Notes

A vegades algú diu:

"Per fer diners, s'ha de robar. Treballant, no es fan diners".

No us el cregueu. És un fill de puta. I un ressentit. No serà mai res. I si no voleu acabar sent tant miserables com el que ho diu, no li feu cap cas.

Imagineu-vos, per exemple, que els senyors Larry Page y Sergey Brin, haguéssin rebut aquests consells i s'haguéssin cregut que per fer-se rics era molt millor delinquir que no pas inventar-se el Google.

Publicat perDeivit Tustei a 19:59 0 comentaris  

El senyor Samaler

El senyor Samaler no va personar-se mai, però sempre hi era. I sempre tenia alguna cosa a dir i una estona per escoltar. Del senyor Samaler no sabíem pràcticament ni una de les dades que habitualment conformen el currículum bàsic d’una persona. Potser tenia 28 anys, potser en tenia 33; potser es deia Joan; potser era de Torelló, o de Sant Pere de Torelló, o de Sant Vicenç de Torelló; tenia, potser, un cotxe de color vermell... un dia ens ho va dir, però no ens hi vàrem fixar, perquè ens era igual. No en sabíem, doncs, gairebé res de tangible, però vam arribar a conèixer-lo més del què ens pensem.

Era un tímid total. D’una timidesa d’aquelles que arriben a asfixiar. O aquest, almenys, és el record més viu que m’ha quedat d’ell. Fos com fos, era una persona d’una discreció acuradíssima. Tant és així, que me n’havia oblidat completament. Sospito que és això el que ell hauria volgut i m’adono que jo no podré ser-ho mai, de discret. Era tan discret, que ni tant sols permetia que te’n fessis una imatge a la ment.

No puc pas descriure’l físicament, ni tant sols puc, en aquest sentit, fer anar la imaginació cap a una o altra direcció. Em trobo exactament en el mateix punt on estava quan m’hi comunicava, ara una lletra, ara l’altra, des de la distància escurçada de les converses a temps real, lletra d’impremta i mal d’ulls, que són les converses amb un ordinador pel mig. El ritme pausat que encomanava suposava un oasi de tranquil·litat, enmig del batibull d’estridències amb les què omplíem aquell món virtual els que el poblàvem habitualment. Era l’adolescència osonenca en ple, esgarriada per la xarxa d’una forma grotesca i descontrolada. Una deliciosa manera de perdre el temps.

I de tant en tant, el senyor Samaler, per aportar una mica de serenitat. Tant podia ser un avorrit dissabte de pluja, com la nit d’un dia entre setmana, com la matinada d’un divendres etílic: el senyor Samaler apareixia gairebé sempre amb les seves inacabables ganes d’escoltar i respondre amb frases curtes, eixamplades i lúcides. Frases que a vegades escassejaven però que eren sempre de gran utilitat. De totes les converses que vàrem tenir, només en recordo una amb precisió (i molta nostàlgia):

—Ah, però que Samaler no es pronuncia “Samàler”? —que vaig preguntar-li jo.
—No! Samaler es pronuncia,” Samalér”. Del Samaler, de tota la vida.
—Samaler...? Ah, vols dir la titola?
—Sí, es clar.
—Ah bé, és igual, per mi sempre seràs en “Samàler”.
—Tu mateix.

Aquest va ser l’únic dia en què el senyor Samaler va deixar anar un polsim d’humanitat.

Publicat perDeivit Tustei a 10:43 3 comentaris  

Notes

Pretenem controlar les nostres emocions per tal de fer-nos una vida més còmode. A vegades, volem compartir alguna sensació: no ens en sortim. Probablement per això hi ha determinades activitats que ens són tant agradables. Pensem, per exemple, en la magnífica repartidora d’emocions que és el futbol –a casa nostra- , o qualsevol altre aplec de masses en el qual hom hi entregui part important del seu entusiasme. Quan gaudim d’un espectacle esportiu acompanyats d’algú que comparteixi els nostres mateixos interessos, entrem en la il•lusió de que les sensacions seran sempre comunes. La compenetració la creiem total i assolida sense cap esforç. No cal explicar res, perquè tothom pensa, sense posar-ho en dubte, que el que sent ho estan sentint els altres. Això alleugereix enormement la consciència dels que conflueixen en un esdeveniment d’aquestes característiques. Normalment, però, voler compartir un sentiment no és ni de bon tros tant senzill com ens sembla. De fet, generalment és absolutament inabastable. Fins i tot les sensacions que els aficionats a uns mateixos colors creuen perfectament compartides, no ho acaben de ser mai del tot. La satisfacció total en aquesta àrea, per tant, no existeix.

Si en el món de les emocions ja ens és difícil compartir, encara ens ho és més recuperar. Hi ha situacions en les que intentem retrobar alguna sensació plaent, més o menys concreta, que havíem tingut en algun moment passat. A vegades la música sembla ajudar-nos-hi. Que ningú s’enganyi, la música com a contenidor d’emocions recuperables és una farsa. Una il•lusió molt ben aconseguida, però una farsa al cap i a la fi. No aconseguirem mai la reproducció exacte d’un sentiment. Per molt que intentem reproduir els escenaris pretèrits, sempre hi haurà infinitat de variables que escaparan del nostre control. Les sensacions, tant els bones com les dolentes, acostumen a passar avall pel mateix camí imprevisible d’on van venir, i fent sempre la mateixa quantitat de soroll que van fer quan se’ns van presentar: gens. Més val que no hi perdem el temps en intentar canviar això.

Publicat perDeivit Tustei a 20:24 1 comentaris  

Finançament: veritat o propaganda.

Finalment, hi ha hagut acord sobre el nou sistema de finançament que ha de repartir els diners entre les comunitats autònomes que formen l’estat espanyol. Després de diversos incompliments de les dates promeses pel mateix govern de l’estat, després d’unes quantes situacions ridícules, més pròpies d’una pel•lícula dels germans Marx que de l’acció de govern d’un país desenvolupat, s’ha arribat a un acord. I ara què? Doncs ara caldrà veure si aquesta vegada guanya la veritat, o guanya –una altra vegada- la descomunal campanya mediàtica que s’ha engegat des de tots els fronts, per fer-nos creure, als catalans, que hem d’estar satisfets amb el que s’ha aconseguit.

Per començar, resulta que un bon dia va aparèixer l’eslògan dels 3.800 milions: el número màgic. S’havien d’aconseguir 3.800 milions addicionals per Catalunya, com fos. Com si l’enorme estafa, l’impresentable burla que representa per Catalunya ser part d’un estat que et roba i et demana les gràcies, es pogués quantificar en una ridícula xifra de milions. Com si per fer complir l’estatut n’hi hagués prou posant un número. Hem d’aconseguir aquests 3.800 milions addicionals, sinó, no hi ha pacte! Deien els que representa que han de vetllar pels nostres interessos. I efectivament, no han parat fins que han aconseguit vendre’ns que l’acord garanteix a aquesta irrellevant quantitat de diners i que, per tant, hem d’estar-ne molt contents.

Doncs em sap molt de greu, però això és una mentida que comença a ser d’una grolleria considerable. El document oficial que defineix les pautes del nou finançament no només no garanteix aquests 3.800 milions, sinó que, per arribar a sumar-los, els partits que es venten d’haver aconseguit un acord històric tenen l’enorme barra d’utilitzar totes les trampes que tenen al seu abast. Això, que en el cas del PSC es pot entendre com la continuació de l’habitual posició de vassallatge que ha mantingut històricament amb el PSOE, en el cas d’ERC resulta d’un desconcert total. Potser s’han tornat bojos, potser es pensen que fer-se trampes al solitari dóna vots. No ho sé. El cas és que, per arribar a sumar el número màgic, i aconseguir que Catalunya estigui per sobre de la mitjana (curiós concepte que a l’estatut no surt per enlloc), les ments privilegiades dels nostres polítics han permès que es fessin servir els diners que l’estat retorna a Catalunya per pagar la policia i les presons. Uns diners que les altres comunitats també reben (perquè també tenen policia i presons), però que no sumen a la xifra del finançament autonòmic, perquè es consideren com a despesa directa de l’estat.

Una altra de les bases que havien de definir el nou sistema -que l'estatut recull clarament- , era la del principi d’ordinalitat. El principi d’ordinalitat descriu una obvietat tant grossa, que espanta que hagi de ser especificada. Aquest principi diu que, després del repartiment i retorn dels diners que fa l’estat entre totes les autonomies, aquestes s’han de mantenir en la mateixa posició que estaven abans d’aquest repartiment. És a dir, que si Catalunya és la tercera autonomia en producció de PIB a l’estat, un cop l’estat hagi fet anar la repartidora, Catalunya ha de seguir sent la tercera autonomia més rica (amb més renda disponible per càpita, per dir-ho tècnicament). Doncs bé, el nou finançament tampoc no garanteix això. La única cosa que garanteix (i de la que els venedors de la immensa fumarel•la no deixen de sentir-se’n orgullosos) és que Catalunya, després del repartiment, estarà “per sobre de la mitjana”. Posició en la qual, sembla ser, estaran totes les autonomies si escoltem el que diuen els consellers d’economia de cadascuna d’elles. I això, em sembla que a part de ser matemàticament impossible, és un insult.

Que el principi d’ordinalitat no s’hagi complert fins ara és la prova més precisa de que això d’Espanya és una broma de molt mal gust. Però que no es compleixi ni ara que una llei espanyola (l’estatut) ho dictamina, encara és molt més greu. Sobretot si tenim en compte que el mínim exigible als nostres polítics era que es fes complir aquesta llei. Res més. Segurament, el més efectiu en aquest cas, hauria estat utilitzar els que més en saben de fer complir lleis, que no són altres que els cossos de seguretat de l’estat.

Tenim doncs sobre la taula, una sèrie de mentides que la majoria de mitjans de comunicació s’han d’encarregar de difondre com a veritats. S’ha posat en marxa la maquinària que ha d’escampar tota aquesta propaganda fins a l’últim racó del país. “Hem d’estar contents”, ens diuen des de tot arreu, titllant de desestabilitzador i electoralista a tot aquell qui posi en dubte la versió oficial. Hem de tenir clar, en aquest punt, que CIU hauria acceptat aquest acord amb els ulls tancats si hagués estat al govern de la Generalitat. Al cap i a la fi, CIU és la inventora del peix al cove. Però no és cap a CIU cap a on han de disparar els bàrbars instigadors de la campanya que ens està caient a sobre. A qui han de disparar, és a nosaltres, als ciutadans que creiem que això que està passant és d’una gravetat extrema. Però no ho faran, perquè ens prenen per imbècils. Això és, al capdavall, la única cosa que queda clara de tot plegat.

Publicat perDeivit Tustei a 20:46 0 comentaris