoniana, tots aquests estris i aparells havien sigut llençats des d’algun pis de l’edifici que ocupa el número 8 del carrer del Coll.

Això no és ni una queixa ni una denúncia contra ningú en concret (més que res, perquè no sabria a qui dirigir-la exactament). Això és, només, una invitació a que els que es dediquen a fer aquesta mena d’actes d’incivisme (així com per dir-ho amb molta suavitat) facin alguna cosa de més profit amb tot el que llencen: que si són homes, s’ho pengin tot plegat de la punta del seu aparell reproductor extern; i que si són dones, s’ho vagin introduint de mica en mica dins el seu aparell reproductor intern. La història acabarà d’una manera molt més agradable per a tothom.

Lost: una vagina i una menstruació

2010-05-27T20:01:00.001+02:00

L’altre dia intentava donar una explicació que semblés racional a les sensacions que, més o menys, un o altre espectador, ha tingut amb el final de Lost. Lost va acabar-se aquest diumenge i és veritat que hi ha hagut una gran quantitat de malentesos sobre el significat real del final que els guionistes van posar-nos a la pantalla. Tot i això,hi ha un cert consens que apunta en una determinada direcció, i que sembla ser l’acceptat per una majoria aclaparadora. Ha sigut generalment acceptada la teoria que diu que tot allò de la suposada realitat creada amb l’explosió d’aquella bomba atòmica que la Juliette (grans pits suats) va fer petar a cops de pedra era, en realitat, una mena de purgatori. Certament, una explicació plausible al què hem vist durant aquesta última temporada. I prou poètica, fins i tot. Ara bé, tot això no ha explicat, en absolut, la naturalesa de l’eix central sobre el qual ha girat el misteri general de la sèrie: què passa amb aquell collons d’illa?

Va ser a partir del moment en què en Desmond (personatge enigmàticament surrealista i encantadorament escocès), va entrar a la cova d’on provenia aquella cascada d’aigua (aquella cascada que —curiosament— ningú havia divisat durant tots els anys que uns i altres havien estat divagant per l’illa), que va ser posada davant dels ulls de l’espectador l’explicació definitiva a tot plegat. Una explicació que ha passat desapercebuda, segurament, per la gran majoria de fans. Un cop dins el forat de la cascada i baixant per un barranc que recordava la baixada a l’escotilla del final de la primera temporada, es va trobar, en Desmond, amb un estanc de llum (pels homes de fe) o amb un bassal ple d’electromagnetisme (pels homes de ciència). Al bell mig d’aquesta massa de llum i d’electromagnetisme, una pedra tapava un forat. Llavors, en el joc de mans que es va produir entre ell i en Jack (l’home de l’eterna cara de restrenyiment), la pedra va esser primer enretirada del forat (provocant un gran terrabastall) i, posteriorment, tornada a col•locar a lloc.

Teníem, doncs, una cova d’on sortia aigua i, dins la cova, un forat voltat de llum i tapat per una pedrota. No sé si, potser, vaig ser l’única persona al món a qui li va començar a semblar que tot plegat anava agafant un deix sexual cada vegada més evident. La metàfora havia resultat subtil, però rodona: una cova misteriosa, xucladora, humida, a vessar d’una llum que bé podria significar la llum virginal d’un món, aquest, el nostre, que de perdre-la quedaria completament destruït (o això deien). I, entre tot plegat, una pedra-himen que va ser posada ben bé al mig del forat per evitar que la llum s’escolés terra avall. L’illa resultava ser, doncs, una vagina gegant: la vagina del món. I l’afany amb què primer uns van construir una enorme estàtua i alguns temples, la força amb què després uns altres van foradar tot un seguit de pous, o la determinació amb què, finalment, la Iniciativa Dharma va intentar desxifrar els misteris de l’illa, valent-se de la ciència, tot això, no era més que la representació d’un desig antiquíssim: desvirgar el cony més descomunal de l’Univers.

I llavors hi havia també aquell fum negre, que el van fer negre perquè si l’haguessin fet vermell hauria resultat massa evident que allò era en realitat una menstruació descomunal. Aquell fum negre que va aparèixer a resultes de la visita involuntària que el germà d’en Jacob va fer dins la cova de la cascada. Tot plegat no era més que el resultat d’una regressió física d’aquell personatge fins els dies en què era només un òvul navegant pel ventre de la seva mare. En Jacob havia volgut acabar amb ell, però la única cosa que havia aconseguit havia sigut transformar-lo en la menstruació gegantina del planeta Terra. Una menstruació enfurismada amb la humanitat, capaç d’arrasar amb tot el què li posessin al davant: la representació física de la còsmica fúria menstrual.

Creguin-me: jo tinc una memòria molt petita i no recordo gaires detalls de tot el què ha passat en aquesta sèrie durant les sis temporades que ha durat; ara bé, estic segur que, furgant una mica en tots i cadascun dels misteris que s’han anat posant sobre la taula, al final tots acabaran trobant una resposta, si per buscar-la es fa servir el marc de referència que he posat aqui al damunt. Tot quadrarà, i finalment tindrem una història molt ben girada. N’estic segur.

Lost

2010-05-24T19:22:00.004+02:00

S’ha acabat la sèrie Lost i, com era d’esperar, el final no ha agradat a tothom. El final no ha agradat a tothom, perquè el final ha sigut la continuació del què ha vingut sent la sèrie: no hi ha hagut desenllaç; igual com mai no hi ha hagut ni un argument, ni un principi, ni cap final parcial que fos resolució a res. La sèrie s’ha acabat de l’única manera que podia fer-ho, que no era altre que continuar amb l’intent de construir una ficció amb la pasta de la qual està feta la realitat. I això és del tot impossible, però l’intent ha resultat ser memorable. Ni plantejament, ni nus, ni desenllaç, doncs, simplement fets.

Un dels llasts que aquesta sèrie ha hagut d’arrossegar injustament, des del mateix dia en què va emetre’s l’episodi pilot als Estats Units, és aquella afirmació (que de tant tramposa era ridícula) que van fer en el seu dia els productors, (i que la van fer per poder vendre la sèrie com una cosa diferent al què era en realitat, perquè el què era en realitat, en aquell moment, no venia). L’afirmació deia: “No és ciència ficció”. Aquestes quatre paraules han anat ressonant estúpidament durant vàries temporades, i tot i que cada vegada hi ha hagut més gent que ho ha deixat córrer, s’ha de dir que també n’hi hagut molts que s’hi havien agafat tant fort, que van acabar per no trobar la manera de desdir-se’n. Aquestes quatre paraules, que es van tornar ja del tot obsoletes des d’un d’aquells primers capítols en el qual vam assabentar-nos que aquell tal John Locke era paraplègic abans d’anar a petar a l’illa i ho va deixar de ser després d’haver tingut l’accident d’avió que origina trama, aquelles quatre paraules i la reacció a aquelles quatre paraules són la síntesi i la metàfora de l’equivocació en què han caigut moltes persones quan s’han acostat a la sèrie.

L’equivocació principal ha sigut considerar Lost una cosa normal. Potser una sèrie de ciència ficció, potser una sèrie mitològica, potser una sèrie sobre històries d’amor... Un gran error. Tots hi hem caigut en algun moment i, l’experiència pròpia em diu que, quan hem considerat Lost una cosa normal, Lost ens ha decepcionat del tot. Això s’ha produït, a vegades, d’una manera inevitable; sobretot en aquells moments en què els mateixos guionistes han fet anar les coses tant malament que no hem tingut cap més remei que considerar la possibilitat de que, potser, tot plegat era només una sèrie de televisió (vegi’s la quarta i la cinquena temporada, per posar un parell d’exemples clars). Ara bé, quan ens han sigut posats al davant capítols memorables (The Constant) ens hem adonat que l’anàlisi del perquè allò que teníem al davant ens feia disfrutar d’una manera tant desproporcionada no podia basar-se en l’experiència que haguéssim adquirit en el consum d’altres productes televisius. I és que els moments en què els guionistes ho han fet més malament han sigut els moments que han allunyat la sèrie del seu objectiu principal, els moments en els quals la sèrie s’ha apropat perillosament a una sèrie qualsevol.

Quin ha sigut, doncs, l’objectiu principal de la sèrie?¿Resoldre els misteris d’una determinada illa perduda en mig d’un determinat mar? ¿Resoldre un argument contestant les preguntes clàssiques del“què”, el “com”, l’“on”, el “quan”, o el “per què”? No. L’objectiu no ha estat en cap moment aquest. L’objectiu ha estat, sempre, escalfar el cap de l’espectador fins a límits insospitats. De fet, se l’ha escalfat tant, el cap de l’espectador, que algunes escalfors s’han acabat girant en contra dels que l’escalfaven. I els guionistes han hagut d’acabar sortint del pas donant un argument que de tant simple (però a l’hora tant perfectament honest) resulta ofensiu: “Cada resposta que et doni, només et portarà a fer-te més preguntes.” Aquesta obvietat va ser posada en boca d’un dels protagonistes de la sèrie en un dels últims capítols, i resumeix perfectament la fatiga a la qual s’han vist sotmesos els creadors de l’invent.

Que les respostes només aconsegueixen provocar una gran quantitat de preguntes addicionals, la filosofia fa molts anys que ho sap perfectament. La recerca infinita d’una resposta darrera l’altra, que en el cas d’aquesta sèrie s’ha vist representada per la recerca gairebé malaltissa del desllorigador universal que tot ho resolgués, és un procés sense final. El que no ha volgut entendre això, ha quedat perdut en un mar de frustració. La desfilada per la pantalla de tot un seguit de personatges que semblaven ser portadors de les solucions, però que cada vegada es veia més clar que sabien tant poca cosa com l’espectador, ha significat una decepció darrera l’altra per als espectadors que miraven la sèrie esperant que passés alguna cosa. I al final no ha passat res. Què és aquell coi d’illa? Qui ho sap. Què és, en definitiva, aquest coi de món? Qui ho sap.

En fi, perdonin pel desordre del text, escrit sense pensar-hi gaire. Només acabar amb això: Persones que no han vist la sèrie, després d’escoltar una o altre tertúlia sobre el seu final, diuen que estan molt contents d’haver-se conegut i de no haver perdut el temps mirant-la. Bé, és evident que mirar Lost, a aquestes altures, és una pèrdua de temps considerable si el que hom vol és aprofitar el temps fent les coses més eminentment pràctiques de la vida. L’experiència d’injectar-se una sèrie d’aquestes característiques per la vena, sense haver de suportar els llargs mesos d’espera entre temporada i temporada, i sense participar de la histèria col·lectiva que suposa l’establiment de debats infinits sobre les qüestions més irrellevants, ha de ser, a més, desconcertant. Ara bé, el que tingui —posem pel cas— 200 euros i 150 hores lliures, que es compri el pack de les 6 temporades senceres i que s’ho miri. Encara que només sigui per poder, d’aquí a molts anys, entendre què voldran dir els experts en la matèria quan parlin d’aquella cosa que ho va posar tot potes enlaire i que va girar de cap per avall el món de la televisió d’una manera irreversible.

Rosell: "D'un Barça content, a un Barça feliç."

2010-05-12T19:11:00.009+02:00

Sandro Rosell va oficialitzar ahir la seva candidatura a la presidència del Barça. Després de molt de temps esperant-ho, l’ex-vicepresident en la primera etapa de Laporta, l’home que va portar Ronaldinho, va mostrar-se oficialment en societat com a candidat. L’espectacle que va regalar-nos en la roda de premsa amb la qual es va presentar va resultar realment lamentable. Un insult molt gran a tota aquella gent que portava temps esperant-lo per a què tombés Laporta (o el què representa Laporta, o el què sigui que ha de perpetuar la doctrina laportiana). I és que, si això ha de ser el què ha de presidir el Barça els pròxims —com a mínim— quatre anys, riurem; riurem molt.

Amb una veu atropellada i parlant com si tingués la boca plena, Sandro Rosell va passar-se tota l’estona que va durar l’acte llegint uns paperots. El què s’escoltava per la ràdio, en directe, era de pixar i no treure gota; era evident que ho estava llegint i que —potser— ho estava llegint per primera vegada. No dubto de la seva vàlua com a comercial però, completament incapaç d’articular un discurs per ell mateix, l’home que entre uns quants han convertit en el candidat favorit donava la sensació de ser un aprenent. S’entrebancava: llegia i llegia tot un seguit de disbarats i, de tant en tant, havia de frenar-se o de repetir algunes paraules que no li acabaven de sortir; com un nen de primària. De tant en tant, remarcava una o altra frase i, llavors, se sentien unes mans solitàries marcant, molt fort, l’inici del què havia de ser un aplaudiment per part de tota la sala. Com el regidor d’un qualsevol programa de Telecinco marcant al públic quan s’ha d’aplaudir Belén Esteban i quan se l’ha d’escridassar.

Pel què fa a les intencions de la seva candidatura, poden resumir-se en una frase que va dir Rosell a mitja roda de premsa i que és realment hilarant: tenim “un Barça content; però ara el que cal és aconseguir un Barça feliç.” És clar: com que ja veu que millor no podrà fer-ho, s’inventa una frase totalment buida de contingut i de significat, per fer veure que hi ha alguna cosa a fer. És un truc que jo no sé si és que el que se l’ha pensat creu veritablement que servirà d’alguna cosa, però que si ha de convertir-se en una mena d’eslògan, ens podem anar preparant... ¿Quina diferència hi ha entre estar “content” i estar “feliç”? ¿Els aficionats del Barça, amb el Barça que tenen avui, estan “només” “contents” o estan “feliços”? ¿Després d’haver aconseguit l’Eurolliga de bàsquet, l’aficionat està “content” o està “feliç? ¿Si el Barça guanya la lliga aquest diumenge, el culer estarà “content”, o estarà “feliç”? ¿Què vol dir tot això Sandro? ¿Per què no dius a algú que t’escrigui un significat per a cadascuna d’aquestes paraules, a veure si així, algú, entén què vols venir a dir?

Si tot això guanya les eleccions a Can Barça, faria bé José Montilla a contactar immediatament amb el Mundo Deportivo, a veure què poden fer-ne, d'ell.

El facebook és... un aparador equivocat

2010-05-08T23:04:00.003+02:00

A vegades hi ha gent que sembla que disfruti cridant als quatre vents els fruits —positius— d’una determinada relació més o menys íntima. El Facebook, en això, ha resultat ser una inesgotable font d’inspiració. Quan veig algú que es dóna les gràcies —d’una forma massa emocional— a través d’un aparador tant inadequat, penso en la infinita manca del sentit de la responsabilitat amb què l’ésser humà arriba, a vegades, a actuar.

L’efusivitat a l’hora de desplegar els nostres sentiments, que seria tant agradable si fos transmesa en la més estricta intimitat, es torna tristament banal i es recobreix d’una manta de superficialitat del tot decepcionant quan és presentada públicament. Això, el Facebook ho ha evidenciat, però ja venia de lluny. En realitat, aquesta mena d’eines socials no són més que un altaveu per on amplificar tota una gran quantitat d’errors de conducta.

No m’entenguin del tot malament: una lleugera demostració pública d’afecte no és pas sempre una equivocació. Però l’estridència, en aquest àmbit, resulta letal. L’efecte produït és el contrari al buscat. Al buscat entre el públic, però també al buscat en el destinatari de la nostra inconscient actitud. Sobretot si el destinatari té un front que faci més de dos dits.

Barça - Madrid. Madrid - Barça. Retòrica

2010-04-29T23:08:00.005+02:00

Molts tòpics. Dues històries. Des d’una banda i des de l’altra. En un exercici d'una mitja hora, anem a veure com de fàcil és fer anar amb una mica de dignitat tota aquesta retòrica que envolta el futbol i que amb tanta rapidesa sol omplir pàgines i pàgines de pura porqueria. Endavant.

Versió Barcelonista

El Barça va perdre ahir l’oportunitat de jugar una final de Champions que hauria resultat devastadora per a l’etern rival. Una final que hauria marcat un abans i un després en la història de les sempre difícils relacions entre Barça i Madrid. Una fita que hauria sigut plantada en un lloc especialment visible enmig d’aquest conte ple de sobresalts que és la història del futbol. Però no va poder ser, perquè el futbol és gran perquè és cruel i és cruel perquè és gran. I la cruel injustícia que fa tornar el futbol interessant quan s’està al bàndol tocat per la sort dels guanyadors, va destrossar ahir l’esperança blaugrana d’una final europea a casa l’enemic.

L’eliminació va ser un escàndol i un escarni per al món del futbol, del futbol de debò. El futbol de debò, el futbol total, el futbol descobert en un determinat moment per unes determinades persones, va ser ahir insultat d’una manera completament injustificable. Ahir va produir-se la cruel derrota puntual d’aquest futbol de fer lliscar la pilota, suaument però amb força i decisió, sobre el terreny recobert d’una gespa mullada i posada sobre el camp amb una tal delicadesa que sembla fruit d’un fenomen sobrenatural. En contra d’aquest futbol de control, bell i especialment agradable a la vista i al cor de l’aficionat, va imposar-se un futbol de destrucció i enderroc que res no té de poètic. El futbol de la no-pilota, de la no-possessió, de la no-construcció; el futbol del no-res. El futbol que no és futbol. El futbol que és desgràcia.

Efectivament, però, i gràcies a Déu, la derrota soferta ahir pel barcelonisme va ser una derrota puntual. Perquè les quatre semifinals de Champions jugades els últims cinc anys pronostiquen un futur esplendorós. Un futur mancat d’urgències històriques que no havien fet —fins ara— més que provocar desgracia rere desgràcia. El culer està content d’haver viscut el què ha viscut i no està angoixat com ho hauria estat en èpoques anteriors, perquè sap que tot plegat es repetirà ben aviat. Perquè fa anys que porta repetint-se. Per això es van engegar els espersors només acabar el partit: per foragitar ben de pressa els esperits malignes que havien vingut a fer del futbol un espectacle lamentable i ruïnós deixant, així, que temple futbolístic més important de la nostra era pogués oblidar la catàstrofe que acabava de passar.

Versió Madridista

El Barça va perdre ahir l’oportunitat de jugar una final de Champions que hauria resultat devastadora per a l’etern rival. Una final que hauria marcat un abans i un després en la història de les sempre difícils relacions entre Barça i Madrid. Una fita que hauria sigut plantada en un lloc especialment visible enmig d’aquest conte ple de sobresalts que és la història del futbol. Però no va poder ser, perquè el futbol, al final, acaba sempre imposant la seva llei. Una llei rotundament justa que posa indefectiblement les coses al seu lloc.

L’eliminació va ser un acte de justícia poètica i l’actuació arbitral de l’anada, que va propiciar —només en part— la cavalcada de l’Inter per sobre del Barça, va ser la justa resposta divina al succeït un any abans en el partit que el Barça va jugar amb el Chelsea. Ahir va produir-se la victòria inapel•lable del futbol pràctic, el futbol que tota la vida ha servit per guanyar les grans competicions. El futbol de la Itàlia quatre vegades campiona del món, per posar-ne un exemple d’allò més alliçonador. Aquesta mena de futbol va imposar-se al futbol estúpidament autocomplaent de remenar la pilota amunt i avall sense rumb definit ni objectiu clar. Contra la farsa del futbol-control-total blaugrana, que només funciona quan funciona, va sobrevolar una idea de futbol molt més contornejada, d’una eficàcia deu mil vegades superior.

Gràcies a Déu, la derrota soferta ahir pel barcelonisme no va ser una derrota puntual. Va ser el principi del final de la gran mentida que va elevar-se a la categoria de gran estafa quan un arbitre noruec va fer l’actuació de la seva vida, ara fa just un any, en una nit negra pel futbol londinenc. La gran competició europea ha anat sempre molt grossa al Barça i el miratge succeït aquests últims anys no ha sigut més que una il·lusió molt ben aconseguida. De seguida que el futbol hagi acabat amb el seu reajustament, la desgràcia tornarà a planar sobre la història d’aquest club, feta a base de batzegades més aviat incontrolades. I l’afició culer haurà de retornar a l’estat de latència permanent en què s’ha trobat sempre d’una manera natural. Per això es van engegar els espersors només acabar el partit: perquè el camp plorava el final d’un somni que ha estat més aviat curt, i més aviat enganyós.

Casino (I). L'establiment (primera part)

2010-04-21T19:52:00.006+02:00

Començo una sèrie d’articles sobre el Casino de Barcelona. Podria dir que començo una sèrie d’articles sobre el casino en general, o fins i tot sobre el joc en general, però per fer això hauria encara d’anar-m’ho a mirar una mica més. M’ha costat dividir el tema en subtemes que poguessin presentar-se aïllats: un casino és un univers perfectament construït de tots aquells petits esdeveniments que el configuren; és difícil separar unes coses de les altres. El color de les parets està magníficament ben lligat amb el color de la moneda i el comportament del crupier és només totalment comprensible després d’haver observat el comportament del jugador. De totes maneres, he intentat dividir-ho per fer-ho més lleuger. Això sí: tot plegat està lluny de ser una cosa gaire meditada. Per il·lustrar l’esperit del què es presenta a continuació (i perquè s'entengui una mica d'on ve el propòsit), poso una petita nota presa en una llibreta qualsevol, un dia qualsevol:

“A vegades venen ganes de descanviar paper-moneda per fitxes i anar a pagar un gintònic amb fitxes. La mescla de l’alcoholisme amb el joc, mitjançant la compra de gintònics amb fitxes, deu ser una cosa sublim, insuperable. (Deu colpejar la consciencia d’una manera definitiva).”

Bé, una vegada complert l’objectiu de pagar gintònics amb fitxes, i unes quantes anotacions més tard, comencem. Que els hi sigui de gust.

Casino (I) L’establiment (primera part)

El Casino de Barcelona ocupa un local de dues plantes situat ben bé al mig de les dues torres que van construir-se davant el Port Olímpic de Barcelona en motiu dels Jocs. Els més veterans (o potser no tant veterans) recorden que anteriorment havia estat situat a Sant Pere de Ribes, últim lloc del país, suposo, on ningú aniria a buscar-hi el Casino de Barcelona. A finals del segle passat (segle XX) va situar-se al seu emplaçament actual, convertint-se en un lloc de peregrinatge més per als turistes que visiten la ciutat.

Al Casino de Barcelona s’hi entra des d’un parell de portes secundàries que porten al sinistre pis superior, on hi ha muntades les no menys sinistres màquines de joc, que no paren de sonar amb aquell espantós soroll metàl·lic que les caracteritza. Si algú que es disposés a entrar al Casino de Barcelona per primera vegada, ho fes des d’una d’aquestes portes, de ben segur que marxaria corrents només d’obrir-les. Per sort, hi ha una tercera porta, la porta principal, que condueix directament al guarda-roba i a la recepció, una entrada d’una clara sobrietat, on unes senyoretes molt amables donen la benvinguda al visitant fent-li, dissimuladament, una fotografia per tal de tenir-lo, imagino, una mica fitxat. Un cop proporcionades les dades de rigor, comprovada la identificació i l’edat del visitant i comprovada —suposo— la no presència del mateix dins una d’aquelles llistes en què la gent s’apunta quan no vol que la temptació torni a vèncer-los mai més, arriba el moment de baixar al pis inferior, a la sala principal.

La primera cosa que crida l’atenció, quan hom baixa les escales que duen al pis inferior, és el soroll uniforme amb què s’omple l’aire de tota la sala. Una melodia ininterrompuda de fitxes colpejant altres fitxes; de fitxes colpejant el tapet d’una o altre taula de joc; de fitxes arraconant-se a la fusta del recollidor de fitxes amb què els crupiers de les ruletes les abasten; o de fitxes que es mouen nerviosament entre els dits dels seus propietaris. (És curiós: mai he escoltat el soroll d’una fitxa caient a terra). Al soroll de les fitxes, se li afegeix la simfonia que dibuixa el murmuri, gairebé sempre apagat, dels jugadors que remuguen per una o altre oportunitat perduda. Per sobre d’aquest murmuri general, s’alça —imperceptible en els primers moments— la veu d’algun crupier donant instruccions. Més enllà de tot aquest moviment, no hi ha res més. La musiqueta de fireta, insuportable, que acostumen a desprendre les màquines de joc, queda relegada al pis superior; l’ambient fosc i l’absència d’humanitat fan que sigui un lloc del tot poc recomanable. (En un altre moment parlarem del pis superior) No: al pis de baix, la música és produïda només pel soroll de les fitxes i les veus humanes. En un primer moment pot estranyar, o fins i tot espantar, que l’ambient sigui tant silenciós. Hom s’imaginaria, potser, que hi podria sonar alguna mena de música o alguna cosa que apropés el local al què acostumen a ser els locals que la gent sol omplir a les nits. Però el casino és tota una altra cosa.

Si la musicalitat del local resulta colpidora a primer cop d’oïda, no ho resulta menys el paisatge visual que se us presenta davant dels ulls quan baixeu les escales —amples i una mica presumptuoses— que condueixen al pis de sota. Una cosa sol estranyar al nouvingut: la llum. La idea que el joc es practica en llocs foscos, de buscada clandestinitat, deu provenir de les pel·lícules (o potser fins i tot d’aquestes retransmissions de campionats de pòquer que tant de moda s’han posat últimament a la televisió). La realitat és tota una altra cosa: el casino (almenys el de Barcelona) està perfectament ben il·luminat; no hi queda ni un sol racó on no s’hi pugui llegir el diari sense cap problema. La llum és groga, clara, i nítida; i les parets recobertes de marbre beix la fan rebotar en totes direccions conservant-li el color. La llum és groga i es podria dir fins i tot que és d'una tonalitat que recorda el color que tenen les monedes. Potser està fet expressament.

A més de ser groga i clara, la llum circula pel local sense que cap pantalla de fum la distorsioni. Perquè al casino, com a la majoria de locals públics, no s’hi pot fumar. El que vol fumar ha d’introduir-se dins un petit habitacle encerclat per parets de vidre on hi ha algunes ruletes i unes quantes taules de joc. Un lloc més aviat humiliant, molt poc recomanable per a qui li costi suportar una concentració de fum que sembla que es podria fins i tot mastegar. Dins la zona de fumadors, els extractors empenyen el fum enlaire amb una eficiència envejable, però no n’hi ha prou. Una vegada vaig entrar-hi: no vaig sortir-ne estirat en una camilla per pura casualitat. El què passa allà dins m’ho he mirat sempre des de l’altra banda del vidre, talment com si estigués darrera la peixera d’un zoològic. Semblaria que el què passa dins la zona de fumadors no és gaire diferent del què passa a fora; segurament els decibels hi són una mica més pujats, però això és completament normal tenint en compte la naturalesa física de l’habitacle: no és pas que els fumadors siguin menys civilitzats.

Al costat de la zona de fumadors hi ha una de les dues barres de l’establiment. L’altra és a l’altra punta, al costat de les taules de pòquer de la modalitat Texas Hold’em i Omaha; entremig hi ha les taules de joc i les ruletes. Perpendicularment a la disposició dels bars, a banda i banda, hi ha els dos banys (sempre tant anguniosament nets). A la banda d’un d’aquests banys, hi ha les caixes on es canvien els diners per fitxes; a l’altra banda, hi ha, per aquest ordre, l’entrada a una discoteca, un piano envoltat de butaques i un restaurant. Però de tot això, en parlarem més endavant.

Il·legalitats

2010-04-12T21:27:00.003+02:00

L’Ajuntament de Vic ha tornat a posar els collons sobre la taula i ha tornat a la càrrega amb la polèmica del padró municipal. La polèmica torna a estar servida, després que l’ajuntament demanés opinió a la Unió Europea i des de Brusel·les responguessin expeditivament amb una obvietat legal que fa feredat que hagi d’anar-se a demanar a la UE: les persones que viuen en un país de la UE, o tenen els papers en regla, o no hi poden viure. De la mateixa manera que en aquest país no es pot conduir sense carnet, no s’hi pot tampoc viure sense papers. Jo no sé si això està bé o no, però en cas que algun partit polític no hi estigués d’acord, el què hauria de fer és proposar de canviar la llei. És senzillíssim.

El Periódico publicava dissabte una notícia titulada “CiU manipula la UE per reobrir la ferida del padró i els ‘sense papers’”. Com si la proposta del partit que governa Vic, junt amb el PSC, fos una espècie de maquiavèl·lica maniobra destinada a fer malbé la convivència a la ciutat. Sí, el problema dels sense papers és una ferida, però és una ferida que ningú sembla disposat a curar i, per tant, no és que CiU la reobri com aquell qui desfà una crosta per fer-la sagnar; sinó que CiU, el què es proposa, és anar a mirar a veure si la ferida, que no ha parat de sagnar en cap moment, té alguna cura possible.

Mentre des d’alguns partits polítics i des d’algunes instàncies de poder es qualifica de despropòsit el propòsit de l’Ajuntament de Vic, la ciutadania té molt clar què és el què vol. A la pregunta que cada dia es fa el programa Els Matins a TV3, la resposta a tot aquest afer és favorable a la postura del consistori vigatà en un 90% de les respostes. Atenció, perquè la pregunta té miga, que diuen els castellans: “els ajuntaments han de denunciar els immigrants il·legals?” Il·legals? Estem preguntant si un ajuntament ha de denunciar, o no, quelcom il·legal? On hem anat a parar? Ens hem girat de cap per avall definitivament?

La qüestió és, doncs, si ens creiem o no en el marc legal amb el qual ens toca viure. És perfectament legítim no estar-hi d’acord, però si del què es tracta és de complir unes determinades lleis, aquesta hauria de ser una qüestió que no podria ni entrar a debat. Ara bé, si ens creiem que viure “sense papers” és una cosa perfectament normal, llavors entrem en una situació en què tot s’hi val. I la realitat és que, malhauradament pels uns i afortunadament pels altres, no tot s’hi val.

Cada vegada que s’intenta posar sobre la taula aquesta mena de qüestions, no triguen a sortir els professionals de l’etiqueta a posar-hi la del “racisme”, la de la “xenofòbia”o, fins i tot, la de “l’extrema dreta”. Aquest és un debat que pel què sembla només es pot resoldre a base fotre-li pel boc gros. Bé, si algú vol creure’s que d’aquesta manera les coses passaran avall sense més complicacions, està en el seu dret de creure-ho, però tard o d’hora la seva equivocació caurà pel seu propi pes.

Ah! I no, el 90% dels espectadors d’en Cuní no votaran l’Anglada a les eleccions al Parlament. Que no pateixin pas.

Just Do It!

2010-04-11T21:22:00.008+02:00

Nike ha posat en marxa una nova campanya publicitària televisiva amb Tiger Woods com a protagonista. La marca de roba esportiva no ha volgut desaprofitar l’oportunitat de treure suc de tot el que ha envoltat l’esportista americà durant els últims mesos, i ha dissenyat un anunci que remet a la suposada addicció al sexe del mestre del golf. A l’anunci en qüestió, hi surt Tiger Woods mirant a la càmera mentre s’escolta de fons la veu del seu difunt pare, obtinguda d’una gravació prèvia a la seva mort, dient:

“Vull saber el què estaves pensant, vull saber què senties. Has après alguna cosa?”

Sensacional. Ara ja no només hem de suportar com un personatge famós justifica els seus —totalment comprensibles— impulsos sexuals adduint a una determinada malaltia mental (tota aquesta absurditat de l’addició al sexe), sinó que, a més, hem de ser còmplices de l’apel•lació a un sentimentalisme familiar, totalment equivocat i fora de lloc, pensat per edulcorar una determinada actitud que no necessita ser, en cap cas, edulcorada.

L’anunci és presentat tot en blanc i negre, amb un Tiger Woods mirant amb ulls tristos a la càmera i sense dir ni piu. Un portaveu de Nike, Derek Kent, ha declarat al respecte que recolzen “Tiger i a la seva família”, i que “en el seu retorn a la competició, l’anunci es dirigeix al seu temps fora dels camps, utilitzant les paraules del seu pare.” Que poc que es devia pensar Tiger Woods, el dia que va decidir follar-se unes determinades senyores, que tot plegat acabaria d’aquesta manera tant desesperadament repugnant (o el dia que unes determinades senyores van decidir follar-se’l a ell, perquè jo sempre he cregut que no hi ha hagut mai un home que s’hagi follat a una dona, sinó més aviat tot el contrari).

Sembla que Nike és una de les poques marques patrocinadores del golfista que li ha mostrat el seu recolzament públic després dels “problemes” que ha tingut. Bé, si la manera que té Nike de mostrar el seu recolzament a Tiger Woods és humiliant-lo d’aquesta manera, potser Tiger Woods faria bé de desfer-se del seu patrocini. El què hauria de fer Nike, si realment volgués recolzar Tiger Woods d’una manera positiva i comprensible, seria dir-li “Just Do It, imbècil”.

Una olla de cols

2010-04-05T20:43:00.006+02:00

Eugeni Xammar escriu a les seves memòries que durant el viatge que va fer a Rússia l’any 1925, acompanyat per un jove Josep Pla i amb Andreu Nin com a guia, el va sorprendre la manera com tots els “guies, sense excepció, presentaven les coses més elementals i més anodines, com a realitzacions extraordinàries, gairebé miraculoses, del règim soviètic.” El què Xammar va observar l’any 1925 en aquella “olla de cols” dirigida per “una colla de tocatimbals o gangsters” —tal com ell va encertar a definir el país i els seus dirigents— és perfectament aplicable a algunes de les declaracions que els últims remers d’aquest vaixell —ara ja sí— a punt d’enfonsar-se anomenat tripartit, estan regalant als mitjans durant aquesta última fase del naufragi.

Llegíem, per exemple, com Puigcercós deia diumenge, en una entrevista a La Vanguardia, que “el govern tripartit ha fet més en quatre anys, que en els últims 12 anys de Jordi Pujol”. Deixem de banda la incògnita de perquè es deixa els primers tres anys de tripartit, i fixem-nos en quins exemples posa Puigcercós per a afirmar això. Diu Puigcercós que “cada dia posa (el tripartit) vuit mestres més a la xarxa educativa, atén a 120.000 persones amb la llei de Dependència...”. Sens dubte, dues grans tàsques d'una immensa talla política, això de col·locar mestres en un sistema educatiu cada vegada més poblat d’alumnes i “atendre” —amb una gran quantitat de cometes— 120.000 persones amb aquesta llei que ha permès aberracions com que, determinades persones, rebessin una carta on se’ls deia que cobrarien 50 cèntims d’euro al mes per a poder atendre millor el seu pare malalt (no sé si aquests també conten dins els 120.000 agraciats).

Quan un govern (qualsevol) es posa a vendre la moto d'una manera tant descarada, es hora de tancar els diaris i apagar la ràdio o la televisió. L'altre dia vam escoltar com Carod Rovira, en un dels seus habituals atacs de cínisme, es queixava de la “manca de complicitat” dels mitjans amb el seu govern. També s’ha parlat molt, últimament, que el principal problema que ha tingut aquest govern és que no ha sabut comunicar bé allò que ha fet. Excuses, moltes excuses per a justificar la total inactivitat i l’absoluta manca de poder que té. I és que davant el problema que més preocupa els ciutadans, la crisi i el conseqüent atur, aquest és un govern que ni pot fer (ni intenta fer) absolutament res. Estem condemnats a contemplar l’espectacle que, per força, han de donar uns governants desconnectats d’una realitat que no poden controlar perquè ni tenen les eines per a fer-ho, ni semblen tenir cap interès en aconseguir tenir-les.

I mentrestant, haurem de continuar aguantant estoicament decepció rere decepció, cada vegada que els nostres polítics ens vulguin vendre una moto que va a pedals com si fos la de Valentino Rossi. El problema és que nosaltres no podrem fer el què va fer Xammar al cap d’uns dies de passejar-se fastiguejat per Rússia: marxar per cames deixant que, en aquella “olla de cols”, el seu foll amic Andreu Nin s’hi podrís.

Pillud pillat (pillat...)

2010-03-25T19:21:00.005+01:00

Ivan Pillud, jugador de l’Espanyol, ha estat immortalitzat fent voleiar la titola en públic davant una webcam. Pel què sembla, Pillud estava jugant a aquesta cosa tant fantàstica (de la qual un dia m’agradarà parlar amb tranquil·litat) que es diu Chatroulette. El jugador, completament despullat, presumint de pectorals i amb la tita als dits, s’exhibia davant de tot aquell a qui li toquessin les imatges de la seva càmera en el sorteig que aquesta web fa constantment entre els seus usuaris.

La primera cosa que cal que ens preguntem, és si Pillud haurà de dir que és addicte al sexe per tal de fer-se perdonar. Aquesta excusa, presentada per Tiger Gods quan va ser enganxat follant pels descosits, faria ben bé el fet si no fos perquè aquí no ens la creuríem. Ni ens la creuríem ni, espero, farà falta que ens l’haguem de creure. El desenllaç del cas de Tiger Gods, amb aquelles imatges on apareixia al costat de la seva mare, demanant perdó i jurant que es “curaria”, va ser tant lamentables que no cal ni aturar-se a opinar al respecte.

A vegades, la gent fa coses estranyes. D’altres vegades, la gent fa el què pot (i si algú guanya 100 milions de dòlars a l’any i té ganes de fer coses, en pot fer moltes). Sigui com sigui, no és necessari inventar que aquell qui fa totes aquestes coses pateix una o altra malaltia. Si Pillud és feliç jugant al Chatroulette de la manera que ho fa, hauria de poder-ho seguir fent sense problemes.

I la primera cosa que hauria de fer Pillud quan algú li preguntés en públic sobre tot aquest afer, hauria de ser abaixar-se els pantalons, treure’s el samaler, i fer-lo servir per a donar copets al front de qui fes la pregunta.

Spoilers

2010-03-24T19:54:00.002+01:00

Una vegada els hàbits de consum de ficció en forma de dosis curtes i intenses (format conegut com a “sèrie de televisió”) s’han vist modificats per culpa —o gràcies— a l’ús (a vegades fraudulent) de les noves tecnologies, hi ha hagut una paraula, un concepte, que ha pres una força i unes dimensions abans desconegudes: l’spoiler.

L’spoiler (a partir d’ara, per a llegir-ho millor “espoiler”), és la revelació d’una trama abans que aquesta hagi sigut descoberta per l’espectador que n'és víctima. I els nous hàbits de consum els han fet grans, perquè ara ja ningú no sap qui ha vist què, i tothom té un grapat de coneixements que serien demolidors espoilers per a d’altres persones. El respecte mutu és el què ha preservat, generalment, el possible esclat d’una guerra (la guerra de la revelació espoilers entre amics i germans) que no tindria final.

Jo he sigut, en alguns casos, un consumidor compulsiu d’espoilers. Quan me’ls han servit en safata, moltes vegades m’ha resultat gairebé impossible de resistir-me a deixar que m’aixafessin la guitarra. Tot i sabent que el mal seria irreparable, massa sovint no he pogut apaivagar la temptació de saciar la meva ànsia de consumidor compulsiu d’emocions. Unes emocions que, servides en forma d’espoiler, perdien tota essència d’haver sigut tal cosa; però no hi ha hagut res a fer. Amagat darrera la falsa il·lusió (una mica pretenciosa intel·lecutalment parlant) de creure que el més important era el “camí” i no el “punt d’arribada”, entrava en una o altra pàgina i m’empapava d’una informació que alguns creuen privilegiada i d’altres, senzillament, una solemne imbecilitat. Unes vegades, la intenció era perseguir l’espoiler; unes altres, senzillament resultava impossible reprimir-se. El cas és que els espoilers anaven amunt i avall amb una naturalitat inquietant.

Doncs bé, una vegada disminuït considerablement el meu consum seriòfil i ja gairebé curat d’aquest mal hàbit amb els espoilers, se’m va posar, davant dels nassos, gairebé sense ni tant sols avisar i d’una forma insultantment visible, un espoiler que destrossava un dels millors finals de temporada de la història de la televisió. Posat davant l’espoiler en qüestió, no vaig poder fer més que entrar en un estat gairebé inconscient de desesperació. Era talment, suposo, com el drogadicte que recau en la seva drogadicció per culpa d’un amic graciós que li pren el braç i li clava una agulla amb heroïna. Una perversió inexplicable, certament, però tant real com la vida mateixa.

La primera cosa que a hom li ve al cap quan és atacat per l’esquena d’una manera tant indigne, són uns dels versos més celebrats de l’admirat Albert Pla: li arrancaré els seus mugrons de princesa / amb la seva llengua em faré una infusió / li rebentaré el cap / li desgarraré el cony / i em faré una palla sobre del seu cadàver.

Passar més gana que un mestre d'escola

2010-03-22T20:15:00.002+01:00

El passat 19 de març, els mestres i professors de Catalunya van fer vaga. Els professors fan una vaga i fa ja tant de temps que fan vagues que sembla com si ja no se sabés ben bé per a què les fan. Passen gairebé desapercebuts. Els professors fan vaga i no puc fer més que, primer de tot, dir una cosa que de ben segur restarà la poca credibilitat que podria tenir el què vindrà a continuació, però més igual: el què els professors demanin, a aquestes altures, m’és absolutament indiferent. No tinc el més mínim interès a saber-ho, a entendre-ho o a analitzar-ho. M’és igual. Els professors fan vaga i la obscenitat formal que això suposa em sembla ja del tot suficient com per posar-me les mans al cap, sense qüestionar-me res més. El que segueix, doncs, és un text encabronat i encabronador. Queden avisats.

Si hi ha una professió que gaudeix d’una quantitat de privilegis excepcional, aquesta és la de mestre a sou de l’administració. No tant sols tenen unes vacances que multipliquen per tres les d’una persona treballadora, sinó que, a sobre, alguns pretenen justificar-se esgrimint tota una colla d’arguments ja del tot ineficaços. És clar que he conegut professors que són conscients dels enormes beneficis que la seva feina els suposa i que el primer que et diuen és que si tant magnífic et sembla tot plegat, que et facis professor. Però aquesta actitud escasseja: la majoria, quan són criticats, es col•loquen en una posició de defensa que arriba a fer angúnia.

Els arguments que posen sobre la taula els professors, quan volen defensar-se dels atacs que reben per part de la resta de treballadors, són tan pintorescos com que “la seva feina és esgotadora i necessiten descansar”, que “tenen a les seves mans l’educació dels nostres fills” o, fins i tot, que “les seves ocupacions professionals van més enllà de l’horari lectiu”. Són arguments pintorescos perquè hi ha moltes feines que són esgotadores, és normal que la seva feina consisteixi en educar —en part, d’acord— els nostres fills (per això els paguen), i l’horari lectiu és tant escandalosament reduït, que només faltaria que la seva ocupació no s’estengués fins més enllà d’aquest.

Alguns arriben a tenir la indescriptible barra de dir que les seves vacances no són “tant llargues com semblen”, que els tres mesos que la canalla té de festa a l’estiu, per a ells, són “només” dos mesos (i “encara!” perquè a vegades, al juliol, els “obliguen a fer algun “curset!”). Obvien que els dies de festa que fan per Nadal i Setmana Santa han de comptar també com a període de vacances. Ho obvien perquè, potser, mai se’ls ha ocorregut pensar que la gent normal no fan vacances en aquestes èpoques si no és a costa d’anar restant dies de festa del còmput global de dies de festa de què se’ls permet gaudir. Deu ser, aquesta, una realitat molt allunyada de la seva. Pocs podrien comprendre-la.

I no s’acaba aquí. N’hi ha que fins i tot et giren el cervell de cap per avall explicant-te no sé quines inconveniències de la seva feina que tenen a veure amb haver de fer una o altra activitat incòmode. Per exemple: “és que jo haig de vigilar el pati dos dies a la setmana eh?”, o “ei, que haig de portar un grup de colònies, i això és molta responsabilitat!”. És com si un camioner es queixés de passar-se massa hores a la carretera: absolutament surrealista, incomprensible i aberrant. Fins i tot se n’ha sentit algun que deia “a sobre, els pares, ens porten els fills a l’escola el dia que fem vaga.” Un cas aïllat, potser? Un insult, en tot cas.

Per a què lluiten, doncs, els mestres i professors? Potser per a mantenir els desproporcionats privilegis de què gaudeixen des de fa anys? Si només fos això, no em semblaria malament. Em semblaria èticament reprobable, però no em semblaria del tot malament; al cap i a la fi, l’interès personal a vegades serveix perquè el món segueixi girant (potser en aquest cas més aviat el fa aturar en sec, però bé...). El què em sembla malament és que alguns titllin la seva situació “d’injusta” i no es cansin mai de justificar-se d’una manera cada vegada més ridícula. Un ridícul que, per sort nostre, aquesta crisi omnipresent que tot ho condiciona no ha fet més que evidenciar.

Sí, jo ja ho sé que la vaga de mestres està relacionada, en aquest cas, amb l’oposició a unes determinades polítiques que han de canviar el sistema educatiu. Però tot i entenent que una cosa no treu l’altra, a mi em cauria la cara de vergonya per fer vaga sabent la fortuna laboral que tinc i coneixent com de malament està el sistema educatiu com perquè ens carreguem, a les primeres de canvi i posant per davant els nostres propis interessos personals, qualsevol mesura que vagi encaminada a millorar-lo. A mi em faria vergonya i em consta que a molts representants del gremi els n’hi fa també molta. Potser és per això que algunes d’aquestes vagues tenen cada vegada un seguiment més reduït.

A treballar. Collons.

Cuina tu

2010-03-21T22:12:00.002+01:00

Hi ha tot un exercit de persones disposades a fer-nos creure que cuinar és fàcil. De seguida les coneixereu, perquè la recepta de cuina serà el centre al voltant del qual girarà el seu discurs, sigui quina sigui la superfície sobre la qual el projectin. Són perillosíssims i és convenient no fer-los gaire cas, si no és que es vol entrar en un estat de frustració difícilment remeiable.

Sempre hi ha qui creu que, per a l’art de la cuina, tothom està sobradament preparat. Personatges que intenten, amb quatre paraules, descriure el procés de creació d’un o altre plat, intentant que les seves explicacions excitin les ganes de cuinar del seu interlocutor; per més que aquest sigui un negat als fogons. No cal dir que no ho aconsegueixen mai.

L’error en què cauen sovint aquests cuiners improvitzats, és que no consideren la possibilitat de què existeixi algú que, senzillament, no en sàpiga absolutament res, de cuina. Per aprendre a escriure bé, cal, primer, no ser un analfabet. Per saber fer les coses que aquesta gent proposa, cal, primer, saber què és una paella. Hi ha gent que no sap què és una paella. Jo, no sé què és una paella. És impossible, doncs, que algú com jo pugui seguir les instruccions que aquesta mena d’individus proposen.

Normalment, comencen les seves explicacions pressuposant el coneixement d’una sèrie de nocions essencials; no entenen que pugui haver-hi algú que no arribi als mínims que ells marquen. Diuen, per exemple: “ho deixes una estona a un foc més aviat lent, fins que agafi una mica de color”. “Una estona”? Quanta estona? Un foc “més aviat lent”? Com de lent? “una mica de color”? Quin color? I continuen: “llavors, hi tires una mica d’allò altre, allò que ja tens preparat”. “Allò altre” sol ser alguna cosa que només un imbècil integral no sabria fer. Però d’imbècils integrals n’hi ha. I tant si n’hi ha. Existim i reclamem esser considerats.

Jo menjo. I m’agrada molt menjar. I m’agrada menjar bé. I no em fa res haver de desembutxacar una important suma de diners per tal d’aconseguir-ho; encara que això m’hagi d’obligar a caminar amb uns mitjons foradats i unes espardenyes absolutament destrossades o a vestir amb una roba més aviat feta malbé. Tot és qüestió de prioritats. Ara bé: això no vol dir pas que tingui el més mínim interès en aprendre a cuinar. No vull passar-me ni un sol minut fabricant una cosa per a menjar-me-la després a una velocitat que serà, segur, inversament proporcional a la velocitat de fabricació.

I si ara algú diu: “tranquil, que això que ara t’ensenyaré jo a fer, es fa en un moment”, hauria de quedar clar que no me’l creuré. Perquè serà mentida. Totalment.

Jugant a futbol amb faldilla

2010-03-20T11:13:00.007+01:00

Fa algun temps que sobre el futbol anglès hi plana una polèmica de faldilles. És coneguda l’aventura que John Terry, capità del Chelsea i de la selecció anglesa, va mantenir amb l’aleshores esposa del seu company de selecció, el jugador del Manchester City, Wayne Bridge. Les dues últimes actualitzacions del fil de la notícia han sigut una golejada del City al Chelsea (aplaudida per tot quant amant de la justícia poètica) i la reconciliació entre Terry i la seva esposa.

Quan es va fer pública l’aventura de la senyora de Bridge amb Terry, Fabio Capello va afanyar-se a retirar-li la capitania de la selecció. La massa hooligan respiraria una mica més tranquil·la si el seleccionador administrava una mica de justícia, sobretot si la naturalesa d’aquesta justícia provenia de l’estructura mental d’un perdonavides de barri. Perquè la veritable magnitud de la tragèdia la vam conèixer quan Javier Mascherano, jugador argentí del Liverpool, va pronunciar-se al respecte. Va dir Mascherano que al seu país, si Terry hagués fet això, “estaria mort”. Digues que sí Javier, és així com aquesta mena d’assumptes han de ser despatxats.

El problema és que molts recolzarien, no ja la mesura aplicada per Capello, sinó fins i tot la solució proposada per Mascherano. I potser tant una com l’altra serien proporcionades (bé, potser la segona no gaire) si coneguéssim l’afer en profunditat. Però no en sabem res, de la vida personal de Terry, de la seva senyora, de la senyora de Bridge i del mateix Bridge. No en sabem res i, per tant, serà en va qualsevol opinió que ens en fem. Qui sap si, potser, Terry i la senyora Vanessa Perroncel, ex esposa de Bridge, han sigut, des del principi, les dues persones que amb més sentit de la civilitat han actuat (així, a primer cop d’ull, més civilitzats que Mascherano, sí que ho semblen). Que l’anàlisi exterior i desinformat dels fets hagi portat a una gran majoria de persones a posar-los dins el bàndol dels dolents, no corrobora que, efectivament, siguin els dolents.

Per això, enmig de tant de linxament, tenia ganes de posar dues o tres paraules de recolzament per a John Terry. No, jo tampoc tinc cap argument per defensar, o no, la seva suposada honorabilitat. Però els que defensen el contrari tampoc en tenen cap. I, en tot cas, ni ells ni jo som ningú per a jutjar Terry, Bridge, i les seves respectives senyores. És possible, fins i tot, que a hores d’ara s’estiguin fent, tots plegats, un tip de riure.

Estimat líder

2010-03-19T19:18:00.002+01:00

Esmorzant, llegeixo una notícia provinent d’aquell país asiàtic tant interessant que de nom li diuen Corea i de cognom del Nord. Diu la notícia que ha sigut “executat el cap de la reforma monetària” que es va aplicar a aquell país ara fa uns mesos. Segons diu la notícia, Pak (així es deia el senyor), va ser executat per ser considerat “responsable d’haver portat el país a la ruïna econòmica d’una forma deliberada.”

És una notícia que tant et pot fer esclatar de riure com et pot fer plorar. És un gag digne de Polònia (el programa...) això d’executar la persona responsable d’haver aplicat una determinada política econòmica, quan aquesta política fracassa. Corea del Nord és, de fet, un país que tant aviat pot fer molt de riure, com molta llàstima. El surrealisme que es desprèn de les poquíssimes notícies que ens arriben de la mà dels seus veïns del sud és d’una tal magnitud, que hom té la desconcertant sensació d’estar davant d’una pel·lícula impossible de catalogar com a drama o com a comèdia.

Es veu que no és la primera vegada que Kim Jong-il ordena assassinar algú que ha fet malament la seva feina. El 1997, el responsable d’Agricultura del Partit dels Treballadors (únic partit polític que existeix al país, és clar), Seo Kwan-hee, va ser executat en públic arran de la gana que va assolar el país després, suposo, de l’aplicació d’alguna política no del tot encertada.

Ara tocaria fer la broma fàcil, la que a tothom li ve indefectiblement al cap després de llegir una notícia com aquesta: aquí no hi quedaria ni l’apuntador si s’apliquessin aquests mètodes tant expeditius a l’hora de castigar un polític que l’ha cagada. Però no ho faré, perquè encara m’estic pensant si ric, o si ploro.

Alguna altra cosa sobre Corea del Nord.

Repetint

2010-03-16T22:17:00.001+01:00

Vaig començar a escriure aquest bloc amb la idea de passar unes estones reflexionant sobre aquelles coses que a vegades apareixen a la ment i que, si no es posen sobre un paper, passen tristament avall sense haver fet cap profit a ningú. 561 dies i 96 entrades després, procedeixo a corregir-ho tot i “republicar” tot allò que més o menys em sembli de profit.

Quan em vaig posar a escriure tota aquesta lletra que hi ha aquí publicada, hi havia algunes coses que no sabia fer. No sabia res, per exemple, sobre els paràgrafs. Això, que pot semblar una tonteria, va fer que alguns textos resultessin del tot inintel•ligibles. Després de descobrir que confonia la lliure opció de decidir sobre la divisió d’un text d’una manera més o menys clara, amb la incapacitat de saber-ho fer, m’he adonat que vaig donar a alguns textos una forma totalment equivocada. Doncs bé, això ha estat degudament corregit en tots i cadascun dels escrits que hi ha aquí publicats. Hi haurà coses que seguiran sense funcionar, però ja no seran tant visibles.

Fins fa ben poc, tampoc sabia posar comes. Punts i dos punts, encara; punts i comes potser també (més o menys). Però comes no. Repassant textos antics he trobat autèntiques marranades en aquest sentit. Després d’haver après quatre normes bàsiques —molt lògiques, per altra banda— he intentat arreglar tot el què he pogut. Encara hi ha moltes coses que segueixen grinyolant d’una manera preocupant, però miraré de continuar reduint el meu analfabetisme en aquest sentit.

D’altra banda, hi havia, sobretot en els primers textos, nombroses faltes d’ortografia que eren culpa, essencialment, de l’estúpid hàbit de no fer servir mai el corrector ortogràfic. Hi havia en aquest aspecte algunes empastifades escandaloses. No cal dir que aquestes faltes han estat també corregides. Com han estat també corregides algunes errades gramaticals que feien caure de cul. Encara en deuen quedar, però tot plegat serà ara una mica més presentable.

Hauria de quedar ben clar que no he reescrit cap frase ni canviat cap adjectiu si no és, és clar, que n’hi hagués alguna que fos del tot impossible lingüísticament parlant. Si en un moment determinat vaig decidir que podia fer servir una paraula tant absurda com “socarrel” per escriure una cosa com “ecologistes de socarrel”, així ha quedat. Mala sort. Que quedi clar també que, com és molt natural, no he canviat res que pogués canviar el sentit d’un text.

Haig de dir que a mesura que anava avançant, anava trobant cada vegada menys desastres en tots els sentits. Bé, senyal que alguna cosa hem anat aprenent. De totes maneres, segur que encara hi ha determinats desastres que no sé detectar i que seran per algú ben visibles. Espero solucionar-ho ràpid.

Per tant, a partir d’avui i després d’haver introduït ja els canvis en molts dels posts publicats, publicaré enllaços que dirigeixin a algunes entrades antigues. Que, com a mínim, si algú ve a parar aquí, no es trobi amb cap disbarat gaire gros. I com vaig dir el primer dia, agrairé que tot aquell que vegi que alguna cosa està malament, m’insulti i em digui com canviar-la. Que els hi sigui de gust.

Comencem amb la republicació de Doraemon, el gat socialista

Continuem.

Avall

2010-03-10T23:12:00.010+01:00

1998, 2000, 2002. Cada vegada queda més lluny aquell Madrid que va fer-nos homes. Aquell Madrid que primer va guanyar-ne una de rebot, després una segona amb autoritat i, finalment, una tercera que el deixava en una tal posició de superioritat, que resultava insultant per a la resta. Aquell Madrid, una mica desmanegat però terriblement eficaç, ha desaparegut.

Penso que, potser, el Madrid no ha superat mai uns vuitens de final d’aquesta Champions moderna. Potser l'última vegada que va jugar uns quarts, ho va fer després de superar aquella prescindible segona lligueta amb la qual es carregava inútilment de partits els jugadors. No ho sé. No puc buscar-ho. Remenar entre la estadística recent del Madrid a la Champions és com llençar-se daltabaix d’un avió sense paracaigudes; el més probable és acabar mort de l’ensurt abans d’impactar amb el terra.

En aquella època en què el Madrid guanyava Copes d’Europa, l’equip no era res de l’altre món. Els números d’alguna de les lligues jugades el mateix any en què l’equip es convertia en campió d’Europa podien ser absolutament desastrosos. Però era igual. Ara, escolto com aquest home que fa posar tant nerviós, aquest que fa dir-se Maldini, diu, a la SER, que “és a la lliga, el torneig de la regularitat, on es demostra la grandesa d’un equip”. No, no siguis imbècil, Maldini. No ens passem de subnormals, que ja l'hem fet prou, el subnormal. A aquestes altures, la lliga, cas de guanyar-la, podem anar-la a llençar pel vàter de seguida. És inútil.

Guanyar la Champions no es pot posar com a exigència cada temporada. Ni tant sols arribar a la final. Però hi ha determinats clubs de futbol que tenen el deure moral de ser cada any a quarts de final; tot sovint a les semifinals; de tant en tant a la final; i, sempre que la sort acomapanyi, guanyar. Jo no sé on havíem col·locat el llistó, però el que sembla clar és que fa ja massa temps que no hem saltat cap llistó, per fàcil que ens l’haguem posat.

Neu i ordre

2010-03-09T21:53:00.006+01:00

Quan de la meva vida volia fer-ne una seqüència perfectament ordenada d’esdeveniments, els espectacles post nevada em resultaven d’allò més enervants. L’espectacle que ofereix la neu sobre l’asfalt d’un qualsevol poble o ciutat, després d’haver estat trepitjada i arrossegada per vehicles i vianants, fa rodar el cap. La neu és trepitjada i arrossegada amb una tal inconsciència, que la imatge resultant us sol posar sempre molt nerviosos. És quan agafa aquell color apagat que la neu es torna una substància que us faria vomitar. La neu amb terra, o la neu glaçada i per tant ja una mica transparent, és una cosa que fa molt de fàstic. I l’aparença que té un carrer, una plaça, o un qualsevol lloc on la neu ja no és acabada de caure, produeix un neguit difícil de suportar.

Una vegada, però, hom entén que la vida no és una seqüència perfectament ordenada d’esdeveniments, els espectacles post nevada es tornen més suportables. Una vegada s’ha comprès que la vida passa avall amb la mateixa impassibilitat amb què la neu s’amuntega, es deteriora, es glaça i, finalment, desapareix inevitablement pel mateix lloc d’on havia vingut, tot es despatxa amb major naturalitat.

Desinformació especialitzada

2010-03-04T19:19:00.001+01:00

Hi ha hagut, aquests últims dies, una notícia que ha omplert molt de paper. Arran del terratrèmol de Xile, s’ha publicat que la velocitat rotació de la Terra és ara poc més d’un micro segon més ràpida. Es veu que el tremolor produït pel moviment sísmic ha alterat el ritme en què la terra es mou habitualment. Això, és clar, passa sempre que hi ha moviments sísmics importants, erupcions volcàniques destacables o activitats d’aquestes que la naturalesa ens regala de tant en tant i que suposen una porcada pels ecologistes de manual. Els experts diuen que tot tornarà a la “normalitat” d’aquí uns mesos. Que el dia tornarà a tenir la durada de sempre. Però és igual, l’important és que el dia, ara, és més curt.

Aquesta mena d’informacions solen tenir sempre un gran ressò. La traducció de la realitat en forma de titular les magnifica d’una manera obscena. “El dia és més curt des del terratrèmol xilè”, titulen algunes publicacions, i es queden tant amples. Tan se val que això no sigui un fet excepcional (i que no sigui, per tant, noticiable); algun científic despistat ho explica i al periodista de torn li falta temps per publicar-ho com si fos alguna cosa important. La taca s’estén com la pólvora, i ja tant se val que originàriament la notícia no tingués cap importància.

Per poc que furguem una mica en allò que llegim o escoltem, de seguida veiem que aquella màxima que diu “no deixis que una veritat t’espatlli una bona notícia”, es compleix contínuament. L’estafa pot provenir de la incapacitat, de la incompetència, de la deixadesa o, simplement, de la mesquinesa del qui la comet. Però, sigui com sigui, l’estafa és l’estafa, i és intolerable. Parlar de les coses amb propietat no és tant complicat. La informació que hauria de ser especialitzada cau massa sovint en mans de subnormals funcionals i la realitat és interpretada practicant la llei del mínim esforç. I el què hauria de ser informació és desinformació. O pitjor: entreteniment per a burros. No hi ha res a fer.

Terroristes enginyers

2010-02-22T23:04:00.001+01:00

Sembla ser que entre els terroristes islàmics hi ha una gran proporció d’enginyers. Es veu que és un fet constatat. Un article publicat a l’European Journal Of Sociology, titulat “Perquè hi ha tants enginyers entre els islamistes radicals”, arriba a la conclusió de què la enginyeria atrau individus que prefereixen respostes clares i models mentals que minimitzin l’ambigüitat. Segons els autors de l’article, existeix una gran afinitat entre l’estructura mental dels enginyers i les idees de les quals es nodreixen els terroristes islàmics.

És clar. Quan es tenen dubtes, la ciència exacta pot semblar la solució. La ciència exacta no admet, de cap manera, estúpides reflexions personals que posin en entredit els resultats. El que gosa fer passar qualsevol teoria de ciència exacta pel sedàs de la seva pròpia equivocada experiència, s’exposa a fer un ridícul clamorós. Un ridícul que es torna ben visible per culpa de com n’és de fàcil detectar-lo. La ciència exacta no admet, doncs, res que vagi més enllà d’una contemplació aclaparada. I és precisament això el que fa que sigui especialment recomanada per a tots aquells que es prenen la vida amb una mandra considerable. Que no se’m mal entengui, no dic pas que la ciència exacta la practiquin els mandrosos, tot el contrari: el què dic és que la ciència exacta és ideal per entretenir els que, una vegada posats davant la vida, creuen que no hi ha res a fer. I l’estructura mental del terrorista és l’estructura mental d’algú a qui li fa molta mandra haver d’admetre que la història no és una equació davant la qual hom hagi de caure de cul sense possibilitat de rèplica.

Que el terrorista sigui un gran aficionat a col•leccionar respostes clares i més o menys definitives, s’entén perfectament. ¿Qui no s’ha posat alguna vegada a pensar en un forat negre o en una supernova per no haver d’aturar-se una estona a intentar d’entendre una determinada actitud humana? El terrorista representa només la màxima expressió d’aquesta actitud vital. La inhumana practicitat portada fins les últimes conseqüències. I aquesta senzillesa que acabaria fent que el món parés en sec i que, malauradament, no podem permetre’ns.

Articles equivocats?

2010-02-19T20:01:00.010+01:00

He escrit dues vegades a La Revistona. De la primera ja gairebé ni me’n recordo, però sé que no va acabar bé. Pel què fa a la segona, m’hagués agradat que hagués anat millor, però sembla que no hi ha manera. Es veu que un article que havia escrit en què elogiava un local de Kebab de Tona i els senyors que el regenten, va topar amb la incapacitat intel•lectual d’algunes persones equivocades. Pel què sembla, algú no va entendre res del què hi deia, i de seguida que l’article va sortir publicat al web de la Revistona, els responsables de la revista van rebre queixes al respecte. Se’m va demanar que canviés alguna de les coses que poguessin resultar ofensives. Després de llegir-me i rellegir-me l’article i de no trobar res d’estrany, vaig decidir posar-me en la pell d’un analfabet funcional (a la ment no vaig poder, perquè no hi vaig cabre) i vaig pensar que, potser, el què no havia agradat era que dels que regenten el local de Kebab, en digués “pakis”. A casa, dels pakis, sempre n’hem dit pakis; igual com dels xinos, sempre n’hem dit xinos. Sempre ens ha semblat una manera molt respectuosa de referir-nos als pakis i als xinos que són bones persones. Als pakis i als xinos que no ens cauen bé, els hi diem “cabrons”, “imbècils” —o improperis per l’estil— que són els mateixos adjectius que fem servir amb els catalans, amb els espanyols o amb els noruecs que no ens cauen bé.

Vaig canviar “pakis” per “gent del Pakistan”, vaig reformular una altra frase (canviant fins i tot el sentit del text!) i vaig enviar l’article retocat. No hauria d’haver destrossat el text d’una manera tant barroera si creia que no hi havia motiu per fer-ho, però vaig pensar que els responsables de La Revistona no tenien cap culpa de què hi haguessin persones tant petites i vaig acabar creient que tampoc passava res per canviar alguna cosa. Greu error: després d’haver fet aquests canvis, encara va resultar que quedava alguna frase que podia ferir algú. De moment, l’article no sortiria publicat en paper. No tinc ni idea de què era el que encara quedava de feridor, ni m’importa. Segurament, deu ser una cosa tant ridícula que deu fer fins i tot vergonya de dir, per això ningú me n’ha dit mai més res.

Com que a la gent de La Revistona sí que va agradar-los l’article que havia escrit, em van demanar si podia fer-ne més. Vaig acceptar encantat i vaig fer-ne un titulat “Decibels” (que ves a saber quines conseqüències tindrà) queixant-me del soroll que fan les motos. Esperava veure publicat el meu article sobre el local de Kebab (tot i saber-lo mutilat), que era molt millor que no pas la tonteria aquesta dels ciclomotors, però finalment ha resultat que els meus amics pakis han quedat totalment oblidats. És una autèntica llàstima.

No m’agrada criticar a les persones que dediquen, de forma desinteressada, bona part del seu temps lliure a construir pel poble un instrument tant interessant com aquesta revista. No m’agrada gens, però hi ha coses que no poden ser. No pot ser que ens hi haguem de mirar tant a l’hora de publicar una cosa quan el nostre sentit comú ens diu que no molesta a ningú; de “sentits comuns” equivocats sempre n’hi haurà, el què hauríem de tenir clar és que l'únic amb el qual podem comptar és el propi. Si oblidem això, estem perduts. Desconec a quina mena de pressions es veu sotmesa aquesta revista, però de ben segur que la meva anècdota és d’una dimensió molt petita comparada amb els veritables problemes als que es deu haver d’enfrontar de forma habitual. No devia ser en va que en un moment determinat arribés a estar a punt de desaparèixer. Però és precisament la insignificància del meu petit problema el què m’empeny a reclamar que, com a mínim, aquestes coses no passin. Em fa una mica de pena que alguns articles no puguin publicar-se per culpa de motius tant poc consistents. Estaria bé que, almenys, això canviés.

Les fotocòpies de Bola de drac

2010-02-09T21:58:00.005+01:00

Algú em va dir que semblava un avi de 80 anys quan escrivia sobre una qualsevol experiència personal pretèrita. Que feia un ridícul definitiu, perquè jo ni tinc 80 anys ni el què explico té la més mínima importància (això no ho va dir, però ja ho afegeixo jo). Però com que m’ho passo tan bé donant aquest inexistent aire de pompositat a la meva nostàlgia, no em puc estar de tornar-hi. Al cap i a la fi, hi ha coses que constaten que el món ha canviat una mica durant la meva curtíssima existència. Ara ho veurem.

A principis dels 90 (de fet jo crec que va ser exactament l’any 89) Televisió de Catalunya va començar a emetre Bola de Drac. Recordo (i potser recordo malament) que una tarda, després de l’episodi del Dr. Slump, va aparèixer en pantalla, per primera vegada a la història de la televisió a Catalunya (i a Espanya, i a gran part d’Europa...) en Son Goku.

Una gran quantitat de persones —persones petites— vam adonar-nos de seguida que estàvem davant d'una cosa important. De fet, recordo autèntiques aglomeracions de canalla al bar d’un càmping, a l’hora de berenar, el primer estiu que la sèrie s’emetia per televisió. Bola de drac va convertir-se de seguida en un fenomen espectacular; ni tant sols les inacabables repeticions de capítols semblaven fer-se pesades per ningú (cada vegada que la cadena havia emès tots els episodis que tenia comprats, tornava a començar des del primer).

En un parell d’anys, es pot dir que Bola de Drac havia esdevingut ja un producte televisiu sense precedents. Tenia afèrrims defensors, i equivocats detractors. El cas és que tothom en parlava. TV3 havia trobat la pedra filosofal de l’entreteniment infantil i juvenil a la qual, mica en mica, s’anaven apuntant altres televisions autonòmiques. Tot anava sobre rodes, el fanatisme era cada vegada més important. Només hi havia un petit problema: la gallina, que hauria pogut estar ponent una gran quantitat d’ous d’or, no en ponia cap.

M’explico.

Quan la sèrie estava ja ben consolidada en l’imaginari col•lectiu del país, els fans ens trobàvem, inexplicablement, sense poder abraonar-nos sobre cap mena de merxandatge. No es venia absolutament res que estigués relacionat amb en Son Goku. Ni cromos, ni ninots, ni pòsters, ni pins, ni samarretes, ni, evidentment, vídeos. Res de res. I Internet, és clar, ni existia (o almenys no de la manera que el coneixem ara).

El manga del qual era originària la sèrie, tampoc no es trobava enlloc. Almenys en català. En japonès sí que es trobava. Es trobava en alguna de les poquíssimes botigues especialitzades que hi havia llavors a Barcelona. I aquest va ser el desencadenant d’una de les modes més rotundament precàries que he viscut mai. Molts la recordaran amb nostàlgia: era la moda de "les fotocòpies de Bola de drac.”

Un o dos anys després d’haver-se començat a emetre la sèrie per televisió, van començar a córrer com la pólvora fotocòpies de les vinyetes del manga original. Sobretot les que reproduïen a pàgina sencera un o altre personatge. A les escoles tothom tenia una carpeta amb fotocòpies a dins. S’intercanviaven, es venien... o fins i tot es deixaven per què l’altre les calqués a l’hora de dinar i les tornés religiosament a la tarda. Quan hom no tenia diners, havia de calcar-les. La febre era total. Es van organitzar autèntiques bandes de contraban de “fotocòpies de Bola de drac”. No recordo exactament quan va durar la cosa, segurament menys del què m'imagino, perquè quan s’està en una edat tant prematura el temps s’infla com un globus, però el que sí que sé és que aquestes fotocòpies es van convertir en un fenomen social important. A alguna cosa havíem d’aferrar-nos, els seguidors de la sèrie, quan no teníem res més.

Que aquestes fotocòpies provenien del manga original japonès, llavors no ho sabia; és una cosa que he descobert molts anys després investigant una mica sobre el tema (o aplicant la lògica). Aleshores tots aquells papers semblaven caiguts del cel. La providència ens els havia fet arribar i m'imagino que van suposar un sonor avís als propietaris dels drets de la sèrie al nostre país per tal que comencessin a comercialitzar alguna cosa que hi estigués relacionada.

Poc després de la febre de les fotocòpies, van aparèixer àlbums de cromos als quioscos i pòsters a tot color a les bosses de Matutano (n’havies de reunir moltes per aconseguir un trist pòster). Una mica més tard apareixerien els números del manga traduïts al català. I a partir d’aquí el merxandage va tornar-se imparable. La història ja la sabem: Bola de drac va tardar més de 10 anys a acabar-se, i TV3 no va deixar d'emetre-la mai (les repeticions, en alguns moments, van arribar a ser insuportables). Els últims episodis, van emetre’s, per primera vegada, en horari nocturn (els equivocats detractors havien guanyat la seva particular batalla).

En l’actual món en què una sèrie és emesa als Estats Units i al cap d’unes hores milers de seguidors de tot el món poden veure-la comòdament a casa seva; en el món en què quatre dies després de què una producció televisiva tingui un lleuger èxit, es poden trobar samarretes, DVDs i ninots de plàstic a la botiga de la cantonada o a un cop de clic; en el món que ha estat trepitjat literalment pel merxatdatge de ridiculíssimes produccions pensades per a joves, recordar la febre de les “fotocòpies de Bola de drac” sembla recordar coses molt antigues. I la veritat, fa com a il•lusió.

Disculpin.

Decibels

2010-01-27T20:15:00.006+01:00

Hi ha una cosa que no es pot suportar de cap manera: el soroll que desprenen a tothora la majoria de ciclomotors. Passejant pel carrer, prenent alguna cosa en una terrassa, comprant a qualsevol botiga, jaient al sofà de casa: sigueu on sigueu, sempre us acabareu trobant amb una d’aquestes maquinotes horripilants emetent una tal quantitat de decibels que us acabarà la paciència en qüestió de segons. Normalment sentiu com s’acosta la remor, de lluny, i de seguida ja sabeu com acabarà la cosa: al cap de pocs segons, el món es pararà en sec a causa de l’eixordador enrenou que us envaïrà tots els sentits i us deixarà la ment en blanc; fins i tot el temps semblarà deturar-se. La resignació amb la qual, heroicament, us pretengueu calmar, us destrossarà per dins... us passarà pel cap fer alguna bestiesa. Però no la fareu, perquè no estaria bé: donar un cop de peu a l’aparell en el moment en què passés just pel vostre costat, per descarregar tota la ràbia acumulada, seria perillós i, segurament, tipificat com a delicte.

És un problema, el del soroll d’aquestes màquines, que ve de lluny. Sempre hi ha hagut una gran afició dels seus propietaris a modificar-les per tal que fessin molt de soroll. Tant de soroll com es pogués. Com més soroll, millor. Donat que no es tracta de res més que d'un motoret de joguina muntat sobre dues rodes i tapat amb un parell de plàstics, el soroll ha sigut sempre l’única manera d’emplenar el dipòsit de vanitat del pilot. O així ho creuen els que les piloten, que generalment acostumen a ser nens.

I a casa seva, què hi diuen? A casa seva, suposo, s’abonen a la moda d’estar content si el nen està content. I qui dia passa any empeny. No hi ha res a fer. Però, i la policia.. què hi diu la policia? Entre tot el què es pot fer a la via pública, hi ha una sèrie de coses per les quals la policia et posa una multa si les fas. Fer anar una màquina que produeixi un soroll tant insuportable, suposo que deu estar dins la llista de coses prohibides i penades. L’experiència personal (i per tant, potser, equivocada) em diu que en aquest poble no s’ha posat mai cap multa a ningú per una cosa així. Potser vaig equivocat, però, sigui com sigui, el que sembla clar és que si s’ha posat alguna multa, no ha sigut prou alliçonadora. Així que, sense ànim d’ofendre, em prenc la llibertat de fer una pregunta a qui correspongui:

¿Què...? ¿què hem de fer?

RAC1 i Apple, Apple i RAC1.

2010-01-22T19:22:00.002+01:00

Els informatius de RAC105 s’han passat tot un matí donant una notícia un pèl inquietant. En el brevíssim butlletí que dóna l’emissora a cada punt horari, hi han inclòs una informació sobre una nova aplicació que Apple hauria tret per el seu Iphone. Una aplicació que, pel què sembla, serveix per saber què passa quan no estàs “davant” del teu telèfon (per controlar si algú te’l remena sense que ho sàpigues). A cada hora explicaven la novetat i hi posaven preu: 0,99 euros.

Si això és publicitat encoberta, llavors estem davant d’una autèntica estafa. Perquè aquesta mena d’activitats s’han d’avisar. A la televisió hi posen el cartellet de “telepromoció”, a la ràdio suposo que haurien de buscar un símil. I si, en canvi, és fruit de la natural tria de notícies que l’editor de l’informatiu ha de fer cada dia, el què hi ha és una manca de professionalitat terrible.

Al programa El Món a RAC1 (a l’altra emissora de la casa), fa temps que cada vegada que Apple mou un dit ho destaquen dins les notícies. No només ho han fet quan la marca de la poma ha tret algun artefacte que hagi suscitat prou interès com per justificar la inclusió de la novetat dins les notícies, sinó que alguna vegada han donat com a notícia autèntiques bajanades relacionades amb el tema. Al principi creia que això tenia a veure amb l’afició del conductor del programa per aquesta mena d’afers, però cada vegada veig més clar que aquí hi ha alguna cosa que no quadra. La notícia d’avui sobre la nova aplicació de l’Iphone, ha acabat de reblar el clau.

L’altre dia escoltava com en Jordi Basté deia que compraria un IPod (amb els diners de la seva butxaca) i l’ompliria de les cançons que posa cada matí (comprant-les a l’Itunes, amb els diners de la seva butxaca). Potser sí que se’ls hi està escapant de les mans la comèdia.

Digerint Anglada

2010-01-12T23:25:00.002+01:00

“No hi cabem tots.” “La immigració s’ha de controlar”. Aquestes i altres frases per l’estil fa anys que s’escolten de la boca dels que fins fa ben poc eren titllats d’intolerants, xenòfobs, racistes o fins i tot —fent gala d’un embolic mental considerable— feixistes. Avui, poso la ràdio a les 8 del matí i escolto l’ensucrat d’en Jordi Basté posant aquestes dues frases dins l’editorial parlat que fa cada dia. Alguna cosa està canviant. Alguna cosa ha canviat perquè el “no hi cabem tots” hagi passat del linxament popular a la més absoluta normalitat. Quan Josep Anglada, de Plataforma per Catalunya, cridava aquesta mena de consignes en públic, eren molts els que es posaven les mans al cap. Ara sembla del tot natural discutir sobre immigració en aquests termes. És la inevitable consternació que ha produït haver descobert com n’és de costós donar tot un seguit de serveis bàsics a un milió i mig de persones que ja no ens són de profit. El missatge aparentment apocalíptic amb què Josep Anglada va captar l’atenció d’una part important de l’electorat de Vic no era tant imbècil com alguns pretenien fer veure. La gent, en definitiva, no és tant imbècil com s’acostuma a pensar des d’algunes cadires. Mica en mica, sembla que les paraules d'en Josep Anglada es van tornant més digeribles.

I ara hi ha un xup-xup que diu que Anglada entrarà al Parlament. No hi farà res allà, és clar, perquè no sap fer res més que posar-se a la butxaca quatre veïns solucionant-los algun o altre problema concret; però ja veuran com Plataforma serà el nou Ciutadans. I hi haurà algú que l’endemà de les eleccions es preguntarà què ha fallat.

Reis mags

2010-01-06T10:53:00.001+01:00

Ja hem passat, un any més, l’esdeveniment més important per a la pederastia internacional. El carrer ha quedat saturat de nou a causa de la desfilada protagonitzada per tres homes amb barbes postisses, que semblen sortits d’una producció pornogràfica russa d’aquestes que sempre es troben sota el nom de “family russian sex”. Els nens s’hi acosten, i els homes barbuts —normalment amb guants de seda, que no sigui dit— els toquen. I se’ls asseuen a la falda. A tothom li sembla evident que sota de llurs faldilles, aquests senyors, no hi porten res que els hi subjecti l’òrgan reproductor masculí extern. Però és igual: la màgia de la diada pot amb el sentit de protecció que els pares i les mares no haurien mai de perdre per als seus fills.

La màgica procedència de la llegenda no té res a veure amb els que es disfressen de reis per acomplir amb les seves sòrdides necessitats sexuals, em diran alguns. Bé, no és tant clar. Hi ha un evangeli apòcrif que com tots els evangelis apòcrifs ens revela algun detall interessant. Diu aquest evangeli que els tres reis van anar a visitar Jesús dos anys després del seu naixement. La verge Maria, després d’agrair-los els regals que portaven, va obsequiar-los amb uns bolquers (no se sap si nets o bruts) del seu fill. Es tanca el cercle: la festa pren, definitivament, un significat plenament d’acord amb la realitat de les cavalcades actuals.

Dol

2010-01-02T15:23:00.002+01:00

Com cada dissabte al migdia des de deu fer més de dos anys, passo per davant del número 10 de la Plaça Felip Neri de Vic: Restaurant Casa Balmes. No recordo la primera vegada que se’m va ocórrer d’anar-hi a dinar, però si que sé que he establert una rutina, des de fa força temps, consistent en passar per davant d’aquesta casa i llegir què hi podré demanar al cap d’una estona, quan sigui l’hora de dinar. Avui, però, em trobo amb un paper que em dóna una bufetada en forma de miserable missatge de comiat: “Casa Balmes ha tancat les seves portes. Donem les gràcies als clients que.. blablabla...”. L’escrit és fet a mà, amb rotulador negre i seguint un traç completament torçat cap amunt, com si fos fruit de la improvització. M’haig d’aturar uns segons a rellegir-lo per assegurar-me que no és una broma de mal gust. Efectivament, el portal de fusta pintada de fosc sembla tancat i barrat i el paper fa tot l’efecte de voler ser un ferm advertiment de què no es tornarà a obrir.

Camino ràpid, carrer avall, compungit i sense rumb. He oblidat on tenia pensat d’anar a fer l’habitual vermut. Cap vermut té ja el mínim sentit. Truco, esverat, la meva senyora: “finalment, en Joan ha tancat”. “I ara, què?”, em respon aclaparada. Ara què? No ho sé. De seguida em venen al cap les primeres vegades que vam anar-hi a sopar. Em ve al cap, també, una pregunta: ¿a quin lloc, ara, ens donaran el què ens donaven en aquesta casa, un dissabte al vespre, a setze euros el cobert? Enlloc. O bé pagarem una miqueta més per menjar molt pitjor, o bé haurem de pagar el doble per quedar mínimament a gust.

Passejo sota les voltes de la Plaça (o millor dit, hi dono voltes estúpides com l’atleta que gira absurdament al voltant d’un camp d’entrenament) i penso en les faves. I en els pèsols. I en la sopa, que tant li agradava a la meva senyora. Ara, qui li farà una sopa així? Com ho farem quan, en un atac de pànic, no sapiguem on anar a menjar alguna cosa considerablement comestible sense arruïnar-nos?

A vegades, anàvem a un qualsevol restaurant desconegut i amb una ràbia immensa constatàvem com d’equivocats estan en alguns llocs. D’ara en endavant, durant un temps indefinit, haurem d’evitar provar llocs nous, si no és que algú de confiança ens assegura abans que no hi haurà cap decepció. No podríem superar la impotència de trobar-nos en un lloc completament equivocat mentre pensem en un Balmes que ha hagut de tancar les seves portes per falta de clientela.

Acabo el matí assegut en un local que sembla una pista d’esquaix, menjant un infecte bistec amb patates. La recerca d’un substitut per als migdies dels dissabtes serà de ben segur una tasca complicadíssima i, segurament, infructuosa. Penso en com se sentiria en Joan si em veigués en aquesta refotuda situació de fastigueig. Em pregunto què deu sentir el propietari d’un establiment que se sap donant de felicitat quan veu que els seus clients busquen, desesperadament, aquesta felicitat en una altra banda. La pena deu ser incomprensible. La impotència, total.

La memòria, ja ho sabem, ens traeix sense miraments: ens fa oblidar el pitjor i ens recorda amb insistència el millor. Segur que, com més temps passi, més mitificat acabarem tenint aquest restaurant. I passaran els anys i anirem pel món i direm: “¿te’n recordes de les faves del Balmes?”; “¿i de la sopa?”; “¿i la verdura?”, “¿i la picada de l’amanida?”, “¿i l’acompanyament de la carn? les mongetes, la patata, l’escalivada...”. “Recordes com de tranquils hi estàvem?”; “la pedra de les parets”; “la salutació ben poc molesta d’en Joan a mig àpat”: la comoditat. Aquella taula on sèiem, que era la taula de casa.

Què hi farem. Tenim, a partir d’ara, un sostre menys on anar a caure morts.

Joaquín

2009-12-28T23:13:00.005+01:00

En Joaquín tenia una edat que la meva mala memòria fa oscil•lar entre els 20 i els 30 anys. Caminava coix, molt coix. Vivia al barri del Remei de Vic, en un pis humil, desendreçat i amb les persianes a tothora abaixades. El visitàvem sempre en cap de setmana: agafàvem l’autobus i ens plantàvem a casa seva amb la intenció de burlar de la manera més sòrdida possible les lleis de la propietat intel•lectual. Era un "pirata". Un pirata dels que van existir en un moment determinat però que fa molts anys que la tecnologia ha fet desaparèixer. Copiava videojocs de la Playstation i ens la preparava per tal de que hi poguéssim jugar: “posava xips”.

L’estada al pis d’en Joaquín sempre s’acabava convertint en una experiència terrorífica. Mentre nosaltres sèiem al sofà pendents de descobrir les virtuts que ens podia oferir l’enorme pantalla Sony que acabava de comprar-se amb els beneficis obtinguts mitjançant la seva activitat fraudulenta, ell s’asseia davant d'una taula immensa plena d’ordinadors, CDs verges, consoles desmuntades i soldadors traient fum, i procedia a fer la seva feina. Mil pessetes per un joc; tres mil pessetes per un xip. En feia molts, de diners. En un moment en què l’escassa velocitat de l’Internet i l’elevat preu de les gravadores de CDs feien molt complicat que totes aquestes coses ens les féssim nosaltres mateixos, aquesta mena de personatges van fer el seu particular agost.

Nosaltres, és clar, ja sabíem que allò estava molt mal fet. Però ens apreciàvem profundament aquell coix que ens venia videojocs a un preu molt més barat que l’oficial i crèiem, per tant, que mereixia una oportunitat. La seva taula immensa plena d’aparatets i muntanyes de discs ens fascinava: era la taula de menjador que tots hauríem volgut tenir a casa nostra. En Joaquín va ser, en definitiva, la primera persona que va ensenyar-nos que això de la delinqüència no sempre és tant dolent com ens expliquen quan som petits: a vegades, tots ens en podem aprofitar. ¿Què se’n deu haver fet? Qui ho sap.

La mossegada de Cruyff

2009-12-23T20:17:00.002+01:00

Johan Cruyff, amb unes formes ja completament desfasades i una mica ridícules, ens va renyar als que no vam anar ahir al partit de Catalunya contra Argentina. Cruyff va tornar a asseure’s en una banqueta i no va voler desaprofitar l’ocasió per quedar-se ben a gust escopint a tot quant micròfon li posessin al davant. A ell li hauria agradat omplir un Camp Nou que va quedar mig buit. O mig ple, perquè: ¿a quin país del món s’omple un estadi de més de 90.000 localitats per veure la patxanga d’una selecció que no compta? El Camp Nou és un dels estadis més grans del món i el seu propietari només l’omple quan juga amb el Madrid o en moments decisius de competició europea. A sant de què, Cruyff, pretenia omplir-lo?

Però no malinterpretem les paraules del “mestre”. El que més va semblar indignar Cruyff va ser la suposada indiferència de l’afició davant el grandíssim esforç que havien hagut de fer alguns jugadors anant a jugar el partit. És clar: per una vegada que a determinats jugadors els hi van venir les ganes de jugar amb la selecció del seu país, ja és de ser desagraïts que la gent no respongui com seria degut! I aquí és on volia anar a parar: Cruyff va destapar, amb aquesta severa intransigència cap als que vam abandonar la Selecció, la seva apassionada defensa de la nació catalana. Les paraules de Cruyff —n’estic seguríssim— van en aquesta direcció. En la seva insistència no hi té res a veure l’euro per entrada que anava a parar a la seva butxaca. Ai! Vull dir a la butxaca de la seva fundació.

Dürum

2009-12-16T22:40:00.005+01:00

Des que els meus amics pakis i el seu grapat de carn de pollastre giratòria van arribar a Tona, que passar per davant del número 19 del carrer Barcelona suposa rebre una deliciosa bufetada en forma de densíssima olor de pollastre amanit. L’aire pesat que desprèn el local de kebabs faria reviure un mort —potser per això van decidir col·locar-lo tant a prop del casal d’avis.

Entrar dins aquest local és sempre una magnífica experiència. La llum blanca que inunda l’establiment us empenyeria a treure una raqueta d’esquaix o una pilota de bàsquet. A l’estiu, la inevitable mullena provinent de la suor dels clients que s’hi congreguen, ajudaria encara més a què l’ambient fos favorable per a iniciar la pràctica d’un qualsevol esport indoor. Les parets estan adornades per unes quantes imatges retallades —suposo— d’una revista de viatges, que els hi proveeixen un toc d’originalitat agradabilíssim. A sobre la porta d’entrada, hi penja una televisió permanentment connectada a uns canals bollywoodians estranyíssims, en els quals no només hi surten dones vestides de colors, sinó que també hi apareixen, tot sovint, una espècie de Morancos a la pakistanesa. Els propietaris del negoci se’ls miren, i riuen.

Els propietaris del negoci: m’agraden. Són molts, cada vegada més. Existeix una porta al fons del local d’on permanentment surt gent de totes les mides i edats. Deu ser la porta màgica del Doraemon connectada directament amb Islamabad. Em cauen bé. Em fan gràcia. Ens entenem: “Dürum picante sin pepino?”, “sí, sense pepino”.

El menjar, és clar, és deliciós. No sé quin és el significat exacte de kebab, o Shawarma o Dürum: m’és igual. El primer contacte visual que vaig tenir amb l’aparell giratori envoltat de carn trossejada va produir-se fa molts anys a la Rambla de Canaletes de Barcelona i em va semblar —durant molt de temps— que allò devia ser una espècie de dolç. No vaig entendre què coi era allò fins que va arribar el dia de provar-ho i descobrir de quina manera havia estat perdent el temps.

Tant bo és el què donen en aquesta casa i tant agradable em resulta passar-hi l’estona, que he acabat optant per no endur-me el producte. Excepte a l’estiu, i per una senzilla raó de supervivència, la resta de l’any he decidit que si haig de menjar-me un kebab, ho faré com es mereix: asseient-me en una cadira de cara la televisió, rient cada vegada que els propietaris riguin amb una de les —n’estic segur— genials gràcies dels actors que hi surten i donant, de tant en tant, un cop d’ull a la gent que passa pel carrer; com si jo estigués en una dimensió paral·lela indubtablement superior a la quotidiana. Perquè si volen sentir-se realitzats, creguin-me: passin una estona a la setmana dins un establiment d’aquestes característiques. Quedaran com nous.

El més important

2009-12-13T23:15:00.003+01:00

Miro Canal Català (i d’altres emissores locals que són, de fet, les úniques que presten un mínim interès en tot això que hem fet avui) i veig que hi ha un personatge sinistre —em diuen que de Ciutadans— que repeteix com un lloro, una vegada i una altra, que hi ha problemes més importants per als ciutadans de Catalunya que la seva afirmació nacional. És clar, a Catalunya, com a qualsevol altre lloc, hi ha molts problemes. I què? Què volem dir quan diem que els “altres” problemes són més importants que el dret a decidir sobre el nostre futur com a nació?

Espanya sap molt bé què és el que més li importa: la Constitució té com a principi fonamental la “unitat de destí” de la nació espanyola (única i indivisible), i a partir d’aquí, Espanya construeix tota la seva política; la de dretes i la d’esquerres. No hi ha ningú que, a Espanya, discuteixi la importància de l’afirmació nacional espanyola per sobre de qualsevol altre consideració política de menor importància. Si nosaltres no podem fer el mateix, ja podem plegar.

Ens hem cregut durant massa temps que el “mésimportantisme” i l’”aranotoca” eren dues mordaces que ens evitaven mals majors, i ha sigut així com les nostres ambicions han anat sent retallades. Però hem d’aprendre, encara que sigui a base d’haver-hi d’invertir tota la paciència de què siguem capaços, que mereixem alguna cosa més que les engrunes que fins ara ens han sigut permeses de gestionar.

No hi ha res més important per a un país que aposentar bé els seus fonaments. A tot arreu ho saben; a tot arreu ho apliquen. Si no ens creiem això: ja podem plegar veles.

Nosaltres també en sabem de fer trampes

2009-11-29T12:45:00.001+01:00

Es veu que el Centre Català de Negocis ha fet un estudi segons el qual els treballadors catalans podrien tenir un sou entre 15 i un 20% més elevat si Catalunya fos independent. Segons els càlculs a què han arribat els que han fet l’estudi, els diners que es perden amb la solidaritat del sistema autonòmic on estem atrapats, es podrien traduir en una rebaixada de l’IRPF fins a la meitat. Home, potser s’han passat.

Si diem que amb una Catalunya independent tindríem diners de sobres per millorar el munt de deficiències que patim actualment (en matèria d’infraestructures, d’ensenyament, de sanitat, de prestacions socials, etc.) no podem dir, alhora, que aquests diners que ens roben els podríem deduir dels impostos que paguen els treballadors. O una cosa, o l’altra. No cal saber gaire ni de matemàtiques ni d’economia per entendre que tot no pot ser.

Els que han fet l’estudi, fins i tot enviaran nòmines fictícies als treballadors de les empreses adherides a aquest organisme, perquè vegin el què hi perden. Està clar en quina direcció va aquesta trampa: convèncer del benefici de la independència a aquells que només se’ls pot convèncer d’això a base d’ensenyar-los els efectes pràctics que tindria. És una estratègia que Carod Rovira, per exemple, fa temps que ha engegat, quan diu que no podem refiar-nos només del nacionalisme català si volem que hi hagi una majoria sobiranista.

Aquest estudi és una trampa una mica matussera que, a més, simplifica la ciència econòmica fins a uns límits insospitats: no és tant fàcil. Ara bé: el fi justifica els mitjans? Home, com a manera de fer entendre la magnitud de l’espoli a aquells que no s’han assabentat encara de la pel•lícula, no està malament. De fet, des del mateix CCN es deixa clar que això és una situació hipotètica que serveix només a mode de pedagogia. La línia entre la pedagogia i la demagògia és en aquest cas molt prima, però bé que hem de tenir ames per defensar-nos. O no?

Nen, tu no t'hi fiquis

2009-11-28T10:28:00.003+01:00

Llegeixo, com cada matí, el professor Colomer i descobreixo un escàndol que em sembla que ha passat immerescudament desapercebut: el Departament d’Educació ha “recomanat” a la comunitat educativa que no es debati sobre les consultes populars en horari lectiu. Aquesta és, de ben segur, la millor manera d’ensenyar els valors de la democràcia als nens del país. Deu ser una prioritat, pels socialistes, que els més joves no s’assabentin que existeix la possibilitat de col•locar una urna i omplir-la de vots. Deu ser, per ells, gravíssim que la canalla descobreixi aquesta endimoniada manera de fer les coses. És clar que, de fet, només “recomanen”. Només? ...Recomanar és segurament la manera més perversa de prohibir una cosa.

Estem davant d’un esdeveniment de considerable importància, amb implicacions importants pel país, i els mestres no poden explicar-lo als seus alumnes. A l’escola socialista no es pot debatre sobre els problemes que pateix Catalunya i, encara menys, sobre les possibles solucions que, des de la voluntat popular, es posen sobre la taula. O potser és que tenen por que es destapi la seva condició d’enemics de la democràcia? Els nens, ja se sap, a més de no dir mai mentides, en saben molt d’arribar a les conclusions més simples, a les més clares, a les que no requereixen de cap recargolat raonament per ser formulades. I la conclusió a la que arribaran els nens quan els seus mestres els hi expliquin què és la democràcia i quina és la postura del PSC en l’afer dels referèndums, no serà cap altra que la de col•locar el partit de Carme Chacón (què en diu la candidata Chacón de tot això?) a la banda dels "dolents", dels no-demòcrates. Així de senzill.

Ah! Doncs potser ja està bé que es “recomani” no parlar-ne, d’això, a les escoles.

La indignitat de Catalunya (II)

2009-11-27T12:47:00.007+01:00

La reacció espanyola a l’editorial que ahir van publicar 12 diaris catalans i que ja ha estat subscrit per tot quant oportunista fa que la seva publicació no hagi estat del tot inútil. Eren d'esperar els brams —unànimes— que s’han alçat en contra del suposat “pensament únic” que emana d’aquest enteniment històric, però sempre fan de bon llegir i escoltar. La diferència, però, entre el pensament únic d’aquí i el d’allà, és que el d’aquí s’ha posat d’acord en uns mínims del tot poc ambiciosos i el d’allà fa temps que sap a què juga. Fixin-se, sinó, en el pacte PSOE-PP a Euskadi. A Espanya —com a qualsevol altre país seriós—, quan es tracta de defensar la “dignidad del pueblo Español” ningú no dubta a llimar les seves discrepàncies; la diferència, però, la trobem en què allà no els cal publicar una resposta exactament igual, transversal i consensuada (i per tant, molt aigualida), com hem hagut de fer aquí. No. Allà ho tenen molt més clar: ells posen les regles del joc i a qui no li agradin, que s’hi posi fulles. I és molt natural que així sigui. Per això deia ahir que ens havíem marcat un autogol: perquè es van destapar totes les nostres mancances. Es diu que l’editorial era un editorial transversal i per això s’hi ha acabat adherint tothom. Bé. Però és una transversalitat d’uns mínims que no només haurien d’estar ja superats, sinó que en si mateixos són una trampa per aquell que creu que no cal anar més enllà.

M’explico: com que sota d’aquell editorial hi ha un ventall molt ampli d’opinions i d’intencionalitats, cal que l’acompanyem de la opinió més definida i concreta amb què algun dels seus promotors més importants van acompanyar-lo ahir al seu diari. José Antich, director de La Vanguardia, escrivia això a la seva habitual columna de la pàgina u:

"La sociedad catalana ha expresado reiteradamente desde el inicio de la transición que se siente tan catalana como española. Ese es el vector que articula la corriente principal del pueblo catalán. Es cierto que otros se consideran sólo españoles o sólo catalanes, pero no son mayoría. Y eso debe saberse aquí y allí."

És a dir, que es tracta de defensar l’encaix d'una Catalunya que se sent espanyola dins una Espanya que ens hauria de correspondre el nostre amor incondicional. Però si les regles del joc les marca l’estat espanyol, i són unes regles en què no hi té cabuda la nostra bona fe, aleshores només hi ha una sortida. I aquesta sortida passa per deixar de perdre la dignitat demanant clemència.

La indignitat de Catalunya

2009-11-26T19:54:00.004+01:00

Ens hem tornat bojos del tot. Ens hem marcat un autogol i ningú diu res. L’editorial que han publicat avui dotze diaris del país, i que ha estat subscrit després per d’altres mitjans no escrits, és un fet que està molt lluny de ser la històrica mostra de dignitat que alguns pretenen fer-nos veure que és. L’editorial, titulat “La dignitat de Catalunya”, és d’una indignitat aclaparadora.

El text és una defensa fèrria del “nou” estatut (amb minúscula) i de l’encaix de Catalunya dins Espanya. És la defensa d’un estatut insignificant, d’una ambició petitíssima, que ha vist ja com li han passat el ribot unes quantes vegades i està a l’espera que li facin la definitiva retallada. O el definitiu incendi. Un estatut que és l’última carta (marcada) que els queda als que defensen que això d’Espanya no està tant malament com sembla. I quan el Tribunal Constitucional amenaça amb fer una destrossa que podria posar definitivament de manifest l’odi profund i malaltís que Espanya aboca vers Catalunya i els catalans, resulta que ens posem tots d’acord i demanem que, siusplau, ens deixin respirar encara que només sigui una mica.

El Tribunal Constitucional. Quin invent més escandalosament trampós! Un tribunal encarregat de defensar amb les dents la Constitució de l’Espanya post franquista, format per dotze jutges (de fet deu, perquè un és mort (¡!) i l’altre n’està apartat) que són en realitat dotze mercenaris al servei dels dos grans partits espanyols. ¿De què, sinó, faria falta tant de temps per debatre l’encaix entre quatre lleis estúpides? Els que es queixen de la deshonesta pressió que, suposadament, des d’alguna banda es vessa sobre aquest tribunal, haurien primer de preguntar-se per les pressions que ells han fet i fan a l’hora de conformar-lo. ¿Quina mena de legitimitat té un organisme legal configurat d’aquesta manera?

D'altra banda, si la Constitució Espanyola diu que quatre rídicules ratlles de l’estatut no hi tenen cabuda, a mi, em sembla fenomenal. M’és ben igual el què digui aquesta Constitució, no és pas la meva. Continuar pidolant les engrunes que aquest text permet és un camí ja sense sortida. I l’editorial que tant barroerament han publicat els principals diaris del país va en aquesta equivocada direcció. Suposo, es clar, que és al direcció marcada per un determinat pensament polític. Un pensament polític legítim —només faltaria— però que ja aniria sent hora que es tragués la màscara. Un pensament polític que, en tot cas, és una aberració que pugui influenciar tota la premsa d’un país d’una forma tant bèstia.

La unanimitat amb què els mitjans, els partits i la societat civil (tal com els hi agrada dir a “ells”) ha recolzat aquesta iniciativa, posa els pèls de punta. Negativament. On és l’independentisme? ¿Ara defensa aquest estatut? On és ERC? On és Reagrupament? I el més greu de tot: ¿on anirem a buscar una veu dissident amb aquest discurs, si tots els mitjans l’han subscrit? ¿Deixaran un lloc a aquell que vulgui criticar aquesta postura des del catalanisme? (des de l’espanyolisme és evident que ja s’estan posant les botes). I finalment: ¿On es fiquen els que avui defensen “la dignitat de Catalunya” quan aquesta dignitat ha de ser defensada més enllà d’un inútil estatut (que no és, ni serà mai, res més que una llei espanyola)?

Però no ens posem nerviosos. Queda, amb tot, una petita esperança. La premsa pot anar publicant editorials que demostrin la seva ineptitud i la seva vergonyant dependència del poder. Mentrestant, nosaltres, el poble, posarem una urna —pel nostre compte— i l’omplirem de vots. I aquesta serà, finalment, la veritable mostra de dignitat que el món es veurà obligat a aplaudir.

Fatxendes

2009-11-23T19:01:00.006+01:00

Algú llegeix aquest article de l’Enric Vila a la FCO i em diu que li sembla increïble la manca d’humilitat que demostra l’Enric quan es defineix a ell mateix com a “bon articulista”. Diu l’Enric que “quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col•lapsat”. Parla, es clar, de l’estripada que han fet els socialistes a l’Avui, aconseguint que el seu articulista més llegit, en Salvador Sostres, passés a millor vida. No parlaré ara de l’enorme estupidesa mental en la que s’ha d’estar immers per donar-se el luxe d’arrencar la única part d’aquest diari que no necessitava subvenció per funcionar. No. Del què vull parlar és de la humilitat.

Què és la humilitat? Si la humilitat consisteix en no creure’s els elogis que qualsevol persona que no sigui la teva mare pugui proferir-te, llavors, la humilitat és, sens dubte, una actitud enraonada. Si la humilitat, en canvi, consisteix en no creure ni en les pròpies possibilitats, llavors estem davant d’una determinada actitud davant la vida que pot arribar a fer molt de mal. L’Enric diu que és un “bon articulista”, i ho diu perquè això és el què creu ell. Bé, que l’Enric Vila escriu bé, ningú pot posar-ho en dubte. Tant si el què diu s’ajusta a les nostres opinions com si no, la prosa de l’Enric és un instrument perfectament construït de metàfores i expressions plenes de significat. Si aquesta prosa l’ha aplicada a nombrosos articles a vessar de contingut i a uns llibres més aviat rodons, ¿per què no pot autoatribuir-se la condició —menor— de bon articulista? Quina mena d’indignitat patim que no ens permet tolerar que algú que excel•leix en algun aspecte pugui ventar-se’n públicament? ¿Què ens semblaria més indigne: que Leo Messi obviés la seva condició de futbolista excepcional, o que davant d’un micròfon digués —ben clar i ben alt— “sóc molt bo jugant a futbol”?

La humilitat no té res a veure amb amagar les pròpies virtuts: la humilitat consisteix, d’una banda, en reconèixer que aquestes virtuts no són suficients, i de l’altra, en saber identificar les mancances que ens debiliten. ¿Pep Guardiola és humil perquè no reconeix ser el millor, o és humil perquè reconeix que, tot i sent el millor, necessita millorar? Si Pep Guardiola digués que en sap molt, només algú amb un greu complex d’inferioritat gosaria enfadar-se amb ell. Ell sap perfectament que en sap molt, que ningú s’enganyi: dir-ho públicament o no, no té res a veure amb la humilitat que se li suposa. La humilitat de Pep Guardiola té a veure, només, amb la seva obstinació per seguir treballant cada dia d’una manera que li permeti corregir els seus errors.

Siguem, doncs, humils; sí. Però sense passar-nos d’imbècils.

Beu i mata

2009-11-19T20:43:00.001+01:00

Els camins pels quals acostuma a caminar la justícia són inescrutables. Els papers de les lleis sempre han fet l’efecte d’haver estat escrits per imbècils i aprovats per folls. A més, la llei és una cosa tan estranya, que la dona aquesta dels ulls tapats que l’aplica, no pot pas fer-ho sense treure’s la bena per tal de mirar de reüll a banda i banda, vigilant que ningú s’adoni que està impartint justícia a base de llençar monedes a l’aire. La interpretació de les lleis és un assumpte tocat per un reguitzell de complicacions ridícules. Tot això ja ho sabem; per això, quan fem un cop d’ull al Codi Penal i hi descobrim certes incongruències, més enllà d’una ganyota de desaprovació, no ens en surt cap de sorpresa.

D’entre totes les idioteses que trobem al Codi Penal, n’hi una que està sent —per fi— debatuda com es mereix. Parlo de la diversa consideració que rep el consum d’alcohol quan el consumidor ha comès un delicte durant el període d’embriaguesa que ve immediatament després de l’esmentat consum (per dir-ho en el tipus de llenguatge que tant agrada a la gent de les lleis). Perquè quan un qualsevol individu mata a la seva senyora esposa sota els efectes del whisky escocès, el delicte veu disminuïda la seva gravetat, precisament, gràcies al whisky escocès. Quan, en canvi, el mateix individu mata a la seva senyora esposa atropellant-la amb el cotxe sota els efectes del whisky escocès, el delicte passa, immediatament, a ser considerat molt més greu. La variable “whisky escocès”, doncs, ofereix diferents resultats segons la manera com l’agressor decideixi portar a terme la seva agressió. No em diguin que això de la llei no és una cosa d’allò més curiosa

Aquesta distinció entre “matar begut” i “matar begut, però sense voler” és una mostra de com donar moltes voltes sobre un determinat tema, acaba sent del tot contraproduent. Posem-nos dins la ment dels que van decidir que això fos així. D’una banda devien pensar que qui agafa el cotxe havent begut, ha de ser per força conscient del mal que pot fer i que, per tant, quan la mala sort materialitza el mal, això s’ha de pagar. Per un altre costat, devien pensar que aquell qui mata a ganivetades el seu veí sota els efectes de l’alcohol, se l’ha de perdonar, perquè, pobre, no sap el què es fa. Però... ¿que potser sap el què es fa el que agafa el cotxe després d’haver begut? ¿No s’ha de tenir, a més, una ment molt més malalta per —després d’haver begut més del compte— sortir de casa en calçotets i amb un ganivet de cuina a les mans, que per pujar en un cotxe i pretendre dur-lo d’un lloc a un altre? Sí, es clar, però és que quan hom beu, no sap el què es fa... Tret, es clar, que el que hagi de fer sigui conduir, aleshores sí que sap el què es fa. Però el delinqüent, abans de beure, sap el què vol fer? Home, el que mata la dona o el veí a ganivetades, segur que ja s’ho havia pensat abans, encara que només fos un moment. ¿I el que s’endu per davant amb el cotxe a la velleta que ve de comprar el pa? Home, doncs depèn: si ho fa havent begut és molt pitjor que si ho fa sense haver begut. ¿I no podríem pensar que si ho fa sense haver begut, potser és que ho fa expressament i, per tant, és pitjor? I ara! Quina tonteria, escolti! Si ho fa havent begut: castiguem-lo; castiguem-lo més severament que no pas si això ho fa sense haver begut, perquè si ho fa sense haver begut, llavors no és tant greu, perquè ja sap el què es fa. Ep! Un moment! No havíem quedat que si el delinqüent sap el què es fa, llavors es castiga més durament? No! Això és només en el cas que el delinqüent mati amb un ganivet i no amb un cotxe! (etc, etc).

I després de passar una bona estona així, van omplir un paper i van dir: “ja tenim la llei a punt”.

Després de tot això, no em mal interpretin. No estic pas demanant que l’alcohol alleugi la gravetat d’un delicte comès al volant d’un automòbil, sinó tot el contrari: que l’alcohol sigui també un agreujant en els casos en què la forma del delicte sigui una altra. I em sembla que tampoc és demanar tant.

Sigui honest

2009-11-11T20:05:00.001+01:00

La intel•ligència, per si sola, no diu res de la persona que la posseeix. La intel•ligència, que és una qualitat de naturalesa vertical, pot ser projectada en sentit ascendent o descendent. Quan és projectada en sentit ascendent, hi ha un cert progrés, quan és, en canvi, projectada cap avall, el desastre acostuma a ser irreparable. No hi ha, doncs, persones més o menys intel•ligents, hi ha, només, persones més o menys ambicioses. La intel•ligència sense ambició és d’una inutilitat total.

D’una banda, hi ha les persones que —conscients o no de la seva manca d’ambició— deixen caure la seva intel•ligència escales avall, esperant que la gravetat faci la feina d’esclafar-la. Són feliços fent veure que són tontos i miren cap una altre costat de seguida que els hi és reclamada qualsevol forma de compromís amb ells mateixos. A la banda oposada, tenim els que no en tenen mai prou i s’agafen a qualsevol possibilitat que la vida els dóna, per escalar posicions. Agafin-ne dos que arrenquessin en un determinat moment del mateix lloc i els comparen després que l’un s’hagi adormit sobre el coixí de l’autocomplaença i l’altre hagi decidit continuar caminant mirant enlaire. I ja em diran el què.

Digues Lluís, però sense passar-te d'imbècil.

2009-10-26T21:42:00.001+01:00

Hi ha un tipus de persones que posen sempre la mateixa cara quan han de sortir a una fotografia. No és una qüestió que tingui a veure amb el quedar més o menys afavorits, encara que aquesta sigui la intenció principal dels qui ho fan. De fet, a vegades són en realitat fins i tot més agraciats del que aconsegueixen aparentar posant la cara que posen; d’altres vegades, això sí, l’artificiosa manera com es col•loquen davant d’una càmera, aconsegueix millorar el seu aspecte. Sigui com sigui, els que practiquen aquesta activitat, semblen convençuts de la importància de practicar la noble tasca consistent en no arribar mai a fer un veritable ridícul físic a les fotografies. No es pot pas dir que se’n surtin. En l’època en què veure més de set o vuit fotos seguides amb la mateixa persona com a protagonista era una excepció, això passava desapercebut. Ara, que amb quatre clics podem passar centenars d’imatges centrades en un mateix personatge, aquesta actitud ha quedat en evidència. Busquin entre els seus contactes de facebook, i segur que en trobaran exemples.

Les faccions que ens regalen els practicants d’aquest ritual solen ser encarcarades, artificials, d’una paralització absolutament contra natura. Normalment, les seves expressions queden congelades en un moment de màxima seriositat: rar és el dia en què prenen el somriure com una bona manera de quedar immortalitzats. L’enravenament que ens acaben transmetent, a més, no només l’apliquen a la seva expressió facial, sinó que sovint hem de veure com tot el seu cos queda disposat d’una manera que a vegades arriba a fregar els límits del contorsionisme.

Val a dir que, tot i la inexpressivitat del seu rostre, sembla que aquestes persones, atrapades —a causa de la seva pròpia inconsciència— en una grotesca forma de caricatura, tinguin la intenció de dir-nos alguna cosa. Potser és que un cop s’han vist empresonades per culpa de la seva desgraciada manera d’entendre el món de l’actuació fotogràfica, descobreixen la seva equivocació. Ja és, però, massa tard. Han quedat convertits en simples maniquís sotmesos a la força devastadora de la seva inconsciència momentània.

Adéu siau Nadal.

2009-10-23T15:48:00.004+02:00

Hi ha una idea que el Consell Escolar de Catalunya (si un qualsevol Consell Escolar ja és un organisme pervers, ens podem imaginar com deu ser el “de Catalunya”) ha posat sobre la taula i que està passant immerescudament desapercebuda. Parlo de la determinació que han pres, alguns dirigents d’aquesta collonada d’organització —poc enfeinats suposo—, de canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa pels de “vacances d’hivern” i “vacances de primavera” respectivament. Es veu que això de sotmetre el calendari a festivitats religioses no fa socialista. A més, sembla que aquesta cosa del Nadal i la Setmana Santa fereix sensibilitats. Això sí: com que encara els queda un mínim de sentit comú, i tenen clar que canviar la data de les festes seria un terrabastall massa gros, s’acontentaran canviant-los només el nom.

Em pregunto perquè la fauna multiculti mostra una tolerància tant perfectament calculada quan organitza a Barcelona activitats relacionades amb el Ramadà —per posar un exemple—, i en canvi, es mostra tant inescrutablement intransigent quan del que es tracta és de putejar l’església catòlica. És d’una falta de respecte que repugna que aquesta mena de gent adopti aquesta postura bel•ligerant amb la tradició. Intentar d’esborrar la paraula Nadal de l’imaginari col•lectiu de la nostra canalla, és un atemptat contra qualsevol mínim sentit de la responsabilitat. El Nadal va molt més enllà del fet religiós. A casa, del Nadal, sempre n’hem dit Nadal. Ja no anem a la Missa del Gall, però continuem dient les coses pel seu nom.

Hem de ser multicultis, es veu. Doncs, a mi, la veritat, se me’n refot que a les nostres escoles hi convisquin nens de procedències i religions diverses. Cal que esborrem paraules del nostre diccionari per acontentar-los, mentre n’introduïm de noves pel sol fet de que són gracioses i exòtiques? Hem de trinxar la nostra cultura popular perquè n’hi càpiguen d’altres? Hem aguantat molts d’insults; ara: per esborrar la paraula Nadal i deixar de fer els pastorets a les escoles (posaria la mà al foc que hi deu haver un bon grapat d’escoles que ja no en fan, que no fos dit), hauran de passar, primer, per damunt d’uns quants cadàvers.

Quin serà el pròxim pas? Enderrocar tot el romànic?

L'èxit de RAC1. Una visió molt particular.

2009-10-20T17:58:00.003+02:00

Aquest diumenge, l’Avui va publicar una entrevista a Pere Mas, conductor del programa dels migdies de Catalunya Ràdio “Tot és molt confús”. Fent honor al nom del programa que condueix, Mas va deixar anar unes quantes perles que bé mereixen que hi parem l’atenció.

Per començar, Mas parla de “recuperar el lideratge”. Es veu que ara, a Catalunya Ràdio, parlen de “recuperar el lideratge”. És tota una novetat, si tenim en compte que, fins fa quatre dies, consideraven els dos últims EGM (els que donaven com a gran titular l’avançament de RAC1 al capdavant de la radiodifusió catalana) paper mullat; i donaven molta més importància a no sé quin estudi de mitjans fet per la Generalitat i que donava TV3 i Catalunya Ràdio com a líders de la tele i de la ràdio respectivament. Estem, doncs, davant d’un cert avançament en matèria d’honestedat. Sembla que els responsables de la ràdio nacional de Catalunya, han recuperat el seny i han fet el primer pas per tornar a guanyar: reconèixer la derrota.

Parlant de la competència (mai millor dit, doncs aquest és el nom del programa que fan a RAC1 a l’hora que Mas fa el seu a Catalunya Ràdio), el conductor de “Tot és molt confús” reconeix que l’absència del Minoria Absoluta pot ser un factor a tenir en compte a l’hora de creure en la recuperació de la primera posició. Ara bé, Pere Mas sembla queixar-se del fet de tenir com a competidora una veu que surt a la televisió (Oscar Dalmau, que és un dels conductors de La Competència, a RAC1, que alhora presenta El gran dictat, a TV3). És sensacional que des de Catalunya Ràdio algú es queixi d’aquesta suposada situació d’avantatge de l’emissora rival pel fet de tenir a les seves files cares conegudes a nivell televisiu. Sobretot, si tenim en compte que per TV3, fa molt de temps que RAC1 no existeix. No se’n parla. És tema tabú.

Però esperin, que no s’acaba aquí. A continuació, ens trobem amb el que hauria d’haver sigut el titular de l’entrevista. Una afirmació de Pere Mas absolutament desconcertant. Preparin-se, perquè el que ve a continuació pot ferir sensibilitats. Diu Pere Mas —cito textualment—:

“Tinc la sensació que la gent té ganes d'escoltar Catalunya Ràdio, i amb això no qüestiono la qualitat de RAC 1, que és una emissora amb uns objectius, un format i unes característiques que la converteixen en una ràdio d'èxit. I en gran part, l'èxit de RAC 1 és un èxit de Catalunya Ràdio, perquè molta de la gent que està fent programes allà, els havia fet abans aquí i, per tant, és un model que havíem inventat nosaltres i al qual ells han posat algunes particularitats. Ens n'hem d'alegrar.”

Increïble. Anava a posar que sobren els comentaris, però, sentint-ho molt, no puc estar-me de deixar-ne algun. Aquesta teoria no només és un deliri inacceptable, sinó que, a més a més, és feta des del més profund desconeixement. La formula d’èxit de RAC1, diu? La formula d’èxit de RAC1 ve de molt abans que aquests professionals de solvència contrastada i sobradament coneguts entre l’audiència hi arribessin. La formula d’èxit de RAC1 prové de la concepció d’una manera de fer radio que té l’aproximació a l’oient com a pilar fonamental. No m’estendré ara teoritzant sobre la meva idea del què ha fet de RAC1 una ràdio d’èxit, perquè seria molt llarg, però s’ha de dir que han sigut els professionals que hi ha anat arribant, els que s’han contagiat del que sigui que hagi fet escalar a RAC1 tant ràpidament fins al lideratge de la ràdio en català. No a l’inrevés.

D’altra banda, dir que el model de RAC1 “l’havíem inventat nosaltres” perquè “molta de la gent que està fent programes allà, els havia fet abans aquí”, és un insult als professionals que han passat d’una banda a l’altra de la Diagonal. El que Toni Clapés, per posar un exemple, ha anat a fer a RAC1, és el que ell, i només ell, feia a Catalunya Radio. Dit d’una altra forma: el programa de Toni Clapés, no era propietat de Catalunya Radio, era propietat del senyor Toni Clapés. I amb el pas a RAC1 i a base de temps, el programa ha sofert múltiples transformacions (que és el què de fet, han de fer tots els programes per tal de no morir d’èxit). Em sap greu per el senyor Pere Mas, però el que es fa a RAC1, doncs, no ho han inventat a Catalunya Radio.

A vegades, hi ha gent que acumula tal quantitat de bestieses per centímetre quadrat de paper, que fan venir mareig i tot.

Pedagogia o propaganda?

2009-10-17T10:59:00.003+02:00

En el marc de la inauguració del curs a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic, Manuel Campo Vidal donava una conferència sobre la importància de connectar empresa i comunicació. Acabada l’exposició i havent aplaudit les intencions de Campo Vidal —òbvies, per altra banda— algú va fer-li una pregunta sobre el tema que més sembla distreure’ns últimament. Se li va demanar què n’opinava del tracte que Catalunya rep per part d’Espanya, especialment pel què fa referència als últims esdeveniments. Se li va fer, doncs, el tipus de pregunta que a tots ens ve indefectiblement al cap quan al davant hi tenim un català -d'adopció en aquest cas- que viu en un context completament espanyol, del qual, a més, se sent part . Deu ser que ens agrada mirar de furgar a la ferida dels que la voldrien ja tancada per sempre. Sabem què contestaran, però igualment volem tornar-ho a escoltar. Per reafirmar-nos en la convicció de creure’ls equivocats.

I què va respondre Campo Vidal? Doncs que calia fer pedagogia. Molta pedagogia. Va posar sobre la taula aquesta idea Montillesca basada en la necessitat d’explicar molt bé què som i què volem per tal de que ens entenguin. Però com ho farem per explicar què som, i què volem, si no podem ni demanar-nos-ho primer a nosaltres mateixos? La idea de la pedagogia, es fonamenta, suposo, en el convenciment de que, en realitat, no n’hi ha cap de problema. La paradoxa, però, apareix quan descobrim que com més en parlem i més ho expliquem , més problemes hi acabem trobant. Cal dir que aquesta postura, a més de tramposa, és insultant. És tramposa perquè pretén solucionar un problema negant-lo a base de propaganda . I és insultant perquè pren als ciutadans d’aquest país (i de l’altre) com una massa homogènia d’imbècils integrals que actuen sense haver-se molestat abans a entendre res de res.

Campo Vidal va rematar la resposta posant sobre la taula l’endarreriment que Catalunya ha sofert els últims anys en matèria de competitivitat, innovació i lideratge. És l’eterna manera que tenen els fanàtics del “mésimportantisme” (Carles Capdevila dixit) per estirar-nos les orelles als que gosem escollir què és el més important per a nosaltres. Com si la independència fos una mena de caprici que haguéssim de deixar per al final. Per al final de què? La cançoneta de que hi ha crisi i per tant hi ha temes que no toquen, comença a fer el soroll que feien les cintes de casset quan s’entortolligaven de tant que les havien fet rodar.

S’ha acabat. Hem de creure’ns que la qüestió nacional és un problema de primera necessitat; si no ho fem, acabarem reduint-lo a simple folklore de bandereta i tortell un parell de cops l’any. Mai havíem estat tant a prop de passar del “tant com sa puga” al “tot o res”, i si deixem que unes idees equivocades ens facin creure que ja hem fet tant com hem pogut, hi sortirem perdent.

Pedagogia? Ja la farem nosaltres, gràcies.

Adéu als 2x1

2009-10-14T20:27:00.002+02:00

El govern de la Generalitat aprova una llei que prohibirà als establiments d’oci —general ment nocturn, es clar— dur a terme la simpàtica pràctica de fer “2x1” i “happy hours”. La fórmula oficial tracta el tema com una manera de penalitzar la promoció de les begudes alcohòliques. És d’un intervencionisme que fa angúnia, molt angúnia. Quan un govern es dedica a imposar preus i a assenyalar amb el dit què es pot fer i què no es pot fer en un qualsevol establiment, alguna cosa indica que hem començat a tocar fons. Posar el proteccionisme desaforat i totalment fora de lloc vers els ciutadans d’un país, tal com si fossin fills malcriats als que cal protegir, per sobre de la més primitiva llibertat individual, és absolutament escandalós.

La llei que restringeix —i acabarà per prohibir del tot— el consum de tabac en segons quins llocs, té com a raó de ser la protecció de la frontera que divideix les llibertats d’uns i altres. És una llei que té un rerefons sanitari i de respecte que podríem discutir. Ara bé: pretendre controlar el consum d’alcohol mitjançant pràctiques intervencionistes d’aquesta mena, és d’un cinisme i d’una inutilitat considerables. El sol fet de veure com un govern es creu amb el dret dir de quina manera es pot o no es pot vendre un producte, fa venir al cap visions apocalíptiques del futur que ara no convindrien gaire. I sinó, que ho preguntin als amos dels locals que patiran aquesta llei absurda. Serà fantàstic veure com els hi prohibeixen de fer servir els últims cartutxos que els quedaven per intentar evitar de tancar la paradeta. I els consumidors? Els consumidors, seguiran consumint, que per això són consumidors. Als supermercats, segur que en segueixen fent, de “2x1”.

iegir? què és iegir?

2009-10-06T22:50:00.002+02:00

Em trobo amb el cas d’una mare que obliga al seu fill a llegir el què ella voldria que llegís. És horrorós. Arribat el nen de l’escola amb el lògic cansament que aquesta mena d’activitats comporten, l’obliga a fer els deures i el nen, que de deures no en té, respon que ja farà alguna altra cosa.

-Una altra cosa com què? —pregunta la mare al nen angoixat, que ja sap el què li ve a sobre—

-Llegir.

-Val.

Minuts després, la mare comprovarà horroritzada com el seu fill s’ha posat a llegir un tebeo de Mortadelo. És intolerable. Un Mortadelo! On anirem a parar!

-A llegir el Harry Potter! —manarà de seguida la mare amb una veu d’autoritat equivocada que posarà els pèls de punta—

-No! Harry Potter no! Si us plau!

Aquesta escena és d’un dramatisme esfereïdor. La mare que pensa que amb el sol fet de que el seu fill llegeixi (llibres horripilants, per cert), ja n’hi haurà ben bé prou perquè arribi a fer un cert progrés, és una mare que ha girat completament la informació que ha rebut del món. La total simplificació del fet educatiu: llegeix i seràs alguna cosa.

Primer de tot, cal dir que no cal llegir. Llegir és un entreteniment interessant, però per a moltes coses no és gens necessari. Hi ha una quantitat incomptable de persones que no llegeixen i tenen, en canvi, una cultura inabastable. Només cal sortir al carrer i fer un tomb parant l’orella per descobrir-ho. Llegir, doncs, no és imprescindible per arribar a fer alguna cosa d’interès a la vida. Ara: hi ha gent que llegeix. I què podem dir de la gent que llegeix? Doncs que la majoria no saben el què llegeixen. Persones que s’empassen pàgines i pàgines de lletra menuda i espessa, i un cop han acabat, queden exactament al mateix punt on eren quan van començar. S’ha de llegir, però s’ha de llegir bé. Llegir per llegir, com deia aquell, és tonteria. La meva experiència personal em diu que el llegir arriba sol. S’instal•la on més li convé, i la única cosa que s’ha de fer és fer-lo anar per allà on ell demana anar. Imposar lectures és un autèntic despropòsit.

La mare que fa llegir obligatòriament al seu fill, no sap doncs la desferra humana que pot arribar a crear, si no és que el fill és prou entenimentat per no fer-li cas. Pensem en la quantitat de coses productives que aquesta criatura podria fer mentre ha de complir les malèvoles ordres de la seva mare. Podria llegir el Mortadelo, que és el que ell havia triat lliurement; podria, potser, mirar la televisió; o qui sap si potser acabaria jugant a l’ordinador. Podria acabar fent moltes coses, la més important: podria acabar per avorrir-se.

L’avorriment! Quin fenomenal artefacte motivacional! Què hauríem fet sense l’avorriment? Avui hi ha molta gent que no s’avorreix: tenen un problema. El millor que ha donat de si la humanitat al llarg de la història, té a veure amb l’avorriment que van patir en un moment donat els promotors de les idees fonamentals que han acabat fent rodar el món. Que els hi haguessin fet llegir un Harry Potter, i ja m’agradaria veure on seriem ara.

Europa s'acaba als Pirineus (era això, estúpids!)

2009-10-03T08:00:00.003+02:00

Per demanar els Jocs per Rio, Lula da Silva va mostrar-nos un mapamundi ple de marques indicant on s'havien ja celebrat alguna vegada. Europa apareixia tacada de dalt a baix, Nord Amèrica contenia alguna senyal, Àsia ben poca cosa i finalment, Àfrica i Sud Amèrica apareixien netes, buides, immaculades d’esperit olímpic. Dues enormes masses de Terra girades d’esquena a l’esdeveniment més important del món. L’efecte va ser demolidor: el “cono sur” mereixia uns Jocs i què millor que donar una oportunitat de celebrar-los a un país que fins fa quatre dies era plenament considerat a la frontera entre el tercer i el primer món. Un país que amb els jocs, pogués travessar definitivament aquesta frontera. Però, i què passa amb Àfrica?

L’enorme error de la candidatura de Madrid va ser no veure la manera d’aprofitar una circumstància fenomenal: la posició de Madrid al mapa, sumada al pou on s’ha ficat Espanya i d’on serà tant complicat sortir-ne, bé podrien haver servit d’excusa per presentar Madrid com a ciutat africana. “Europa acaba en los Pirineos”. Aquesta sinceritat amb la que s’expressava Espanya abans de que hi arribés la democràcia, hauria servit per plantar cara a Rio en matèria de justícia històrica. No entenc com a cap dels responsables de màrqueting de la candidatura olímpica madrilenya no se’ls va ocórrer una idea tant simple. Madrid Africana. I els Jocs haguessin volat cap a Madrid. Era fàcil.

Madrid 2020? Quan d’aquí quatre anys s’elegeixi la ciutat que organitzarà la cita olímpica del 2020, —on segurament es presentaran ciutats europees de solvència contrastada com Berlín o Roma— Madrid hauria de fer servir la idea de presentar-se com a ciutat africana. Cal que posin tota l’energia que els queda a combatre la candidatura de Johannesburg. Els primers Jocs celebrats al continent africà, podrien ser els de Madrid. I sinó, ja s’aniran pensant l’excusa per presentar-se el 2024.

Barcelona 2032

2009-10-02T20:29:00.002+02:00

El periodista i ex-atleta Martí Perarnau, valent-se de no sé quines enrevessades elucubracions, va posar sobre la taula la possibilitat de que Barcelona organitzés els Jocs Olímpics del 2032. Deixant de banda el terrible vertigen amb el que ens mirem una data tan allunyada en el temps com aquesta —ningú vol pensar on serà d’aquí 22 anys—, no és un mal exercici imaginar com podria ser una cosa així. M’inspiro, doncs, en els dominicals articles d’Alfred Bosch a l’Avui (“Amb Independència”) i hi poso un afegitó:

Amb Independència, organitzaríem uns altres Jocs.

Si Catalunya votés, i votés sí, podríem organtizar de nou uns Jocs sense necessitat d’anar enlloc a pidolar suport institucional. Podríem muntar una candidatura impregnada de tot el patriotisme que ara moltes vegades alguns pretenen reprimir. Amb banderes, moltes banderes. Ens plantaríem, orgullosos, com el país més petit del món amb voluntat d’organitzar uns Jocs Olímpics. La demanda d’uns Jocs Olímpics per a Barcelona, després d’haver esdevingut un estat de ple dret, seria la nostra afirmació definitiva davant del món. Barcelona quedaria definitivament posicionada al lloc que mereix en l’elit de les ciutats on es remenen les cireres. La independència de Catalunya i l’esperit olímpic, serien el còctel definitiu per demostrar que en aquest planeta també sabem tirar línies al mapa sense recórrer a les hòsties. Al marcià que arribés llavors a la Terra i al que ara li hauríem d’explicar que de totes les coses importants, la única que no votem és la que fa referència a les fronteres —Sala i Martín dixit—, podríem dir-li, per fi, que hem après una nova manera de fer les coses. I els Jocs parlarien català, i no hauríem de demanar disculpes a ningú perquè així fos. De l’altra banda? Allà la recança es tornaria nostàlgia de quant tots els diners de la festa anaven a parar a la seva butxaca. De quan organitzaven una Expo a l’altra banda de la península per fer contrapès. De quan feien veure que donaven almoina construint quatre carraterotes al voltant de la ciutat elegida. En definitiva: nostàlgia, molta nostàlgia.
Sí, l’esperit olímpic, fa trempar.

Barcelona 2032? Abans, fem-ho abans.

L'informe

2009-09-29T19:08:00.002+02:00

Dilluns al matí, a la tertúlia de RAC1, Pilar Rahola, Màrius Carol i Vicenç Villatoro, van sotmetre a Antonio Bolaño a un tercer grau demolidor. El motiu: l’informe sobre el comportament de diferents periodistes d’opinió que havia encarregat el govern tripartit a principis de la legislatura. Rahola, Carol i Villatoro estaven entre els “auditats” –tal com ho va definir La Vanguardia utilitzant la paraula de moda- i Antonio Bolaño, era llavors el cap del gabinet de premsa del president Montilla. Poden imaginar-se, doncs, el considerable espectacle que es va produir.

Mentre Bolaño s’excusava darrera de tota mena de recargolades justificacions, els afectats l’anaven desplomant com un pollastre acabat de matar, encara calent. I és que la perla més extraordinària que va deixar-nos anar Bolaño, precisament la que van utilitzar als informatius de l’emissora durant tot el dia per explicar-nos la notícia, va ser, ni més ni menys, “no vam encarregar una auditoria (fixin-se que ràpid que ens contagiem dels neologismes) de la opinió publicada per saber què opinen els periodistes, vam fer-ho per identificar la malaltia que podien patir, per tenir un diagnòstic” “. El que volia dir Bolaño, evidentment, era que volien identificar la malaltia que podia tenir el govern, per trobar una solució (la qual cosa també fa molta gràcia). Però el va trair la llengua i en comptes de dir “podíem”, va dir “podien”, i aquest petit error lingüístic, propulsat per la frase anterior, que li donava encara més consistència, va donar un titular esplendorós. En realitat, l’error no va ser segurament tant de dicció, com de creuament de cables dins d’un cervell xarbotat per les empentes que li anaven donant, amb tota la mala llet del que eren capaços, els seus contertulians. Bolaño va dir, sense voler, el que de fet ha pensat sempre: que cal vigilar els desviats que puguin desestabilitzar políticament a la seva gent. Vaja, que va destapar un terror premental a la opinió publica –i publicada- . Els desviats, doncs, potser són uns altres. Ja ho deia Josep Pla: “un grapat de cecs, governats per folls”.

Un cop dit tot això, cal recordar que estem parlant d’un informe que va costar ni més ni menys que 27.000 euros. Val a dir que la única persona que va insistir en el disbarat que suposa pagar una tal quantitat de diners per una pèrdua de temps com aquesta, va ser Pilar Rahola. Vint-i-set mil euros per escriure en quatre papers cap a quin cantó carreguen quatre articulistes! Ah! Els informes absurds i sense sentit que la Generalitat encarrega (més de 2.500), i que no tenen cap mena de conseqüència política quan se’n descobreix la seva total inutilitat. Però aquest, és un altre tema.

Converses amb Esteve Casadevall

2009-09-26T15:54:00.005+02:00

A la barra del bar Gervasi, trobo, com sempre, Esteve Casadevall. Habà entre els dits i copa de Courvoisier al davant, escorcolla la meva arribada a la recerca d’uns minuts de passable conversa.

-Senyor Esteve, estem ben fotuts. –li suggereixo com a salutació.

-I doncs?

-Ja ho veu: el preu de la gasolina, es mou indefectiblement cap amunt. Si no és cosa dels moros, ja serà cosa del govern.

-I més que pujarà. –em contesta impassible. Sempre ha estat igual: els impostos s’han mogut en la direcció que el vent els ha empès, sense tenir en compte cap mena de practicitat.

-Ja ho pot ben dir. Ara, d’això, en diuen impost verd. Es veu que es tracta de gravar les activitats humanes que intervenen en l’efecte demolidor d’això del canvi climàtic. Com si tinguéssim alternativa als combustibles fòssils per fer anar les màquines que ens porten d’un lloc a l’altre. Comprèn?

-Perfectament.

-Doncs bé, si hem de pagar, pagarem. No hi podem pas fer res.

-No hi ha cap altra sortida, certament.

El senyor Esteve s’acaba la copa, crida al cambrer i demana la següent. Mentre esperem que li portin –mai li ha agradat de parlar amb la copa buida- continuo fullejant el diari. Finalment, s’atansa al paper i deixa anar:

-Què diu, que ara l’Obama fa pel•lícules de terror?

-Disculpi?

-Sí, aquesta fotografia... Aquest negre que riu, amb aquestes dents blanquíssimes, no és el president Obama?

-Sí senyor.

-I doncs, què hi fa acompanyat de dos personatges de la nissaga protagonista d’aquelles pel•lícules.. –mira al sostre, buscant dins la seva profundíssima memòria- sí... com es deien...

-La família Adams.

-Exacte!

-No sé de què m’està parlant senyor Esteve. Això és una fotografia del president Zapatero amb la seva família, de visita als Estats Units en motiu de la reunió aquesta de les Nacions Unides.

-Les Nacions Unides... Sempre que a Nova York he coincidit amb una reunió organitzada per aquesta gent, el xofer s’ha quedat ineluctablement sense poder aparcar enlloc. Vostè comprendrà que jo...

-No és partidari de tota aquesta parafernàlia.

-Just.

El senyor Casadevall viatge sovint als Estats Units, on hi té un fill i tres néts. Sempre en torna amb la moral visiblement aixafada. La perspectiva li aniquila bona part de les seva ja de per si malmesa esperança.

-Miri, diu que el PP ha amonestat el seu regidor de Cardedeu per haver-se abstingut en la votació que proposava donar suport a la organització d’un referèndum d’independència com el d’Arenys.

-És una cosa normalíssima. No em sorprèn gens. –torna a respondre el senyor Esteve des de la més absoluta calma.

-No troba, però, excessiu, que un partit mani el comportament de tots els seus militants?

-Militants! Quina paraula més grotesca! Em demana si em sembla excessiu? I tant, i condemnable. Però en aquest país, és el més natural.

-Què vol dir?

-Miri jove, hi ha llocs on la política es fa de dalt estant, i d’altres, on tot plegat comença de sota, i va pujant. Entén?

-No gaire

-Als Estats Units, per exemple, els candidats fan campanya perquè els votin a casa seva. D’aquí passen a representar els seus conciutadans, els que els han votat, a instàncies més elevades. Allà, hi defensaran dins d’un context molt més ampli els valors pels que han estat elegits a casa seva. Ni més ni menys.

-I els dos grans partits, el demòcrata i el republicà, què hi tenen a dir en tot això? –pregunto innocent.

-Res!

-No m’ho puc creure.

-Miri: ha vist les dificultats que té Obama per tirar endavant la seva reforma del sistema sanitari? Suposo que vostè, que llegeix tots aquests papers, deu estar al corrent de la majoria demòcrata a les cambres del Congrés i del Senat nord-americans. I tot i així, el president de la nació més poderosa del món, no pot tirar endavant un projecte propi. Per oposició dels seus. Em segueix?

-Em sembla que sí.

-Aquí, en canvi...

-Aquí, en canvi –li robo la paraula- el debat de si el PSC pot arribar a votar en contra d’alguna proposta del govern Zapatero, a Madrid, ens sembla estèril, de tant buit que està.

-Veig que ho agafa de seguida. Aquí els partits funcionen de sobre cap a sota, en una jerarquia perfectament condicionada pel poder que s’atribueixen els que s’ho miren des de dalt de tot.

-I jo que pensava que el nord-americà era un sistema bipartidista que negava la pluralitat!

-Noi, has encara d’aprendre moltes coses. Ja ho iràs fent.

El senyor Casadevall s’acaba la última copa, apaga l’habà al cendrer més proper, i deixa el pagament de les consumicions sobre la barra de marbre negre, immaculada. Es posa la gavardina i s’allunya, ara un pas, ara l’altre, entre la multitud que a aquesta hora omple la sala gran del Gervasi.

Això dels espies al Barça

2009-09-26T09:55:00.001+02:00

No entenc la fal•lera que els ha agafat a alguns mitjans de comunicació, d’agafar un pal i remenar amb tanta insistència la merda que esquitxa la cúpula directiva del Barça aquests darrers dies. És veritat que a la junta va haver-hi un greu problema de comunicació i es van donar uns fets que bé podrien haver desembocat en escàndol, però també és veritat que les persones implicades van saber-ho resoldre impecablement. Si tenim en compte que l’afer va destapar-se, dins la junta, durant el tram més important de la temporada, a l’última empenta per la consecució del triplet, hem per força de concloure que les dues bandes van saber-ho arreglar de la manera que més s’ajustava als interessos del club. En aquest sentit, el remei va ser immillorable: blindatge total, silenci i una solució de portes endins. Algú dirà que si el primer equip no hagués acabat la temporada com la va acabar, l’escàndol hauria sortit a la llum amb una força devastadora. Bé, els que dirien això són segurament els mateixos que ara passen hores i hores executant debats estèrils al voltant de l’afirmació “és impossible que Joan Laporta no sabés el que estava passant”. Aquest és ara el tema del que se serveix RAC1 per justificar un periodisme de carronya certament desagradable. Escoltar-los a ells mateixos queixant-se de la impossible estabilitat d’un club com el Barça, fa petar de riure. Quedes ridículament retratat quan el teu principal argument per avivar el foc, és una suposició que tu mateix t’estàs inventant emparant-te en un suposat sentit comú que no és més que la sortida a la superfície dels teus instints més baixos.

Dit això, jo encara diria més: I si el president Laporta hagués sabut el què passava, què? Perquè... sabem exactament de què va la cosa? Em temo que no.

Senyor jutge, faci'm uns plànols.

2009-09-23T18:53:00.004+02:00

Les èpoques de crisi són un bon moment per provar d’aprendre coses noves amb la previsió de que potser perdràs la feina per la qual has estat més concretament preparat; t’adones que hauràs, potser, de dedicar-te a una altre tema i t’apuntes a algun curset, o a alguna cosa encara més consistent. Suposo que és per això que avui cinc magistrats de l’Audiència Nacional han visitat les obres de l’AVE, a l’altura de la Sagrada Família, amb l'objectiu de determinar si suposen algun tipus de perill pel temple. Són cinc jutges que deuen estar fent pràctiques després d’haver estudiat, suposo, la carrera d’Enginyeria en Camins, Canals i Ports. (i túnels subterranis) Qui ho diu que als becaris no se’ls deleguen prou responsabilitats? Aquests jutges són un exemple per la nostra actual societat, desproveïda de tot sentit del treball i de l’esforç. Encara, sento que l’arquebisbe de Barcelona, el senyor Rigol, i el cardenal Sistach, es queixaven d’haver sigut ignorats pels pobres magistrats. Els han deixat, com aquell qui diu, plantats a l’altar, esperant una salutació cordial dels senyors de la toga. Escoltin, que aquesta gent té altra feina, que no ho veuen que al matí visiten obres i a la tarda celebren judicis? A la nit, em sembla, estudien medecina. Pel què fa al resultat de l’informe, espero que ho hagin trobat tot bé. Jo, particularment, no m’havia acabat de refiar mai dels tècnics que fins ara havien assegurat que l’obra de Gaudí no cauria a trossets quan la tuneladora comencés a fer forat per sota. Ara, si aquests jutges determinen que no passarà res, em quedaré molt més tranquil.

I ara, ja em disculparan, però els haig de deixar, que m’ha vingut el gestor a arreglar-me l’aixeta de la cuina.

El drama de quan no t'entenen.

2009-09-22T22:13:00.002+02:00

Estès l’Avui sobre la freda taula de marbre i acomodat a la cadira, disposat a passar la mitja hora que precedeix el dinar de la millor manera possible, se m’acosta en Fabi –barba de tres dies, pantalons curts i caminar pesat-, amb dues ampolles de Martini i uns Bocabits enfilats dalt la seva safata platejada. Mentre espero que acabi amb el ritual de deixar el got sobre la taula i omplir-me’l, li pregunto:

-I què, ja va això del futbol?

-Ui no, què va. Es veu que aquesta televisió no és compatible. O compro un descodificador, o compro una tele nova. –em respon amoïnat.

Jo intento animar-lo:

-Vols dir que no trauran targetes compatibles amb tot tipus de teles, al final? Em sembla que van dir que els primers adaptadors no funcionaven amb qualsevol aparell, però que ja en llençarien d’altres.

Acosta la seva cara a la meva, s'hi fixa. Després, aparta la mirada cap a un costat i es posa la mà a la barbeta. Aguantant una aparent calma, mou lleugerament el cap en direcció al sostre. Silenci total. No diu res. Jo espero la resposta. Finalment, em deixa anar:

-Sí... d’això... em sembla que al final, aprofitant que la tele de casa és molt vella, hi traslladaré aquesta i en compraré una de nova.

No ha entès ni una sola paraula de la pregunta que li acabo de fer. Amb ell, ja m’ha passat altres vegades, i sembla que al final ha optat per fer veure que no passa res. Tinc tendència a parlar com si tingués la boca plena i se m’escapés l’autobús; però, sisplau, si algú no m’entén, prefereixo que em demanin una repetició. Tantes vegades com sigui necessari.

A l'Alicia sempre l'entenen.

2009-09-21T21:49:00.002+02:00

Alicia Sánchez Camacho, diu a RAC1 que no s’ha trobat mai ningú, que treballant de cara al públic, no l’entengui en català. És molt perillós fer una afirmació com aquesta. Els polítics diuen mentides, ja ho sabem, però per dir una mentida així, una mentida que pot ser descoberta com a tal per a qualsevol persona amb una mínima memòria sobre la pròpia experiència, s’han de tenir molt ben posats. O això.. o s’ha d’estar proveït d’una desvergonya descomunal. Potser és veritat que ella mai s’ha trobat amb un cas com aquest. És estadísticament probable, de fet, que no s’hi hagi trobat, perquè dubto molt que ella s’expressi habitualment en català quan es dirigeix a un empleat de la restauració. Ara bé, que ella no s’hi hagi trobat, no hauria de servir-li d’argument per afirmar que això no passa.

Alguna vegada, quan he decidit fer l’esforç de no canviar de llengua quan no m’entenien, he topat amb una manca total de sentit del ridícul per part de la persona que m’estava servint. Perquè és d’un ridícul espantós anar a viure a un país i posar-te a treballar cara el públic sense conèixer una de les llengües que s’hi parlen. Més encara, si la teva llengua natal és de la mateixa família que la que et trobes.

Hem acabat per dignificar a la persona que aprèn el català, com si això fos un favor que rebem per part seva, quan hauria de ser totalment el contrari. I no m’entenguin malament, a vegades l’esforç que han de fer determinades persones per aprendre la nostra llengua, bé val un elogi. Un japonès que aprengui català, per exemple, té merescut el nostre més agraït reconeixement; un sud-americà, no. I això no és racisme, és tant sols el mínim que podem fer per mantenir una certa dignitat. Així, el dia que vaig haver de repetir deu vegades que volia un entrepà “de truita de patates” en un Pans&Company, vaig comprendre fins on pot arribar la mala llet d’aquesta mena de persones. Un cop els hi has perdonat que no sàpiguen català, el mínim que podrien fer és aprendre’s els noms de les coses que venen.

Si després de fer servir com a estúpid i buit argument de campanya “ja és hora que una dona sigui presidenta de la Generalitat” , que Alicia Sánchez Camacho digui que no s’ha trobat mai amb ningú que no entengui el català, la relega definitivament a la banda dels polítics enterament inútils. Aquells que acaben sent un sorollet que se sent molt llunyà, fins que un dia, sense que te n’adonis, s’esvaeix definitivament. Recorden Daniel Sirera? Recorden, de fet, Albert Rivera i tota la seva falsa retòrica?

Jaume Llimós

2009-09-18T20:38:00.004+02:00

Jaume Llimós, metre vuitanta, aspecte juvenil, discreta però considerable musculatura amagada rere un jersei gris o negre, pantalons texans, cabell curt, somriure malèvol, mirada estirada, i pas ferm; entrava a l’aula movent el cos com un robot però amb el rostre proveït d’una humanitat indescriptible. Encarant el seu pas en sentit perpendicular a la nostra disposició sobre la cadira, girava lleugerament el cap i ens mirava, sense perdre mai el somriure, enviant-nos un missatge que no per ser silenciós era menys clar: “ja podeu anar callant, petits fills de puta”. Si el silenci es produïa d’immediat, ens regalava una satisfeta cara d’agraïment. Si no, agafava un guix i començava a dibuixar circuits elèctrics a la pissarra, com un plotter humà, sense dirigir-nos ni la paraula ni l’atenció. Al final, sempre aconseguia el silenci desitjat. Llavors, s’iniciava la carrera contrarellotge que ens havia de dur a aprendre la major quantitat de coses en el menor temps possible. I les apreníem absolutament totes sense haver de fer cap altre esforç que el de contagiar-nos de la seva hiperactivitat i el seu amor per aquells quatre números que escrivia a la pissarra. Jaume Llimós tenia dins el seu cap un mapa perfectament exacte de tot allò que havíem d’aprendre d’ell. Haver-li proposat de fer servir un llibre de text o qualsevol altre tipus de material didàctic convencional hauria suposat un insult intolerable. La millor manera que tenia de transmetre’ns tot aquell coneixement, era fer-ho per la via directe, sense absurds intermediaris. A primer cop d’ull, semblava un sistema complicat. Nosaltres ens crèiem que ell creia que no ens havíem adonat que, en realitat, el seu mètode no requeria gens ni mica d’esforç per part nostre; però ell sabia perfectament que transmetent-nos aquelles enormes dosis d’entusiasme que disparava a tort i a dret, des del moment que començava a parlar fins el moment en que sortia per la porta, ja n’hi havia ben bé prou. Només havíem d’aixecar l’antena i seguir els seus moviments movent el cap a banda i banda. Quan te’n descuidaves, et mirava amb aquella cara de dir “tu no portes l’antena aixecada, si no portes l’antena aixecada, m’enfadaré i no voldré jugar amb tu” i era inevitable una immediata justificació per part teva.

El dia que tocava fer un examen, multiplicava la maldat del seu somriure, i de no ser perquè tenia modals, estic segur que hauria esclatat en una sonora rialla que ens hauria deixat a tots trinxats. Abans de començar, es col•locava al centre de l’aula amb l’esquena ben dreta i el posat –de cop i volta- seriós. Ens assenyalava amb el dit a uns quants de nosaltres i ens feia canviar de lloc. “Tu aquí, tu aquí, tu aquí”. Podem començar. Llavors s’asseia al seu lloc, abaixava la mirada i maldava per contenir el riure: n’havia fet alguna i estava esperant que ens en adonéssim.

-Jaume, per resoldre aquesta pregunta d’aquí, s’ha de saber allò d’allà. I allò d’allà no ens ho has ensenyat mai. –Deia, per fi, un de nosaltres amb el rostre tristament compungit.

-Ja ho sé, ja ho sé –responia ell mirant-nos un a un. –Però això ho hauríeu de saber! Uns de tant llestos com vosaltres... Ara no us encallareu amb una cosa tant ridícula!

-Jaume, t’has passat. –gosava dir una veu valenta.
De cop canviava la cara per una de molt més seriosa i ens deixava anar:

-Deixeu-la.

-Gràcies Jaume, és que t’havies passat eh?

Tornava a riure i responia:

-Però si la deixeu, tindreu un punt menys.

Aquells exàmens haurien suposat un mal de cap considerable per a qualsevol que s’hagués atrevit a aprendre la matèria per un compte diferent del que ell ens proporcionava. Ara: gairebé ningú en suspenia mai cap. Ens havia ficat els coneixements dins el cervell amb una tal habilitat, que ens havia convertit en uns experts sense que ho haguéssim hagut de patir. En uns experts per sempre més, que és al final el que de veritat compta.

Jaume Llimós era la forma humana de la paraula pedagogia. Algú havia dit que era una ment privilegiada, malauradament desaprofitada. No ho crec pas. Segur que hauria dut a terme amb èxit qualsevol activitat que s’hagués proposat; la que feia dins del desgavellat món de l’educació era però d’una excel•lència tant descomunal, que la seva utilitat quedava fora de tota discussió.

Uns anys després d’haver-lo tractat, vaig descobrir que aquest home havia acompanyat, en la seva infància, a la meva mare fins a l’estació on cada dia agafava el tren per anar a escola. Eren més o menys de la mateixa edat, però ell era una persona d’una responsabilitat inhabitual. De no ser per ell, potser, ara jo no seria aquí. O bé la meva pobra mare hauria acabat atropellada per un tren semi-directe, o bé jo no hauria après que existeixen persones d’una intel•ligència superior que posen tot el seu interès a servir a la resta.

Jaume Llimós: quin tio.

Qüestió de dissimular.

2009-09-14T19:33:00.002+02:00

Tot això del referèndum d’Arenys mereix unes quantes reflexions profundes. De moment, només els diré que estic considerant seriosament la possibilitat de creure-m’ho. Però del que vull parlar ara, és de la recargolada maniobra que va dur a terme La Vanguardia aquest diumenge per reflexionar-hi i posicionar-s’hi... sense parlar-ne. Encara no sé on volien anar a parar exactament, però el cas és que vaig quedar acollonit, com es diu popularment.

Xavier Mas de Xaxàs, en un extens article a doble plana dins de la secció d’internacional, parlava de l’existència d’una regió de Finlàndia amb característiques especials anomenada Aland. Aland és un territori format per milers d’illes entre Suècia i Finlàndia, que han sigut primer territori suec, després rus (quan Rússia derrota Suècia i s’apodera de Finlandia), i que des del 1922, és una regió autonòmica dins de Finlàndia. La llengua oficial és el suec, hi viuen només 27.000 persones, i el nivell de vida és tant alt com a la capital, Helsinki. L’article explica la integració d’aquest territori dins de Finlàndia i les relacions, exemplars, entre el govern alandès i el govern finlandès.

¿On està el problema d’un article, a primera vista tant entretingut i enriquidor?. Doncs bé, sembla clar que publicar el mateix dia en que se celebra el referèndum d’Arenys per obrir camí en l’autodeterminació de Catalunya, un extens reportatge sobre les magnífiques relacions que es poden establir entre el govern central d’un país i una de les seves regions autònomes, sense que les fermes exigències d’autogestió i respecte de la segona cap al primer esdevinguin un problema, és una dissimulada manera de demostrar que l’encaix d’una realitat nacional dins d’un altre estat es pot dur a terme satisfactòriament per ambdues parts. El més inquietant, és que la paraula Catalunya no apareix en tot el text. Tant sols se’ls hi escapa en un dels requadres informatius, en l’apartat on s’informa de la mida del territori. En la resta de la informació, ni rastre de comparativa amb el nostre país. El lector l’espera d’un moment a l’altre, però no apareix per enlloc. Mas de Xaxàs, explica que moltes regions del món amb problemes d’autogovern i de reconeixement de drets històrics per part dels estats on estan sotmeses, acudeixen a Aland amb l’esperança d’aprendre com ho han de fer per millorar la seva situació. Tot l’article és una inacabable propaganda en favor de l’estat de les autonomies i en contra de l’escissió d’un territori dins d’un estat. La tesi no és altre que el “tot o res” no és mai una sortida viable en aquesta mena d’assumptes.

En realitat, el que ha fet La Vanguardia no és nou. Tot es redueix a rascar una mica el mapamundi i trobar un exemple que s’adapti a les teves necessitats. Ho fan els d’una bàndol i ho fan els de l’altre. A mi, això, em sembla una miserable manera de perdre el temps. En aquestes qüestions hi concorren tantíssimes variables, que és impossible establir un lligam inequívoc entre un cas i un altre. Clar que, en aquest cas, de lligam no se n’estableix cap. O falta un tros d’article, o el que ha fet la infografia on es disposen la mida dels dos territoris se li ha escapat el diminut mapa de Catalunya... o bé tot plegat és fruit d’una mala llet i d’un cinisme total. És típic de La Vanguardia no posicionar-se gaire clarament en absolutament res, però arribar fins aquests extrems em sembla fins i tot còmic. De fet, només calia parar atenció al titular de l’article per adonar-nos que hi havia gat amagat: “La autonomía líquida”... Treguin l’accent.

Això del futbol televisat (Segona part)

2009-09-13T21:07:00.005+02:00

M’acosto al Pròleg passades les sis de la tarda, amb la idea de comprovar l’èxit de la retransmissió del partit del Barça. Passo, abans, per davant d’un parell de bars –un d’ells seu de penya barcelonista- i em sorprèn veure que enlloc hi estan donant el partit. Una colla de joves vestits de blaugrana vaguen desorientats en busca d’un lloc on poder veure el seu equip. Penso en la il•lusió amb la que en Fabi m’ha ensenyat al migdia la seva recent adquirida targeta de GolTV, i m’imagino que deu estar fent el seu particular agost. “Me l’havia de jugar”, m’havia dit. Un grapat d’esperances estaven dipositades en aquell tros de plàstic que no es podia estar d’ensenyar a tot aquell que se li acostés. Havia tret la pols de la pissarra gran i hi havia escrit en guix i lletres ben grans “Avui: Getafe – Barça, a les 18h”. Arribo al seu bar decidit a comprovar com li ha sortit la jugada. En arribar, descobreixo un espectacle devastador. Uns quants clients resten en silenci a la barra i en un parell de taules, mentre en Fabi, enfundat com un botifarró en una de les seves samarretes del Barça, s’està enfilat dalt d’una cadira realitzant tot tipus de maniobres amb la targeta i la televisió: no funciona res. L’aparell descodificador de Digital+ penja d’un fil i queda suspès a l’aire sota el plasma; avui aquesta aparell és inservible, avui només serveix la TDT i l’accessori que tant de servei havia fet en el passat, queda reclòs al trist paper d’andròmina inútil. Amb cara de gran preocupació, en Fabi segueix les instruccions que el tècnic li dona per telèfon. “Ara posa la targeta, ara treu-la”. “Ara tanca la tele, ara torna-la a obrir”. La preocupació es va tornant mica en mica resignació quan comença a adonar-se de que no hi ha res a fer. Mentrestant, els clients contemplem l’escena amb un nus a la gola, mirant-nos l’espuma de la cervesa que tenim al davant i escoltant en Puyal per la ràdio, als altaveus del bar. Ningú s’atreveix a dir res. Només algun apagat missatge d’ànim trenca de tant en tant l’incòmode silenci instal•lat a l’establiment. En última instància, quan ja es porten més de trenta minuts jugats i el Getafe ha fet dos pals, arriba un tècnic de la botiga d’electrodomèstics on en Fabi havia anat a comprar la targeta al matí. Diagnòstic: no hi ha senyal, la culpa és de la pluja. Aquest diagnòstic es torna però confús quan el missatge de “sin señal” de la pantalla, canvia per un més inquietant “canal codificado”. Després de fer una mica el paperina i excusar-se dient que ha anat a altres bars i a tot arreu passa el mateix, el tècnic se’n va pel mateix lloc d’on havia vingut. “Cent euros per res”, repeteix una vegada i un altre en Fabi, mirant al terra i posant-se les mans al cap. “Tranquil, ja s’arreglarà, ara és tot plegat massa recent, més endavant ja anirà funcionant”, que li repetim els clients, sense creure a penes en el que estem dient. No, no hi creiem. No creiem en GolTV. A la mitja part, pago i marxo. No sé si finalment al Pròleg van aconseguir veure en algun moment el partit, però jo em sentia incapaç de continuar suportant aquell escenari dantesc. I era només la segona jornada de lliga. Això del futbol, ja ho diuen que fa patir molt.

Això del futbol televisat

2009-09-12T16:22:00.004+02:00

El meu proveïdor habitual de Martini dels dissabtes, en Fabi, entra agitat al seu bar, exhibint, orgullós, una tarja de GolTV. Aquesta tarja representa per ell una angoixant victòria sobre el problema que l’ha fet patir i dormir malament aquestes últimes setmanes. L’incògnita, ara, és saber si, finalment, aquesta tarja, acompanyada del pertinent adaptador, serà compatible amb la televisió del seu bar. “Però és que me l’havia de jugar”, em diu, suat, i amb la seva habitual cara d’il•lusió. Efectivament: se l’ha hagut de jugar. No tenia altra sortida. La manera tant barroera en la que s’ha aprovat la llei de la televisió digital de pagament, no ens permet cap altra forma de veure tots els partits del nostre equip favorit que no sigui havent-nos-la de jugar. En el cas del bar d’en Fabi –el Pròleg-, proclamat per algun dels seus habituals, a la premsa comarcal, com la “República Independent del Barça”, i recobert sovint fins a dalt de tot de simbologia barcelonista, això és una qüestió de vida o mort. Tant primordial és per aquest bàrman el disposar de tots els partits del Barça, que en més d’una ocasió m’ha assegurat, posant-se seriós i enfosquint la mirada, que de no ser per la retransmissió –i celebració- dels partits de la passada temporada, ja hauria, segurament, hagut de tancar. Perquè llavors diguin que això del futbol no dona de menjar a ningú més que als futbolistes i als seus incomptables familiars.

A casa, això del futbol televisat, ho hem solucionat d’una altra manera. Un correu de Digital+ avisant de la creació del Canal+ Liga, ens va dur a un web on vam fer clic a un enllaç que deia “abona-t’hi ara” i no ens n'havíem ni adonat, que ja estàvem pagant 15 euros més cada mes (una trampa molt ben parada per totes aquelles persones que no es miren gaire el que cliquen). Amb això del Canal+ Liga, es veu que ens perdrem tres partits del Barça i tres del Madrid, que aniran en exclusiva per GolTV (el Getafe – Barça d’aquesta jornada mateix, per exemple). En contrapartida, el que tingui GolTV, però no tingui Digital+, es perdrà els sis o set partits d’aquests dos equips que en exclusiva donarà Canal+. Un embolic, escoltin.

Mentrestant, en Fabi, al seu bar, haurà de tenir-ho tot. GolTV, Digital+ i qui sap quina quantitat d’aparells per fer-ho funcionar a la perfecció. Tenint en compte que els usuaris no particulars, paguen un preu més alt per tenir totes aquestes coses (traspassant, així, part del benefici obtingut amb l’exhibició pública dels partits, a les proveïdores del servei), no sé pas si tanta molèstia sortirà a compte per mantenir la merescuda denominació de feu barcelonista que aquest bar s’ha guanyat a pols. La cara il•lusionada amb que el propietari ha entrat aquest migdia a l’establiment, fent voleiar la tarja de GolTV i cridant “ho he aconseguit!”, bé hauria de valdre, però, perquè mantinguem l’esperança de que tot plegat serà a fi de bé.

Tot això del periodisme

2009-09-11T16:24:00.006+02:00

La diada de Catalunya és el 23 d’abril (mentre no sigui oficialment festiu). Avui, doncs, no toca parlar del país.

L’11 de setembre de 2001, havent dinat, jaient al llit, covant la ressaca de rigor que la tradició immediata havia ja instal•lat en els meus hàbits, vaig veure, en directe, tot allò que va passar. Deixant de banda les reflexions relatives al fet en sí –que ja s’han fet totes- , el que més em va cridar l’atenció va ser l’infinit entreteniment que allò em va suposar durant dies. De cop i volta, una enorme curiositat em va fer anar a gratar aquí i allà, en ràdios, diaris, televisions i aquell internet que començava a inflar-se amb continguts cada vegada més dinàmics i actualitzats. Encara el fèiem servir per xerrar amb els veïns (activitat que no hem deixat, fins a dia d’avui, de fer), però ja començàvem a pressentir-hi altres possibilitats. Em vaig trobar, doncs, amb la necessitat de saciar una curiositat que fins aleshores m’havia sigut més aviat apaivagada per un sistema educatiu absolutament inservible i inútil. Sempre hi ha hagut un món girant sense parar, però no es pot pas dir que a l’escola hi hagi algú amb la més mínima intenció d'explicar-ho. Aquesta mala pràctica jo ja l’havia més o menys intuït el dia que van deixar d’emetre els dibuixos animats per posar unes imatges verdes plenes de llumetes. Era la primera Guerra del Golf, i la veritat, de no ser per la meva estranya devoció a mirar el telenotícies (encara que fos per entendre ben poca cosa), no me n’hauria, en absolut, assabentat. Que aquelles imatges en verd m’agafessin per sorpresa no es pot pas dir que fos culpa de ningú, al cap i a la fi, llavors jo tenia només sis anys. Ara: que deu anys després tot allò dels avions em tornés a agafar amb els pixats al ventre, suposa un fracàs absolut de l’educació que ens havien donat. Així doncs, l’11 de setembre de 2001, vaig veure com asseure’s a contemplar l’espectacle de la rotació i la translació de la Terra, era una activitat considerablement necessària, a l’hora que suposava una manera formidable de fer passar les hores.

Després de pensar-hi una mica, hom acaba veient que d’aquesta afició per parar l’ull al que passa al nostre voltant, se’n pot treure alguna cosa. Poc, segurament... tal com va deixar escrit Josep Pla el dia que va entrar al món del periodisme:

“És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa –i encara si n’arribés a ser! Però què hi farem… És així…”

Farem, doncs, el que podrem.

El quadern gris. Un parell de fragments.

2009-09-09T19:47:00.005+02:00

Perdonin la inactivitat. Per acabar-la de fer passar sense que es noti tant, tinguin uns parell de sensacionals fragments del Quadern gris de Pla:

23 de maig de 1918

29 de maig de 1918

Josep Pla va passar-se mitja vida reescrivint el Quadern Gris. Aprofitem ara la nostra per rellegir-lo fins el dia del nostre particular judici final.

Qui riu últim..

2009-09-04T13:55:00.002+02:00

L’altre dia, Alfredo Abián, subdirector de la Vanguardia, escrivia sobre la trobada que Cayo Lara, Coordinador General d’Izquierda Unida, havia mantingut amb el Rei per explicar-li els seus plans sobre com establir la tercera República Espanyola. Abián se’n reia solemnement, ridiculitzant la situació amb una sorna molt trillada. Certament, si ens oblidem de les idees criminals que aquest partit promulga, Izquierda Unida fa molta de riure. A mi Gaspar Llamazares sempre m’havia fet molta gràcia quan el veia parlar amb aquell posat de gallina Caponata. Ara: que un qualsevol líder polític parli amb el cap de l’estat per proposar-li –per dir-ho d’alguna manera- un canvi de model polític, no em sembla pas que sigui una cosa que admeti aquest menyspreu. Només en els països que viuen sota la coacció d’un règim totalitari solen riure’s de les propostes de canvi que pugui posar sobre la taula un polític. En els països normals i avançats democràticament parlant, el normal és que les persones que s’encarreguen d’endreçar la vida pública, puguin parlar tranquil•lament de les qüestions que creguin convenients sense que ningú en faci mofa. Se sap que una de les principals funcions de La Vanguardia actual és la d’enllustrar les sabates de la monarquia, però si del que es tracta és de defensar-la com a model avançat, estable i eficaç de constituir un estat, preferia els tronats i una mica ja desfasats arguments que recorden, una vegada i una altra com un disc ratllat, el paper del rei en la transició i en allò del 23-F. Preferiria això, que no pas un desenvolupament intel•lectual del tema d’una baixesa tant extraordinària com aquesta:

Escriu Abián:

“Dejémonos de falsos clichés que asocian republicanismo con progresismo”.

D’acord, però deixem-nos també de falsos clixés que associïn republicanisme amb desastre. En concret, deixem de dir tonteries com:

“La última experiencia de este país, por ejemplo, fue para echarse a llorar”

Ja ho diuen, que val més boig conegut que savi per conèixer.

Acaba, Abián, així:

“Manuel Azaña, que, a su paso por Catalunya en busca de refugio, vio "histeria revolucionaria, que pasa de las palabras a los hechos para asesinar y robar, ineptitud de los gobernantes, inmoralidad, cobardía...". Sobran comentarios.”.

Sí noi sí, sobren comentaris.

Amsterdam (II) Bicicletes i tramvies

2009-09-01T11:56:00.001+02:00

La primera sensació que un té posant els peus a Amsterdam i recordant els prejudicis que li hagin pogut transmetre al llarg del temps, és que la ciutat sembla molt més caòtica i descuidada del que s’hauria, a priori, suposat. D’una banda, tant la brutícia –que sense arribar a les cotes insostenibles de les ciutats italianes, hi és- , com les llambordes aixecades que us fan ensopegar per tot arreu, deceben una mica. De l’altra, el transit sembla desenvolupar-se en una mena de desordre controlat que arriba a provocar angúnia en segons quines situacions. Tot plegat, no sembla pas propi de la suposada civilitat que sempre ens han dit que hi ha a ciutats del nord. És precisament el curs del trànsit al centre de la ciutat el que mereix una menció especial.

La persona que trepitja per primera vegada el tipus de carrers que formen el nucli antic d’Amsterdam, pot acabar el dia més nerviós del que seria desitjable. A la munió de bicicletes que van amunt i avall aprofitant l’absència gairebé total de desnivell, se li ha de sumar la inquietant presència del tramvia. El tramvia és una màquina terrorífica. Lluny d’assemblar-se al mitjà de transport gairebé aïllat i amb calçada pròpia que van idear els que van fer-lo tornar a Barcelona, el tramvia autèntic, el que no ha deixat mai de circular per les ciutats que el van veure néixer, suposa un impacte no gaire agradable pel que no hi està acostumat. Veure aquestes maquinotes passant una darrera l’altra pels mateixos llocs on han de transitar vianants, bicicletes, autobusos i cotxes, fa patir. Ens repetim en veu baixa, una vegada i una altra, per calmar-nos: “no passa res, és com un autobús, i a sobre, va lent”. Sabem, però, que en el tramvia el cop de volant per esquivar un qualsevol entrebanc inesperat és impossible. És per això que quan veiem vianants caminant massa a prop d’una d’aquestes màquines, una bicicleta travessant a l’ultimíssim moment, o un cotxe –dels pocs que hi ha- arrencant quan semblava que ja no ho faria, no podem evitar visualitzar la imatge de persones esclafades amb el cap rodolant carrer avall. La presència contínua de vies per tot arreu, a més, us cansa el sentit de la prevenció. A casa sempre ens havien dit que travessar una via era una qüestió perillosíssima que requeria una total atenció per part nostra. Aquesta actitud tant primmirada, que en aquesta ciutat és ridícula, ens persegueix per tot arreu. Gràcies a Déu, el pas de les hores fa un efecte anestèsic en tota aquesta classe de comportaments. Al cap de poca estona de passejar-nos entre tramvies i bicicletes que es creuen ser el centre del món, deixem de preocupar-nos per la nostra integritat física i la dels altres. És una qüestió de supervivència mental. No fa falta gaire estona per comprovar que no passa res, i actuar com si estiguéssim acostumats a que per un carrer comercial ple vianants movent-se d’un costat a l’altre, absorts per la compulsió que els provoca el producte que hi ha exposat a l’altra banda del carrer, hi passi contínuament un enorme ferro tocant una ridícula campaneta cada vegada que està a punt de matar algú. Si no t’habituessis a apartar-te impassiblement cada cop que sents aquesta campaneta a prop, mentre t’adones que estàs caminant sobre d’un rail, els teus nervis estarien perduts.

Contra el tramvia no s’hi pot pas fer res, al cap i a la fi és un transport utilíssim que respecta totes les normes de circulació que li són imposades. Ara: amb les bicicletes sí que s’hi podria fer alguna cosa. Hem escoltat moltes vegades la retòrica que ens diu que, a les ciutats on anar en bicicleta és una tradició arrelada, gairebé ancestral (no serà tant ancestral si les bicicletes no fa ni dos-cents anys que existeixen), aquestes es comporten amb total respecte i la relació que tenen amb els vianants és impol•luta. Això, almenys a Amsterdam, és una gran mentida. Les bicicletes tenen aquí el mateix paper que a tot arreu: molestar. Movent-vos pels carrers anivellats d’Amsterdam us topareu gairebé sempre amb algun ciclista anant en sentit perpendicular al vostre. Contrari a prendre qualsevol tipus de responsabilitat amb el seu entorn, el ciclista se us endurà indefectiblement per davant si circuleu amb l’esperança de que us respecti. Déunosenguard d’aturar-se en plena cursa per deixar-vos passar quan us toca! El ciclista, amb la postura d’esquena dreta i cap ben alt que li proporciona el manillar encarat cap a ell en forma d’”u”, és un personatge que pedala amb la sola idea al cap d’anar d’un punt “a” a un punt “b” del mapa amb la major celeritat possible; tota la resta, son nimietats per ell. O per ella. Perquè aquí agafa la bicicleta tothom. Des de les desferres humanes més baixes fins a la més ben arreglada i distingida de les senyoretes. És en aquest punt on podeu comprovar el que potser és l’únic avantatge d’aquestes màquines de tracció humana: a l’estiu –que en aquest país dura poc i no és gens rigorós- podeu veure passar sovint senyores amb faldilla curta, ensenyant unes calces d’un o altre color perfectament posicionades sobre el sofert seient. Per tant poca cosa, però, no paga la pena tanta molèstia. Creguin-me.

Amsterdam (I) El dic sobre el riu Amstel.

2009-08-31T20:05:00.004+02:00

L’avió, que s’enlaira de l’aeroport del Prat, puntualment, a les 6.30 del matí, perd altura sobre territori holandès gairebé dues hores després, amb la llum del dia escampant-se sobre la magnífica esplanada on reposen els Països Baixos. Deixant enrere la lleugera massa de núvols semitransparents que ens impedien resseguir el deliciós paisatge de sota, podem, per fi, acabar el poc que queda de vol contemplant-lo. El que es pot copsar des de l’altura que l’avió pren quan s’acosta a l’aeroport, consisteix en un infinit pla recobert d’un color verd intens i afinadíssim. De tant en tant, algun petit bosc o una població de cases baixes trenquen la somnolent monotonia que suposa la perfecta catifa sense fi que sembla recobrir aquesta terra. Diuen que aquest país és un dels que més densitat de població té del món. Des d’aquí dalt, tanmateix, no ho sembla pas. Fixant-se en el que es veu des d’aquesta altura, un s’adona que aquesta enorme riquesa verda no és sinó conseqüència de l’omnipresent escampadissa d’aigua que arriba a tots els racons amb una facilitat -aparent- que us deixa sense paraules. Una infinita quadrícula reflexa la llum del sol i divideix el verd dels camps: és l’aigua drenada i canalitzada perquè aquest territori no acabi engolit pel mar. Contemplant l’escena de l’aigua escampada pertot, s’arriba a la conclusió de que l’atreviment dels que van assentar-se aquí, no tenia límits. L’home ha buscat sempre establir-se, d’una manera o d’una altra, tant a prop de l’aigua com fos li fos possible; la manera com van tenir la gosadia de fer-ho als Països Baixos, sembla però molt atrevida. Estaven segurament una mica tocats de l’ala els que van decidir que d’aquesta terra inestable , d’arenes movedisses i contínues inundacions, en farien un país.

L’arribada a l’aeroport de Schipool consisteix en una passejada interminable pels seus passadissos, sempre sobre d’una d’aquestes cintes transportadores que et permetrien, si tinguessis valor de provar-ho, sentir-te Ussian Bolt. És un aeroport gran. De dins estant es veuen una munió incomptable d’avions de KLM, amb les seves sigles blaves i amb corona. És la companyia nacional neerlandesa. Aquest aeroport és el que tindrem a Barcelona algun dia. Les pantalles del nostre aeroport futur també estaran repletes de vols a Singapur, Los Angeles o Tokio. Tot això, però, haurà d’esperar fins el dia que ja no haguem de donar explicacions de perquè les volem, totes aquestes connexions internacionals. Després de la llarga passejada seguint el símbol de la maleteta (aquí tot està en neerlandès i, de moment, la paraula “baggage” o “luggage” no l’hem vista per enlloc), arribem a la cinta transportadora i recollim el nostre equipatge sense cap complicació. Veiem una màquina expenedora de bitllets de tren i decidim comprar el passatge cap a la Central Station d’Amsterdam. No ens en sortim pas. La maquinota sembla pensada expressament per fer-nos perdre el temps. Al final, i després de contestar tot el que ens demana sense saber ben bé que és el que li estem dient, la màquina ens expedeix un paperet que diu que hi ha hagut un error. Està en holandès, però ho entenem. La hostilitat amb el sistema ferroviari que la RENFE ens ha per força inculcat durant la nostra vida, ens aboca a fer veure que no hem entès res “per si de cas no ens haguessin cobrat ja els diners que diuen que valen els bitllets”. Amb aquesta desconfiança pugem al tren, pensant com ens ho farem per saltar-nos les barreres que solen haver-hi a les sortides de les estacions , pensades per prevenir precisament actituds com la nostra. El tren és comodíssim i ràpid. M’ha semblat entendre, quan intentàvem comprar el bitllet, que es podia triar entre primera i segona classe i tot. No sé pas com ho controlen que no vagis a seure a primera classe si compres un bitllet de segona. Aquí la confiança amb el passatger arriba a cotes insospitades. Ho comprovem encara amb més claredat quan arribem a l’estació central d’Amsterdam: sortim del tren i no trobem cap obstacle per sortir a l’exterior. Ens sembla inaudit. Una mica desconcertats, pensant com s’ho fa aquesta gent per arribar a cobrar un viatge, emprenem el camí cap a l’hotel.

Com que hem arribat d’hora i l’habitació no està enllestida, decidim d’anar a esmorzar i fer una volta pels canals. L’esmorzar està format per un menjar totalment equivocat. Ja en parlarem. La volta pels canals, que serveix per reposar, asseguts, de les poques hores que hem dormit i el molt malament que s’hi va dins d’un avió –ja en parlarem també- , resulta ser una activitat magnífica. La part antiga de la ciutat, és a dir, la que cal visitar si no es tenen gaires dies –juntament, es clar, amb el barri dels museus- , consta d’un seguit de semicercles disposats al voltant del nucli més antic, just allà on el riu Amstel desemboca al riu IJ. Per aquests semicercles és per on transcorren els principals canals que tant caracteritzen la imatge de la ciutat. La manera com es controla, es canalitza i es transforma el curs de l’aigua en aquesta ciutat i en tot el país en general, és una cosa que fa rodar el cap. Ja he dit que els primers habitants d’aquesta terra estaven potser una mica trastocats. A fe de Déu, però, que van saber aprofitar les enormes oportunitats que al final s’ha acabat demostrant que tenien aquestes terres. Dels canals estant, navegant amb una embarcació senzilla, estreta i allargada, que llisca suaument sobre l’aigua sense provocar cap tipus de sobresalt, es contemplen perfectament els antiquíssims edificis que fan d’aquesta ciutat una de les més agradables per a la vista que es poden trobar al món. Les cases, estretes i baixes –de quatre pisos com a molt- , són gairebé totes d’una obra vista de colors de terra, vermells i a vegades pintades de negre. Grans finestres amb els perfils de color blanc, donant-los expressió gairebé animal, i teulades sovint de pronunciada pendent, acabant en punxa i donant a la façana el toc de gràcia, acaben de fer de la seva contemplació una autèntica delícia. Les façanes d’aquestes cases, estan sovint inclinades cap endavant, com en forma reverencial vers els canals, i tenen, a dalt de tot, una biga que les travessa cap enfora amb un ganxo penjant: era la disposició més adequada per pujar a les golfes les marcaderies que no volien humitat. La contemplació d’aquestes construccions us transporta immediatament al segle XVI, època daurada de la ciutat, quan el sobrenom que se li donava era el de “magatzem del món” i la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals s’erigia com la gran transportadora de la nova riquesa provinent de l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta ciutat ha vist, en efecte, com enormes quantitats de diner s’hi passejaven amunt i avall amb una facilitat aclaparadora. Aquesta inacabable desfilada d’oportunitats, s’ha d’haver gravat per força dins la genètica d’aquesta gent. L’audàcia que el neerlandès té davant del món, queda també fotografiada en una altra de les característiques d’aquestes construccions: moltes han estat engolides per la torba que forma el sòl de la ciutat, gairebé sempre més d’un costat que de l’altre, donant així la sensació d’estar patint un esfondrament constant, recolzant-se entre elles com si s’estiguessin fent un favor les unes amb les altres.

Amsterdam, ens rep doncs recordant-nos que és una ciutat que –al contrari del que podria semblar segons les històries que d’ella hem hagut d’escoltar una vegada i una altra- no ha estat mai gaire per bromes. Una ciutat espavilada, feta a si mateixa, amb gent que fa molts de segles que sap perfectament que no hi ha hagut mai res que hagi caigut del cel. Amsterdam ens avisa de que fa molt que és aquí, en unes condicions immillorables, i que vol continuar-hi sent per molt de temps més. Peti qui peti, vol que quedem convençuts de que les dificultats l’han fet, la fan i la faran encara molt més forta. Al cap i a la fi, de la vora del riu Amstel van ser els que van transportar aquest esperit a l’altra banda de l’Atlàntic, fundant, al nou món, la ciutat que havia d’acabar sent el relleu natural de la capital dels Països Baixos, potència portuària del vell continent. Parlo, es clar, de New Amsterdam. Altrament coneguda amb el nom de Nova York.

Amsterdam (-)

2009-08-31T20:03:00.000+02:00

Amb la crònica del viatge a Nova York com a total fracàs –de moment-, cuinant-se una vegada i una altra i provocant una eterna insatisfacció de resultats (aviat ja m’hauré, segurament, oblidat del què volia venir a dir), em poso amb una mica més de seriositat a parlar sobre la capital d’Holanda (això d’”Holanda” no ho hauríem de dir més).

Així doncs, després de molt de temps d’associar els Països Baixos amb la xocolata, el formatge, el cannabis, les putes i els (i les) homosexuals, un s’adona que cal fer-hi una visita urgent per intentar de prendre veritable consciència del que és aquest país. No es pot pas dir que en tres dies rodolant pels semi-cercles que conformen la part antiga de la capital això es pugui aconseguir. No és possible, segurament, acostar-se gaire a la realitat d’un país partint solament d’una immersió condicionada tan per la finalitat de la visita –passar l’estona- com per l’àmbit reduït on es desenvolupa. Farem, doncs, el que podrem.

Farigola per tothom

2009-08-23T20:44:00.003+02:00

La meva senyora iaia ha tingut aquesta nit –vigília del seu sant- un malson esgarrifós. S’ha trobat, la pobra dona, dins del somni, a Jose Luís Rodríguez Zapatero enduent-se-li el llibre d’herbes remeieres que acostuma a consultar habitualment per curar els refredats de la família. Es veu que el president del govern espanyol ha entrat a casa seva i li ha dit que, sentint-ho molt, se li havia d’endur el llibre, que el necessitava. Ella s’hi ha resistit, s’hi ha barallat, li ha dit que era un pocavergonya.. però no ha servit de res. El president ha marxat amb el llibre pel mateix lloc d’on havia vingut. A casa hem quedat horroritzats.

Ja sabíem que el líder del PSOE era un desvergonyit, però segurament ignoràvem fins a quin punt podia arribar a trastocar la moral dels ciutadans d’aquests país. El govern ens ha robat sempre, i més que ens robarà ara per pagar tots aquests diners que diuen que s’han gastat per mitigar els efectes de la crisi. No és doncs cap disbarat imaginar al president, entrant a casa d’una honorable senyora per prendre-li un llibre. Quantes persones no hauran somiat que Zapatero entrava a les seves cases per prendre’ls-hi un qualsevol objecte, per ridícul que aquest fos?

La situació,però, pren un sentit molt més concret si ens fixem en l’objectiu del president: el llibre d’herbes remeieres. S’obre demà nou curs polític i el PP ja ha avisat que un dels temes a debatre serà la ineficàcia del govern a l’hora de tractar amb la nova grip (tant és si hi ha molts o pocs contagis, la oposició és la oposició). Podria ser que el màxim mandatari espanyol estigués buscant personalment la manera més ràpida d’immunitzar els seus súbdits. Si les vacunes han de venir de fora perquè aquí hem sigut sempre més donats a treballar amb el totxo que amb l’àcid acetilsalicílic, què millor que una mica de farigola amb aigua calenta per solucionar el problema. Qui necessita innovació en matèria farmacèutica quan tenim una tant sòlida i arrelada saviesa popular entre els nostres ciutadans més ancians? Farigola per tothom, i avall.

La merda de darrera les orelles

2009-08-20T19:18:00.003+02:00

Ens rentem el cap cada dia. Fem anar l'aigua i el xampú d’una banda a l’altra de crani removent els dits, escrutant cada racó del nostre cuir cabellut. Ho fem amb la convicció de que ho deixarem tot ben net. És, al cap i a la fi, un procés intuïtiu, mecànic, gairebé inconscient. Ens oblidem sovint, però, de passar els dits amb insistència per darrera les orelles. És un error freqüent. Pot passar que simplement no haguem incorporat aquesta petita subrutina dins del procediment general de rentar-nos el cap. Potser un dia vam creure que no era necessari posar tant d’interès en aquest punt de la nostra anatomia, i vam decidir d’oblidar-nos-en. Ha passat el temps, i ara ens en penedim: ja és massa tard, perquè ja no pensem mai a fer-ho. Seria forçar la màquina i això ens fa mandra. Un bon dia, però, notem els dits pressionant-nos la part posterior de l'oïda. Sense adonar-nos de com ha anat, resulta que estem ficats de ple a la feina que a causa de tanta deixadesa havíem acabat abandonant. Quan passa això, quan redescobrim el plaer de deixar ben net allò que havíem anat arraconant fins a l’oblit, ens envaeix una estranya sensació d’alleujament. Aleshores potser ens preguntem perquè havíem arribat a deixar-nos tant. Ens havíem cregut que la fatxendaria de no pensar a rentar-nos el que no vèiem quan ens miràvem al mirall, era un estalvi de temps i de molèsties justificat. Estàvem equivocats. Pensem, llavors, en el que acabem de fer, i ens preguntem si no ha sigut potser alguna cosa diferent a l’atzar la que ens ha fer recuperar aquesta tant necessària activitat. En aquell moment, no recordem, però, encara, que una estona abans algú ens havia donat un cop al cap, fent caure davant de la nostra mirada, una mica de podrida i sorollosa merda.

Corre i calla

2009-08-18T12:22:00.001+02:00

Usain Bolt rebenta tots els rècords i les teories sobre la velocitat humana als Mundials de Berlin. Estem davant d’un desequilibrat. Un boig. La pel•lícula Forest Gump ja va ensenyar-nos amb molta gràcia el nivell de follia que representa el córrer pel córrer, la cursa sense rumb ni un objectiu localitzable. Això és el que, en el fons, és l’atletisme: una barbàrie al marge de qualsevol mínim sentit de civilització. L’actitud de l’atleta que s’ajup esperant el tret de sortida com un toro desbocat contingut rere una barrera, i es posa a córrer durant 100 metres fins a rebentar, és l’actitud pròpia d’un trastocat. L’espectacle previ que Bolt va oferir al públic que l’aclamava esperant d’ell la gesta que finalment va regalar-los, confirma l’estat mental en que cal submergir-se per ser algú dins del món de l’atletisme.

Cada prova atlètica requereix un cert desviament intel•lectual per ser portada a terme amb eficàcia. La dels 100 metres, a més, és segurament la que menys atabala als seus protagonistes. La ment deu quedar en blanc, o bé deu anar tant ràpid que no deu quedar temps de fer-se preguntes sobre si allò que s’està fent té algun tipus de lògica. Només s’ha de pensar en moure les cames al millor i més ràpid dels ritmes possibles i desitjar que el cronòmetre es pari de seguida... i a veure si hi ha sort i esgarrapem alguna centèsima de segon al rècord vigent. Dècades i dècades esgarrapant centèsimes amb el tètric objectiu de parar el temps just allà on l’espècie ja no pugui donar més de si. Sobre aquest hipotètic límit han circulat moltes teories, sempre revisades quan la realitat les ha inevitablement rebentat. Pensar en aquest límit fa ballar el cap: imaginar que algú pot resoldre els 100 metres llisos en una centèsima menys que l’anterior, no és mai una proposta descabellada; al cap i a la fi, què és una centèsima? Descobrir, però, que restant una centèsima rere l’altra arribaríem a l’impossible cas de l’home corrent els 100 metres en un segon, fa que entenguem aquesta qüestió com un problema perceptiu de magnitud superior. Hi ha d’haver, doncs, un límit real; la gràcia resideix en que el dia que s’hi arribi tothom mantindrà intacte l’esperança de que encara es pot anar una miqueta més enllà. La prova dels 100 metres encomana la bogeria que caracteritza els seus protagonistes a tot aquell que s’hi interessi. És perillosíssima.

L’atletisme, deia, és una qüestió d’incivilització. I tots tenim la nostra part per civilitzar que reclama no ser mai domesticada, tot el contrari: demana a crits que se l’alimenti. Per això, davant de la prova dels 100 metres llisos, màxim exponent d’aquesta disciplina esportiva, hi ha tanta poca gent que es pugui resistir a la temptació d’aficionar-s’hi. Al cap i a la fi, només són 10 segons. Molt poques de les necessàries manifestacions de la nostra irracionalitat necessiten tant poc temps per quedar satisfetes.