Subjecte, verb i predicat

L’altre dia em va aturar la policia catalana en un control rutinari d’aquests que fan de tant en tant a la carretera per trobar ves a saber què. Un control d’aquells que fan tanta por perquè hi col•loquen, just a l’inici, un senyor amb metralladora que aconsegueix, solament amb la seva terrorífica presència, que ningú s’atreveixi a passar-hi ràpid. Vaig passar per davant del senyor de la metralladora (que mirava a l’horitzó aliè a tot el què passava al seu voltant) i darrera seu una senyora agent vestida de negre i amb la boina tombant-se-li cap a la seva dreta, va fer-me un gest perquè m’aturés al mig de la calçada. Amb una cara molt seriosa, la senyora agent va fer-me indicacions amb la mà perquè abaixés la finestreta del copilot. Va ajupir-se una mica, va mirar-me fixament, i va començar la (suposo que rutinària) bateria de preguntes. I qui diu preguntes... diu senyals de fum.

De primer va demanar-me d’on venia i on anava. “D’on ve?” “On va?” Fins aquí tot es va entendre perfectament. La següent pregunta, però, va resultar ser un autèntic fracàs gramatical:

—Substàncies?

Intentant establir les connexions mentals que em permetessin entendre què era exactament el que havia de respondre davant d’una pregunta formulada només amb un substantiu, van passar uns segons que sembla que la senyora va considerar excessius, de tal manera que va tornar-hi:

—Substàncies?

Abans d’intentar respondre vaig pensar de demanar-li quin era el verb que acompanyava la pregunta (portar, prendre, comprar, vendre, agradar, beure, vomitar...); qui feia l’acció del verb (jo, ella, la meva mare, el propietari del bar de la cantonada, el senyor de la metralladora...); quina mena d’adjectiu hauria d’acompanyar el substantiu (líquides, gasoses, legals, il•legals, brutes, netes, al•lucinògenes...); o si no hauria volgut acompanyar-lo d’algun complement addicional (dins el cotxe, a casa seva, a casa meva, al bar de la cantonada, a l’entrecuix del senyor de la metralladora...). La gran quantitat de possibles preguntes que s’haurien pogut construir a partir del substantiu “substàncies” era tant gran, que hauríem pogut estar tot el fabricant-ne de noves. Així que vaig decidir deixar-ho córrer. Suposant (i ja era molt suposar) que, potser, aquella dona que em començava a posar nerviós m’estava demanant si duia alguna mena de droga dins el cotxe, vaig respondre-li que, evidentment, no n’hi duia cap.

Després d’això, va insistir amb una pregunta una mica més ben construïda (però que no aclaria, encara, què coi era el què m’estava demanant):

—Segur que si busquem, no en trobarem cap?

Jo, és clar, vaig pensar que sí, que si buscaven, en trobarien moltes, de substàncies. I de moltes menes. Remetent-me, però, al suposat sentit que jo mateix havia decidit donar a la pregunta, vaig respondre-li que no, que no en trobarien cap.

La senyora va donar un cop d’ull dins el cotxe des de fora estant. Va veure-hi unes ampolles de Voll Damm plenes, unes altres ampolles de Voll Damm buides, tots els exemplars de premsa acumulats durant un mes sencer (o dos), un parell de jerseis, alguna tovallola, algun banyador, algunes bosses de patates a mig buidar, bosses del supermercat, paraigües, folis en blanc, folis escrits, carpetes, llibretes, bolígrafs, i tot un seguit d’objectes difícilment identificables. Finalment, fent una cara que evidenciava que li havia caigut el món a sobre per culpa de la feina que se li havia girat, va decidir demanar-me, molt amablement, que continués anant cap allà on fos que estigués anant (aquesta vegada sí que se la va entendre perfectament).

Jo tenia entès que, per arribar a ser Mosso d’Esquadra, s’han de passar una sèrie d’exàmens, i que entre aquests exàmens n’hi ha un de llengua catalana. Potser no ho tenia ben entès. Sigui com sigui, gràcies a déu que la intuïció no li va fallar (o sí?) i va deixar-me marxar per allà on havia vingut sense remenar-me res. Que potser van estovar-la els dos llibres de la Rodoreda i d’en Baltasar Porcel que duia sobre el seient del copilot? Tenint en compte la manera tant imprecisa i inadequada que tenia de manejar la llengua catalana, ho dubto molt.

Publicat perDeivit Tustei a 20:18  

1 comentaris:

anna ha dit... 15 de juliol de 2010 a les 2:22  

Comença a fer articles per a la Revistona, i que te'ls publiquin. N'estic fins els collons de llegir poemes a la Revistona que semblen fets per nens de 3er de primària (i no vull insultar-los, pobrets, perquè segur que escriuen millor que alguns que escriuen a la Revistona). Gent amb idees, amb coses per dir i que sap redactar-les bé, fins i tot amb un toc d'humor, és la que ha d'escriure joder. No la gent que no té res a dir o que escriu de puta pena. Jo no sé dibuixar, doncs no faré mai el còmic que surt a la Revistona, per exemple. Doncs trobo que a l'hora d'escriure és el mateix. Envia articles, en sèrio. Aquest mateix m'ha encantat. Potencia el teu talent i publica'l. Una abraçada.

Publica un comentari a l'entrada