Deivit Tustei

El moviment aquest de les acampades i l’èxit de Plataforma per Catalunya a les passades eleccions municipals són en realitat dos fets que són en essència el mateix: una gamberrada. Quan una persona indignada amb les suposades injustícies que l’envolten vota PxC està en realitat caient en la mateixa trampa en què cau la persona que s’acampa en una qualsevol plaça per mostrar la seva indignació amb “el sistema”. I la sensació de satisfacció i d’alleujament que hom sent quan diposita una papereta de PxC dins una urna és equiparable al desafogament que se sent cridant consignes poc clares tot fent sonar una cassola.

Ni votant PxC s’aconsegueixen sol·lucionar cap dels neguits que preocupen al votant, ni seient en rotllana, acariciant un gos i fumant marihuana, s’aconsegueix cap dels propòsits que es persegueixen assolir; però fent una cosa o l’altra, hom se sent, almenys per uns instants, realitzat. I aquesta sembla ser la qüestió

Les acampades persegueixen objectius poc definits que, a mesura que van prenent forma, es van tornant cada vegada més ridículs. I PxC persegueix uns objectius perfectament explicits que, a mesura que passa el temps i la formacio assoleix més poder, es va tornant més clar que són del tot irrealitzables i que no encaixen amb cap tipus de sentit comú (si és que tenim la generositat de considerar que de sentits comuns n’hi ha de diversos). Ni els uns ni els altres tenen res a fer, però a tots dos els agrada emetre com més soroll millor, per veure si algú amb ganes de fer el gamberro els hi compra el discurs.

Així doncs, les similituds entre tos dos moviments, al contrari del què es pot sospitar a simple vista, són evidents. I no s’acaben aquí. L’eslògan més “celebrat” del partit de Josep Anglada és aquell que diu que “primer els de casa”. Un eslògan d’una falta de respecte total però assumit per una gran majoria de la gent (qui no l’ha utlitzat alguna vegada en la intimitat?). Doncs bé, en les acampades s’està destapant, d’una manera cada vegada més desvergonyida, una actitud que falta també el respecte a molta gent: demanar almoïna. Els acampats estan decidits a fer que tota una colla de persones, bones samaritanes, els proveeixin de queviures, medicaments o d’altres bens de primera (o de segona, o de tercera...) necessitat. Com si fóssin gent necessitada i sense recursos, rient-se de qui de debò necessita que li proporcionin totes aquestes coses. Si a PxC juguen a fer-se les víctimes, a les acampades juguen a ser pobres.

“Primer els de casa” (després els de fora), diuen els de PxC. “Primer els acampats” (després els pobres), pensen els acampats.

Un home begut (i possiblement també drogat) entra en un bar i demana una Voll Damm. Una vegada li han servit la Voll Damm comença a mostrar l’habitual repertori de gestos i de crits que les persones idiotes solen mostrar quan s’alcoholitzen. L’home es recolza amb el cap a al barra, s’aixeca, dona voltes sobre si mateix, aixeca la copa, crida, s’acosta a alguna taula a dir tota mena d’improperis als que hi seuen, es torna violent, amenaça, ara està apunt de caure, ara no, ara es posa les mans al cap, ara les fa servir per donar cops a la barra... El bar es buida depressa i, veient que serà impossible fer-lo fora sense muntar una escena encara més desagradable que la que ja s’està produïnt amb al sola presència de l’individu, l’encarregat de l’establiment decideix trucar a la policia perquè se n’encarreguin ells.

Ah, la policia!

No passen ni 10 minuts que una parella de Mossos d’Esquadra apareix per la porta. Amb molta resignació i amb cara de tenir molta mandra de fer la seva feina, un dels mossos es dirigeix a l’home, condescendent:

-Jaume... Què? Ja estàs per aquí? Va Jaume. Ja tens diners per pagar la cervesa?
-No
-I per què la demanes, Jaume? Va anem.

I la policia acompanya l’home fins a fora i el despedeix amb un copet a l’espatlla sabent que al cap d’una estona l’hauran d’anar a recollir en alguna altra banda.

Va haver-hi una època en què quan una persona es comportava d’aquesta manera en públic, sempre que aquesta persona no fos el borratxo oficial del poble, inofensiu i fàcil de reduïr amb quatre paraules per qualsevol que ho intentés, la policia (o “el guardia”, així, en singular) acabava sempre donant-li cops de puny i puntades de peu. No eren unes maneres per aconseguir que la persona en qüestió no tornés a molestar a ningú (hi tornaria igualment); era simplement una qüestió de cordialitat amb qui havia estat molestat. La policia només feia el que hagués fet qualsevol si hagués tingut la capacitat per fer-ho.

Que què vull dir? Doncs que més saludar amablement a qui aturen a la carretera per demanar-li que els hi ensenyi el cendrer i menys sauldar amablement als fills de puta que no s’amaguen de comportar-se com a tals.

Que José Mourinho és un mercenari ja ho havíem intuït moltes vegades observant el seu comportament en totes i cadascuna de les banquetes on ha exercit com a entrenador; del que no ens havíem encara acabat d’adonar del tot era de fins a quin punt Mourinho exerceix el seu paper de mercenari sense tenir en compte quines són, precisament, les responsabilitats que es demanen a un mercenari. La primera: servir a qui paga pels seus serveis per damunt de servir-se a ell mateix.

En la roda de premsa posterior al partit de semifinals de Champions jugat contra el Barça, Mourinho va decidir obviar completament el seu rol com a entrenador d’un equip concret (el Reial Madrid) per tal de poder actuar lliurement com a únic protagonista d’una pel·lícula escrita, guionada, interpretada i dirigida per ell i que té com a actors secundaris el Barça i la resta d’equips pels quals ha treballat.

El que vam veure a la roda de premsa no va ser l’entrenador del Madrid parlant als mitjans, sinó el deliri conscient d’un home desproveït de qualsevol càrrega de responsabilitat o de consciència. Mourinho no parlava com ho hauria fet qualsevol entrenador del Madrid instal·lat en les seves responsabilitats, sinó com un home de pas. Un home de pas que repassa la seva trajectòria davant d’un micròfon i que posa a la mateixa altura l’aconseguit l’any passat (o fa 10 anys) treballant en una altra banda que el que acaba de succeïr sobre el terreny de joc a l’equip que dirigeix en el moment de posar-se davant del micròfon.

“Hola, sóc José Mourinho y el año pasado pudimos con el Barça de milagro. Este año no”. “Pudimos”? Qui va poder? Vostè i el seu equip de l’any passat eren una cosa, i vostè i el seu equip d’aquest any en són una altra de ben diferent. Vostè potser és el mateix, però el seu equip ara és un altre. Aquest detall segur que vostè el coneix perfectament, però per alguna estranya raó que encara ningú no ha pogut resoldre, prefereix posar-se a vostè com a epicentre d’un “nosaltres” que no existeix enlloc més que a la seva imaginació.

Mourinho va pronunciar un monòleg perfectament trabat en el qual va demostrar una extraordinaria capacitat per abstreure’s del present per així poder-se instal·lar en un passat construït a partir de la pròpia i equivocada experiència i amanit de despropòsits. Una història fabricada de manera senzillíssima, amb un plantejament, un nus i un desenllaç, i pensada per tal que tothom la pugui entendre de la mateixa manera que l’entén ell. El problema (un dels problemes) és que el moment escollit per explicar la història no va ser precisament el més idoni. La manera, aixerrancat en una cadira mirant a l’horitzó, tampoc va ser la més adient.

Així doncs, per tal que s’entengui tot molt millor, seria convenient que tot plegat fos explicat en un altre moment i d’una altra manera. Perquè si no, no s’entén. Vaja, que "yo no entiendo".

Ja havia parlat en alguna ocasió dels Mossos d’Esquadra i dels controls que munten a vegades a la carretera, tots vestits de blau marí (o és negre?) i amb matrelletes a les mans.

Sortida de Vic-Sud a la C-17 en direcció Barcelona. Dilluns a les 13.30h del migdia. Vaig a dinar amb la camioneta de la feina i em trobo amb un d’aquells controls policials que es fan a la carretera però que no tenen res a veure amb els controls rutinaris de transit. La indumentària fosca, les metralladores a la vista, i la prepotència de la boina tombada substitueixen l’habitual vestimenta blau cel, les pistoles a les cartutxeres i l’inofensiva gorra de plat. És un d’aquells controls que es fan a la carretera però que en cap cas tenen la finalitat de descobrir i sancionar una o altre pràctica fraudulenta al volant. Què és el que pretenen descobrir i sancionar aquests controls? Això no ho sap ningú.

Em toca el torn i un home sense pèl al cap i amb els llavis molt gruixuts (fa angúnia, pobret) m’ordena que m’aturi. Jo, és clar, li faig cas de seguida i aturo el meu vehicle deixant la finestra del copilot just a l’altura de la repugnant imatge dels seus llavis molsuts. Ell de seguida se m’acosta i dóna uns cops molt desagradables (i molt fora de lloc) al vidre de la finestreta del copilot. Jo, que no entenc aquesta injustificada falta de respecte, li faig un gest amb la mà, per indicar-li que la porta és oberta, que ell mateix pot obrir-la. L’home obre la porta bruscament. Jo, ingenu, el saludo amb un amabilíssim “hola... què tal?” i ell, sense fer cas de la meva salutació i sense mirar-me la cara, com si al seient del conductor no hi hagués ningú assegut, em diu, cridant i en un perfecte català de Vic:

“Me enseña por favor el cenicero!?”

Reprimint-me les ganes de treure-me-la i de pixar-me sobre la seva calba fastigosament lluminosa, faig cas de al seva ordre i li obro el cendrer, ple de restes de cigarretes que no he fumat jo. Mentre intento desmuntar-lo per tal que pugui veure’l de més a prop (no fos cas que allò que busca estigués amagat sota la cendra), l’home tanca la porta amb força i m’ordena, amb un gest (les retallades a la cosa pública han arribat a la saliva dels funcionaris), que continuï anant cap allà on estava anant.

Qualsevol persona amb un dit de front hauria posat la marxa enrere i hauria passat per sobre de l’home calb dels llavis llefiscosos dues o tres vegades, fins deixar-lo fet una truita de formatge. Però com que tinc pressa (i por), decideixo seguir el meu camí com si no hagués passat res.

Què buscava el policia dins el cendrer? Què busca, de fet, la policia, dins els cendrers dels cotxes? No ho sabrem mai. Podria haver estat circulant sense carnet; podria haver estat circulant borratxo, drogat o amb els ulls tancats (o tot alhora); podria haver estat circulant amb el meu òrgan sexual extern en una mà i un catàleg del Venca a l’altra; podria haver estat transportant un cadàver a la caixa d’eines de la camioneta... podria haver estat fent qualsevol d’aquestes coses que faig sempre quan condueixo, però res hauria tingut cap mena d’importància per la policia (almenys no en un control d’aquestes característiques). El més important és saber què coi és el que porto amagat dins el cendrer.

Transportin un cadàver al portaequipatges, si volen, però segueixin un consell: portin el cendrer ben net. Evitaran qualsevol tipus de problema amb la justícia. Ah! I no saludin mai un Mosso d’Esquadra. No val la pena. No entra dins el protocol.

Migdia de dissabte. Terrassa del Cafè Nou, Plaça Major de Vic. Llegeixo la premsa tot prenent-me una cervesa quan, de sobte, un soroll eixordidor entorpeix la calma que fins aleshores havia presidit l’ambient. Giro el cap i veig que a la taula del costat hi ha un nen d’uns 4 o 5 anys fent funcionar una horripilant joguina, entre cotxe de bombers i cotxe de policia. El soroll ve d’allà, no hi ha cap dubte. L’horror es perllonga durant uns quants minuts. Els seus pares segueixen conversant amb uns amics, impassibles davant de l’enrenou i ignorant completament la molèstia innecessària que està causant el seu fill a la resta de persones que gaudeixen de la terrassa del bar.

Al cap d’una estona de barbàrie, es produeix una escena que mantindré a la memòria durant molt de temps.

Una nena amb síndrome de Down s’acosta al nen i li etziba:

–Vols parar? Tonto!

Em quedo aturat, mirant l’escena, captivat per l’encant amb què la nena ha fet parar el nen de la joguina. Estic a punt d’aixecar-me per aplaudir la lògica amb què ha actuat la nena; fins aquell moment ningú s’havia atrevit a dir res, ni al nen, ni molt menys als seus pares. Miro els pares i sembla que, tot i haver sentit a la nena, no s’han adonat de l’enorme ridícul que acaben de protagonitzar.

El nen es queda garrativat i guarda la joguina. I els quatre subnormals que l’acompanyen, és clar, es tornen a girar i continuen amb la seva conversa d’abans.

Japó ha estat colpejat per un dels pitjors terratrèmols de la història i, com passa sempre en aquests casos, hem hagut d’escoltar la tediosa retòrica amb què tot quant ecologista esotèric i catastrofista prova de podrir el cervell d’aquell que vulgui escoltar-la. Aquesta gent, defensors de la capacitat de la “mare Terra” (gaia pels amics) de castigar la mala llet amb què se suposa que els humans la tractem, sempre surten del cau quan alguna catàstrofe natural causa una gran destrossa, intentant acollonir el personal amb estrambòtics arguments que no tenen cap mena de sensatesa.

El problema d’aquesta retòrica sobre la suposada venjança a què la Terra ens sotmet per tal de castigar el suposats maltractaments que li proferim és que tracta el nostre planeta com si fos una mena de ser racional que autoregula la seva existència conscient o inconscientment. (O màgicament.)

Si una cosa sembla empíricament clara, és que el nostre planeta, el lloc on vivim, no és més que una gran reunió de matèria en estat sòlid, líquid o gasós, adherida per la força de la gravetat i disposada d’una tal manera que fa que la vida a la seva superfície (arran de terra o dins el mar) sigui possible. Que algunes vegades tota aquesta matèria es mogui o es transformi d’una manera que arribi a molestar la nostra plàcida existència, és un fet que no té res a veure amb la forma com l’hem tractada nosaltres abans. La matèria s’ha mogut i s’ha transformat des de sempre; la manera com nosaltres l’hem vist, l’hem trepitjat o l’hem utilitzat no és res més que el resultat momentani del caos total que ens ha precedit. Un caos que ens pot passar per alt, perquè fa el seu curs lentament si ho comparem amb la durada de la nostra efímera existència, però que de tant en tant es destapa i es fa evident.

Els que creuen que el nostre planeta té la capacitat de “castigar-nos” acostumen a suposar que l’èspecie humana té un poder i una capacitat de destrucció notables. Això és totalment fals. L’espècie humana no té cap poder que vagi més enllà de cavar un sot a la superfície de la Terra amb una excavadora. Amb una excavadora o amb una mica d’energia atòmica (controlada o incontroladament). La única cosa veritablement certa és que la destrucció més il•lògica i cruel ha provingut, prové, i provindrà sempre dels canvis a què està sotmesa la matèria per la seva pròpia naturalesa. Hi ha meteorits, hi ha terratrèmols, hi ha volcans i hi ha fenòmens meteorològics extrems, i nosaltres no podem fer res més que contemplar l’espectacle aclaparats.

El Sol consumeix heli a una gran velocitat. I si bé és veritat que un dia nosaltres ens acabarem el petroli, el gas i el carbó i tota aquesta classe de combustibles tant del segle XIX (i després potser trobarem la manera de produir hidrogen a partir d’una energia renovable i etc i blablabla), també és ben veritat que un dia el Sol haurà convertit en hidrogen tot l’heli de què disposa, sense que cap campanya ecologista pugui fer res per evitar-ho. I això passarà sense que ningú hagi fet res mal fet. I llavors, amics, que Déu ens agafi confessats.