Terroristes enginyers

Sembla ser que entre els terroristes islàmics hi ha una gran proporció d’enginyers. Es veu que és un fet constatat. Un article publicat a l’European Journal Of Sociology, titulat “Perquè hi ha tants enginyers entre els islamistes radicals”, arriba a la conclusió que la enginyeria atrau individus que prefereixen respostes clares i models mentals que minimitzin l’ambigüitat. Segons els autors de l’article, existeix una gran afinitat entre l’estructura mental dels enginyers i les idees de les quals es nodreixen els terroristes islàmics.

És clar. Quan es tenen dubtes, la ciència exacta pot semblar la solució. La ciència exacta no admet, de cap manera, estúpides reflexions personals que posin en entredit els resultats. El que gosa fer passar qualsevol teoria de ciència exacta pel sedàs de la seva pròpia i equivocada experiència, s’exposa a fer un ridícul clamorós. Un ridícul que es torna ben visible per culpa de com n’és de fàcil detectar-lo. La ciència exacta no admet, doncs, res que vagi més enllà d’una contemplació aclaparada. I és precisament això el que fa que sigui especialment recomanada per a tots aquells que es prenen la vida amb una mandra considerable. Que no se’m mal entengui: no dic pas que la ciència exacta la practiquin els mandrosos, tot el contrari; el què dic és que la ciència exacta és ideal per entretenir els que, una vegada posats davant la vida, creuen que no hi ha res a fer. I l’estructura mental del terrorista és l’estructura mental d’algú a qui li fa molta mandra haver d’admetre que la història no és una equació davant la qual hom hagi de caure de cul sense possibilitat de rèplica.

Que el terrorista sigui un gran aficionat a col•leccionar respostes clares i més o menys definitives, s’entén perfectament. ¿Qui no s’ha posat alguna vegada a pensar en un forat negre o en una supernova per no haver d’aturar-se una estona a intentar d’entendre una determinada actitud humana? El terrorista representa només la màxima expressió d’aquesta actitud vital. La inhumana practicitat portada fins les últimes conseqüències. I aquesta senzillesa que acabaria fent que el món parés en sec i que, malauradament, no podem permetre’ns.

Publicat perDeivit Tustei a 23:04 1 comentaris  

Articles equivocats?

He escrit dues vegades a La Revistona. De la primera ja gairebé ni me’n recordo, però sé que no va acabar bé. Pel què fa a la segona, m’hagués agradat que hagués anat millor, però sembla que no hi ha manera. Es veu que un article que havia escrit en què elogiava un local de Kebab de Tona i els senyors que el regenten, va topar amb la incapacitat intel•lectual d’algunes persones equivocades. Pel què sembla, algú no va entendre res del què hi deia, i de seguida que l’article va sortir publicat al web de la Revistona, els responsables de la revista van rebre queixes al respecte. Se’m va demanar que canviés alguna de les coses que poguessin resultar ofensives. Després de llegir-me i rellegir-me l’article i de no trobar res d’estrany, vaig decidir posar-me en la pell d’un analfabet funcional (a la ment no vaig poder, perquè no hi vaig cabre) i vaig pensar que, potser, el què no havia agradat era que dels que regenten el local de Kebab, en digués “pakis”. A casa, dels pakis, sempre n’hem dit pakis; igual com dels xinos, sempre n’hem dit xinos. Sempre ens ha semblat una manera molt respectuosa de referir-nos als pakis i als xinos que són bones persones. Als pakis i als xinos que no ens cauen bé, els hi diem “cabrons”, “imbècils” —o improperis per l’estil— que són els mateixos adjectius que fem servir amb els catalans, amb els espanyols o amb els noruecs que no ens cauen bé.

Vaig canviar “pakis” per “gent del Pakistan”, vaig reformular una altra frase (canviant fins i tot el sentit del text!) i vaig enviar l’article retocat. No hauria d’haver destrossat el text d’una manera tant barroera si creia que no hi havia motiu per fer-ho, però vaig pensar que els responsables de La Revistona no tenien cap culpa de què hi haguessin persones tant petites i vaig acabar creient que tampoc passava res per canviar alguna cosa. Greu error: després d’haver fet aquests canvis, encara va resultar que quedava alguna frase que podia ferir algú. De moment, l’article no sortiria publicat en paper. No tinc ni idea de què era el que encara quedava de feridor, ni m’importa. Segurament, deu ser una cosa tant ridícula que deu fer fins i tot vergonya de dir, per això ningú me n’ha dit mai més res.

Com que a la gent de La Revistona sí que va agradar-los l’article que havia escrit, em van demanar si podia fer-ne més. Vaig acceptar encantat i vaig fer-ne un titulat “Decibels” (que ves a saber quines conseqüències tindrà) queixant-me del soroll que fan les motos. Esperava veure publicat el meu article sobre el local de Kebab (tot i saber-lo mutilat), que era molt millor que no pas la tonteria aquesta dels ciclomotors, però finalment ha resultat que els meus amics pakis han quedat totalment oblidats. És una autèntica llàstima.

No m’agrada criticar a les persones que dediquen, de forma desinteressada, bona part del seu temps lliure a construir pel poble un instrument tant interessant com aquesta revista. No m’agrada gens, però hi ha coses que no poden ser. No pot ser que ens hi haguem de mirar tant a l’hora de publicar una cosa quan el nostre sentit comú ens diu que no molesta a ningú; de “sentits comuns” equivocats sempre n’hi haurà, el què hauríem de tenir clar és que l'únic amb el qual podem comptar és el propi. Si oblidem això, estem perduts. Desconec a quina mena de pressions es veu sotmesa aquesta revista, però de ben segur que la meva anècdota és d’una dimensió molt petita comparada amb els veritables problemes als que es deu haver d’enfrontar de forma habitual. No devia ser en va que en un moment determinat arribés a estar a punt de desaparèixer. Però és precisament la insignificància del meu petit problema el què m’empeny a reclamar que, com a mínim, aquestes coses no passin. Em fa una mica de pena que alguns articles no puguin publicar-se per culpa de motius tant poc consistents. Estaria bé que, almenys, això canviés.

Publicat perDeivit Tustei a 20:01 1 comentaris  

Les fotocòpies de Bola de drac

Algú em va dir que semblava un avi de 80 anys quan escrivia sobre una qualsevol experiència personal pretèrita. Que feia un ridícul definitiu, perquè jo ni tinc 80 anys ni el què explico té la més mínima importància (això no ho va dir, però ja ho afegeixo jo). Però com que m’ho passo tan bé donant aquest inexistent aire de pompositat a la meva nostàlgia, no em puc estar de tornar-hi. Al cap i a la fi, hi ha coses que constaten que el món ha canviat una mica durant la meva curtíssima existència. Ara ho veurem.

A principis dels 90 (de fet jo crec que va ser exactament l’any 89) Televisió de Catalunya va començar a emetre Bola de Drac. Recordo (i potser recordo malament) que una tarda, després de l’episodi del Dr. Slump, va aparèixer en pantalla, per primera vegada a la història de la televisió a Catalunya (i a Espanya, i a gran part d’Europa...) en Son Goku.

Una gran quantitat de persones —persones petites— vam adonar-nos de seguida que estàvem davant d'una cosa important. De fet, recordo autèntiques aglomeracions de canalla al bar d’un càmping, a l’hora de berenar, el primer estiu que la sèrie s’emetia per televisió. Bola de drac va convertir-se de seguida en un fenomen espectacular; ni tant sols les inacabables repeticions de capítols semblaven fer-se pesades per ningú (cada vegada que la cadena havia emès tots els episodis que tenia comprats, tornava a començar des del primer).

En un parell d’anys, es pot dir que Bola de Drac havia esdevingut ja un producte televisiu sense precedents. Tenia afèrrims defensors, i equivocats detractors. El cas és que tothom en parlava. TV3 havia trobat la pedra filosofal de l’entreteniment infantil i juvenil a la qual, mica en mica, s’anaven apuntant altres televisions autonòmiques. Tot anava sobre rodes, el fanatisme era cada vegada més important. Només hi havia un petit problema: la gallina, que hauria pogut estar ponent una gran quantitat d’ous d’or, no en ponia cap.

M’explico.

Quan la sèrie estava ja ben consolidada en l’imaginari col•lectiu del país, els fans ens trobàvem, inexplicablement, sense poder abraonar-nos sobre cap mena de merxandatge. No es venia absolutament res que estigués relacionat amb en Son Goku. Ni cromos, ni ninots, ni pòsters, ni pins, ni samarretes, ni, evidentment, vídeos. Res de res. I Internet, és clar, ni existia (o almenys no de la manera que el coneixem ara).

El manga del qual era originària la sèrie, tampoc no es trobava enlloc. Almenys en català. En japonès sí que es trobava. Es trobava en alguna de les poquíssimes botigues especialitzades que hi havia llavors a Barcelona. I aquest va ser el desencadenant d’una de les modes més rotundament precàries que he viscut mai. Molts la recordaran amb nostàlgia: era la moda de "les fotocòpies de Bola de drac.”

Un o dos anys després d’haver-se començat a emetre la sèrie per televisió, van començar a córrer com la pólvora fotocòpies de les vinyetes del manga original. Sobretot les que reproduïen a pàgina sencera un o altre personatge. A les escoles tothom tenia una carpeta amb fotocòpies a dins. S’intercanviaven, es venien... o fins i tot es deixaven per què l’altre les calqués a l’hora de dinar i les tornés religiosament a la tarda. Quan hom no tenia diners, havia de calcar-les. La febre era total. Es van organitzar autèntiques bandes de contraban de “fotocòpies de Bola de drac”. No recordo exactament quan va durar la cosa, segurament menys del què m'imagino, perquè quan s’està en una edat tant prematura el temps s’infla com un globus, però el que sí que sé és que aquestes fotocòpies es van convertir en un fenomen social important. A alguna cosa havíem d’aferrar-nos, els seguidors de la sèrie, quan no teníem res més.

Que aquestes fotocòpies provenien del manga original japonès, llavors no ho sabia; és una cosa que he descobert molts anys després investigant una mica sobre el tema (o aplicant la lògica). Aleshores tots aquells papers semblaven caiguts del cel. La providència ens els havia fet arribar i m'imagino que van suposar un sonor avís als propietaris dels drets de la sèrie al nostre país per tal que comencessin a comercialitzar alguna cosa que hi estigués relacionada.

Poc després de la febre de les fotocòpies, van aparèixer àlbums de cromos als quioscos i pòsters a tot color a les bosses de Matutano (n’havies de reunir moltes per aconseguir un trist pòster). Una mica més tard apareixerien els números del manga traduïts al català. I a partir d’aquí el merxandage va tornar-se imparable. La història ja la sabem: Bola de drac va tardar més de 10 anys a acabar-se, i TV3 no va deixar d'emetre-la mai (les repeticions, en alguns moments, van arribar a ser insuportables). Els últims episodis, van emetre’s, per primera vegada, en horari nocturn (els equivocats detractors havien guanyat la seva particular batalla).

En l’actual món en què una sèrie és emesa als Estats Units i al cap d’unes hores milers de seguidors de tot el món poden veure-la comòdament a casa seva; en el món en què quatre dies després de què una producció televisiva tingui un lleuger èxit, es poden trobar samarretes, DVDs i ninots de plàstic a la botiga de la cantonada o a un cop de clic; en el món que ha estat trepitjat literalment pel merxatdatge de ridiculíssimes produccions pensades per a joves, recordar la febre de les “fotocòpies de Bola de drac” sembla recordar coses molt antigues. I la veritat, fa com a il•lusió.

Disculpin.

Publicat perDeivit Tustei a 21:58 5 comentaris